Arribà la por i set poemes més
21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Arribà la por
Albiro nova creu
qui m’espera a l’albada,
la mossa l’ha donada
puix el galant no és seu.
És maco i trafegot,
cansat de mil donzelles,
les conquerí a parelles;
aquesta era sa dot.
Mes una somrigué,
el jove es trasbalsà
i li aplegà l’amor.
Però arribà la por
vestida per casar;
ell desaparegué.
Al pou de l’oblit
Cercaré el silenci
a la tarda plana;
vora de la bassa,
demano que es quedi.
Els arbres gegants
amb les fulles noves,
algunes granotes
rauquen com abans.
I de dalt, al cim,
hi ha una oreneta
mirant un mosquit.
És jove, eixerit
i caurà, de pressa,
al pou de l’oblit.
Vol anar a la sega
La formiga vella
surt del formiguer,
vol anar a la sega
per si li convé.
El gra era madur,
el sol prou punyent
i el nou segador
parla amb la gent.
Com balla la falç
i el blat s’allita
enmig del silenci.
El pardal que cremi
puix cruspí l’amiga,
el pic li feu mal.
Està tip
Em comenta el caragol
que està tip de sentir el sol.
La seva closca es ressent
i li va guanyant la gana,
ja deu fer una setmana
que no atura aquest vent.
Ell vol anar a la plana
per a veure aquest món,
no dubtarà ni un segon
en quan rebi la comanda.
Amb un mos de fulla nova,
com s’apropa l’infinit;
el creure no té sentit,
però algú el posa a prova.
Menja i aixopluc
El misteri de la nit
el vull posar a les golfes;
entre palles i garrofes,
qui no veu un nou sentit?
A la fira de sant Lluc,
he comprat un ase nou
amb llarg pèl i bones dents.
Ha de ser prou innocent
perquè plora quan em veu
amb la menja i aixopluc.
En aplegar a l’albada,
com el faré treballar;
a la sínia, no vol anar
puix troba massa estrebada.
Si Mariona m’estimés
Si Mariona m’estimés,
volaria, fins a la lluna,
per si trobava una engruna
d’un tresor bastit pel temps.
Demanaria ésser ric
per portar-li les estrelles,
per fugir de les tenebres,
de les paraules que escric.
Però aquest no és el fet:
ella passa i convida
amb un somriure plaent.
Com en soc prou innocent,
he d’avançar per la vida
amb un caire contrafet.
Donar poc i ensarronar
Ben sovint, li dic al sol
que no em faci llevar d’hora,
però, en ésser tanoca,
torna a casa quan ell vol.
A l’hivern, vull ésser amic
i xerrem tota l’estona,
em comenta que s’apropa
amb un pensar esquifit.
El bon Déu el va lligar
amb cadena massa forta
per a donar tombs i tombs.
Nosaltres, els pobrissons,
haurem de fer el que toca:
Donar poc i ensarronar!
Quan aplegui l’hora
Quan aplegui l’hora
de l’anar-me’n lluny,
vull trobar on s’esmuny
la claror i l’ombra.
En el curt viatge
que em tocarà fer,
no desitjo ser
ni servent ni hostatge.
Deixeu-me gaudir
vora de la font
on les aigües canten,
on les flors esclaten
sense saber com
hauran de finir.