Dos poemes tardorencs i deu epitafis

19 Octubre, 2009 19:36
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Arbre assenyat

 

Mireu, si us plau, a l’arbre vell

entre plugims i coloraines,

està cansat, fruitat, mesell,

mig adormides totes les branques.

Les fulles seques, tendres un dia,

ara, ensenya pengim-penjam,

potser van ser nobles esclaves,

però ni gosen, avui, cantar.

Feia bon temps fa quinze dies,

parlava encara de vanitat,

a poc a poc, porten les crides

una veu tova, tot li fa mal.

Donat el fruit, les escorrialles,

totes les ganes, al bon pagès,

ara, apleguen els amples somnis,

tot l’ aturar, el no fer res.

Arbre assenyat la llavor escampes

per ample món tan ple d’absurd,

deixa’ t anar, torna’t ben mut,

deixa’ m plorar mentre tu calles!

 

Vindrà el silenci

 

Qui ha pintat la vall marró,

sense pinzell, amb pala ampla?

On ha quedat, flaire i calor?

Qui l’ ha robat? On viurà ara?

Per què defuges, enorme sol?

Per què te’ n vas sense comiat?

Estic aquí, no em deixis sol,

vindrà el gran fred, es quedarà!

Sense cap pausa, vindrà el silenci,

omplint alhora plaça i carrer,

emmudiran minyons i ocells,

les cases totes rebran oprobis.

Tornarà el mestre a les beceroles,

a l’ escriptura, el llapis nou,

comptant, somiant, passen les hores,

totes plegades cauen al pou.

Al pou poruc de la incertesa,

d’ un temps passat, sempre millor,

el vell pagès vol la promesa:

Passar l’ hivern, retrobar el sol!

 

Epitafis

 

Ho sento, he canviat el mòbil.

Només rebo missatges de Movistar.

Si vols, quedem a la nit!

Avui la sogra m'ha portat faves.

No aconsegueixo trobar-me al llistat.

Espero deu minuts més i me'n vaig.

No aconsegueixo fer entrar la moto.

De morts, ni parlar-ne!

Demà faré dos-cents anys!

Deia que era amic meu, però no l'he vist.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: