Dos poemes de pedra i deu pensaments educatius
20 Gener, 2009 20:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La pedra
Oh galdoses pedres del camí perdut
que ni descanseu ni teniu mai gana,
no haureu trigat massa en enllestir casa
i no patiu mai per ser o no ser!
Teniu tot el temps que tenen els déus
i mai demaneu anar a cap plaça,
ni gaudiu del ball ni feu mala cara
ni veneu les hores ni empreu els diners.
Que jo sóc aquí i us miro sorprès,
de tan gran paciència no me’n sé avenir,
he passat les hores, arriba la nit,
encara que escolto no sento res més.
Heu deixat la mare dalt de la muntanya
i, tot rodolant, arribat aquí,
heu passat els anys i tot ha seguit
un camí molt llarg, un camí tranquil.
Si algun dia el bon déu, que a mi em governa,
em deixa triar altre vestit nou,
jo li pregaré: Torneu-me una pedra!,
que cap altre ésser viurà amb tant poc.
Oh galdoses pedres...!
Oh galdoses pedres del camí perdut
que, passat l’ hivern, el sol esbatana,
no em porteu històries d’un poble vençut
ni em preneu el cor quan mou la campana!
Oh galdoses pedres d’una serralada
que avui es despulla i fa un somrís
on el temps recull i recull la fada
i tot s’endevina tou i fonedís!
Oh galdoses pedres, filles d’una roca
que dorm, sense pressa, vora del Montsià,
les ganes són totes, el desig es troca
buscant un redós on morir i callar!
Oh galdoses pedres, heu fet massa guerra
i no demaneu el sol de l’estiu,
ara sóc aquí, ajagut per terra,
cerco a totes hores la pau i el caliu!
Pensaments educatius
Com als continguts no arriben, mireu els continents.
Les paraules mal llançades són difícils de recollir.
Ells no volen que cridi, són delicats de membrana.
Si ja estat jaguts, serà més fàcil trobar-los.
La ciència és una caixa de sorpreses, amagada.
Ensenyeu amb moderació, no creeu el síndrome d’abstinència.
Ensenyar és trobar el punt mitjà entre l’avorriment i la desesperació.
No patiu si us paguen, ells ja saben per què ho fan.
Al cel dels nois, hi ha joguines ben educades.
Ells no aprenen, però la pissarra continua al seu lloc.
La crisi
18 Gener, 2009 19:12
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La crisi:
1) És la manera més trista d’encetar el dia.
2) Desmunta les il·lusions i amaga les promeses.
3) Comença sense dir res i acaba sense acomiadar-se.
4) És el pa dels economistes i el vinagre de la resta.
5) Hauria de venir més sovint però sense tantes ganes.
6) Em porta on no vull anar i em diu el que no he de fer.
7) Converteix els déus en homes i els homes en números.
8) Entra per la porta i surt per la finestra.
9) No té més amo que el seu senyor: El Caos.
10) Em tanca un ull i vol encegar-me l’altre.
11) Mai és posa la camisa de l’home feliç.
12) Només surt quan l’home deixa massa portes obertes.
13) Ens parla d’uns diners que ningú veurà mai.
14) Desitja que tots s’asseguin per escoltar-la.
15) Ensenya a l’home que el treball és un càstig suportable.
16) Aconsegueix les fotografies més multitudinàries d’éssers imprescindibles.
17) Fa adonar-se que, inclús els pobres, tenim veïns.
18) Ens porta al no res sense imposar condicions.
19) Vetlla per nosaltres i ens dóna el gran vas de la salut.
20) Sap que no li cal allunyar-se massa.
Dos poemes madurs i deu epitafis
16 Gener, 2009 18:48
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Raó
Res em fa por com el fred
ni la llum de la follia
perquè l'absurd és obert,
cerca sempre companyia.
He estat un home prudent
en el decurs de la vida,
vençut per dolces tebiors,
amatent d'aquell nou dia.
Si avui i ara em despullo,
altre cop no ho faria,
és perquè em sento així:
Cansat d'anar sense guia!
Vaig topant per uns indrets
guarnits de pau, de passat,
ahir semblaven porucs,
però avui em són més grats.
Avanço, esguerro, entrebanco,
la solitud dels gegants,
em miren com estranger
quan sempre estic al davant.
Raó, que portes follia
a la foscor del meu cau,
no em deixes cap alegria,
entossudida em retreus:
Ets home, ben poca cosa
per als que poden ser déus.
I visc
I la vida que traspassa,
cada dia, aquest cos meu
al matí es fa lleugera,
al capvespre es torna pes.
Entre penes, queixalades,
les topades amb ulls clucs,
passen les joies com sempre
i després em torno mut.
No sé el preu de les paraules,
acostumo a viatjar
al damunt de les sabates,
al davall d'uns cabells blancs.
No destrio ni elaboro
la saviesa d'un bon plat,
però dino, després sopo
i n'oblido l'esmorzar.
I visc, cofoi, en un poble
a la falda del Montsià,
ara riu o ara plora,
ara ens posa el tarannà.
Som la gent d'aquesta terra
la que ensuma quan l'afer
es presenta amb meravella,
amb silenci l'oblidem.
I la vida que traspassa
lentament, a poc a poc,
em deixa a cau d'orella
la certesa de ma sort.
Epitafis
Sempre feu la mateixa cara.
Porto mil euros a la butxaca.
Estic convençut que no em denunciaràs.
Al costat, hi ha el notari que va llegir el testament.
Estic trist, no veig la veïna del cinquè.
Vaig entrar distret.
Estic buscant el cap per agafar el son.
Hem prohibit xerrameques improductives.
He guanyat tres concursos de fer por.
Només estic fent una mica de temps.
Dos poemes de déu i deu pensaments divins
15 Gener, 2009 16:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Un déu
Estic trist, s'amaga el sol,
la lluna, quan es desvetlla,
em deixa, a ran parpella,
una ploma i un consol.
Regira la ploma, diu,
embruta la blanca fulla,
amb la tinta que la mulla
arribarà qui l'escriu.
Jo només passejo, amb guia,
una mà, ben dolçament,
és possible que la gent
afirmi que escric poesia?
Res més lluny, hauré de dir,
puix no faig sinó de gana
una empresa ben manada
per un déu que viu amb mi.
Em diu
El déu, ara viu amb mi,
em diu que conte mentides
per si passen les fadrines
i els enganyo amb poc encís.
No tinc pas el cos de jove
ni la força del sidral,
visc a casa, visc a poble
i matino si és que cal.
Feinejo fins mitja tarda,
ara a casa, ara al tros,
en acabar la jornada,
ho enllesteixo tot d'un mos.
Ara planto, ara sembro,
ara cullo, omplo el sac,
al capvespre, m'acomiado
i no torno fins demà.
La mare voldria filla,
el fill diu que tant si val,
ella em planxa la camisa,
em portarà a festejar.
L'estimada és la veïna
de la casa i de l'hortet,
té prou anys, cara ennegrida
i munió de roba i bens
Ara vol que la festegi
els dissabtes i els dilluns,
jo mandrejo tan com puc
i no vull que ella maregi.
El déu, ara viu amb mi,
em diu que conti veritats,
ara veig que estic cansat
i penso menys i no dic.
Pensaments divins
No peco més perquè em canso.
Tinc pecats mortals, però estan repetits.
Jesús és bon minyó, encara dorm al braç de la Mare.
Déu li ha dit a Jesús que estrenarà una creu de titani.
Satanàs m'estima, però no em pot donar un petó.
Després d'escapolir-me de déu àngels he aconseguit entrar a l'infern.
La Verge m'ha dit que si vull anar al cel em prepararà els entrepans.
Déu diu que no aniré a l'infern si no m'emporto roba lleugera.
He deixat a Déu i a Satanàs jugant al tres en ratlla.
Satanàs proposa canviar calderes per graelles.
Dos poemes de Sant Antoni i deu pensaments educatius
13 Gener, 2009 11:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Aplega el Sant
S’omplen carrers
de mil bestioles,
tornen carruatges
a prémer el pas.
Hi ha a les cares
somriure i somnis,
al cor de tots,
aplega el Sant.
Net el gat,
pentinat gos,
tortuga freda,
el nen rabiós.
Cistelles noves,
les blanques neules,
el vell mossèn
els beneirà.
Amos satisfets,
les feres dòcils,
la festa puja
per tots els cims.
I Sant Antoni
els veu, els mira,
pregarà al cel:
Un jorn feliç!
Parlaré amb el Sant
Sóc, arreu les places,
ignorada fera,
esquerp, cridaire:
la mala bèstia.
Ni saben ni volen
pensar el que vull,
m’acusen, s’excusen
em fan el gran buit.
Però tomba l’any,
s’acosta la festa,
em torno prou dolç,
volgut i estimat.
Em posen vestit,
banyat, pentinat,
em pengen al coll,
un brillant collar.
I l’ama petita,
em prem les orelles,
em tira del pèl,
em fa els amanyacs.
El mossèn em mulla,
aixeco les mans,
per prendre la neula,
voldria menjar.
I l’ama petita
com farà cada any,
ni tastar la deixa,
parlaré amb el Sant.
Pensaments educatius
Si no podeu més, poseu el cos en un altre lloc.
No us queixeu, de fet encara no els hem de portar a coll-i-be.
Si escriuen a les parets, ha començat la seva empremta cultural.
Penseu que és una guerra de guerrers mentiders.
Donarem gràcies si acaben la setmana amb petites ferides.
Mai ploreu sense tenir el mocador a punt.
Homes indispensables serveixen per omplir cementiris.
Penseu que el sol no escolta els nostres precs.
Esteu contents, no val la pena comprar més creus.
Només heu de córrer un risc, envellir-vos.
La felicitat
12 Gener, 2009 18:09
Publicat per jjroca,
Aproximacions
1) És un estat absolutament incert i improductiu.
2) Ocupa un lloc tan petit que n’ hi caben les idees.
3) Sempre passa per l’altra vorera i massa de pressa.
4) Sol donar massa hores, per no fer tard.
5) Arriba sense presentacions i se’n va sense acomiadar-se.
6) Va, innocentment, vestida de joies invisibles.
7) Sempre et troba cansat i sense ganes de moure’t.
8) No necessita ni paraules ni lloances.
9) Coneix els diners, però no els fa servir.
10) Et fa creure que ets intel·ligent i prova d’entendre’t.
11) Tanca amb clau, els ulls i les orelles.
12) Mira d’enlairar-te i posar cotó fluix sota els peus.
13) Ha provat de ser una dona, però no se’n surt.
14) Fa moure la sínia, però no gosa treure aigua.
15) Sol acompanyar l’amic els dies de poca pressa.
16) Va provar de treballar, però ho espatllava.
17) Es cansa de no fer res, però resisteix.
18) No creu ni en els dies de vent ni en les nits de lluna plena.
19) Pot emmalaltir però no crec que mori.
20) Vol omplir-ho tot i no cap enlloc.
21) És anar sense saber i parar sense sentir.
22) És un plat saborós i sense fi.
23) És pujar sense aturar i mirar sense por de caure.
24) És la darrera pàgina del darrer llibre que podràs somiar.
25) És la llum que no fereix i la foscor que no destorba.
26) És no saber on tens la bossa dels projectes i dels retrets.
27) És una tarda, ensopida i eterna.
28) No s' atura mai ni t' ofereix un tros de replà.
29) No té amics ni hores per comptar.
30) Viu en un racó i mai s' entrebanca.
31) Somia en un desert i viu atabalada.
32) Neguiteja i mira de lluny.
33) Sap on ets i oblida el que vols.
34) Escolta els muts i parla amb els sords.
35) Va anar pel carrer i la van segrestar.
36) No demana res però ho vol tot.
37) Viu entre el desig i el somni.
38) Sempre fuig dels que se li' n riuen.
39) Pot arribar però mai té pressa.
40) És lluny d'enlloc.
Dos poemes de neu i deu epitafis
09 Gener, 2009 12:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A l’ escola
A l’escola,
en el pati,
hi ha minyons
pelats de fred.
El bon mestre
els acompanya,
no ho volia,
però hi és.
Nois empenyen
blanca bola
que, de sobte,
es fa més gran.
Ara falta,
la bufanda,
dos grans ulls,
punxegut nas.
A l’escola,
en el pati,
hi ha minyons
sense jugar,
només miren
mil floquets
que comencen
a ballar.
Volves de neu
Blanc el vestit,
freda la cara,
el món acull
tal desconhort.
L’home com riu,
de sobte plora,
ha fet de tot
més que un desert.
Les ments preclares
donen tempesta,
l’ambient escalfa
es fon el gel.
Estic segut
davant finestra,
és un desvari:
Veig blanca neu!
Estic ben boig,
ara és hivern,
on s’haurà vist
patir aquest temps?
Els savis diuen:
No hi ha glaceres,
tot ara crema,
no hi haurà fred.
Miro, de sobte,
la xemeneia,
blanca la teula,
volves de neu.
Epitafis
No li digueu a la dona on m'heu trobat.
Si no teniu pressa, us ho puc contar.
No us penseu que sóc mort.
Estic convençut que sortiré volant.
Ja sóc a casa.
Necessito inversor per muntar un paradís.
En deu minuts, faig les maletes.
Només vistes a l' exterior.
Compte amb el veïnat.
Avui tornaré aviat.
Dos poemes d'ombra i deu pensaments divins
07 Gener, 2009 18:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Altra vegada
Altra vegada, hi són,
sí, són elles, les ombres,
no saber com fer
ni on anar.
Defugir per defugir,
passar d'un lloc a enlloc,
no saber on parar
la fressa del pensament.
Ser corder o llop,
esquinçar i empatollar,
trobar o perdre raó
i, sempre, lluny de casa.
Emmalaltir i prendre pau,
descargolar enteniment,
enlluernar el sofriment,
engrandir el fer bondat.
I desconèixer,si cal,
a l'amic i a l'enemic,
posar cura, tant si val,
que n'és vell el brut vestit.
Trontollar com els tanoques,
cercar cura a les cent portes
i, per caure, anar ben dret,
sense atura, a la paret.
Anar dels jorns fent cabdells,
remugant i alçant el pit,
creure i viure esmorteït
desitjant arribar a vells.
El sarró ben buit del tot,
la lleganya dalt la cara,
per company un escurçó,
un adéu que mai s'acaba.
Com cada nit
Com cada nit, ajornes
un dia més i, al cap,
s'apropen noves ombres:
fugen del nostre camp.
Per tal de melangies,
tenim esculls de son,
un esperit de pobre,
amb un llampec de sord.
Escoltem les veus toves,
rampinyem les llums,
ens vestirem de soques
per raure sota l'om.
Som la bestiesa i l'aura,
els contrallums d'un bosc
d'on surten les petjades
vestides de prohoms.
Som la bonior humana,
l'escreix de nau errant,
despulles amb cent nafres,
disfresses d'un comiat.
Patum, virior i osques,
desfetes d'una llar,
portem porucs fantasmes,
tot i així, res val.
Amunt i avall, tremolen,
com xisclen i, en tombar,
ens deixen vora el cau,
adéu, fins l'endemà.
Pensaments divins
Jesús, abans del calvari, volia demanar pròrroga.
Estimat Satanàs: Déu ha ofert mil euros més per la meva ànima.
Estic escrivint amb una ploma d'àngel.
Cada tres temptacions tinc una setmana d'esbarjo.
Satanàs ha encomanat deu vestits de serp.
Adam viu, en un pis petit, sense vistes al cel.
Ja he vist quatre dimonis a les oficines de l'atur.
Les picabaralles del cel només són a les deu primeres files.
Déu ho té clar: Només es deixarà veure en cercles reduïts.
Satanàs demanarà una auditoria: Registre d'entrada al cel.
Dos poemes de rellotge i deu pensaments educatius
05 Gener, 2009 18:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Gros rellotge
És el gros rellotge,
l'amic pausat,
em posa en el cap
nostre temps ferotge.
Ell ni s'ho creu,
va fent la guia
damunt una vila
on viuen els meus.
Em toca les hores,
em recorda els quarts
i té, ben guardats,
aquells secrets nostres.
Ens passa els silencis
ben entretallats,
es queda amagat
fent llum i misteri.
És el gros rellotge
que cantarà el temps
i som els conscients
els qui el tornem noble.
Oneja el seu cos
per dalt les teulades,
es veuen aïllades,
les rodes del clos.
Ell mou les agulles
sense gens de pressa
i les fa lleugeres
o les fa feixugues.
És el gros rellotge,
ens uneix a tots,
ens fa venir sort
o lluita d'un poble.
És el ratllat vidre
on, en fer-se fosc,
engeguen el foc
per tal que camini.
Joguina dentada,
com comptes el temps,
quan remou el vent
o en terra mullada.
Porta, a les cases,
el recompte fet,
escriu, a les golfes,
històries de nens.
Viu amb solitud.
Va, corre, gira, tomba,
per ratllada línia,
mai li canta l'aigua
ni riurà ni plora.
És tot un gegant
de somnis perduts,
ha fugit del vent,
ha deixat el ruc.
Ara, roda, sol,
un cercle reduït
ni el desperta el sol
ni jeurà a la nit.
Viu amb solitud,
trafegat del tot,
ha lluitat cent guerres,
només sent el cor.
Pensaments educatius
Dia de glòria: N'ensenyo vint i n'aprèn un.
Anem tots molt units, però no vol fer la feina ningú.
I quan ja volien treballar, el timbre els ha foragitat.
Deuen estar cansats, acabo d'esborrar la pissarra.
Ells no poden veure gaire més que vosaltres.
El dimoni ho té tan fàcil que fa vacances sovint.
Tots hem d'estar, almenys, una mica malalts.
Si no es pot fer més, almenys que no es matin.
Tot i provar-ho, encara no he deixat el galliner.
Procureu ensenyar-los bé, ells hauran de solucionar els problemes.
El rellotge
01 Gener, 2009 22:43
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El rellotge:
1) És la capsa vergonyosa on amaguen el temps.
2) En acabar l’arena, va començar la roda ferotge.
3) El van deixar d’alimentar per a lligar-lo al canell.
4) Ha provat d'ésser cor, però té massa fred.
5) Recorda a l’home que ha de marxar.
6) Prova de donar puntades de peu al cicle vital.
7) Procura ésser el guardià del caos.
8) Lluita, contínuament, amb tota mena de gegants insatisfets.
9) Destria els treballadors dels empresaris.
10) Va néixer per ser mirat, odiat i incomprès.