Dos poemes de mar endins i deu pensaments educatius
18 Setembre, 2009 21:44
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mar endins
Mar endins, gentil poncella,
porto els ulls prenyats de vós,
el pensament mig confós,
perduda l’ànima meva.
T’he cercat entre les ones,
al capdamunt del serrat,
he perdut la riba i prat,
ara sóc entre estrebades.
Mar endins, la terra perd
la grandària dels seus camps,
els homes les vanitats,
amor s’allunya, no hi és.
Un núvol enmig del cel
em parla ara del vent,
dels teus ulls, la teva pell
de la dolçor d’una veu.
Quan trafego vella nau,
quan dibuixa l’horitzó,
entre sospirs, tot llautó,
és quan penso, és quan faig
quatre ratlles, el teu nom.
Mala cara
Trencacolls, mar arborada,
ones farcides de planys,
al cafè, tot benestants,
a la barca, mala cara.
Per sis coves de sardines
els pescadors tremolant,
havien sortit d’albada,
eren a la mitja part.
Núvol negre anuncia,
arriba cerçada gran,
mar endins arriben fulles,
pescadors: Deixem-ho anar!
De sobte, para la feina,
s’entrebanca el ben pescar,
recullen les arts de pressa,
una empresa de gegants.
La barca gronxa que gronxa,
boja aigua entra i surt,
el pescador es torna mut,
ningú rondina ni canta.
Joguina de la disbauxa,
la barca se’n surt com pot,
entre suors, troba el port:
Massa por i prou salada.
Pensaments educatius
Tinc molta sort, he despertat i era diumenge.
Mirats de lluny ni semblen alumnes.
Estic decebut, m'han dit que sóc el més maco de la classe.
Mai un fill deixarà de ser espavilat.
Els dono la lliçó perquè, segurament, no deu valer gaire.
Estic desconcertat, sona el timbre i no es mouen.
El mestre no sap jugar, sempre vol repartir ell.
No oblideu que l'enemic tornarà demà.
Us contaré un secret: Aquí us deixaran xisclar!
Sense lloances, em costar aprovar.
Dos poemes de foc i deu epitafis
16 Setembre, 2009 14:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Monstre sol
El monstre sol ferit es lleva
omple la terra de crits i fam,
mai aturant, mai descansant
surt del seu regne per a fer guerra.
No ho capfiquem, pobres humans,
quan poderosa és mare natura,
naixem ateus, ens fem cristians,
potser infidels, sense malura.
Com travessem deserts ignots,
entre planures de cel obert,
res contínua, el món es perd,
només uns quants donen lliçons.
El monstre sol arriba a l’hora
que ho fa desig de ser gran déu,
el regne plora, el regne es perd
entre gran foc quan tot ho estova.
Després se’n va deixant la lluna,
comptant els vells, se’ls vol endur,
els pobres arbres tenen la cura:
Eixa gran ombra on dorm l’estiu.
Sóc innocent
No porto ara ni feina ni pressa,
ni gran sarró on posar el pa,
és millor així: Deixar-ho anar
entre esbufecs d’una infantesa.
He cobejat cases i places,
un setial gran on seure sol,
ara m’espanta, després tinc por,
entre batecs d’hores prou baixes.
El fred primer esdevé calor,
un gran estiu, el foc encén,
no cal ni dir: Sóc innocent,
no he cremat gaire, no he estat jo!
Guerrers cepats llença la serra,
tot i brandant forçuts cavalls,
aplegaran on tot s’esguerra,
hi ha poca terra, menys assenyats.
Fugint, per tot, la pobra gent,
sense un mal ruc, el jorn cavalca,
allà en el cim, un pensament,
molt més a prop, una basarda.
Les cent empreses han fet patxoca,
resten ben morts cent mariners,
uns quants pagesos, els matiners,
ploren ensems, llur cor explota.
Epitafis
Torna demà, tindré els diners.
El de sota, és el jutge.
No accepto una sentència de mort.
Ho sento, avui tinc mandra.
Porto mesos sense queixar-me.
Només tinc por per la nit.
He sortit a comprar un coixí.
Tinc núvia, però sóc molt vergonyós.
Ara, s'ha posat de moda: Sortir de la caixa!
Vull dues agulles i sis cabdells de llana.
Els diumenges
14 Setembre, 2009 20:29
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Els diumenges:
1) Volen anar a l’església però no entren.
2) Tenen present que acabaran sent dilluns.
3) Volen fer que els ulls es perdin entre línies.
4) No suporten més que el treball de les menges.
5) Són una bona excusa per no parlar de negocis.
6) Arriben a casa i troben a tots dormint.
7) Són els malfeiners de la família.
8) No triguen massa en trobar amics.
9) Van néixer de l’esgotament de Déu.
10) No tenen més hores perquè no hi caben.
11) Han de ser cap, però sense ofici.
12) Suporten llargues converses sense arribar enlloc.
Dos poemes monstruosos i deu pensaments divins
11 Setembre, 2009 13:20
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Monstre petit
De vegades sí, els monstres obliguen
a restar despert, a deixar el bon llit,
llavors em rendeixo, sentint-me atordit,
sóc un navegant en corrents antigues.
És tota una sort ser curt i maldestre,
emplenar paraules sense gens de sort,
estic ofegat, no tinc cap raó
per a continuar en el joc d’aprendre.
Però, vet aquí, un monstre petit,
mig bocabadat, més tou i més noble,
em diu entre dents: Només ets un home!,
llavors ho assimilo, enceto un escrit.
Allí, he de posar paraules senceres,
que portin la dèria, les ganes, el seny,
després fugiran cercant les dreceres.
Quedaré callat, obtús, innocent,
per cercar de nou, la llum encisera,
en un vas petit ben ple d’aiguardent.
Monstre gran
A cavall de la fortuna,
sense pressa en arribar
he trobat, volguda lluna,
un vell monstre, massa gran.
Li contava enganyifes,
malifetes, averanys,
com se’n reia el capsigrany
d’aquestes penes farcides.
He provat de tocar fusta,
tocar ferro, tocar el dos,
he aplegat, del tot confós,
allí on mana sàvia bruixa.
He demanat encanteris,
respostes a solucions,
m’ha donat la bona sort
barrejada amb cent misteris.
Ara, corro, faig el sord,
tremolo com la gran fulla,
el gran monstre em despulla,
aquí, s’acaba la sort.
Prego el vent, mudo, m’enlairo
trenco el crit, surto rabent,
el monstre no n’és conscient
i, tocant terra, m’esberlo.
Pensaments divins
Déu va enviar el seu Fill a salvar el món, jo enviaré el meu a comprovar-ho.
He malparlat de Déu, però sense segones males intencions.
Necessito una mica més de fe, qui me'n pot deixar?
Reconec que he pecat, però ha estat un plaer.
Si has d'anar al cel, compte amb la lletra menuda.
Estic pendent de judici, no sé si cauré.
Estic al cel, almenys no em maregen.
Satanàs m'ha fet el sermó, encara tinc les pestanyes cremades.
Déu vol passar comptes, però mai porta llapis.
He estat a la casa de Déu, cap hoste es quedava a dinar.
Dos poemes ganduls i deu pensaments educatius
09 Setembre, 2009 18:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Atures
Sense pressa, passa el vent
mentre sóc vora del pou,
massa estiu, massa calor,
com em porta a no fer res.
Temps passats, potser corria,
del meu cos feia comerç,
malaguanyat, veloç temps,
desconhort, cansada via.
El cotxe, mil viatges,
tantes coses, tants volers,
em portaven al plaer
de provar millorar els altres.
Però la vida trascola,
serra amunt i serra avall,
potser un dia porta ball,
la majoria ni el troba.
Així passen les setmanes,
les mesades, algun any,
de sobte et sents estrany
enmig de cent bajanades.
Detures el cos i veus,
la grandària de la panxa,
aquell “Quixot de la Manxa”
ha esdevingut escuder.
Llavors t’ho penses, atures,
cercant l’ombra del gran om,
fosca pregona d’un pou
on les presses són porugues.
Pare
Pare, si anés al treball,
fóra rei de la contrada,
sense escut, sense l’espasa,
guanyaria cent combats!
Pare, si, ara, em llevés
trobaria cent volers,
els carrers tots a mig fer,
amagats tots els diners!
Pare, si tingués gana
mil esmorzars em prendria,
tot engreixant dia a dia,
massa gras per fer camada!
Pare, si no fes el vent,
trauria el carro i el ruc,
cercaria l’aixopluc
del més gran dels garrofers!
Pare, si no plogués,
les cent plantes regaria,
faria la gran collita,
portaria el gran saber!
Pare, si el Déu volgués,
no tindria tanta enveja,
ara temo la revenja,
és així: Veig que ho entens!
Pensaments educatius
No vull aprendre més, no sé on desar les idees.
És complicada la lliçó, de fet, està fora de temps.
A dos quarts de nou, vaig començar, acabar i recollir.
Estic content, era a la classe i no m'han vist.
El pare vol resultats, jo començar el partit.
La classe era plena, algú deia que hi havia ofertes.
M'hauré equivocat, avui, escoltaven.
Mai poseu un examen sense consultar la sibil·la.
He programat la classe, ara deixaré la finestra oberta.
A més de tenir poc coneixement, volia ser mestre.
Dos poemes de sínia i deu epitafis
07 Setembre, 2009 16:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La sínia
Es lleva el gran sol,
enfilarà la muntanya,
ara surto de la casa,
amb un ruc per a mi sol.
L’horta és a mig camí,
anant dret cap a la serra,
miro l’arbre com s’esmerça
tot i cercant un coixí.
Vianant d’un paradís,
sense gana ni fortuna,
a la panxa mitja engruna
d’aquell pa fet de panís.
En el carro, dormen junts,
vella aixada i un cabàs,
un mal tros de matalàs,
una manta d’aixopluc.
Tres carros ens han passat,
pagesos de la gran pressa,
a casa, la cuina plena,
gran la golfa, ample terrat.
Nosaltres ni llum ni sol,
al capvespre, curt sopar,
farigola, all torrat,
minses sopes amb un ou.
Així, sense seny ni gana,
apleguem els tres a l’hort,
la sínia mira, esguarda,
cantarà cent giravolts.
Canta l’aigua
Canta l’aigua mentre tomba
el vell ruc fent giravolts,
ull mig borni, panxa tova,
una cua, els borinots.
Vell pagès, nova l’aixada
com belluga, tomba el solc,
l’aigua va, com s’entrebanca,
beu la terra, crema el sol.
Les tomateres somriuen,
com badallen els pebrots,
unes cebes de cul gros,
com es mullen, com s'ho miren.
Aquell desori de plantes,
n’aplegaran a les cent,
es gronxen com ho fa el vent,
esperant les escorrialles.
El pagès para i se’l mira,
un xiulet porta la veu,
el ruquet, prou tafaner,
sent la demanda i atura.
No cal ni dir que tota aigua
deixa alhora de cantar,
la sínia com s’ha quedat:
Més tranquil·la, més eixuta.
Epitafis
No recordo on he deixat el paraigua.
Ho reconec, vaig néixer abans.
Diria que em van posar uns altres mitjons.
Aviseu l'esteticista.
He aconseguit perdre les arrugues.
Recordo que anava amb avió.
Si us plau, guardeu el torn.
Li he dit que aniria al davant.
No ploreu, no em queden mocadors.
Estic sorprès de veure't.
Les sabates
05 Setembre, 2009 17:05
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Les sabates:
1) Van per terra pregonant el seu amo.
2) Es queixen de ser embrutades per fer més goig.
3) Treuen les pedretes del camí i se les mengen.
4) En fer-se velles, necessiten respirar més profundament.
5) Viuen en capses i dormen sota el llit.
6) Converteixen els peus en cecs olorosos.
7) Tenen el sostre de pell i el terra de goma.
8) Van al mercat amb l’esperança de trobar casa.
9) Desitgen ballar sense ser trepitjades.
10) Volen tenir un home ric i poc constant.
11) Saben que necessiten suportar la companya.
12) Perden valor abans de sortir al carrer.
13) Són les doctores en tipus de sols.
14) Es respecten el pas.
15) Passen la infantesa dintre les capses.
16) Proven dormir en espais oberts.
17) Intenten servir sense molestar.
18) Van del mercat a l’aventura.
19) Només volen conèixer un peu.
20) Suporten el raspall amb resignació.
Dos poemes de carrasca i deu pensaments divins
03 Setembre, 2009 16:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Carrasca feixuga
He dormit, enmig el bosc,
un migdia, havent dinat,
sota l’ombra, en el redós
d’un vell arbre massa gros,
massa lluny de la ciutat.
Una carrasca feixuga,
poques ganes de parlar,
només li agrada somiar
que, tot i sent tan poruga,
no li espanta vent ni llamp.
Ha trencat el seu silenci,
tot parlant d’un noble heroi:
Desprès home, abans noi,
la va plantar, gran misteri,
sense pressa, en aquest lloc.
Desig
Ansiosa de tenir fills,
mai els voldries menjats,
llences ara, sense crits,
amb barrets, els nobles glans.
És pesant el seu viatge,
des de casa veus com van,
uns apleguen entre pedres,
altres rauen en el pla.
Com apleguen les bestioles
a la festa de tardor,
acarona un tebi sol,
els parla d’hores ben dolces.
Uns aniran en un cove,
altres seran entre mans,
uns viatjaran a la panxa
d’un mamífer afamat.
Amatent mare que sents,
tot mirant de tan gran cim
com acaben els teus nins
cercant desig de fruitar.
No manllevis la recança,
prega, calla, encomana,
entre mil, hi haurà qui avança,
en carrasca esdevindrà.
Pensaments divins
Canvio deu pecats mortals per un esglaó.
He arribat al cel d'hora, encara dormien.
Satanàs està disgustat, no ha encertat la loteria.
Satanàs té problemes de liquació, necessita més aigua calenta.
Jesús ha demanat reduir a terminis.
Déu creà el buit, necessitava aïllar-se dels esperits.
Al cel, fan obres, no cal dir que seran bones.
Volia anar al cel, però vaig rebre massa ofertes.
No he entès perquè només hi ha set pecats capitals.
El pecat era capital, però les rodalies anaven incloses.
Dos poemes de fadrines i deu pensaments educatius
01 Setembre, 2009 18:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, ploren
Ara, passen les fadrines,
totes van amb cànter nou,
possiblement és dijous,
tenen nuvis amb tentines.
Elles repassen, maregen,
anant d’aquí cap allà,
ells pobrets, deixa’ls anar,
ni saben del què coixegen.
Ara, diuen les fadrines:
El meu és de tan bon fer,
que porta, pel meu voler,
tot un pom de margarides!
No cal dir: Els altres nuvis
són del tot gent principal,
amb parents de capital,
tots lluents, ben plens d’efluvis!
Ara, ploren les fadrines
perquè els nuvis no han tornat,
són a la fira i mercat,
tot cercant altres amigues.
Hores dolces
A la font, hi ha processó
de jovenetes de cor,
han vingut els lluitadors,
uns de casa, altres del tros.
És dissabte, de vesprada,
el carrer s’omple de tot,
de mares mirant qui passa,
de pares cansats, mig morts.
Els somriures, les rialles,
els porten de gom a gom,
no cal dir com és el món,
en totes les cantonades.
Una mirada encisada,
un mosso mig badocat,
un silenci, un esclat,
un desig d’enamorada.
A la font, ja no s’hi cap,
hi ha rancúnies i enrenou,
una sí, l’altra no vol,
tot és viu enmig l’eixam.
Després, quan cau la vesprada,
una a una, com se’n van,
unes roges, altres no tant,
la nit aplega, endrapa,
hores dolces per somiar.
Pensaments educatius
Els nois esdevindran homes mentre lluito inútilment.
M'enfado tan sovint com em permeten.
És difícil ensenyar el vent, s'emporta els llibres.
En entrar a classe, heu de procurar perdre un parell de sentits almenys.
Són massa intel·ligents, els faig preguntes i no contesten.
He perdut mitja classe intentant trobar l'altra mitja.
Si n'encerten una, pago penyora.
Vaig aprenent tot el que he deixat de creure.
El món ha de ser més gran i els alumnes més distants.
Si els examino, acostumo a quedar malament.
Dos poemes de fresca i deu epitafis
31 Agost, 2009 14:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Carrer ample
Carrer ample ple d’estels,
caminant sense senyera,
una nit sorda, planera,
vilatans mancats de fred.
Un diumenge estiuenc,
poca gent prenent la fresca,
només dones, algun nét,
cadires de fusta vella.
Els homes, televisor,
un partit, una cridòria,
caminant trobant la joia
d’un poble tranquil del tot.
Carrer ample ple d’estels,
un rellotge sense hores,
encara parlen les dones,
encara juguen els nens.
Trenca la nit un soroll,
massa enlairat i llunyà,
podríem dir: Un avió!
Podria ser: Un gegant!
Al carrer
Toquen les onze i sé
que la nit és prou serena,
hi ha xivarri a la taverna,
hi ha ganes de voler ser.
Les cartes dansen llardoses
entre demandes i precs,
al carrer, estan les mosses,
tot parlant d’homes de bé.
Les barques dormint a port,
els peixos dormint també,
en el cap, juga la por
minvada del mariner.
Només retorna la brisa,
baixa de la terra endins,
porta la flaire dels pins,
sense abric, sense camisa.
Toquen les dotze i sé:
Un diumenge ja s’acaba
un desig troba la casa,
vol la menja que no té!
La dona cridant els nins,
els nins oblidant qui crida,
el pare tornant i el dia
tot morint entre delers.
Epitafis
Encara em queden prou vacances.
Estic pendent de noves ofertes.
Truca’m al 666.
No he mort, ha estat un teatre.
No li digueu que sóc aquí.
Us accepto les disculpes.
Avui, no estic d’humor.
Necessito un ull, a poder ser, blau.
Ara, m’he quedat sense gas.
He trobat un ronyó que no és meu.