Dos poemes desfullats i deu epitafis
04 Novembre, 2009 19:30
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La fulla
La fulla cansada
de treballs feixucs
espera, delera,
vol pausa planera,
sense grans remucs,
per somiar la tarda.
Ha passat eixuta,
dolça primavera,
entre gran bonior,
després la calor
la va fer més vera,
més noble, més bruna.
Aplega el bon temps
de deixar la feina
en altres indrets,
ara vol l’ hivern,
sense cap veïna,
sense massa fred.
Les ametlles
Una catifa, mil fulles,
cargolades, sense encís,
com es perd el paradís
de les ametlles porugues.
Les he recollit, amb ganes,
una a una, entre cançons,
els joves eren a escola
els més vells prenen el sol.
Les ametlles presumides,
mig obertes, sense seny,
han trontollat fins a terra,
han caigut sense dir res.
Una en plego, altra deixo,
és el fet de treballar,
em voldria afanyar,
m’ entrebanco, ho lamento.
Una a una, al cabàs,
van caient, es van dormint,
encara porten vestit,
a casa, l’ he de llevar.
Després pugen a les golfes,
pensatives, sense fe,
allí dormen mig hivern,
tot somiant: Serem les postres?
Epitafis
Cap sastre em vol fiar.
Com va la vaga de transport?
Han prohibit tots els cursets accelerats.
No he aconseguit la feina.
Experimento sensacions estranyes.
Tinc els ossos desmotivats.
Sis mesos més i acabo la penitència.
M'han concedit el tercer grau.
No crec que vulgui tornar.
No féssiu preguntes que no puc respondre.
El mestre
02 Novembre, 2009 16:46
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El mestre:
1- Va a l’ escola amb l’esperança que no hi sigui.
2- Té prou alumnes per endevinar el seu futur.
3- Treballa com pot a l’ hora que el deixen.
4- Encara sap que un ordinador no pensa.
5- Cobra per enfadar-se sense perdre el control.
6- Entra a la classe sabent que la batalla ha de començar.
7- És el més gran dels nois i el més petit dels homes.
8- Prova d’ estructurar el cap sense ferir-lo.
9- Mai endevina la nota que es mereix cada alumne.
10- Sempre serà la caixa dels trons.
Dos poemes de garrofa i deu pensaments divins
31 Octubre, 2009 08:14
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Els garrofers
Quan la tardor, de nou, segella
nova arribada als nostres camps,
allà a la plana, tot són enganys,
entre murmuris de fusta vella.
Diuen que tenen, les oliveres,
bones olives, oli eixerit,
però pregona, la llarga nit,
altres remors, altres empreses.
L’ oliva nova no fa mercat,
tots volen, ara, la gran mantega,
pobre pagès, ja ni estossega,
massa suada per minsos guanys.
Farà prou temps, era content,
tenia mostra el gran garrofer,
aquest any nou serà planer,
farcit de joia, amb poca gent.
Però les bruixes poc que l’ escolten,
és home vell, poc principal,
amb poca força, poc capital,
passa l’ heroi enmig tanoques.
Després diran: Mira, s’ha mort!
Qui portarà ara els seus camps?,
les oliveres s’ escanyaran,
els garrofers tot seran plor.
Una garrofa
He vist néixer una garrofa,
al dessota del Montsià!
L’ he vist verda, després negra,
ara a terra, abans a dalt!
Heu vist riure el conill,
quan la fruita és a punt?,
aquelles mossegadetes,
una a una, al contrallum.
El garrofer, bona ombra,
bona fulla i aixopluc,
ara calles, mentre passen,
vora teu, somnis de ruc.
La dolçor que tu pregones,
ara, em porta el greu pensar:
On seuran aquelles dones
que t’ anaven a cercar?
On seran els grans cabassos,
les rialles, les cançons?
On rauran els joves mossos
tot batent a cor què vols?
Qui dormirà a la palla
una nit de la tardor?
Qui sentirà el gall a l’alba,
l’ arribada del gran sol?
No seran les hores dolces
de penúria i embolic,
ara, tots tenim els cotxes,
poca gana, nou vestit.
Una feina ben pagada,
nevera i calefacció,
una llista inacabada
de misèrrims reietons.
Pensaments divins
Déu té problemes de protocol, li queden seients lliures.
Qui ha d'anar a l'infern, finestreta 666.
La propera temporada, els àngels portaran vestits de cotó.
Satanàs està que talla claus, no hi ha pressupost per a més calderes.
Satanàs es pensava que el gas natural era de franc.
Sant Pere no deixarà entrar al cel sense boina.
Déu ha decidit suprimir misses, el vi està pels núvols.
Faig prou pecats per no fer el ridícul.
Satanàs obligarà portar cadenes els caps de setmana.
Queda prohibit fumar a la sala de tortures.
Dos poemes d'olives i deu pensaments educatius
29 Octubre, 2009 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quatre olives
El sol cansat el camí escurça,
troba en la serra l’amic planer,
ell com li conta contes de verd
sense cap ordre ni cap excusa.
Parlen del vent, de les ametlles,
del vell pagès que no té cap,
deixa el gran tros, es fa prou tard,
mira el gran ruc, tot són orelles.
El carro avança entre tenebres
d’un camí ample tan ple de res,
ara, ni en troba, no en queden tres
lluitant per totes les causes seques.
On són els fills?, on la tempesta?,
on raurà ara el gran menestral?,
només els queda pausa i pardal,
les quatre olives sense verema.
Una història
La plana desperta immensa, infinita
amb camps deixats, ara, inexistents,
no queda al poble ni ganes ni gent,
han fugit ben lluny cercant altra vida.
Les contrades parlen, parla l’olivera
sense grans contalles passa dia i nit,
en algun racó, deixà l’esperit,
mireu com raona, vol ser la primera.
Ha ben treballat formant les olives,
unes grassonetes, altres de tall fi,
n’hi ha que li singloten, com ho fa aquell fill,
que només demana força amb les tentines.
L’olivera calla, sola estossega
amb un crit de ràbia, se’n voldria anar,
tot mirant el cel, haurà de trobar
tot el treballar en tan boja empresa.
Olivera gran, tal vegada esquerpa
que del tot pertanys al callat Montsià,
escolta la veu, puix ve a relatar
una història dolça, una història vella.
Pensaments educatius
Els alumnes creuen, miren i se'n van.
Vaig posar un examen i allí es va quedar.
El pare diu que no treballo, jo tampoc tinc treva.
Avui, he après on m'he de confessar.
Podeu arribar a ser mestres sense cap necessitat.
No faig més teatre del que em pertoca.
He provat d'estimar els alumnes, però corren més que jo.
No puc sortir de la classe, segueixo sent pobre.
Un alumne sense por no es pot posar enlloc.
Els ofereixo aprendre i ho troben barat.
Dos poemes solitaris i deu epitafis
27 Octubre, 2009 14:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Potser demà
Han aplegat els núvols negres,
han fet més grans els carrerons,
estan deserts, volen minyons,
com han fugit, maleïts mestres.
Res aprendran entre tants llibres,
res somiaran en ser tancats,
el carrer plora, no vol restar
entre dos vells i un mal avindre.
On viuen ara riures i crits,
els saltirons, les aventures?
Potser han fugit sense fugir,
potser demà vindran les cures.
La vella
Aplega el gran fred, com entra a la casa,
es mira a la vella a mig fer el sopar,
es treu el barret, s’asseu a la taula,
pren una cullera, enfila el gran plat.
La vella ni mira, ni vol la juguesca,
només és el fred qui ve a visitar,
abans era l’ home, dèries, l’ esperança,
ara es consola en nits de somiar.
S’ aixeca el gran fred, mira, s’ acomiada
deixa nostra vella i el seu davantal,
la vella s’ asseu, dóna cullerada,
la sopa és tan dolça, privada de sal.
Després una poma, callada, enceta,
amb un glop de vi tan negre i eixut,
allà a la teulada l’espera qui espera,
la vella no va, no vol, ha vençut.
Epitafis
Demà provaré menjar cigrons.
Algú té una mica de sal.
La curiositat m' ha portat aquí.
Estic com sempre.
No us recomano sopar massa.
Tinc com un buit al cos.
Ahir, la veïna em va donar un ensurt.
Faig una col·lecta per canviar-me el pentinat.
Suposo que ja ho saps.
Us aconsello no oferir resistència.
La terra
25 Octubre, 2009 13:11
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La terra:
1) És la mare que tard o d’hora ens cruspirà.
2) Et suporta amb l’esperança que l’estimes.
3) Ens coneix més quan ens descalcem.
4) Té la dèria de beure’s l’aigua dolça.
5) No té pressa ni en posar-se dempeus ni en començar el viatge.
6) Sap que l’home és un animal obstinat amb les tanques.
7) No entén massa la quietud dels arbres.
8) Es passa els anys amagant el que l’ home no hauria de necessitar.
9) Té feina en explicar que no ens deixarà anar.
10) És la presó més bonica que tenim.
Dos poemes de fort vent i deu pensaments divins
23 Octubre, 2009 15:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Èol
Aplega l’ hora tardana,
al carreró del Montsià,
Èol com deixa anar
aquell bufec sense gana.
Els altres déus fan ganyota
de la seva afecció,
tot va ser per un minyó:
El nostre heroi perdé força!
El minyó pujava a l’arbre,
tot i mirant la contrada,
un vent fort feu estrebada,
tot de sobte, va anar a caure.
Ara li costa somriure,
encara més caminar,
Èol es deixarà anar,
té minsa força en escriure.
On s’ ha quedat el fort vent?,
aquell cerç tan mala traça,
si el minyó, ara, fa passa,
nostre déu serà content.
Massa fort
L’ arbre gronxa neguitós, estèril
van llençant les fulles arreu dels carrers,
aplega tardor, arriba el gran vent,
va llençant la veu, amarg, impertèrrit.
És el vent pausat de les tardes dolces,
d’un estiu cansat d’anar camí avall,
ara li encomanen empreses innobles,
trencar el silenci, fer terrabastall.
Així, enfadat, dolent i cridaire,
es posa al capvespre, penjat, en el cim,
baixarà gelós de terres endins
per portar a la vall, el dolent dels aires.
Trencarà les branques, remourà el fullam,
farà presoners: la gana, el silenci,
maleïda hora, maleït qui porti
tanta malifeta entre plors i clams.
Un vent massa fort passa la contrada,
esbatussa els arbres, anirà a la mar,
no diguéssiu res, ell ha de marxar,
ha de conquerir altra riba encara.
Pensaments divins
El consell diví proposa una reconversió atòmica.
Déu anirà a l'oculista, diu que perd visió terrenal.
El cronista del cel ha demanat desacceleració de fets.
Satanàs ha decidit ampliar el pavelló dels polítics.
Un banquer va anar al cel per crear un fons d'inversió.
Déu ha demanat Satanàs augmentar la competitivitat.
Jesús estudia una oferta per treballar de dinamitzador.
Déu vol acabar el món, però els savis s' oposen.
Déu vol crear més temps de titani, és un problema de pes.
Satanàs no vol l' encarnació, té prou estofat.
Dos poemes de fi de festa i deu pensaments educatius
21 Octubre, 2009 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vedell
No cal dir com hem xalat
cada nit, prenent la fresca,
encetant una cervesa,
canviant murri pel salat.
Han estat festes majors,
enormes, tot principals,
passejant per passejar,
cent carrers i carrerons.
Flors, fanals i marietes,
papallones de colors,
una llanterna amb cent vasos,
amb testos, joves de cos.
Tot anava bé i el dia
semblava matar la nit,
però arriba aquell delit
de menjar monotonia.
Arrencades tendres flors,
quatre testos mal trencats,
els veïns a mig plorar
per tenir la mala sort.
El caparrut no abandona,
el seu important paper,
construir no ho sabrà fer,
és homenot que s’ adorna
amb la força del poder.
Les festes acaben ara,
amb un poble que les mou,
el vedell s’ ha tornat bou,
haurem de fer mala cara.
La comanda
La grandària del castell,
reuneix tots els colors,
altres llums, ferotges sons
faran embogir els ocells.
És el comiat d’ una festa,
ben guarnida, especial,
on ha regnat el treball
a resultes d’ una fe.
Hem tornat a la patrona
a l’ ermita que l’ acull,
mitja llàgrima es posa a l’ull,
sóc tan home, he de plorar?
Hem fet missa i comanda
d’ una pluja que vindrà,
Dolça Verge, fes-la anar
sense força, per la plana!
Pensaments educatius
No volen res més que aprendre sense dolor.
Estic esgotat, he comptat els qui no em suporten.
Tinc un petit problema, l'he de fer créixer.
Aprendre és tan senzill que no ho vol fer ningú.
El millor d'una classe és veure com fugen els fantasmes.
Estic sorprès, sóc a l'escola i no s' ensorra.
Acabaré per confessar que no em sé la lliçó.
És tan necessari que poden passar sense saber-ho.
Li puc ensenyar a llegir sense moure les orelles.
He après dels alumnes, ara, ja no estudio.
Dos poemes tardorencs i deu epitafis
19 Octubre, 2009 19:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Arbre assenyat
Mireu, si us plau, a l’arbre vell
entre plugims i coloraines,
està cansat, fruitat, mesell,
mig adormides totes les branques.
Les fulles seques, tendres un dia,
ara, ensenya pengim-penjam,
potser van ser nobles esclaves,
però ni gosen, avui, cantar.
Feia bon temps fa quinze dies,
parlava encara de vanitat,
a poc a poc, porten les crides
una veu tova, tot li fa mal.
Donat el fruit, les escorrialles,
totes les ganes, al bon pagès,
ara, apleguen els amples somnis,
tot l’ aturar, el no fer res.
Arbre assenyat la llavor escampes
per ample món tan ple d’absurd,
deixa’ t anar, torna’t ben mut,
deixa’ m plorar mentre tu calles!
Vindrà el silenci
Qui ha pintat la vall marró,
sense pinzell, amb pala ampla?
On ha quedat, flaire i calor?
Qui l’ ha robat? On viurà ara?
Per què defuges, enorme sol?
Per què te’ n vas sense comiat?
Estic aquí, no em deixis sol,
vindrà el gran fred, es quedarà!
Sense cap pausa, vindrà el silenci,
omplint alhora plaça i carrer,
emmudiran minyons i ocells,
les cases totes rebran oprobis.
Tornarà el mestre a les beceroles,
a l’ escriptura, el llapis nou,
comptant, somiant, passen les hores,
totes plegades cauen al pou.
Al pou poruc de la incertesa,
d’ un temps passat, sempre millor,
el vell pagès vol la promesa:
Passar l’ hivern, retrobar el sol!
Epitafis
Ho sento, he canviat el mòbil.
Només rebo missatges de Movistar.
Si vols, quedem a la nit!
Avui la sogra m'ha portat faves.
No aconsegueixo trobar-me al llistat.
Espero deu minuts més i me'n vaig.
No aconsegueixo fer entrar la moto.
De morts, ni parlar-ne!
Demà faré dos-cents anys!
Deia que era amic meu, però no l'he vist.
La malaltia
17 Octubre, 2009 20:00
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La malaltia:
1) Desitja ser reina i fer-se vella.
2) Troba un cos que algun dia l’abandona.
3) És la millor manera de fer treballar algú.
4) Té un regne petit i perfectament venturer.
5) Sempre arriba quan l’amo no està per ella.
6) Li fa creure al cos que no serà res.
7) Aprèn prompte o acaba perdent.
8) M’empaita sense perdre l’esperança.
9) No arriba mai a sentir-se culpable.
10) Sap parar casa però la perd l’avarícia.