Eternament confús i set poemes més
01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Eternament confús
I tot serà eternament confús
per a tornar al lloc de la partida,
en el passar, la pena és amanida,
però el món li mostra llur refús.
Anem, a pams, saltironant obstacles
en l’agredolç etern de la prudència,
hauré de dir que el dubte és una ciència
i, trobar un port, ho deixo per als altres.
Com vaig a lloms de la barca imprecisa,
navego en mars, captius del seu onatge,
on hem d’emprar desitjos i temences.
És a les golfes on he deixat les presses
esperant sort i emprant nou missatge
mentre el meu cos s’enfada i domina.
A coll-i-bé
A coll-i-bé em porta el vell món
sense donar-me el dia ni cap hora,
ell és així: gasiu i un xic tanoca,
però n’oblida el què, el quan i el com.
Poqueta llum, els déus mostraran
puix diuen que ma pensa és mediocre,
se’n riuen prou i em llencen aquest ogre
per a saber fins on hauré més fam.
Quan no puc més, albiro les estrelles
per si una d’elles em mostra el camí
del seny i la sortida.
El cos gruny, demana altra vida
puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,
qui sap sofrir enmig de tombarelles?
La gràcia infinita
Parlem del vent, del deure qui l’ha dut
per terres velles cansades de misèria,
és, al serrat, on la força s’esguerra,
vol davallar i córrer per l’ensurt.
I no vol pa ni llit on reposar
fins a trobar la gent ben enfeinada,
li agrada el seny dels arbres en gronxar
i aquell regust que li pertany encara.
Parlem del vent, del regne de follia
on vull anar per tal d’assabentar-me
com és el si de la força primera,
quasi vestit de pobra mainadera,
aterro un xic per tal de pentinar-me
tot esperant la gràcia infinita.
En fer-se nit
En el rampell,
per terres isolades,
he vist les cases
vora el castell.
Els vilatans,
en portes i finestres,
sense revenja,
com van sotjant.
Ha de ser així
quan hom davalli
del seu setial.
Com a mortal,
serà millor que calli
en fer-se nit.
Eixir al descobert
No vull pensar,
en eixir al descobert,
per trobar el fred
qui es vol quedar.
Prendre l’encert
de les muntanyes
mentre s’escanyen
els porucs temps.
Allí, en el buit
de dalt de tot,
aplegar al cel.
Poseu-me mel,
en el sarró,
ben a curull.
Somrís de cara
A la feina,
he de ser
sense eina,
però amb fe.
Quan aplega
el bon amo,
a la brega,
m’encomano.
És quan tarda
en marxar,
quan li comento.
Fins diria que l’envejo
i deixo anar:
somrís de cara.
D’altra no n’hi ha
Na Mariona, del meu cor,
ha més pena que pas por.
Es lleva de bon matí,
diria que a les albades,
es renta els ulls, les galtes
amb un sabó del més fi.
Com prendrà, per esmorzar,
els dos ous amb cansalada,
per fruita, mitja mangrana
perquè no vol engreixar.
I després, cap a la feina
de cosir i de brodar,
com ella, d’altra no n’hi ha,
l’he demanat per a reina.
Han mort el rabiüts
Visc entre atuells
i una mar propera,
sento com la queixa
em porta rampells.
Anem, endavant,
bastint els castells,
massa cascavells
per a un trist passar.
El banc és de fusta,
els vells de fa anys,
els desitjos buits.
Han mort els rabiüts,
com ens han deixat
enmig la batussa.