Dos poemes d'olives i deu pensaments educatius
29 Octubre, 2009 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quatre olives
El sol cansat el camí escurça,
troba en la serra l’amic planer,
ell com li conta contes de verd
sense cap ordre ni cap excusa.
Parlen del vent, de les ametlles,
del vell pagès que no té cap,
deixa el gran tros, es fa prou tard,
mira el gran ruc, tot són orelles.
El carro avança entre tenebres
d’un camí ample tan ple de res,
ara, ni en troba, no en queden tres
lluitant per totes les causes seques.
On són els fills?, on la tempesta?,
on raurà ara el gran menestral?,
només els queda pausa i pardal,
les quatre olives sense verema.
Una història
La plana desperta immensa, infinita
amb camps deixats, ara, inexistents,
no queda al poble ni ganes ni gent,
han fugit ben lluny cercant altra vida.
Les contrades parlen, parla l’olivera
sense grans contalles passa dia i nit,
en algun racó, deixà l’esperit,
mireu com raona, vol ser la primera.
Ha ben treballat formant les olives,
unes grassonetes, altres de tall fi,
n’hi ha que li singloten, com ho fa aquell fill,
que només demana força amb les tentines.
L’olivera calla, sola estossega
amb un crit de ràbia, se’n voldria anar,
tot mirant el cel, haurà de trobar
tot el treballar en tan boja empresa.
Olivera gran, tal vegada esquerpa
que del tot pertanys al callat Montsià,
escolta la veu, puix ve a relatar
una història dolça, una història vella.
Pensaments educatius
Els alumnes creuen, miren i se'n van.
Vaig posar un examen i allí es va quedar.
El pare diu que no treballo, jo tampoc tinc treva.
Avui, he après on m'he de confessar.
Podeu arribar a ser mestres sense cap necessitat.
No faig més teatre del que em pertoca.
He provat d'estimar els alumnes, però corren més que jo.
No puc sortir de la classe, segueixo sent pobre.
Un alumne sense por no es pot posar enlloc.
Els ofereixo aprendre i ho troben barat.
Dos poemes solitaris i deu epitafis
27 Octubre, 2009 14:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Potser demà
Han aplegat els núvols negres,
han fet més grans els carrerons,
estan deserts, volen minyons,
com han fugit, maleïts mestres.
Res aprendran entre tants llibres,
res somiaran en ser tancats,
el carrer plora, no vol restar
entre dos vells i un mal avindre.
On viuen ara riures i crits,
els saltirons, les aventures?
Potser han fugit sense fugir,
potser demà vindran les cures.
La vella
Aplega el gran fred, com entra a la casa,
es mira a la vella a mig fer el sopar,
es treu el barret, s’asseu a la taula,
pren una cullera, enfila el gran plat.
La vella ni mira, ni vol la juguesca,
només és el fred qui ve a visitar,
abans era l’ home, dèries, l’ esperança,
ara es consola en nits de somiar.
S’ aixeca el gran fred, mira, s’ acomiada
deixa nostra vella i el seu davantal,
la vella s’ asseu, dóna cullerada,
la sopa és tan dolça, privada de sal.
Després una poma, callada, enceta,
amb un glop de vi tan negre i eixut,
allà a la teulada l’espera qui espera,
la vella no va, no vol, ha vençut.
Epitafis
Demà provaré menjar cigrons.
Algú té una mica de sal.
La curiositat m' ha portat aquí.
Estic com sempre.
No us recomano sopar massa.
Tinc com un buit al cos.
Ahir, la veïna em va donar un ensurt.
Faig una col·lecta per canviar-me el pentinat.
Suposo que ja ho saps.
Us aconsello no oferir resistència.
La terra
25 Octubre, 2009 13:11
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La terra:
1) És la mare que tard o d’hora ens cruspirà.
2) Et suporta amb l’esperança que l’estimes.
3) Ens coneix més quan ens descalcem.
4) Té la dèria de beure’s l’aigua dolça.
5) No té pressa ni en posar-se dempeus ni en començar el viatge.
6) Sap que l’home és un animal obstinat amb les tanques.
7) No entén massa la quietud dels arbres.
8) Es passa els anys amagant el que l’ home no hauria de necessitar.
9) Té feina en explicar que no ens deixarà anar.
10) És la presó més bonica que tenim.
Dos poemes de fort vent i deu pensaments divins
23 Octubre, 2009 15:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Èol
Aplega l’ hora tardana,
al carreró del Montsià,
Èol com deixa anar
aquell bufec sense gana.
Els altres déus fan ganyota
de la seva afecció,
tot va ser per un minyó:
El nostre heroi perdé força!
El minyó pujava a l’arbre,
tot i mirant la contrada,
un vent fort feu estrebada,
tot de sobte, va anar a caure.
Ara li costa somriure,
encara més caminar,
Èol es deixarà anar,
té minsa força en escriure.
On s’ ha quedat el fort vent?,
aquell cerç tan mala traça,
si el minyó, ara, fa passa,
nostre déu serà content.
Massa fort
L’ arbre gronxa neguitós, estèril
van llençant les fulles arreu dels carrers,
aplega tardor, arriba el gran vent,
va llençant la veu, amarg, impertèrrit.
És el vent pausat de les tardes dolces,
d’un estiu cansat d’anar camí avall,
ara li encomanen empreses innobles,
trencar el silenci, fer terrabastall.
Així, enfadat, dolent i cridaire,
es posa al capvespre, penjat, en el cim,
baixarà gelós de terres endins
per portar a la vall, el dolent dels aires.
Trencarà les branques, remourà el fullam,
farà presoners: la gana, el silenci,
maleïda hora, maleït qui porti
tanta malifeta entre plors i clams.
Un vent massa fort passa la contrada,
esbatussa els arbres, anirà a la mar,
no diguéssiu res, ell ha de marxar,
ha de conquerir altra riba encara.
Pensaments divins
El consell diví proposa una reconversió atòmica.
Déu anirà a l'oculista, diu que perd visió terrenal.
El cronista del cel ha demanat desacceleració de fets.
Satanàs ha decidit ampliar el pavelló dels polítics.
Un banquer va anar al cel per crear un fons d'inversió.
Déu ha demanat Satanàs augmentar la competitivitat.
Jesús estudia una oferta per treballar de dinamitzador.
Déu vol acabar el món, però els savis s' oposen.
Déu vol crear més temps de titani, és un problema de pes.
Satanàs no vol l' encarnació, té prou estofat.
Dos poemes de fi de festa i deu pensaments educatius
21 Octubre, 2009 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vedell
No cal dir com hem xalat
cada nit, prenent la fresca,
encetant una cervesa,
canviant murri pel salat.
Han estat festes majors,
enormes, tot principals,
passejant per passejar,
cent carrers i carrerons.
Flors, fanals i marietes,
papallones de colors,
una llanterna amb cent vasos,
amb testos, joves de cos.
Tot anava bé i el dia
semblava matar la nit,
però arriba aquell delit
de menjar monotonia.
Arrencades tendres flors,
quatre testos mal trencats,
els veïns a mig plorar
per tenir la mala sort.
El caparrut no abandona,
el seu important paper,
construir no ho sabrà fer,
és homenot que s’ adorna
amb la força del poder.
Les festes acaben ara,
amb un poble que les mou,
el vedell s’ ha tornat bou,
haurem de fer mala cara.
La comanda
La grandària del castell,
reuneix tots els colors,
altres llums, ferotges sons
faran embogir els ocells.
És el comiat d’ una festa,
ben guarnida, especial,
on ha regnat el treball
a resultes d’ una fe.
Hem tornat a la patrona
a l’ ermita que l’ acull,
mitja llàgrima es posa a l’ull,
sóc tan home, he de plorar?
Hem fet missa i comanda
d’ una pluja que vindrà,
Dolça Verge, fes-la anar
sense força, per la plana!
Pensaments educatius
No volen res més que aprendre sense dolor.
Estic esgotat, he comptat els qui no em suporten.
Tinc un petit problema, l'he de fer créixer.
Aprendre és tan senzill que no ho vol fer ningú.
El millor d'una classe és veure com fugen els fantasmes.
Estic sorprès, sóc a l'escola i no s' ensorra.
Acabaré per confessar que no em sé la lliçó.
És tan necessari que poden passar sense saber-ho.
Li puc ensenyar a llegir sense moure les orelles.
He après dels alumnes, ara, ja no estudio.
Dos poemes tardorencs i deu epitafis
19 Octubre, 2009 19:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Arbre assenyat
Mireu, si us plau, a l’arbre vell
entre plugims i coloraines,
està cansat, fruitat, mesell,
mig adormides totes les branques.
Les fulles seques, tendres un dia,
ara, ensenya pengim-penjam,
potser van ser nobles esclaves,
però ni gosen, avui, cantar.
Feia bon temps fa quinze dies,
parlava encara de vanitat,
a poc a poc, porten les crides
una veu tova, tot li fa mal.
Donat el fruit, les escorrialles,
totes les ganes, al bon pagès,
ara, apleguen els amples somnis,
tot l’ aturar, el no fer res.
Arbre assenyat la llavor escampes
per ample món tan ple d’absurd,
deixa’ t anar, torna’t ben mut,
deixa’ m plorar mentre tu calles!
Vindrà el silenci
Qui ha pintat la vall marró,
sense pinzell, amb pala ampla?
On ha quedat, flaire i calor?
Qui l’ ha robat? On viurà ara?
Per què defuges, enorme sol?
Per què te’ n vas sense comiat?
Estic aquí, no em deixis sol,
vindrà el gran fred, es quedarà!
Sense cap pausa, vindrà el silenci,
omplint alhora plaça i carrer,
emmudiran minyons i ocells,
les cases totes rebran oprobis.
Tornarà el mestre a les beceroles,
a l’ escriptura, el llapis nou,
comptant, somiant, passen les hores,
totes plegades cauen al pou.
Al pou poruc de la incertesa,
d’ un temps passat, sempre millor,
el vell pagès vol la promesa:
Passar l’ hivern, retrobar el sol!
Epitafis
Ho sento, he canviat el mòbil.
Només rebo missatges de Movistar.
Si vols, quedem a la nit!
Avui la sogra m'ha portat faves.
No aconsegueixo trobar-me al llistat.
Espero deu minuts més i me'n vaig.
No aconsegueixo fer entrar la moto.
De morts, ni parlar-ne!
Demà faré dos-cents anys!
Deia que era amic meu, però no l'he vist.
La malaltia
17 Octubre, 2009 20:00
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La malaltia:
1) Desitja ser reina i fer-se vella.
2) Troba un cos que algun dia l’abandona.
3) És la millor manera de fer treballar algú.
4) Té un regne petit i perfectament venturer.
5) Sempre arriba quan l’amo no està per ella.
6) Li fa creure al cos que no serà res.
7) Aprèn prompte o acaba perdent.
8) M’empaita sense perdre l’esperança.
9) No arriba mai a sentir-se culpable.
10) Sap parar casa però la perd l’avarícia.
Dos poemes endolcits i deu pensaments divins
15 Octubre, 2009 19:43
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Miolo
Mireu el cor si batega,
entre la plana i el cel,
ell pertany a un infidel
vençut per amor amb brega.
L’ estimo pel de matí,
l’ estimo cap al migdia
i, si deixa estoneta,
aplego fins la vigília.
És tan gran el gran amor,
és tan tou, fa tant somriure,
ella em mira, tot és viure
en regne de somiador.
Té una rosella a la galta,
al llavi, un clavell encès,
la fito, no he pogut més,
he plorat, té tanta gràcia.
Li demano per anar,
un capvespre a la muntanya,
vull veure com es demana
en el cel poder-hi entrar.
Ella duu vestit de flors,
les flaires toves de prat,
com miolo, com un gat
entendrit i perdedor.
Em perdo pel seu cabell,
pel filat del seu vestit,
em perdo esperant la nit
així arribo al seu castell.
Una reina
Arriba l’ hora tardana,
com s’ enfila cor endins,
em desperta pels matins:
Trist, eixut, mancat de calma!
La vaig veure una tarda,
tot i venint del mercat,
amb un cove de verat,
massa vell per anar a plaça.
La cara massa esblaimada,
sense gràcia ni somrís,
una reina a mitja nit,
sense tron, sense maragda.
Quatre germans més petits,
una mare agombolada,
el pare ha perdut sentit
tot i calant sense traça.
Ni tinc finques ni diners
ni em plau el so de la terra,
però ella és tot infern,
he de lluitar sense treva.
Avui he comprat el peix,
he regalat un somriure,
ella mira, torna a viure,
com l’ estimo, com em creix
aquest deler que fa escriure
el seu nom i un poquet més.
Pensaments divins
Satanàs s' ha fet ecologista, no vol arbres de menys de vint anys.
Déu ha d'estar malalt, avui no ha fet el sermó.
Satanàs ho confessa: Cada cop m'agrada menys la carn.
Aquest estiu a l' infern es portarà el roig cardenal.
Déu ho prova, però l' idioma no és el seu fort.
Cansat de miracles, Déu imposa la constància.
El sol demana Déu: Una setmana de vacances!
Déu, escoltant empresaris, posarà dies de vint-i-vuit hores.
Satanàs vol pecats de disseny.
Els àngels han fet una "porra": El dia del Judici Final.
Dos poemes d'ones i deu pensaments educatius
13 Octubre, 2009 14:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Deixeu les ones
Trenca l’ agost preat silenci
vol revertir en quelcom fosc,
s’ allunya el temps enmig el bosc
la mar com plora, serà tot vici?
Van recollint, homes de bé,
les pertinences amb to pausat,
la brisa es cansa, amunt i avall
troba a les fosques estris i atuells.
I arriben ones sense disbauxa
emplenant platges per compromís,
han d’ esclatar, poqueta gràcia,
sense alegria, sense somrís.
On han quedat les joves dones,
pares seriosos, els bons amics?
Han recollit, el temps, el gojos,
ara com pensen en fer les tornes.
Les noves ones, més rialleres,
trenquen de pressa l’ aire festiu,
només els queda parlar planeres,
minses paraules, d’ un so pansit.
Les deixa el sol, li cou la febre
d’ entaforar-se més terra endins,
vol, a les postres, altres veïns,
potser més vells, potser més tendres.
Deixeu les ones arribar a port,
allí esperen nit i llagut,
una rondalla d’haver perdut
un altre estiu: Aquest s’ha mort!
Allí dintre
Una ona esmicolada
tot i plorant m’ha contat:
Ahir semblava una fada,
ara sóc terrabastall!
Mar endins com singlotava,
com li esqueia el passejar,
les mil barques les gronxava,
no aturava ni a dinar.
Els peixos quan s’ acostaven
no paraven de ballar,
un estol de cent gavines
no deixaven de xisclar.
Allí a dintre tot és festa,
com és veu el món feliç,
minsa brisa és meravella,
el fort vent et fa reeixir.
Però la vida traspassa
la gran mar i un compromís,
et fa créixer en un platja
on només resta morir.
Pensaments educatius
No és un alumne dolent, és un dimoni desorientat.
Sé quan començo, ells em diuen quan he d' acabar.
No els tingueu por, els seus estómacs no estan preparats.
M' estimen tant que em desperten sovint.
Cap mestre pot guanyar guerres perdudes.
Estic satisfet, no necessito escoltar- me.
No escolten massa, deu ser que no els convé.
Ser mestre no és dolent, creure- s' ho, és perillós.
Poso el meu cervell al servei del qui no hi són.
Avui estic content, us regalo el meu silenci.
Dos poemes de calma i deu epitafis
11 Octubre, 2009 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tornava la calma
Estava assegut,
a la tarda plana,
dessota d’ un arbre,
sotjava l’ oblit.
La mossa era maca,
ben rica i galana,
volia a les postres
trobar un bon marit.
La mare, disposta,
les xarxes parava,
parlava d’ un noi
brètol, eixerit.
Ni tan sols li reia,
menys me l’ escoltava,
casat, poca-solta,
monstre penedit.
La mossa passava,
em feia l’ ullet,
mostrava camisa
blanca, d’ organdí.
El mosso, com cal,
ni se la mirava,
tornava la calma,
es trobava amb mi.
La calma
Mireu, si de cas la mar,
en aplegar-hi la lluna,
es mostra dòcil, dolguda,
farcida de vanitats.
El vent s’ emporta les ones,
les llença contra la riba,
la calma arriba, aprofita
la millor de les estones.
Tot capficat, el llagut,
a dintre el port, singlota,
no s’ enfila ni s’ acota,
només vol ser complagut.
El mariner vetlla sol,
l’ adormen hores tranquil·les,
han passat les enemigues,
ara queda només por.
La calma, per Déu, la calma
senyoreja l’ horitzó,
el mariner ronca i tot
tot somiant ser rei de casa.
En el cel, les mil estrelles,
a taverna, el taverner,
poca pressa, poc diner,
on han quedat les promeses?
Mireu, si de cas la mar,
quan arriba l’ ample sol,
els diu que porta el consol,
però el porta prou cansat.
Epitafis
Ara, el meu paper és més discret.
Encara no m'he presentat.
Dubto que sigui un bon partit.
Les processons comencen a mitja nit.
Per poc, se n'escapa un.
Em mantinc fred, distant,...
Somio que tinc gana.
Demà tanco la paradeta.
El metge diu que ja té la vacuna.
Apropa' t i t' estiraré les orelles!