Eternament confús i set poemes més

01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Eternament confús


I tot serà eternament confús

per a tornar al lloc de la partida,

en el passar, la pena és amanida,

però el món li mostra llur refús.

Anem, a pams, saltironant obstacles

en l’agredolç etern de la prudència,

hauré de dir que el dubte és una ciència

i, trobar un port, ho deixo per als altres.

Com vaig a lloms de la barca imprecisa,

navego en mars, captius del seu onatge,

on hem d’emprar desitjos i temences.

És a les golfes on he deixat les presses

esperant sort i emprant nou missatge

mentre el meu cos s’enfada i domina.


A coll-i-bé


A coll-i-bé em porta el vell món

sense donar-me el dia ni cap hora,

ell és així: gasiu i un xic tanoca,

però n’oblida el què, el quan i el com.

Poqueta llum, els déus mostraran

puix diuen que ma pensa és mediocre,

se’n riuen prou i em llencen aquest ogre

per a saber fins on hauré més fam.

Quan no puc més, albiro les estrelles

per si una d’elles em mostra el camí

del seny i la sortida.

El cos gruny, demana altra vida

puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,

qui sap sofrir enmig de tombarelles?


La gràcia infinita


Parlem del vent, del deure qui l’ha dut

per terres velles cansades de misèria,

és, al serrat, on la força s’esguerra,

vol davallar i córrer per l’ensurt.

I no vol pa ni llit on reposar

fins a trobar la gent ben enfeinada,

li agrada el seny dels arbres en gronxar

i aquell regust que li pertany encara.

Parlem del vent, del regne de follia

on vull anar per tal d’assabentar-me

com és el si de la força primera,

quasi vestit de pobra mainadera,

aterro un xic per tal de pentinar-me

tot esperant la gràcia infinita.


En fer-se nit


En el rampell,

per terres isolades,

he vist les cases

vora el castell.

Els vilatans,

en portes i finestres,

sense revenja,

com van sotjant.

Ha de ser així

quan hom davalli

del seu setial.

Com a mortal,

serà millor que calli

en fer-se nit.


Eixir al descobert


No vull pensar,

en eixir al descobert,

per trobar el fred

qui es vol quedar.

Prendre l’encert

de les muntanyes

mentre s’escanyen

els porucs temps.

Allí, en el buit

de dalt de tot,

aplegar al cel.

Poseu-me mel,

en el sarró,

ben a curull.


Somrís de cara


A la feina,

he de ser

sense eina,

però amb fe.

Quan aplega

el bon amo,

a la brega,

m’encomano.

És quan tarda

en marxar,

quan li comento.

Fins diria que l’envejo

i deixo anar:

somrís de cara.


D’altra no n’hi ha


Na Mariona, del meu cor,

ha més pena que pas por.

Es lleva de bon matí,

diria que a les albades,

es renta els ulls, les galtes

amb un sabó del més fi.

Com prendrà, per esmorzar,

els dos ous amb cansalada,

per fruita, mitja mangrana

perquè no vol engreixar.

I després, cap a la feina

de cosir i de brodar,

com ella, d’altra no n’hi ha,

l’he demanat per a reina.


Han mort el rabiüts


Visc entre atuells

i una mar propera,

sento com la queixa

em porta rampells.

Anem, endavant,

bastint els castells,

massa cascavells

per a un trist passar.

El banc és de fusta,

els vells de fa anys,

els desitjos buits.

Han mort els rabiüts,

com ens han deixat

enmig la batussa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Com se li diu al dia 25 de desembre: