Batre les ales i set poemes més

01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca, Poemes

Batre les ales


I batre les ales

per a aixecar el vol,

sentir com el sol

acarona els arbres.

Un nou ocellet

gran espai recorre,

dorm, dintre la torre,

en un farcellet.

Primavera empeny

el clavell, la rosa

i un lliri espantat.

On haurà marxat?

On l’hivern reposa

per retrobar el seny?


No he trobat remei


No he trobat remei,

a les hores baixes,

garlant amb les cabres

del gust de l’herbei.

Elles són esquerpes,

fetes al silenci,

esperant que nevi

lluny de les dreceres.

He sentit a dir,

dolça meravella,

que he de trobar or.

Un cop sigui mort,

cercaré una estrella

per al gran gaudir.


Passen dies i setmanes


Passen dies i setmanes,

veig com avança el març,

he dormit un xic al ras

esperant gaudir debades.

Una feina inconsistent,

mig perdut de bon negoci,

he cercat un bon dimoni

per a poder-lo guanyar.

Passen minuts, passen hores

i primavera ens deixa

perquè vol florir els camps.

Em pregunto com, abans,

es perllongava una queixa

perquè n’hi havia ben poques.


Mig perdut i quasi ateu


Mig perdut i quasi ateu,

es lleva prop del migdia,

gairebé no ha família

ni viatja mai a peu.

Des de la casa al banc,

es pot anar de tirada,

el veig com ix a la tarda

per saber que li diran.

Un dia, va ser gegant

i donat al sacrifici

per a guarir tots els seus.

El sento riure amb el vent

i, després, retornar al vici

de saber-se ignorant.


Un estoig


A hora primera,

si el vent no té espera,

surt a feinejar.

Voldria deixar,

de sobte, el terra

i anar a ciutat.

Perdut en mil somnis,

passa pels carrers

sense grans volers

ni massa dimonis.

S’anirà fent vell

lluny d’haver el goig,

sols resta un estoig

de plata i de pell.


Pensa poruga


El sol com s’allunya

pel gran deure vell,

ha de ser penell

galdós de la lluna.

Al bon Déu, demana

descansar una estona,

però no ha hora bona

per oblidar qui mana.

El sol com s’allunya,

porta negra nit

per a empetitir-nos.

Encara, no sé dir-vos

on trobar el sentit

de pensa poruga.


Allunyat de flames


Us faig sabedors,

amics benestants,

que em sento, d’abans,

cercant un tresor.

He de trepitjar

plaça i carrer

per poder saber:

On hauré d’anar?

Les penses profanes

vénen, a l’engròs,

a cercar alegries.

Demano més dies

de trobar, al redós,

allunyat de flames.


Ocells primerencs


El camí del mas

s’omple d’alegries

puix sento com criden

roselles al ras.

Des de bon matí,

com les veig mudades,

les veig espantades

amb el cor ben fi.

És a l’arbre vell

on hi ha enrenou

d’ocells primerencs.

Mai seran conscients

que, dintre de l’ou,

hi ha tot un poncell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: