Sentinelles de l'avern i set poemes més

06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca, Poemes

Sentinelles de l’avern


Sentinelles de l’avern

com es queixen i grinyolen,

els acull en Llucifer

i se’n riu mentre li ploren.

En una cova pregona,

hi ha més nits que llonganisses,

sentireu la veu de dona

tot parlant amb les amigues.

Ànimes del foc etern

no ploreu mai debades

quan l’empresa és a mig fer.

No perdéssiu més la fe

si romanen a les cases

on s’entafora l’hivern.


Per si ve la sort


He perdut el son

dessota del pi,

hi ha un llop mesquí

qui es queixa a tothom.

Ni demana ovelles

ni cabres ni porcs,

potser no hi és tot

i ajunta les celles.

Al dedins del bosc,

rauen les estrelles

a les nits d’estiu.

Fugiu del caliu

i feu tombarelles

per si ve la sort.


Miraria les gavines


Pare, si fos mariner,

amb una barca de vela,

veuria mar des de terra,

des de la mar, el coster.

Miraria les gavines

dessota d’un sol punyent,

sentiria com la gent

vol més joia que pervindre.

Pare, si fos mariner,

encetaria converses

amb les ones i el far.

M’asseuria per pregar

veient com gronxen les veles

amb un caire mentider.


Són les dèries de l’escola


A darreries d’agost,

com s’enceta la tempesta,

en el cel, potser hi ha festa,

en el terra, només por.

Els ocellets s’arrauleixen,

les orenetes al niu,

manta gana, poc xiu-xiu,

de sobte, arriben les queixes.

Els llibres són al prestatge

per a ser foragitats

i anar a parar a la bossa.

Són les dèries de l’escola,

recapte de vanitats,

llarg camí d’aprenentatge.


Gairebé era mig sant


Era un pobre, que us diré,

sense ganes d’aventura,

menjar poc li anava bé

per no perdre la figura.

Mig escolanet de missa,

viatger de bon matí,

amatent del negre vi,

ben lliurat a l’enganyifa.

Gairebé era mig sant,

els capvespres de dimoni,

bon hoste de la taverna.

A la casa, ni lluerna,

només un fanalet prou borni

qui s’encén de tant en tant.


El petit goig


Em plau el vent

qui em porta a la tardor,

sentir-lo envers

les fulles i la por.

El petit goig

d’ajuntar la finestra,

tornar a la fresca,

al bell dormir joiós.

Deixo els mosquits,

la seva xerrameca

d´éssers empipadors.

Demano el foc,

la xemeneia encesa,

la manca de neguit.


Aprenent a no ser


Aprenent a no ser,

oblidant nit i dia,

vull pertànyer al plaer

fugisser de cobdícia.

Adéu els encanteris,

els somnis mai complerts,

oblidar aquells nervis

del lluitar per no ser.

Avançar a la foscúria

d’aquest cos presoner

de mancances i glòria.

Vull deixar la memòria

fins que arribi el primer

domador de la fúria.


A les pedres del camí


A les pedres del camí,

els contaré les mentides,

com les duc ben amanides,

ben posades al coixí.

Cavaller sense cavall,

genet vell sense victòria,

he anat perseguint la glòria

per muntanyes i per valls.

A les pedres del camí,

no les hauré enganyat

puix saben més cada dia.

Mai obliden el qui crida,

el qui posa disbarats

per no pertànyer al diví.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: