Dos poemes de passejar i deu pensaments educatius
13 Agost, 2009 20:43
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El camí enfilo
A l’albada de l’estiu,
m’abelleix el passejar,
sense pressa, per trencar
el tràfec rabiós del niu.
Mare ocell cridant mig boja,
pare ocell amunt i avall,
tres vailets de poca ploma
massa gana per callar.
Un passar per camí ample,
obstinadament polsós,
la brisa, sense repòs,
cercant aigua, portant aire.
El lladruc del pobre ca,
el despertar del pollastre,
el bram tou d’aquell vell ase,
com odia el treballar.
La mestressa de la casa,
amb la llet bullint al foc,
aquell plorar de minyons,
no volen llevar-se encara.
El camí enfilo i deixa
apropar-me la figuera,
allí, una mel desperta
amb un mos que no té fi.
Passejar
Passejar és rodar el món,
sense pausa ni fortuna,
és conèixer una engruna
per portar-la a fer un tomb.
Passejar és badallar
al més vell dels grans delers,
és recloure el pensament,
per sentir el cos com va.
Passejar és retolar
en un racó del cervell,
el més tebi dels penells,
per a perdre’s i oblidar.
Passejar és segrestar
les més dolces intencions,
el concloure que són bons
els desitjos de viatjar.
Passejar és arribar
a un cel sense frontera,
és trobar la mel primera
que no hauries de deixar.
Pensaments educatius
El llibre és un entrepà difícil de digerir.
Ha vingut un alumne nou, no cal dir que no hi era abans.
Volia donar una lliçó, però els llibres no em deixaven començar.
Una classe pot ser magistral, però està buida.
Els demanava que escoltessin, no paraven de volar.
Tinc massa alumnes per amagar-los tots.
No patiu per fer savis, el món pot passar sense ells.
El mestre plorava, encara no tenia cap Judes.
La setmana va ser dolenta, tenia tres dilluns.
Els alumnes mai fan tard, és el rellotge qui vol córrer massa.
Dos poemes de núvols i deu epitafis
12 Agost, 2009 07:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Llàgrimes
El núvol com conta encara
històries d’un vell passat:
Pagesos, eixuts de cara,
ben capficats pel sembrat!
Un matí de meravelles,
avançat el mes de maig,
entre blat, només roselles,
herba seca per la vall.
El pagesot renegant,
cap al cel portant els sants;
la senyora, menys ofesa,
dolça pluja demanant.
El núvol prou tafaner
tot i sentint l’enrenou,
aplega, diu: N’hi ha prou
de fer glatir aquella gent!
Tot i viatjant a la mar,
amb la força d’un gegant,
ara xucla sense pausa,
aigua tèbia per portar.
En sentir aquelles veus,
de cançonetes tan dolces,
s’atura, calla, es fa creus,
de l’amor d’aquelles dones.
I no tenint massa pressa,
i tot posant-se a plorar,
mireu el núvol com vessa
llàgrimes de sa bondat.
Núvol jove
Malaguanyat el vent,
el núvol jove maltracta,
esfilagarsa, l’enrotlla,
el llença sobtadament.
La lluita està servida,
el nostre heroi prou callat,
ben preparat pel combat,
resisteix tota embranzida.
Només li salten, porugues,
quatre gotes fent plugim,
és marçot, no cal ni dir
que l’ hivern sembra despulles.
Ben esbatussat, reposa,
es composa, es refà,
poc després la deixa anar
porta pluja de la grossa.
Epitafis
Ara, no em combinen els colors.
Estic que mossego!
Tardaré una estona en enllestir.
Encara penso, però no sé on posar les idees.
Ni recordo on ens hem vist.
Estic a punt per regatejar.
Pregueu o donaré l'adreça.
Esglaieu-me, tinc singlot.
Veniu prompte, no vull excuses.
Si arribes tard, avisa el vigilant.
La soledat
11 Agost, 2009 13:46
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La soledat:
1) És la més amable de les companyies.
2) Surt quan entrem a la feina.
3) Té massa llocs on anar i cap on quedar-se.
4) Parla tan fluix que ni ella se sent.
5) Seu amb tu, viu amb tu i fuig de tu.
6) Viu de lloguer en cada una de les cambres.
7) Escriu les seves memòries en fulls invisibles.
8) Mai et contarà cap mentida.
9) Demana una mica de pau de tant en tant.
10) Mai dóna i mai crida.
Dos poemes de guerrers i deu pensaments divins
08 Agost, 2009 11:16
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La fona
Guerres sense cap bandera
al capdavall del carrer,
soldat, pobre, porta pedres,
cavall magre, el cavaller.
Han guanyat mig carreró,
una porta, dues finestres,
cal resistir malifetes,
cal conquerir un balcó.
El capità els alliçona,
els prepara pel combat,
no cal dir-ho, els ha deixat
asseure’s tota una estona.
En aquestes que s’apropa
un exèrcit per llevant,
porten espasa, una bossa,
dintre la bossa, l’esglai.
Una fona de les grosses,
esberladora de caps,
enemic massa terrible
per a rebre’l i fer paus.
Amagats darrere porta,
dintre la finestra estant,
el castell quasi s’enfonsa
els soldats no sortiran.
Aquell estol de guerrers,
cansats de la llarga espera,
anoten la gran desfeta,
la mare els cerca també.
Somnis
Assegut vora el pou,
amb un estiu que trafega,
els ulls tanca i comença
una mena d’enrenou.
Van baixant, pel camí vell,
els gegants de la infantesa,
els lladregots de promesa
com s’acosten sense prec.
Caminant sense fortuna,
cansat de mirar la mar,
la tarda és fa feixuga,
el matí no ha d’aturar.
Entre clucs d’ull tafaner,
un cavaller com davalla,
porta la llança, l’espasa,
una lluita per a fer.
Va cridant a tort i a dret,
defensant orfes, poncelles,
en el cel només estrelles,
el treball és prou complet.
Somnis joves, somnis vells,
a la plaça els més valents,
parlen massa, són discrets
per a deixar la batalla.
I tot i així, el gegant,
garlaire de l’aventura,
com acota, prendrà cura,
per deixar-nos el combat.
Pensaments divins
Estudiant teologia, igual et perds.
Déu està cansat, encara no ha trobat substitut.
Satanàs està enfurismat, no sap com tornar-me més ase.
Jesús creu que la collita del trenta-tres va ser de les bones.
Judes vol tornar, però ara no farà de tresorer.
Déu creu que, els vols de baix cost, no són la millor solució.
Satanàs vol música: Li ha demanat, a Déu, els cors.
Satanàs ha tingut un malson, somiava que era Déu.
Satanàs ha demanat tres calderes més, vol fer cafè.
Sant Pere col·lecciona estampetes de successors.
Dos poemes de molins i deu pensaments educatius
06 Agost, 2009 11:25
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ho sento
Camina, sense cap pressa,
el malgirbat cavaller,
per cavall, una somera,
tot de lluita el pensament.
Avança per les contrades
de llevant se’n va a ponent:
Hi ha tantes malvades obres!
És tan gran el patiment!
Les muntanyes s’omplen totes,
l’esguarden pesadament,
massa munió de fantasmes
desplacen el guariment.
No passeu gentils poncelles,
serà gran penediment!
On s’amaguen aquells homes
que pregonen tanta fe?
Amb un escut, una llança
com es llença al combat,
el servent no l’ha triat,
mal diner porta la plaça.
S’abraona amb la ràbia,
a mal trot d’un ruc cansat,
el gegant com mou els braços,
braços forts de massa pams.
Ni li arriba l’estocada
ni li aplega feridura,
el gegant com tomba i bufa,
ha guanyat mitja batalla.
El cavaller com desmunta,
posa a terra el genoll,
gran ferida porta al coll,
ara batega i remuga:
Ho sento, dolça princesa,
vostre honor ha estat traït,
he lluitat amb enemic,
la resta només fa pena!
La solitud del gegant
Bona terra, gran de vi,
a les tardes, isolada,
per on balla gran espasa
d’un cavaller eixerit.
Gran heroi sense fortuna,
passejant meitat del camp,
podria ser tot un sant,
només li manca una engruna.
El bon Déu el va triar,
l’apadrina Satanàs,
serà sempre un bordegàs
amb desig de batallar.
Poseu-li seny, un cabàs,
anem ben tost a la guerra,
una poncella s’esguerra:
La va deixar el seu promès!
Treu-te l’espasa, la llança,
llença, de pressa, el cavall,
la solitud del gegant,
farà guanyar la batalla!
Pensaments educatius
Els nens seran homes, jo, ni ho sé.
És una sort arribar d'hora i no trobar ningú.
Estic esperant fer-me gran, ara, em faig vell.
És nens són a la primera edat, ho sé per les pedres.
He anat al metge, m'ha dit que encara haurem de patir més.
Primera lliçó: Firmo la hipoteca sense dubtar.
Sé que m'estimen, sempre fan preguntes estúpides.
No hem de fer-los canviar, només distreure el seu neguit.
Procureu no posar feina. mai saben on l'han deixat.
Aprendre és tan important que es fa sense paraules.
Dos poemes bojos i deu epitafis
04 Agost, 2009 10:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Guardeu la roba
Agredolç, del tot malalt,
he estat entre mil somnis,
uns nou-cents eren dimonis,
la resta gent de ciutat.
Aplegaren al capvespre,
cansats, desfets de la lluita,
sense gràcia, sense fruita,
aprenents, mai seran mestre.
Cabassos de vanitats,
dipòsits de la cobdícia,
aniran per la malícia,
per acabar en un plorar.
Sentinelles de l’avern,
captaires de melangia,
no patiu, tot és migdia,
mai arriba el fosc saber.
Guardeu la roba i el prec,
tindreu la més gran fortuna,
una finestra i l’engruna
de por per tot i per res.
Borrosa
L’estimo i tant m’agrada
que per ella em sento rei,
amb un nas més que vermell,
al matí, pot ser carbassa.
La porto com de bracet
per tots els carrers del barri,
vaig fugint de tot xivarri,
vaig trobant l’acolliment.
És prou alta, arrodonida,
massa suro al pensament,
és una mossa imponent,
callada i sempre borrosa.
És la més noble promesa,
d’una terra prou feixuga,
parla poc, gairebé muda,
guarda el tresor de fotesa.
L’he trobat en un reixat,
tot mirant cap al carrer,
amb tres germanes també,
només una n’he portat.
Ara, passegem plegats,
tocant façanes i portes,
em fiten les males boges,
mai sabran com he pecat.
Entrem a casa tots dos,
la deso dintre l’armari,
avui, faré el comentari,
demà, serà el festejar.
Epitafis
Descanso amb pau, però guanyo poc.
Hi ha crisi, no ha vingut ningú.
Ni m'he tret el barret.
Em feia il·lusió un lloc tranquil.
Ni us comento l'enterrament.
El mossèn deia que no era fidel, parlaria del meu gos.
Els primers dies feia goig.
El veí és polític, està convencent les ànimes.
He agafat rampa al peu.
Al capvespre, entra el toc de silenci.
La gana
03 Agost, 2009 21:51
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La gana:
1) És l'enclusa que fa treballar.
2) És el pany que obre més portes.
3) És una fera difícil de disfressar.
4) És una de les necessitats més constants.
5) És la mare de totes les buidors.
6) És el dimoni de cos perfecte.
7) És un dels defectes que ens manté vius.
8) És un cos elàstic i devastador.
9) És omnipresent i angoixant.
10) És el pitjor dels monstres que ens governa.
Dos poemes de son i deu pensaments divins
31 Juliol, 2009 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dolça boirina
Arriba el son, a mig camí,
entre cent riures, la mare ferma,
marca rellotge, toca altre fi,
clou la juguesca, tota la gresca.
Fosca la cambra, lliure la nit
mira la lluna per la finestra.
Apaga el llum, tots a dormir!,
parla la mare, marona tendra.
Tinc ulls grossos, massa eixerits,
per endinsar-se a les tenebres,
sento prou lluny el darrer crit:
Calla, reposa, demà no és festa!
És l’avi vell qui tomba i gira
sempre agafat al gran coixí,
passa el silenci, aplega al llit,
es torna tot dolça boirina.
Somnis
Aplega, sense xisclar,
la brisa de la contrada,
com ha deixat a la mar
sense pena, sense fada.
És la terra sufocada
qui l’ha vingut a cridar,
corre i salta per anar
allí on nota la falta.
A la bella dels grans vents,
mai se li acut córrer massa,
com l’esguarden els ocells,
com l’esperen a la casa.
He deixat finestra oberta
per tal de veure el dansar,
la cortina és la parella,
com l’agafa de les mans.
I, mentre, ballen i ballen,
enmig la pau i l'encís,
ulls es tanquen, somnis tornen,
surten tots del paradís.
Pensaments divins
Amb deu pecats mortals, et donen cromos de l'infern.
Tinc un amic llaurador, en sap de fer baixat sants?
Déu vol estalviar: Només es faran miracles els caps de setmana!
Jesús anava de corder, qui sap com es vestirà ara?
Déu estudia astronomia, no se'n refia de l'horòscop.
He provat de ser déu, però tinc vertigen.
Déu no s'equivoca, tot i així, parla poc.
Satanàs està trist, no li creixen les banyes.
M'han posat un àngel miop, només ajuda la veïna.
Els dilluns vaig a l'infern, és el dia de comprar peix.
Dos poemes d'ase i deu pensaments educatius
29 Juliol, 2009 16:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Els deixo
El capcot, mirada ampla,
les orelles en el cim,
sense pena per l’amic,
sense pressa per la gana.
El ruc passa, a mitja tarda,
el camí del desconhort,
el pagès el porta a l’hort,
cal llaurar una trossada.
Entre quatre tomateres,
riuen bojos els pebrots,
ell diria: No hi són tots!,
tan grassos i sense celles.
Profunda tarda d’estiu,
el pensament enlairat,
de sobte la mitja part
d’un amo massa esquifit.
Batalla porta els ferits,
els herois perdent el seny,
els deixo, en sóc conscient,
som tan minsos, tan petits!
Clic, cloc
Clic, cloc, avança i empeny
el carro de la fortuna,
sense pressa, una a una,
posa les passes i el seny.
Bon amo de massa vell,
minses ganes d’arribar,
ni té pressa per llaurar,
ni l’empaita el voler ser.
El ruc mirant la contrada,
la muntanya, el sembrat,
una mula l’ha passat,
porta la pressa a la cara.
Apleguen tots tres al tros,
carro, ruc i el gran senyor,
els dissabtes somiador
d’una terra, d’un terròs.
Sota la figuera estant,
fan pensament i feinada,
una dona enamorada
els esguarda cap al tard.
Han estat quaranta solcs,
una empresa de gegants,
la rella és massa gran,
dos empenyen i no es pot.
Apleguen de nou al cap,
mireu l’herba com somriu,
la suor ha fet gran riu,
els herois com s’han cansat.
Clic, cloc, avança la tarda,
el sol els diu que se’n va,
cap a casa, ample el pas,
només un no plora encara.
Pensaments educatius
Aprenen poc perquè l'orgue té massa tecles.
No cal ensenyar a caure, és millor aprendre a pregar.
Ni els alumnes dolents obliden com fugir d'escola.
El vent va anar a l'escola, però la finestra era tancada.
Si els alumnes s'adormen, no oblideu abrigar-los.
En una mà porto la ploma, en l'altra la feina.
Sempre sou a temps de semblar una mica més boig.
Si els alumnes em coneixen, els hauré d'aprovar.
Tinc un gran desig: Donar classes i no despertar!
No sé on és el cel, però no hi ha escola.
Dos poemes de tempesta i deu epitafis
27 Juliol, 2009 11:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vell pagès
Clourà el cel, dissortat vespre,
hi ha massa núvols per fer bonic,
és el gran mal d’un temps antic,
un temps feixuc amb ses tenebres.
El bon pagès amb sa fortuna,
mirar el cel, llençar el renec,
el capellà somiant a una:
Gran el miracle!, viure després.
Un temps poruc passat per aigua,
passat per pedra, passat per vent,
el pagès vell cridant el cel,
mai oblidant d’on surt la ràbia.
El núvol gran, de sobte, esclata,
solta, per boca, gran devessall
ara, es llença muntanya avall,
vall esdevé tota escarlata.
El vell pagès, a contracor,
els ulls acluca, s’entortolliga
el poruc gos s’acosta, el crida,
passa l’estona, és ple el record.
Acoto el cap
Enfadat Déu, ara, ens recorda
passat ben dur, si cal distant,
quan l’home foll esdevé nyap,
oblida el deure i s’ageganta.
Podria ploure i seria dolç,
el benefici per la lloança,
però el Senyor, avui, es cansa
clarificant: Qui És, qui sóc!
El preat home, prou maliciós,
pel gran revés de la fortuna
no vol el sol, desitja lluna,
passa de savi a ser traïdor.
Llavors, es clar, ve la tempesta
per fer-li veure on té el seu lloc,
acoto el cap, em faig el sord
plorant després la gran desfeta.
Epitafis
Passo de comiats.
Ara, he agafat anèmia.
Doctor, demà no podré venir!
Sóc a l'infern, què us pensàveu?
Va ser, tot just arribar.
Descalceu-vos, acabo de fregar.
No us puc contar res més.
Necessito llengua per pegar el segell.
Senyor Déu: Ara, pujo!
He perdut la glòria, algú sap el camí?