Esperit murri i set poemes més
01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esperit murri
Un dimoni entremaliat
em va dir una vegada:
El mentir poc que m'agrada
quan, a algú, han condemnat!
És un esperit murri
qui demana ser a l’infern,
però l’esperit es perd
ni demana que el curi.
Amb poquetes queixalades,
diria que vol tornar
a endrapar un plat i mig.
El jornal el tindrà fix,
però no sap treballar
ni es queixa prou debades.
Donaran pau i fortuna
El sol comenta a la lluna:
Aquest vespre, em vull quedar!;
ella respon, insegura:
Ja ho faràs, potser, demà!
Mes el sol està cansat
de trafegar cada dia,
diu que ha llarga agonia
i ningú li fa costat.
El sol demana, a la lluna,
una casa on sojornar;
donaran pau i fortuna,
quatre àngels dalt del cel.
Per a mi, no vull ser el vell
si he de guanyar una engruna.
La poncella cura
Poseu més núvols al cel
puix hi ha demanda de pluja,
estic recercant la fulla
on va pujant un anhel.
La pluja de mitja tarda
és una feta pregona,
deixeu-me el món una estona
per si guanyar, un dia, agrada.
Els núvols passen volant
i la pluja és encetada;
quan la mullada s’acaba,
li comento a la rosada;
però ella resta muda,
no té eines ni té casa.
Pelat de fred
He canviat el matalàs,
n’he demanat un de llana,
gran, feixuc, amb bona cara
per si parlen d’un xic gras.
La proposta és temptadora
per a guanyar molts diners
i eixir d’aquest mal pas.
En el poble del costat,
hi ha un dimoni qui sap
avançar pel camí estret.
Em comenta en Josep
qui, de nou, el portarà
per si aplega el tarannà
i em veu plegat de fred.
On han quedat els homes?
De pobres decebuts,
en porto el sarró ple;
com fan el que convé:
viatgen per l’obscur.
Nosaltres, els herois,
havem la panxa plena,
vèiem la gran lluerna
allí on s’acaba el moll.
Les barques malfeineres,
tipes de navegar,
s’adormen mentre gronxen.
On ha quedat els homes
qui esperen el somiar
quan s’acaba el no fer?
Viatjo a l’encanteri
Si fora missatger
del gran secret de viure,
deixaria l’escriure
al damunt del paper.
Oblido les mancances,
les lluites fraternals;
assegut als de dalts,
les tardes són galanes.
El meu amic dimoni,
un savi saberut,
viatja a l’encanteri.
Com s’ha tornat més tebi,
demana sols un ruc
i conèixer a sant Antoni.
El treballar
Poseu més llenya al foc
puix he comprat sardina
d’aquella dolça i fina
que es menja a poc a poc.
Una llesca gran de pa,
una tomata encisera
i una ceba que es recrema
perquè no se’n pot anar.
Amb un bon porró de vi
i el goig de l’allioli,
qui no demana esmorzar?
Ara, bé; el treballar
que se’n vagi i no torni
puix ben poc l’he d’enyorar.
A la pau del cementiri
A la pau del cementiri,
he estat fent meravelles;
he comptat milers d’estrelles,
és malaguanyat ofici.
Com la nit era serena
i frisava un vent fluixet,
m’he sentit com homenet
qui trobà dolça promesa.
A la pau del cementiri,
no poseu massa enrenou
puix no us vagarà la pena.
Allí, quiet, sento com brega
un pagès qui vol un sou;
ha de ser que té molt vici.