Dos poemes de foc i deu epitafis

16 Setembre, 2009 14:11
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 
Monstre sol

El monstre sol ferit es lleva
omple la terra de crits i fam,
mai aturant, mai descansant
surt del seu regne per a fer guerra.
No ho capfiquem, pobres humans,
quan poderosa és mare natura,
naixem ateus, ens fem cristians,
potser infidels, sense malura.
Com travessem deserts ignots,
entre planures de cel obert,
res contínua, el món es perd,
només uns quants donen lliçons.
El monstre sol arriba a l’hora
que ho fa desig de ser gran déu,
el regne plora, el regne es perd
entre gran foc quan tot ho estova.
Després se’n va deixant la lluna,
comptant els vells, se’ls vol endur,
els pobres arbres tenen la cura:
Eixa gran ombra on dorm l’estiu.

Sóc innocent

No porto ara ni feina ni pressa,
ni gran sarró on posar el pa,
és millor així: Deixar-ho anar
entre esbufecs d’una infantesa.
He cobejat cases i places,
un setial gran on seure sol,
ara m’espanta, després tinc por,
entre batecs d’hores prou baixes.
El fred primer esdevé calor,
un gran estiu, el foc encén,
no cal ni dir: Sóc innocent,
no he cremat gaire, no he estat jo!
Guerrers cepats llença la serra,
tot i brandant forçuts cavalls,
aplegaran on tot s’esguerra,
hi ha poca terra, menys assenyats.
Fugint, per tot, la pobra gent,
sense un mal ruc, el jorn cavalca,
allà en el cim, un pensament,
molt més a prop, una basarda.
Les cent empreses han fet patxoca,
resten ben morts cent mariners,
uns quants pagesos, els matiners,
ploren ensems, llur cor explota.

Epitafis

Torna demà, tindré els diners.
El de sota, és el jutge.
No accepto una sentència de mort.
Ho sento, avui tinc mandra.
Porto mesos sense queixar-me.
Només tinc por per la nit.
He sortit a comprar un coixí.
Tinc núvia, però sóc molt vergonyós.
Ara, s'ha posat de moda: Sortir de la caixa!
Vull dues agulles i sis cabdells de llana. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: