Dos poemes temptats i deu pensaments educatius

05 Març, 2009 16:00
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Mai

 

Mai ningú havia dit

que el dimoni fes disfressa

i portes, sota la capa,

dèries de joia i de pit.

A l'home, que és desvalgut,

li mostra, sense cap pressa,

el cos blanc d'una deessa

superb, curt de vestit.

A la dona, que s'afanya 

perquè vol cercar l'amor,

li posa llum i color

en un jovent que la prega.

Mai ningú havia dit

que el dimoni fes la rosca,

es tornés fatal serpent

tot i oblidant la promesa.

 

Temptació

 

És una nit de juliol,

fa calor, és tou el llit 

i, per acabar la sessió,

un dimoni em fa bullir.

Em presenta a la cambra

la més dura temptació,

va vestida de poncella,

es despulla a poc a poc.

Així es va fent la injustícia,

així es presenta el pecat,

la noia és maca, preciosa

i, cap a mi, es va acostant,

estic sol, el cor batega,

ja no sé com reaccionar.

Entre la llum i la boira,

m'encomano, faig el fort,

tot seguit, com em desperto

dolorit i galta-roig.

 

Pensaments educatius

 

Estic convençut que dos més dos, gairebé mai, són cinc.

És tan complicat fer feliços els alumnes, que és millor no provar-ho.

Com pot ser intel·ligent un ordinador si va a puntades de peu.

Un cop ensenyada la o amb un canut, què més es pot explicar?

Si surten mal preparats, llenceu el motlle.

Una setmana hauria de ser la distància màxima entre dues intencions.

Deixeu dormir les feres, tenen gàbia petita.

No tinc tanta saviesa per omplir tants caps.

Viuran en països lliures, degudament manipulats. 

Els polítics van un dia a l'escola i ja ho saben tot. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de Parca i deu epitafis

03 Març, 2009 11:50
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sento venir

 

Sento venir l'amiga

pel carrer dels desvalguts,

visc al poble dels falduts

i feinejo cada dia.

Ella es posa cada vespre

al damunt del vell Montsià,

guarnida d'un riure estrany,

somia que no vol ésser.

Està tipa d'anar sempre

a la casa del record

i deixar, per tota sort,

un sospir: esdevé feble.

Sento venir l'amiga,

com la saludo amb amor,

no vesteixo avui de por

puix tinc pena i tinc ferida.

Passarà pel carrer estret,

s'allunyarà per la foia,

tots plegats, tindrem la joia:

voler viure un xic de temps.

 

La Parca

 

La Parca camina dreta,

a la casa ha d'arribar,

duu la gana sempre oberta

i, recança, en el seu pas.

Els homes els troba d'hora

sempre a punt per donar el salt,

les dones sempre rondinen

i procuren fer més tard.

La Parca empeny la porta

i, tot muda i treballant,

els minyons vol tornar orfes,

emplenar amb malvestats.

La Parca mira i enfila

carrer amunt sense aturar,

ara em quedo ple de por,

ben farcit de trontollar,

mireu-me: Només sóc home

sense ganes de marxar!

 

Epitafis

 

Cinc minuts més i tinc hora lliure.

Em penso que he deixat l'olla al foc.

Ja ho sabia que em tallarien el corrent.

Les darreres notícies afirmen que em trobo millor.

Auxili !! 

Porto setmanes sense fer-me les ungles.

El tresor és sota un muntet d'ossos.

Ara crec amb la dietètica.

Necessitem un per jugar a les cartes. 

Quan deia: Em moro!, no l'enganyava. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llibre

28 Febrer, 2009 16:54
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

El llibre:

 1) És on s’amaguen la totalitat de les paraules incomprensibles.

 2) Ens pot demostrar que una idea pot esdevenir un munt de ratlles.

 3) És l’obra dels déus aprenents de la saviesa.

 4) És el millor lloc on amagar un missatge.

 5) No para de dormir fins que comença a badallar.

 6) És un obrer amb la panxa massa plena per moure’s.

 7) És on trobaràs el que no saps mirar de la natura.

 8) Pot ser un bon amic o un terrible enemic.

 9) És el més estable de tots els viatges.

10) Et farà creure que pots entendre sense conèixer.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes nocturns i deu pensaments divins

26 Febrer, 2009 16:09
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

He segut

 

He segut aquesta nit

a la voreta del foc,

per a veure si el neguit

emmudeix a poc a poc.

Porto la gana i l'empenta

amb la poca reflexió,

ella seu, es muda ara,

com somio en ser un lleó.

El món es queda petit

i passejo l'estendard,

el guanyar és tot un art,

aquest triomf és per a mi.

Aniré per les muntanyes,

per les ribes i pels prats,

tan bon punt hagi arribat,

lluitaré a queixalades.

He segut aquesta nit,

com el cos em doloreja,

la desfeta es manifesta

i després vindrà l'oblit.

 

La fosca

 

La fosca penetra,

airosa, a la vila,

trobant a la vella

refent un jersei,

era del seu home,

ahir com va anar-se'n

a la casa estreta

on no fa mai fred.

La fosca penetra,

airosa, a la vila

per trobar nous nuvis

sota d'un fanal.

Ell parla de somnis,

de les meravelles,

ella, que se'l mira,

ara, fa bondat.

La fosca penetra,

airosa, a la vila

trobant a la dona

a mig fer el sopar.

Els minyons li seuen

vora la finestra

i guaiten la lluna

a dalt del Montsià.

La fosca ja dorm,

cansada, a la vila,

espera el nou dia

per si ha de marxar.

 

Pensaments divins

 

Satanàs està trist, havia hipotecat sis forques.

Jesús ha convidat Judes a un sopar de reconciliació.

Déu sempre ha confiat amb l'energia solar.

Si vols anar a l'infern, descuidat el nas.

Satanàs li va dir a Déu: L'home només ens portarà problemes!

Per a ser àngel, ara demanen poca nota.

Sant Pere té el llistat de metges que donen sorpreses.

Jesús ara es dedica a fer taules de salvació.

Els dimonis no són racistes, enganyen qui poden.

Satanàs invertirà, vol millorar la imatge de l'infern. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de festeig i deu pensaments educatius

24 Febrer, 2009 12:01
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Somio

 

Entre matxo, son, treball,

van passant, de pressa, els dies,

sols el temps s'allargassa

quan t'espero i, tu, no arribes.

Ara, que l'abril s'afanya

a deixar-nos entre flors,

com somio amb una noia

i desperto a contracor.

Ella és dolça, entremaliada

i porta sedós cabell,

me l'estimo: Avui i ara,

li he de fer aquest present.

De les roses de la plaça,

escolliré la millor,

en trobar-la i mirar-la

li oferiré el meu amor.

 

El voldria festejar

 

Quan no ensopego amb el pare,

m'entrebanco amb els germans,

tinc cara de fer ganyotes

i ben suades les mans.

És el tresor més guardat

que viu en tot el carrer,

el voldria festejar,

però tinc un no sé què.

Avui, he emplenat la bossa

de diners endarrerits,

li compraré una rosa,

em faré molt eixerit.

 

Pensaments educatius

 

Em preocupa anar a l'escola perquè no trobo el meu mestre.

Cada alumne, necessita un nombre total de crits.

Embruten la taula perquè no els deixen aprendre sense esforç.

Penseu que, en el vostre desert, és difícil trobar un oasi.

Si els trèieu la bogeria, només quedaran pous per omplir.

El cervell s'assembla prou a l'aparell digestiu.

Els alumnes tenen pressa, fins i tot per a avorrir-se.

Algun dia, l'escola serà un lloc on no badallar.

És convenient no llençar-los els llibres al cap, no tindrien temps per llegir-los.

Treballar molt és bo, treballar massa, cansa. 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pujada i deu epitafis

21 Febrer, 2009 18:47
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Cal somiar

 

Quan puges pel camí amunt,

en un hivern que refreda,

et trobes, amb una cleda,

una mena de ferum.

Et porten, les passes noves,

cap al cim del pujolet,

et notes més satisfet 

en sentir homes i dones.

Carretera de Godall,

es dibuixa a la muntanya,

mentre uns li donen canya,

altres li farem poc tall.

Anem pocs a fer-ne un pas

per solejar-nos la cara 

i recontar-nos, encara,

històries d'avantpassats.

Somiar, somiar, cal somiar

en uns vilars eixerits

on llauraven els amics

i tot era treballar.

Però, quan el sol se'n va

a dormir prop del castell,

un ja va sentint-se vell,

el camí vol davallar.

 

Carrer amunt

 

Carrer amunt pugen les ombres

entre uns fanals fredolics,

em persegueixen angoixes

mig descloses i embolics.

Mentre pugen i ballen,

al so d'aquell ball antic,

unes finestres grinyolen,

unes portes fan xerrics.

Ombres de totes les hores,

hores de basarda i plany,

com una escuma les fosques

van emplenant els batalls.

I van passant les cingleres,

van travessant tots els camps,

a cops desfets de campana 

amunt i avall van vessant.

Llencen petons ferotges,

llencen riures copsats,

entre una passa i una altra

van cap al cim gemegant.

Entre unes cases tapades,

un formigueig lluminós,

una fusta fort colpeja,

ens farà trontollar el cor.

 

Epitafis

 

Ho sento, no respondré cap e-mail.

Estic content, m'han posat amb els musics.

Sóc aquí perquè m'han desterrat.

Avui m'he llevat neguitós.

Si vols, t'ajudo a fer memòria.

Una mica més i caic del taüt.

Em permet treure el cap?

Necessito un ciri, ja l'encendré jo.

Per molt que ho demanis, no signaré.

No dono dades personals. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

L'ordre

19 Febrer, 2009 20:08
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

L’ ordre:

1) És el desar continu sense esperança de canvi.

     2) És una bona excusa per començar una baralla.

     3) És una despesa responsable i estèril.

     4) És la manera de posar les coses sense destorb.

     5) És una lluita ferrenya i irresponsable.

     6) Dignifica uns i emmalalteix la resta.

     7) Ha d’existir sempre en espais petits.

     8) És una mena d’ensinistrament.

     9) Posa tanques sense ovelles ni pastor.

   10) És molt necessari per endevinar com erres.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de tarda i deu pensaments divins

17 Febrer, 2009 11:06
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sóc la darrera tarda

 

Sóc la darrera tarda

que viurà amb tu,

els ulls els tinc de ràbia,

com sec vençut.

He anat tota la vida

per viaranys,

he aplegat encara

sense fer tard.

Tu has eixit valent

cap al migdia,

ara, ets trobes sol

sense cap guia.

Ha passat, al teu pas,

la jovenesa

i, trobant-te eixerit,

ha anat de pressa.

Et trobes al camí

on fa baixada,

la llum ja no t'espera,

fas mala cara.

Els amics han fugit

cap a ponent

i tu restes aquí

de cara al vent.

Sóc la darrera tarda

que viurà amb tu,

el missatger s'atansa,

acluca els ulls.

 

Passa la tarda

 

Passa la tarda callada

i bufa ja el ventijol,

la velleta seu a casa,

la fadrina cerca el sol.

Entre penes, calç, fatigues,

vaig passant pels carrerons,

per ells passa qui m'oblida,

per ells ve la poca sort.

He estat part d'aquestes hores

que ens porten per l'encís,

els rics compten les mesades

i nosaltres els sospirs.

La porta gruny de vegades,

la finestra fa un xerric

i les dones miren, preguen,

que tot s'acabi avenint.

Els homes, que cafetegen,

s'enfilen a dalt del cim,

com s'estavellen quan cauen

i no queda res per dir.

 

Pensaments divins

 

Es recomana morir-se al vespre, estem de vacances.

Si no porteu guia espiritual, és millor que restéssiu a casa.

Noia pecadora precisa àngel comprensiu.

Comencem el rosari, la gràcia ha trobat un embús.

Déu no aprendrà a ballar, mai troba parella.

Satanàs deu dormir, he trobat les banyes a la tauleta de nit.

Déu es troba bé, ha completat el psicoanàlisi.

Estic provant d'anar al cel sense fer massa soroll.

Els rics no poden anar al cel, haurien de millorar els hotels. 

La Verge no sap que es portarà aquesta Quaresma. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mans i deu pensaments educatius

14 Febrer, 2009 19:43
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Es tornen ocells

 

I ja es tornen ocells

les mans d'enamorada,

van volant pels cabells,

apleguen a la vesprada.

Com s'obren a la calor,

es tanquen a la tardor

per a prendre la dolçor,

per amagar la basarda.

Mans que, alhora, bateguen

per un espai indecís,

en parar-se, com onegen

les cabòries de l'amic.

Mans que porten les hores

apinyades i un escrit,

ara, dirà tantes coses 

quan no sabia el que dir.

Mans de la nova mestressa

més que plena d'enrenou,

on no parla la feblesa

perquè ella tot ho pot.

Mans, per sempre amb els fils,

veuen anar les jornades,

encara avui prou cansades,

acaronant els seus nins.

Mans em porten a la casa

la més gran de les clarors,

mans escampen dolç amor

i recullen la desgana.

Mans, en aplegar la nit,

converteixen una cambra

en un palau on s'amaga,

rere la lluita, el sospir.

Altre cop voleien alts,

els ocells de blanca ala,

de la dona enamorada,

farà joia en nostres llars.

 

He vist

 

He vist la primavera als ulls

d'una noia que desperta,

en sentir tots els ocells,

en créixer la fulla tendra.

He sentit la calor de la carn,

amagada a l'hivern,

el frec suau d'unes mans

colpejades pel gran fred.

He mirat, he trobat tot un poble,

nova gent, un xiscle estrany,

una nova infantesa

que s'allunya de la llar.

He viscut, en les passes del matí,

una terra endolcida,

un aire amorosit

que el cos feia volar.

He volgut retrobar-te com ahir

sota els arbres del passat,

vull reviure mil moments

de tebiesa i vanitat.

He sabut, a les ombres del camí,

esllavissar-me de bon grat,

gronxar-me enmig l'oblit

per a sempre a tu arribar.

Sóc aquí!, eterna dona que reculls

els pensaments més fervents,

els propòsits més conscients,

els aculls vora el teu pit.

Estimada vila nostra:

Com vull creure en un demà,

un renàixer i un tornar

per ser sempre primavera!

 

Pensaments educatius

 

Ensenyeu-los, ben bé poc, però sense pressa.

Els pares volen nois savis unidireccionals.

És tan bona la llibertat que necessito més presons.

El problema de la sínia és quan el ruc treu més aigua que l'home.

Els nens tenen tants llibres que no n'estimen cap.

Algun dia pensarem que és millor un arbre que tres llibres.

Algun científic descobrirà que els ordinadors haurien de prendre el té.

No pregunteu com és un nen si no coneixeu els seus pares.

Hi ha dos tipus d'éssers: Els qui vesteixen per fred o per distinció.

Ensenyar és desar els dubtes on no fan nosa. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes interessats i deu epitafis

12 Febrer, 2009 15:43
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Hem après?

 

Hem après, potser,

que la lluerna vola,

el riu ressec gemega

o quan la dona plora?

Tot i així, què hem sabut?,

si tot l'entorn és boirina,

uns es cansen per fer obra,

quan comença, esdevé runa.

Som vells fruits: es recullen

i s'escampen per la terra,

ara serem segadors,

però abans estàvem herba.

Si avancem un xic encara,

allunyem el sofriment,

es precisa qui colpegi,

un qui rep, necessitem.

Aprenem avui i ara:

Trepitjar, trepitjar fort;

creure, per sempre amb la sort,

engegar costum i fada.

S'ha de pecar de valent,

innocentment penedir-se,

per sortir-se'n de l'infern,

per donar pau i proïsme.

Emmalaltir de bon grat,

produint, puix és civisme,

no deixar suor perduda

sense obtenir benefici. 

 

La noia

 

I la noia, que s'allunya,

ara és bruna, ara és rossa

i, encara que grassoneta, com s'afina

en els ulls del seu voler.

Duu una brusa de batista,

una falda acampanada,

un neguit a la mirada,

el remuc que fa un xisclet.

Ara passa, tota sola,

carrer avant, per la murada,

trontollant per la vorera

perquè cerca el seu promès.

Sóc finestra tafanera

que, ben sola, passa el temps,

en sentir-la, com trascola,

com l'envejo, em corprenc. 

 

Epitafis

 

Entreu amb el carnet a la boca.

Zona desidiosa.

Descansi amb pau: Je, je!

He decidit no ser-hi.

No patiu, ja m'estic acostumant.

Només penso amb els teus ossets.

Estic completament d'acord amb tu.

Si vols, no discutirem més!

He anat a explicar-li al metge. 

Senyor jutge: Sóc aquí contra la meva voluntat! 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs