Dos poemes de mestral i deu epitafis
22 Maig, 2009 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bufa el mestral
Bufa el mestral,
enfurismat,
durà raó:
No ha d’aturar!
Et fa petit,
minvat de cap,
et fa sentir,
mai pregarà.
L’home no creu,
qui li ha de dir,
ell és el déu,
no ha de patir.
Bufa el mestral,
el vent de dalt,
com m’alliçona:
És el què hi ha!
El mestral
El mestral posarà força
al carrer del desesper,
és talment furiós, planer,
mai seurà ni mitja estona.
El cridaren fa un moment
d’altres terres, sud enllà,
allí l’aire va marxar:
De pressa, sobtadament!
Ara passa per la serra,
per la plana, per la vall,
deixarà mig devessall,
si un mal núvol l’entrebanca.
El mestral és un sidral,
cor ardent, ben ple de ràbia,
és de fet un innocent,
empipat, amb mala traça.
L’esguardo com a l’amic,
mai et negarà un secret,
com l’escolto estant despert,
com em parla entre crits.
Deixeu-lo anar amb la pressa,
massa aire ha de portar,
tots l’esperen, algú sap
que precisa sa fermesa.
Epitafis
Si teniu pressa, no us quedeu.
Estic refredat, però no tusso.
Ara mateix, acabo d'arribar.
He hagut de deixar les maletes al cotxe.
El psiquiatra em va dir: Et tornaràs invisible.
Ben mirat, és tot un canvi.
No sé si arribaré a festes Majors.
He tingut dies pitjors.
Ha estat una mort desinteressada.
Ahir van venir lladres, pobrets!
La bellesa
21 Maig, 2009 06:14
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La bellesa:
1) És la més etèria de les constants.
2) És tan subtil com estèril.
3) No vol el temps per enemic.
4) No necessita ningú que l’acompanyi.
5) Ha de ser equilibrada i immadura.
6) No necessita paraules ni lloances.
7) No ho seria sense malbaratar- se.
8) És un castell massa difícil de defensar.
9) És un etern desig ple d’inconvenients.
10) Necessita sempre ulls prou benèvols.
Dos poemes per a fer i deu pensaments divins
19 Maig, 2009 12:55
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Nobles missatgeres
És el dubte d’un viatge,
pit enfora, cor endins,
entre paraules planeres
que treballen per un fi.
Les més nobles missatgeres,
per ploma regalimant,
van a parar al daltabaix,
endreçant minses idees.
La mà les porta al tall,
per deixar-les, una a una,
enmig mirada goluda
d’un aprenent de gegant.
Farcides de mil promeses,
hereves del desencís,
les agafo, si es precís,
per posar-les entre ratlles.
Maleïdes hores toves,
de la fosca i de la nit,
del turment vaig al neguit,
he de ferir tots els monstres.
Si acaba bé
Fulla tota immaculada
et posaré entrebanc,
tinc les ganes d'un marxant,
vull vendre sense fer pausa.
Un cabàs sense encanteri
una empresa sense fer,
ofici de mentider,
entre joies i verins.
Enlairo cada vocal,
encerclo mitges idees,
repasso el gros mercat,
oferint els grans negocis.
La síl·laba principal,
ha de portar bon seguici,
he de fer magnicidi
d’un escrit prou innocent.
Si la feina acaba bé,
guanyaré eixa fortuna
de conviure, amb la lluna,
la meitat del meu secret.
Pensaments divins
Els dimonis han demanat fer torns de treball.
Déu és Un, no podríem encabir-ne cap més.
Mai podré guanyar Déu, es dóna les millors cartes.
Podria anar al cel, però m'agrada suar.
Parlo amb Jesús, però només m'escolto.
Satanàs prefereix una escola d'adults.
Jesús diu: Heu de ser nens!, li agrada tant jugar.
He pecat prou, de segur que em regalen alguna cosa.
Satanàs és valent, va sol a l'infern.
Déu està repassant el primer curs d'Història Sagrada.
Dos poemes d'anyells i deu pensaments educatius
17 Maig, 2009 16:32
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Som els corders
Veieu- nos, per cert, prou distrets
passejant tota la plana,
amb calor, ben poca llana,
més que tebi el pensament.
L’ hivern ha estat prou dur,
la primavera tranquil·la,
una ovella, que era amiga,
va i es queixa del futur.
Talment era un llobató,
el valent d’aquesta història,
ara reposa a la glòria,
a la llar d’un caçador.
Va venir una matinada
el maleït mes de febrer,
és el mes més matiner
per trobar la sort trencada.
Va emportar-se tres anyells,
sense ganes de menjar,
ho va fer per molestar,
es pensava que era el rei.
Eren, per cert els veïns,
del gran prat i de la cleda,
sense força de defensa,
caigueren sense retrets.
Som els corders d’aquest regne,
els sorruts de la contrada,
ningú ens vol, fem mala cara,
hem vingut per a ser tendres.
Massa anyells
Com deia la mare ovella:
Cap menja com la del prat,
sense gana, sense pressa,
és tan bona d’empassar!
Sóc un anyell de la cleda
que hi ha vora del cim,
cerco el sol, vull una feina
de créixer sense patir.
El pastor, nostre senyor,
sempre es queixa de la sort,
té un ca rabiüt, preciós,
garlaire i treballador.
Ens porta, amb deu mossades,
a les pastures de baix,
allí es queda, mentrestant
obrim gana, fem xerrades.
Ell ens parla d’un país
on tot resta complaent,
massa bona és la gent,
poc importa ser enemic.
I nosaltres callem totes,
sense ganes de callar,
és la llum de l’endemà
qui pregona hores dolces.
Massa anyells per fer una festa,
massa carn fora del foc,
es fa gran l’avinentesa,
he de raure dintre el sot.
Pensaments educatius
Per respondre malament, sempre trobareu hores.
Si arribeu prompte, gaudireu de la cara que fan.
No he tingut dubtes, el ruc de la taula sóc jo.
No és bo saber quan us llançareu pel carrer del despit.
Amb pocs alumnes, ni cal baixar del cavall de cartró.
He provat de menjar fulls i no he après gran cosa.
Feu que la vostra festa no sigui la vostra creu.
Un alumne pot saber, però segur que tarda en dubtar.
Si només veieu nens assedegats, porteu-los al desert.
El metge ho va dir: He procurat curar-te, però ets necessari?
Dos poemes de passes i deu epitafis
14 Maig, 2009 18:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Les passes
Les passes, Déu meu, les passes
em duen pel carrer estret,
hi ha ombres de por només
amb feblesa embolcallades.
Vaig per un món de guerrers
i que lluiten, de vegades,
pel rebuig de no ser res,
recollits entre murades.
Ells porten per estendard
un somriure d’amagat
sense força, sense esclat,
amb les hores mal comptades.
A les cases per on vaig,
que mai han estat estranyes,
viu avui i dorm, encara,
un polsimet de nosaltres.
Sento, molt endins del cor,
el brogit i la tempesta,
m’assec a l’ombra i aquesta
és la millor de les sorts.
Passa a passa
Passa darrere passa,
s’acosta, somiant, l’estiu,
la casa esdevé caliu
ben fresca de matinada.
L’escola avança, pesada,
entre llum i desencant,
el mestre no es queda enrere,
encara el veig al davant.
Una lectura demana,
aquella de flors i gra,
hem après poc i de pressa,
el pati ens vol estimar.
Una lliçó mai sencera,
un rodolí inversemblant,
un control de llengua anglesa,
que s’acaba en un plorar.
El pare esperant la mare,
la mare tallant el pa,
una taula ben parada,
poca gana per menjar.
Passa a passa, altra passa,
així acaba el mes de maig,
mil flors guarden la Verge,
mai s’haurien d’acabar.
Epitafis
No li he dit a la dona que era aquí.
Hauré envellit, em porten flors de plàstic.
Vaig tenir sort en perdre el mirall.
Cerco professor per aprendre llengües mortes.
Algú ha vist un mitjó amb un peu.
He provat de parlar, però se'n van de pressa.
Em sembla que, per Nadal, no tindré permís.
Només recordo que el cotxe venia.
Abans, em passava la vida esperant.
Si teniu pressa, no us quedéssiu.
El col·leccionista
12 Maig, 2009 13:05
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El col·leccionista:
1) Prova de ser ric en una cosa sola.
2) Accepta, pacientment, la immensa diversitat de cada ser.
3) Mai espera ni desitja acabar l’obra.
4) Es passa la vida esperant la peça única.
5) Només perd el temps quan no el troba.
6) Necessita massa espai per tan poca variació.
7) Té pocs amics i suficients envejosos.
8) Vol passar de ser un a ser el.
9) Gaudeix massa per ser bo per als altres.
10) Té por de consumir més del que necessita.
Dos poemes de porquets i deu pensaments divins
10 Maig, 2009 19:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ens parla del paradís
El sol es lleva ferotge
puix la lluna l'ha deixat,
ella és bona companya,
però ara s’ha enfadat.
La jove calor desperta,
arribat el mes de maig,
el pinso va per cadena,
és menja de mal menjar.
La truja potser més vella
ens parla d’un paradís,
sota l’ombra de cent roures
a la vora del camí.
Allí, passaven poncelles,
noies de vestit florit,
amb un cistell de cireres,
ben maco, ben eixerit.
Tota la plana gaudia
d’un camp que anava marcint,
engroguien les espigues,
es cansaven els veïns.
Ara, solet, a la granja,
sense amiga ni company,
vaig passant les hores baixes,
allí, em deixen i se’n van.
Porquet de mena
Diria: Porquet de mena,
de l’orella fins al peu,
ni passo gana ni pena,
tinc prou clar el pensament!
Sé aplegar farcit de gla
a la porta del davant,
camino guaitant-ho tot,
tinc la força d’un senglar.
Cada dia ve un senyor,
ens observa i se’n va,
en aplegar els dissabtes
ens agafa i a pesar.
He fet munió d’amics,
de tant en tant, com se’n van,
van a les granges dels rics,
allí, els donen goig i pau.
Un prou jove i ensopit,
que badalla per la son,
diu: Mira, els qui no hi són,
eren bells i presumits!
Enveja, li dic que té,
puix a ell no han convidat,
és el sentiment porcí:
Tenir ràbia al més gran!
Pensaments divins
Als jardins de l’ infern, només tenen plantes al·lucinògenes.
Satanàs ha presentat la nova temporada en temptacions.
Déu està amoïnat, no rep els senyals de les emissions eclesiàstiques.
A l’hort de les oliveres, han obert un punt de trobada.
Satanàs vol un any sabàtic o llunàtic.
Al cel, no hi ha contaminació, almenys, oficialment.
Déu no fa viatges astrals, sempre es passa de llarg.
Des del diluvi, al cel, racionalitzen l’aigua.
El darrer segle, Déu ha perdut un cinc per cent d’audiència.
Satanàs no veu clar això de la T.D.T. (Te Deum ...)
Dos poemes d'alumnes i deu pensaments educatius
08 Maig, 2009 20:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Entre les mil flors,
el sol que tremola,
no vol anar a escola,
el mestre fa por.
Mireu com li plau
fer la festa grossa:
Ni llapis ni bossa,
un retall de verd.
El sol és així:
Tebi, entremaliat,
rabiós, enfadat,
enemic del fred!
Es lleva, com sempre,
airós, pel llevant,
enorme elefant,
grandiós i maldestre.
El mestre li parla,
li porta enrenou,
no vol temps de sou,
només un xic d’aire.
Viatjant obstinat,
tou i malpensat,
no vol travessar
un món de tenebres.
Ara l’acomiado,
segut, a ponent,
se’n va innocent,
el miro i el planyo.
Massa mosques
Massa mosques per fer escola,
massa ganes per jugar,
el mestre no ho sap copsar:
No volem portar la bossa!
Les orenetes s’afanyen
en un maig prou eixerit,
he anat a buscar l’amic,
duia son a les orelles.
Massa mosques per aprendre
els enters i els racionals,
què no ho saben que allí dalt
només apleguen les festes?
Les formiguetes deleren
camí amunt i camí avall,
la pissarra és tan gran,
ens fa perdre entre mil lletres.
El curs alenteix, es queixa,
només queden els ensurts,
voldríem els mestres muts,
ben cansats, avars de feina.
Pensaments educatius
Ells caminen sols, però volen anar a coll i bé.
Ensenyar no sé si és útil, però sembla prou entretingut.
Em costa posar-los al davant de l’ordinador i veure com els creixen els ulls.
Són déus petits i no volen altre món.
Hem aconseguit mal educats sensibles.
No us enfadeu, mai endevinareu qui els porta.
És qüestió de dies, arribaran on tots sabran massa.
Aprendre és una batalla sense tropes de reforç.
Estic tan content que no respondré cap pregunta.
Si pregunten l’hora és que entenen la flexibilitat del temps.
Dos poemes per morir i deu epitafis
06 Maig, 2009 17:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La Parca riu
La Parca diu, indolent,
sense pausa ni fatiga:
La calma tinc per amiga,
un redós on guardar el temps!
Troben dèria els humans
per saber on els conviden,
les tenebres endevinen,
a casa les tenen grans.
La Parca surt, impacient,
de la casa on sojorna,
vol trobar un cor de dona,
oblidant saber qui el té.
No haurà pressa en arribar
al portal dels desencisos,
de fet, ni donen pastissos
ni es convida a viatjar.
La Parca riu de valent
quan aplega el darrer dia,
cada mortal perd la guia
tots la cerquen a ponent.
Ella, el cos amanyaga,
per donar-li l’alegria,
tot dient: Em moriria,
a despit, sense basarda!
Estic fent nosa?
Em vull morir, si pertoca,
amb la carona tranquil·la,
sense saber si em crida,
sense escoltar qui pregona.
Agafaré mon farcell
amb un formatge i un pa,
al cel, farà mal anar,
si la gana et persegueix.
Pujaré per les escales
nomenades de Jacob,
vull tenir la bona sort,
d’aplegar i de trobar-les.
Encara que penitent,
li portaré minsa engruna,
embolcallada fortuna,
farcida de goig i fe.
En aplegar a l’ ampli cel,
allí, on hi ha la glòria,
he d’engegar la memòria
sense pensa, sense fel.
Si la porta es desclosa,
al dedins, he de passar,
si, en entrar, sento plorar
he de dir-ho: Estic fent nosa?
Epitafis
Encara recordo què féreu.
La vetlla fou prou aclaridora.
La vida és eterna, però segueixo aquí.
Fa dies, també era al carrer.
Per Tots Sants, volen fer una excursió.
Mira jove: Jo també me'n reia dels morts!
La veïna segueix com sempre.
Estic temptat de comprar-me una escombra.
Descanso amb pau, sense haver de treballar.
M'han dit: Aquesta beguda, ressuscita els morts!
La corbata
04 Maig, 2009 11:37
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La corbata:
1) És el tros de roba que separa els uns dels aparents.
2) És de tants colors perquè no té país ni creences.
3) Va començar sent maca i després clàssica.
4) Encara que sigui de seda, enforca.
5) S’enfila per la camisa i l’estreny.
6) Seria poca cosa sense nus.
7) Uneix el coll amb la panxa.
8) No demana ni menjar ni seure.
9) Crea amistança entre l’home i el mirall.
10) Intenta crear simetria en el cos.