Dos poemes de sínia i deu epitafis

07 Setembre, 2009 16:15
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


La sínia

Es lleva el gran sol,
enfilarà la muntanya,
ara surto de la casa,
amb un ruc per a mi sol.
L’horta és a mig camí,
anant dret cap a la serra,
miro l’arbre com s’esmerça
tot i cercant un coixí.
Vianant d’un paradís,
sense gana ni fortuna,
a la panxa mitja engruna
d’aquell pa fet de panís.
En el carro, dormen junts,
vella aixada i un cabàs,
un mal tros de matalàs,
una manta d’aixopluc.
Tres carros ens han passat,
pagesos de la gran pressa,
a casa, la cuina plena,
gran la golfa, ample terrat.
Nosaltres ni llum ni sol,
al capvespre, curt sopar,
farigola, all torrat,
minses sopes amb un ou.  
Així, sense seny ni gana,
apleguem els tres a l’hort,
la sínia mira, esguarda,
cantarà cent giravolts.

Canta l’aigua

Canta l’aigua mentre tomba
el vell ruc fent giravolts,
ull mig borni, panxa tova,
una cua, els borinots.
Vell pagès, nova l’aixada
com belluga, tomba el solc,
l’aigua va, com s’entrebanca,
beu la terra, crema el sol.
Les tomateres somriuen,
com badallen els pebrots,
unes cebes de cul gros,
com es mullen, com s'ho miren.
Aquell desori de plantes,
n’aplegaran a les cent,
es gronxen com ho fa el vent,
esperant les escorrialles.
El pagès para i se’l mira,
un xiulet porta la veu,
el ruquet, prou tafaner,
sent la demanda i atura.
No cal ni dir que tota aigua
deixa alhora de cantar,
la sínia com s’ha quedat:
Més tranquil·la, més eixuta. 

Epitafis

No recordo on he deixat el paraigua.
Ho reconec, vaig néixer abans.
Diria que em van posar uns altres mitjons.
Aviseu l'esteticista.
He aconseguit perdre les arrugues.
Recordo que anava amb avió.
Si us plau, guardeu el torn.
Li he dit que aniria al davant.
No ploreu, no em queden mocadors.
Estic sorprès de veure't. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: