Dos poemes de foc i deu epitafis

18 Novembre, 2008 21:32
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sec al foc

 

Cansat d'anar per un món

que ara torna i es mostra llunyà

on aprendre és feina feixuga

quasi tant com pensar i ensenyar,

ara sec a la vora del foc

i les flames somriuen i ballen,

és un ball egregi i pausat

que il·lumina la llar i se'n va.

Elles em porten les noves

d'una terra que es mostra captiva,

ha lluitat, ha lluitat i ha perdut,

ara dorm ben prop de la vila.

Cansat i prenyat de desigs

com m'assec vora el foc i malfio,

els amics se'ls emporta el neguit

i jo tanco els ulls i somio.

 

Ampolla encisada

 

L'ull que m'esclata,

la panxa rebenta

i, enmig tanta feta,

sento un xic d'amor.

Ella diu que em vol,

jove pobrissona,

el cap l'abandona,

em dóna escalfor.

No li pregaré

que després somriu

i cerca el caliu

vora del meu cor.

Ampolla encisada,

guarda la fortuna

puix no en toco una 

ni ja sé on sóc.

 

Epitafis

 

El proper taüt el vull amb airbags.

No penso morir-me abans del dilluns.

Tinc anotades totes les visites.

Suposo que el segon plat ja és gelat.

No sé si vaig guanyar la prova.

De fet, no sé si he deixat el llum encès.

El dilluns aniré a buscar feina.

El veí de sota és un fantasma.

Porto dies buscant la pinta.

Ara, sempre encerto qui vindrà. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de flagell i deu pensaments divins

16 Novembre, 2008 17:30
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Temps perdut

 

Com em plau el temps perdut

en dibuixar, a les parets,

històries d'herois nascuts

a les voltes dels carrers.

Buidar mon cap en tornar

les desfetes al seu lloc,

emplenar sense emplenar

i plorar per ser qui sóc.

Collir la fruita ajeguda

a l'estiu, en fer-se fosc,

veure d'on surt la goluda

enveja magra del bosc.

Raure en paratges llunyans

on la imatge s'encomana

de joves secs, malalts

orfes de béns i esperança.

Pous de veres fons,

d'aigua gebrada vessants,

indescriptibles colors

fosos, muts o plens de clams.

S'emporta mon cor mesell

cap a les altres llars tortes

puix s'ha perdut el flagell,

em feia tancar les portes.

 

Com si l'hagués vist

 

Com si l'hagués vist

a la cambra tancada,

a la golfa oblidada

o al racó del vell pis.

Em portava la nova

i punyent melangia

com la nit porta el dia

i ella es queda ben sola.

En un aire festiu,

amb un cor que batega,

ella feia l'enveja,

però abans feia un xiu.

I mirar-se-la encara

els meus ulls ho voldrien

perquè ara no brillen

i no saben on para.

Va sortir de la casa

un diumenge d'estiu

i fugí com un riu

que s'emporta la branca.

Un paper tremolós

fou la carta darrera

i una porta desfeta

per un nan rancuniós.

Si la vèieu passar

duu un daurat al cabell,

un oblida el més bell

en parar al seu davant.

No escoltéssiu la veu

puix desig encomana,

és millor no trobar-la

ni copsar el pensar seu.

Oblideu tot cabdell

i tanqueu la finestra

que olorar-la és tendresa

i sentir-la un flagell.

 

Pensaments divins

 

Satanàs em vol posar un xip per controlar.

Déu errà amb el disseny: Va posar el cap massa allunyat dels peus.

Satanàs no vol vestit de serp: Odia tragar-se tants pèls.

Satanàs vol més condiments a les calderes.

Satanàs busca àngel decebut expert en ambientadors.

Davant la crisis energètica, Satanàs imposa més menú de fesols.

Satanàs és llest, però no aconseguí padrins.

Déu preveu onades de redempcions a darrera hora.

Déu vol més alegria a les escoles: Parlarà amb el ministre del ram.

Mares enfeinades volen ampliar l'horari de l'àngel custodi. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes secrets i deu pensaments educatius

14 Novembre, 2008 05:24
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Allí

 

Allí, on viuen els arbres,

posaran, cada cert temps,

els dos cors, que per moments,

s'uniran captius d'amor.

Allí, en morir la tarda,

es prendran totes les mans,

aniran deixant els camps

per a guarir el seu secret.

Allí, sota les ombres,

li dirà, en fer-se tard,

les paraules que ella sap,

es miraran mentre pensen.

Allí, on l'esguarda

a l'hivern i a l'estiu,

el temps badalla, se'n riu

del que pensen altres braços.

Allí, on el rellotge

arriba a considerar

que el millor és deturar,

tot enrenou és ferotge.

Allí, just allí,

es deixaran a l'albada,

plena lluna enamorada

d'aquell llac dolç i tranquil.

 

La vella 

 

Canta la vella i es viu,

encara, ben prop del foc,

però el sol ja fa caliu,

primavera és a prop.

Com li surten més cançons,

ella s'escolta i es plany,

pensarà com va l'amor

emplenant-ho tot d'estranys.

Ha deixat damunt la llar

un retrat del seu marit,

encara creu que és delit

amb altres homes somiar.

Canta la vella i és nou

el dia, on tot comença;

en llevar-se sense pressa,

sent la manca d'enrenou.

Ha passat els setanta anys

i no resten més promeses,

ara rauen, ben esteses,

les empreses, els afanys.

Canta vella, hi ha la pau

en les terres on sojornes,

encara queden els homes

tot trescant pel camí avall!

 

Pensaments educatius

 

Quan la classe acaba, el castell es desfà.

El mestre decau quan se n'adona que, també, té cos.

He après a llegir: Ara, on trobaré un llibre?

Un cop encertéssim on som, ja esbrinarem on volem anar.

Si es volgués ensenyar, no em farien perdre temps aprenent.

No aprengueu massa, us hauré de llançar les feres.

L'ampolla de la por no vulgueu estalviar-la.

Ells tenen peus lleugers, no oblideu descalçar-los.

Mentre entro a classe, vaig guardant tots els meus somnis.

Els alumnes esperen amb el cap buit i el llapis afilat. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de regne i deu epitafis

12 Novembre, 2008 19:37
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Un regne molt llunyà


Mai he sabut el valor del temps

ni aprofitar el tresor de la vida,

ma senyera poc m'obliga

ni em deleix el voler ser.

Tinc la por que m'acompanya

i camina per on vaig,

de vegades com s'adorm,

es desperta quan li plau.

És tan pobra nostra vida,

farcida de temps ingrats

que un, de vegades, somia

amb un regne molt llunyà.

Allí tot són meravelles

i, a despit dels innocents,

uns quants sers me l'aproximen

tot parlant-me d'una fe.


Regne dolç


He guanyat a la fortuna,

ara, sec vora del pont,

la gent camina de pressa

quan jo gairebé ni em moc.

També, en temps més ferotges,

anava d'aquí cap allà,

cercant les coses més nobles

i pensant en l'endemà.

Però un passa i oblida

les certeses i passions,

arribant davant la porta

on deixarà els esglaons.

Despullat de sacrifici,

penetra en el regne dolç,

darrere queda l'ofici,

al davant regna la mort.

Epitafis


No us cal cordar el cinturó.

Necessito soci, amb cotxe, que no faci preguntes.

Estic entrant en una fase de desencís.

Tinc demanada hora al psicòleg.

Si veniu, us morireu de riure.

Aquest recinte és una caixa d'estalvis.

De fet, no em volia morir.

Digueu-li a l'amo que l'enyoro.

Estic provant d'encetar una nova vida.

R.I.P. :  Resolem i prevenim.
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de camp i deu pensaments divins

10 Novembre, 2008 19:43
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Dalt el carro


Tot segut a dalt el carro,

he sortit a trenc d'albada,

amb la son damunt la cara,

el cistell i..., aquella aixada.

Un regal preat del pare

en sortir un jorn d'escola,

després de parlar amb el mestre

i fer un xic la mala cara.

He passat la jovenesa,

els estudis principals

i, aprofitant-ne no massa,

en escrivent m'han deixat.

Escric unes frases llargues,

al migdia, punt i apart,

amb una ploma de fusta

que ratlla sense mullar.

Avui, he escrit un vers,

entre verdes tomaqueres,

demà, potser escriuré més,

entre els pebrots i les cebes.

I quan el sol ja davalla,

el rellotge diu que prou,

torno a casa amb el carro,

sense estudiar la lliçó.


Pagesos d'hivern


Canta la noia, neix el dia

i, la porta tancada, fa el primer badall,

les ovelles, ara, surten de la cleda,

un fred silenciós trascola la vall.

Lluny, molt lluny, queda primavera,

un estiu ferotge, cansat, s'allunyat

la mare s'afanya i bull prou de pressa

una llet molt blanca que farà esmorzar.

Els carrers s'omplen de dèries, de fressa,

un darrere l'altre, passen els vençuts,

la casa els mira, es queda sorpresa:

tanta, tanta lluita, acabi en ensurts.

Pagesos d'hivern, de totes les hores,

us miro passar fluix i malaltís,

tinc el cos pesat, les galtes gelades,

dintre el meu cor dibuixo un somrís.

Aneu cap al tros, guanyeu la pobresa

que la terra és forta, no té compassió,

els vells tenen por, es queden a casa,

guardant, a la joia, ben dintre del foc.


Pensaments divins


Segons estadístiques: Set de cada deu justos, volen eleccions divines.

Els pobres, al cel, tenen cambra compartida.

Déu parla, amb empreses, per posar banda ampla a l'infern.

Déu estudia posar, al mercat, més cervells comprimits.

Satanàs vol obrir una sucursal a la lluna.

Prompte Déu mesurarà el temps amb percentatges.

Sant Pere vol posar horari de matí a l'estiu.

Les penes, per entrar a l'infern, s'han endurit força.

Satanàs vol noves experiències, li he dit que viatgi amb tren de rodalies.

Déu ha dit a Jesús: Dos mil·lennis són prou vacances!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de carrer i deu pensaments educatius

06 Novembre, 2008 18:44
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Pel carrer


Pel carrer, on vius, passava

un vespre, el passat estiu,

vaig sentir-te enamorada,

ara et miro en aquest full.

Tens les poques primaveres

endinsades dintre el cor,

tens clares les deu primeres

maneres d'emprendre el vol.

El caminar endurit

en terres massa galdoses,

les hores es tornen llosques,

cada cau esdevé crit.

Tens els ulls de l'esperança,

es llevarà sempre amb mi,

tens les mans plenes de gràcia

i de lluita i de sofrir.

Pel carrer, on vius, passava,

el meu cor era un desig:

com trobar-te tota sola,

sense cap pressa ni abric?

Anava esbrinant finestres

per recomptar aquells veïns

i, comptant, només comptava

les vegades que t'he vist.

Anava encetant les portes,

mig tancades a l'estiu

i veia, al damunt les lloses,

tots els follets adormits.

Et cercava a les finestres,

elles em feien: xiu-xiu!,

no hi ha noies a les cases

del carrer on sempre vius.


Per les murades


Empaitaré els vianants,

ballaré per les teulades,

portaré la pau al camp

i la dolçor mourà l'aire.

Li posaré capell nou

al campanar solitari

i deixaré blanc mantell

per a les joves del barri.

Vora el tomb del rierol,

posaré les arracades

a les orelles del bou,

a les branques d'aquell arbre.

En arribar arran ton cor

em desfaré en abraçades.

En capvespres de l'hivern,

em veuràs poques vegades,

mullat i amarat de fred,

agafat a les petjades.

Darrere del xipolleig,

el trontollar i les baralles,

veuràs com es perd mon cos,

carrer avall, per les murades.

Pensaments educatius


Poseu lliçons de mil temps i encara arribaran a deshora.

Enfadar-se és un licor que cal beure amb moderació.

A cap legislador, se li acut baixar a la terra.

Una errada us portarà a l'infern dels burletes.

No abandoneu la classe, com podríeu viure sense venjança.

No veig cremats, només educadors encesos.

Un mestre disgustat ha de procurar donar més llum.

Em preocupen els alumnes que no aprenen camuflatge.

Arribarem a creure que la ciència mai es deixa agafar.

Els alumnes saben que una hora es pot convertir en seixanta badalls. 
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes tímids i deu epitafis

04 Novembre, 2008 12:09
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Faré el paper de promès


Ja ho sé que tinc el cor fred

i tot i així, em suportes,

però avui em faig valent,

em despullo de cabòries.

He de resseguir el carrer,

arribaré a la plaça,

sense donar cap paraula,

faré el paper de promès.

Demanaré una rosa,

em posaré a caminar

i, en arribar-hi a la porta,

a les mans l'he de deixar.

Potser no ho faré més,

puix no és feina per a mi,

però si trobo el teu sí,

continuaré l'any vinent.


Ella no ho sap


Com li onegen les faldilles

quan em passa pel davant

i, tot passant, deixa flaire,

et convida a girar el cap.

La segueixo i, rondinaire,

vaig darrere, carrer avant,

m'aturo quan ella entra

i, en sortir, faig el què faig.

Quan la compra és acabada

i, cap a casa, se'n va,

l'acomiado, tot mirant-la,

i li engego un: Fins demà!

Ella no ho sap, la festejo,

com l'estimo de debò,

sols em falta decidir-me

per mostrar-li el meu amor.

 

Epitafis

 

Si porteu bones intencions, podeu passar!

He provat de ressuscitar, almenys, sis cops.

Ara, no tinc problemes amb les llengües.

Fa anys que mato el temps.

La dona insisteix: Vull una escombra nova!

No vingueu demà, hi ha vaga d'enterramorts.

Segurament ens volen proposar un negoci.

Sempre estic disposat a rodar pel·lícules de por.

M'estava preguntant: On aniré a parar! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes sentits i deu pensaments divins

03 Novembre, 2008 07:01
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Altrament


Altrament el cor em dol

per tenir tan gran follia:

el veure com surt el sol

tot mancat de companyia.

I jugant al triple joc,

han anat tancant les portes,

carruatges per un pont

de gom a gom, plens de soques.

T'he volgut i no he sabut

reconèixer el pensament,

estimat inapetent,

per les despulles m'has dut.

És ben just trobar partida

i, de ser-ho per igual, 

les coses bé que em val mal

i se'm duu forta brunzida.

Tu m'estimes, tot pot ser,

jo sospito d'amagat

i no trobo l'entrellat

que m'allunya per no ser.

Sentiment a ran de galta,

melangies sota el llit,

un recordo que t'he dit,

aquest lloc on no faig falta.

Ets suficient i és greu

per a mi l'estimar-te,

sóc poruc soldat a peu

que s'allunya en escoltar-te.

Camí que, és llarg camí

aquell que acaba en els braços,

caminant, on vaig, mesquí,

sinó desfent-me en pedaços?

En sortir d'un doll m'aixeco

i m'asseco, tot pensant:

on serà l'amor més gran

d'aquell cor al que jo prego?


Amor em diu


Amor em diu:

Vine aquí!,

plaer em xiscla:

Fot el camp!,

dolença em plany:

Guaita vailet!,

enveja brama:

Que n'ets d'humà!

Sospira el vent

cap al Montsià,

com tomba el cos,

es vincla el pas.

Passa la tarda,

tant suaument,

mentre s'acosta,

de nou, el fred.

Massa que em costa,

posar-me a anar

a casa seva,

on és l'amant?

I moure el joc

que, per ser vell,

es mostra jove,

sempre punyent.

Es posa roig

tot el deliri,

el coll s'inflama,

quin boig martiri!

Volem dels llocs

fer-ne un de sol,

la lluita és ferma,

quina escalfor!

Desig reposa

després l'assaig,

la força amaina,

resta la pau.

El cor es perd

pel paradís,

fosques clarianes

surten del pit.

Ara, la guerra

ha començat,

conquerir toca

tots els sentits.

Amor no em deixa,

tot sembla gran,

mai cap empresa

iniciarà

amb tanta empenta

com l'estimar.

Més val que cremin

els rius de foc,

més val que cremin

que estiguin morts.


Pensaments divins

 

Déu ha de ser anglès: Estima tant el teatre!

Satanàs no entén perquè dos juguen al tres en ratlla.

Ahir em confessà Satanàs, m'ha posat vint pecats de penitència.

Déu està confinat: crec que els forats negres creixeran.

El purgatori s'ha quedat buit: han començat les rebaixes.

Satanàs, no és així, tu no ets "Calimero".

Volia anar a l'infern, em falten cinquanta punts.

Sant Pere està amoïnat, li he dit que no tinc clauer.

Els àngels de dretes no accepten nens pobres.

Tres ànimes pures han demanat separació de béns. 
 

 

 

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de recança i deu pensaments educatius

01 Novembre, 2008 07:49
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Passaran


Si m'heu donat a beure

el calze de les hores baixes,

no em féssiu alhora creure

que només passen les aures.

Passaran les ombres llargues,

engolint-se plana i cim,

desaran les mil espases,

una munió de ferits.

Ferits d'amor i neteja

a les golfes arraulits

i prendrà de nou l'enveja,

les garlandes i els vestits.

Passaran els cavallers

engalanats i eixerits,

cavallers de les cent gestes

qui no tenen res a dir.

Si m'heu fet l'ull missatger

de la fosca i de la nit,

comanador no vull ser

per a tots els meus veïns.

Mireu, xerraires de cor,

com dolceja l'amargura

tot cercant, per a pastura,

la recança i el dolor.

Si he begut el vi amarg

que les cames adoloreix,

que les passes endropeix,

ara ja és massa tard.

Tard per a penediments

i plausibles intencions,

ara entro en altres mons

on no hi ha més manaments.

Pecador


Pecador, on vas perdut

cap a a fi del judici?,

no veus que arribarà tard

la carn del teu sacrifici!

No veus que tanca el tancat

el darrer guardià del cel,

és caure i anar amb zel,

voler guanyar el més sagrat!

No veus que s'obre l'avern

sota els peus que avui et porten,

esmicolaran els monstres

tot aquell mal penitent!

Que dius, que no estàs al cas,

ignorant els càstigs cruels!,

què no saps qui és Llucifer 

ni coneixes Satanàs?

Que no veus que estan al foc

els qui com tu tot ho ignoren,

que no saps la sang que ploren

i no arriben mai enlloc!

Penitència has de fer,

penitència és el que cal,

res em fa si això et fa mal,

jo solament cerco el bé!

S'obren portes per arreu

i la mort tot ho encomana,

cap allà se'n va el fidel

i l'altre no va, doncs mana

l'àngel que du tot l'occit,

aquí, a la terra, no guanya

qui no coneix l'infinit.

Fuig, pecador, cap a casa,

es fa tard, ja t'ho han dit!

 

Pensaments educatius

 

Si un aprèn jugant, segurament treballarà sense feina.

Avui ni cal ensenyar, ells han de sortir com cal.

Els alumnes es pregunten: Per què el mestre encara va a l'escola?

Si els poseu al davant de l'ordinador, no val la pena ni engegar-lo.

Ells viatgen per internet, no cal dir que sempre arriben al mateix lloc.

Abans eren educats, ara ja neixen savis.

Els pares confien en els mestres-fada.

Si compreu respecte amb diners, vendreu nens amb malaltia.

Volen escoles obertes amb bones tanques.

Si ensenyeu caminant, no perdreu temps asseient-vos. 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de joguina i deu epitafis

30 Octubre, 2008 20:19
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ara, em deixa


Ve la nit i, avui, em troba,

com cada dia, segut aquí,

els dies passen, passa la feina,

passarà el somni que viu amb mi.

He estat guerrer de guerres llargues

en un país on faig l'oblit,

ella em mira i tot és festa,

però em deixa i resto amb mi.

És la joguina que més estimo,

però és poruga, no vol lluitar,

la portaria al carrer ample,

però és tossuda, no vol anar.

Jo que li parlo de mil viatges,

cent aventures, deu mines d'or,

ella demana: Jornal i sostre,

un llit de fusta on posar el cap.

Entre les lluites, les hores baixes,

aquella feina que no té fi,

els ulls com ploren poques vegades,

el plorar massa està mal vist.

Avui, no canto, tinc les rancúnies,

em bastonegen noves de cor,

ella, que omplia tota la cambra,

diu que ja es cansa, se'n vol anar.

Havia estat noi que rondina,

passat mil hores al seu davant,

ara em deixa, tot és distant,

com peno i planyo, ella m'oblida. 


Joguina


La mirada matussera,

el caminar de gairell

i, enmig de tanta gràcia,

unes ganes, una fe.

Mai ningú me l'amenaça

ni l'empaita ni parla mal,

ella està sola, asseguda,

no es vol acomiadar.

Si digués que parla molt,

mentiria i ja no cal,

ara es recull sense esma,

tot i plorant, ja se'n va.

Ha estat bona joguina,

moltes tardes hem jugat,

ara de mi ja l'allunyen

segrestadors dels meus anys.


Epitafis


Sóc president de la societat: Morts oblidats!

Si has de portar flors, aprofita les ofertes.

Segueixo pensant que no és el meu lloc.

He oblidat l'aniversari de la dona.

Em pregunto si podré renovar-me el carnet.

Vine i dona'ns una alegria.

He perdut l'enteniment.

Us recomano venir a la primavera.

Vull sortir per cavar un pou.

Busco jutge que m'allunyi de la sogra. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs