Sentinelles de l'avern i set poemes més
06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
com es queixen i grinyolen,
els acull en Llucifer
i se’n riu mentre li ploren.
En una cova pregona,
hi ha més nits que llonganisses,
sentireu la veu de dona
tot parlant amb les amigues.
Ànimes del foc etern
no ploreu mai debades
quan l’empresa és a mig fer.
No perdéssiu més la fe
si romanen a les cases
on s’entafora l’hivern.
Per si ve la sort
He perdut el son
dessota del pi,
hi ha un llop mesquí
qui es queixa a tothom.
Ni demana ovelles
ni cabres ni porcs,
potser no hi és tot
i ajunta les celles.
Al dedins del bosc,
rauen les estrelles
a les nits d’estiu.
Fugiu del caliu
i feu tombarelles
per si ve la sort.
Miraria les gavines
Pare, si fos mariner,
amb una barca de vela,
veuria mar des de terra,
des de la mar, el coster.
Miraria les gavines
dessota d’un sol punyent,
sentiria com la gent
vol més joia que pervindre.
Pare, si fos mariner,
encetaria converses
amb les ones i el far.
M’asseuria per pregar
veient com gronxen les veles
amb un caire mentider.
Són les dèries de l’escola
A darreries d’agost,
com s’enceta la tempesta,
en el cel, potser hi ha festa,
en el terra, només por.
Els ocellets s’arrauleixen,
les orenetes al niu,
manta gana, poc xiu-xiu,
de sobte, arriben les queixes.
Els llibres són al prestatge
per a ser foragitats
i anar a parar a la bossa.
Són les dèries de l’escola,
recapte de vanitats,
llarg camí d’aprenentatge.
Gairebé era mig sant
Era un pobre, que us diré,
sense ganes d’aventura,
menjar poc li anava bé
per no perdre la figura.
Mig escolanet de missa,
viatger de bon matí,
amatent del negre vi,
ben lliurat a l’enganyifa.
Gairebé era mig sant,
els capvespres de dimoni,
bon hoste de la taverna.
A la casa, ni lluerna,
només un fanalet prou borni
qui s’encén de tant en tant.
El petit goig
Em plau el vent
qui em porta a la tardor,
sentir-lo envers
les fulles i la por.
El petit goig
d’ajuntar la finestra,
tornar a la fresca,
al bell dormir joiós.
Deixo els mosquits,
la seva xerrameca
d´éssers empipadors.
Demano el foc,
la xemeneia encesa,
la manca de neguit.
Aprenent a no ser
Aprenent a no ser,
oblidant nit i dia,
vull pertànyer al plaer
fugisser de cobdícia.
Adéu els encanteris,
els somnis mai complerts,
oblidar aquells nervis
del lluitar per no ser.
Avançar a la foscúria
d’aquest cos presoner
de mancances i glòria.
Vull deixar la memòria
fins que arribi el primer
domador de la fúria.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
els contaré les mentides,
com les duc ben amanides,
ben posades al coixí.
Cavaller sense cavall,
genet vell sense victòria,
he anat perseguint la glòria
per muntanyes i per valls.
A les pedres del camí,
no les hauré enganyat
puix saben més cada dia.
Mai obliden el qui crida,
el qui posa disbarats
per no pertànyer al diví.