Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.