Dos poemes democràtics i deu epitafis
16 Novembre, 2010 10:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Votar
Morta la dictadura
per un procés natural,
un pensa: No està mal
posar fre a tal malura!
Adonar-se’n que els homes
tenen tot fet l’ entrellat,
anar i viure plens d’ esclat,
esperar les hores dolces.
Triar nostres salvadors
tot i mirant el llistat,
posa en sobre, el desitjat,
tot somiant propòsits bons.
Escoltar les mil paraules,
guarnides de solucions,
pensar tost, seran millors
que les recordades faules.
I un dia, de bon matí,
un cop fugida la lluna,
encetar nova fortuna,
callar, votar i a patir.
Tots han guanyat
És quan l’ hora manifesta
la gran obra feta engruna,
és quan cauen una a una,
les propostes de la gesta.
Han ofert les mil promeses,
als vianants sense fortuna,
les paraules, una a una,
van i cauen enmig presses.
Farem el bo i el millor!
Lluitarem amb gran Satan!
Tot els cels com s’ obriran
per gaudir de l’ ocasió.
No cal dir les mil empentes
que suposen el llistat,
si s’ asseuen, han guanyat,
sinó fosques i palpentes.
Després arriba la festa
més dolça i gratificant,
sense pebre ni picant,
tots han refet la desfeta.
Epitafis
Ara, feinejo sense mans.
Només parlen de morts.
Acabaré per no pensar.
Ara, lliguem els gossos amb ossos.
Ni proveu de tossir.
Continuo sent un ignorant.
Proveu de parlar amb el psicoanalista.
Segueixo sense escoltar la dona.
Vaig anar-me’n a
Estic aprenent a morir.
El dilluns
13 Novembre, 2010 19:16
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El dilluns:
1) Per començar a treballar no és el dia més adient.
2) Com a dia de la lluna, és fàcilment inestable.
3) Hauria de saber que encara estem descansant.
4) Té la gran feina de posar-nos en el nostre lloc.
5) Recorda l’ home que ser déu és un miratge.
6) És un bon dia per perruquers i museus.
7) És quan, veritablement, he de trepitjar terra.
8) El banquer em recorda que hi ha quelcom pendent.
9) Els veïns em tornen a posar en el meu lloc.
10) Sol començar el capvespre del diumenge.
Dos poemes de castanyada i deu pensaments divins
10 Novembre, 2010 12:43
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Castanyes torrades
Com la nit trascola vella i mentidera,
a la vall replena de pena i oblit,
tot vora del foc, l’avi s’ha adormit,
passen pel seu cap: Records i feblesa!
El mossèn se’n puja al gran campanar,
troba allí, plegats, els joves valents,
avui, els demana: No han de parar
les campanes noves de guardar la gent!
Així, tot de sobte, comencen els tombs,
escampen la veu pels cims, per la plana,
les ànimes senten, com fan mala cara,
no podran gaudir del fet de la por.
La nit es refreda, no cal dir que avança,
recorre les cases, enceta camins,
en el campanar: campanes i crits,
enmig les tenebres, comença la gana.
Les mares, les joves pugen les escales,
amb cistells ben plens d’ametlles i nous,
tenen els seus nins, porten els seus sous,
en un raconet, castanyes torrades.
Els joves com riuen, es miren i callen,
prendran, amb ses mans, el joiós menjar,
pendents del soroll, mai han de parar
d’espantar i ferir les esquerpes ànimes.
Ànimes
On la dèria us ha portat,
tenebres perdudes?
On demà fareu bondat
si sou porugues?
Quan el cel us deixarà
la porta oberta?
Qui de tot us lliurarà
donant fermesa?
No vull vostra recança
tota la nit!
Deixeu-me només ràbia,
puix vull dormir!
Com la por ha de finir
vora del foc!
Ànimes, preneu fugida,
cerqueu la mort!
Pensaments divins
Tinc mala sort, ara, m’ha tocat un dimoni emprenedor.
A l’infern mai treballen per menys d’ un vint per cent de rèdit.
Déu sembra intel·ligència, però ha d’afinar més.
Satanàs està provant noves temptacions.
Sant Miquel està estudiant una reducció de jornada.
A l’infern, continuaran, amb l’analògica, dos segles més.
Sant Pere no sap on posar els inspectors d’hisenda.
Satanàs no veu clar el projecte de nou estatut.
Jesús ha suspès el primer curs d’ economia.
Déu és omnipresent, s’ho hauria de fer mirar.
Dos poemes de neguit i deu pensaments educatius
07 Novembre, 2010 13:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
De pressa
Vine, va, de pressa
cal pujar al tren del món,
no cal que portis saviesa,
allí on vas, tot és destorb.
Corre, salta, crida,
treballa tot el teu cos,
no abandonis la fatiga,
mai et queixis de la sort.
Menja, parla, esclata,
omple coves de ferum,
ni empris collars de plata,
amaga el cap i defuig.
Si el altres tenen problemes,
vinguin dies més llampants,
mata, amb vi, totes les penes,
ensinistra tots els sants.
I si un pobre et demana,
fuig roent tot camí avall,
una porta sempre esguarda,
mai arribis massa tard.
Ni tens temps
Amb sis minuts, la compra,
amb vuit minuts, menjar,
amb deu minuts, migdiada,
després, torna a treballar.
Trenta segons per peça,
vint segons per encapsar,
cinc segons farcit d’ enveja,
per fi, anar a fitxar.
Una hora de viatge,
mitja hora en aparcar,
nou segons, baixar del cotxe,
dos segons per tancar amb clau.
Tres minuts per a la dutxa,
vuit minuts en fer el sopar,
una amanida, una truita
amb dues hores de sofà.
Un minut per allitar-te,
tres minuts per a llegir,
apagar el llum, desvetllar-te,
ni tens temps per a morir.
Pensaments educatius
Els nens no creuen al mestre, van per altres camins.
He donat una lliçó, no l’he pogut vendre.
Avui hi ha classe, es noten els diners.
Els nens fan vacances, no empipen el mestre.
El nen és molt intel·ligent, té un quocient i un residu.
Els volia ensenyar, no he pogut ni treure’ m el barret.
Tinc els resultats de l’examen, l’he portat a urgències.
Una classe és navegar, amb vaixell, pel mar dels dubtes.
Sense lluita, aprendre és gairebé extraordinari.
La lliçó anava entre silencis i badalls.
Dos poemes plens de fulles i deu epitafis
04 Novembre, 2010 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Escric sense ploma
Cansat el gran sol, es lleva, s’ acosta,
em mira, somriu, se’n burla i se’n va,
com li dic, fluixet: No em deixis canviar!
Vull ser-hi: Jovent, suau, agradosa!
Tinc aquell color verd, tan tou i eixerit
que dóna el seu cor a la tarda noble,
quants entremaliats, tot venint del poble,
m’ han contat mentides, portant-me a l’ oblit.
De vegades, penso, escric sense ploma
unes curtes ratlles enmig del gran cel,
la meva fortuna em deixa infidel,
es queda afeblida, la meva carona.
Altra vegada
Tota bleda, entremaliada,
afeblida, sense sang,
repeteixo, altra vegada,
la desídia de l’ amant.
Era el sol qui festejava
tot venint del fons del mar,
em contava, de passada,
massa contes de bergants.
Ell venia, viatjava,
em delia, es feia el boig,
com callava, el mirava,
suportava l’ escalfor.
Com s’ apropa, altra vegada,
per portar-me les cançons,
són els sons d’ anar per casa,
afeblits, plens de buidor.
Com s’ asseca la contrada,
la carona em traeix,
ennegrida altra vegada,
altre cop ell m’ arrauleix.
Ara, diu, el molt tanoca:
Tinc la pressa, he de marxar!
Tot el cos com es trastoca,
com es seca, com se’n va
Epitafis
Estic de cos present.
Ho sento, no tinc canvi.
Em trobeu a faltar?
Algú sap arreglar taüts?
Vaig a un curset de fer por.
Aquí, els fantasmes no tenen vida.
Ni així, les puc enganyar.
Els dies de vent ni surto.
He tornat a perdre’ m.
No torno ni begut.
La castanyada
01 Novembre, 2010 12:31
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La castanyada:
1) És la revetlla de fantasmes i ànimes sense sostre.
2) Acumula a tota una mena de personatges porucs.
3) Consisteix en la gran marató de les campanes.
4) Es basa en la col·laboració de joves esforçats i àvies pastisseres.
5) Connecta el món dels vius amb la revenja dels morts.
6) És quan els savis aprofiten per allargar la nit.
7) Fa seure a taula a amics i afegits.
8) Ens recorda que tenim un cos per protegir.
9) Procura buidar el cap i arrodonir els peus.
10) Omple la llar de contes perversos.
Dos poemes de fred i deu pensaments divins
29 Octubre, 2010 12:41
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El fred
Ben cansat el sol de preats desficis
sense sentinelles que li plaguin prou,
escurça el camí, alenteix, conclou:
Maleïts humans, carregats de vicis!
Per què han de desfer la vall, la muntanya
la plana encisada amb milers de flors?
L’ ompliran de calç, ferro i maons,
tots per uns diners que ningú no guanya.
Ara quan m’ apropo, em canten cançons
d’ una llunyania esquerpa i febril,
els vaig estimar un cop a l’ abril,
em van regalar innobles lliçons.
Em poso a la vora, desitjo escoltar-los,
de tantes mentides, no puc ni comptar,
els deixo l’ ahir, els porto el demà
m’ adormo i el fred vindrà a contemplar-los.
Quatre flocs
Ni mitja ampolla de vi,
ni l’ escalfor de la llar,
avui només treballar,
és divendres pel matí.
Una aixada i un cabàs,
una terra massa seca,
el desig d’una tempesta
sense trons i sense llamps.
Dalt del Montsià, tot un núvol,
amb carrasques i un pastor,
les ovelles, la remor,
un pensament massa rúfol.
Una pluja que no arriba,
en el sostre massa fred,
mig gelat un homenet,
una marona que crida.
Aplega la dolça neu,
amb un floquet d’ esperança,
a la vall, tot és semblança,
tots envegen qui no hi és.
Els pantalons massa curts,
l’ escola massa feixuga,
a poc a poc, va la mula,
el pagès esquerp i mut.
Quatre flocs cauen a terra,
tots fugen del gran carrer,
les més velles, sense dents,
volen viure entre tenebra.
El batlle es treu la capa,
nou barret, el gran bastó,
mira el cel, crida al Senyor:
Si manem, que no hi hagi guerra!
El petit núvol se’n va,
passa la vall prou furtiu,
l’ oreneta fuig del niu,
vola i vola, sud enllà.
La mare endreçant l’ armari,
traient mantes i abrigalls,
avui sopes amb dos alls,
és el fred, ve per quedar-s’hi.
Pensaments divins
Jesús vol canviar
Jesús ha de salvar el món, no cal dir la feina que li queda.
He fet un pecat gros, hauré d’anar a buscar una altra capsa.
Judes està pendent d’entrar al regne de l’ antic règim.
Els rellotgers són els més desenfeinats del cel.
Satanàs està trist, li falta cobertura.
Jesús va néixer en un pessebre, no en un supermercat.
Judes està invertint molt en un canvi d’ imatge.
Havia de salvar-me, però l’àngel era molt maldestre.
Avui, ni m’ abelleix fer pecats per quedar bé.
Dos poemes de son i deu pensaments educatius
26 Octubre, 2010 08:39
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Morfeu
Com sento venir, avui, a Morfeu,
airós, capficat, per terrenys estranys,
de vegades, penso: On desa els seus anys?,
aquest ser tan noble, tan dolç i fidel.
Per què em transporta per països lletjos,
damunt les espatlles o endinsat al sac?
De sobte li crido, em planyo, m’ esguerro,
ell només somriu, és tan gran farsant.
És per cada nit, quan, prompte, m’ allito
que es posa al coixí fent-me l’ enrenou,
li parlo fluixet, li prego, suplico,
ell no vol marxar, mira, es fa el boig.
Llavors com m’ aixeco, reboto, faig osques,
omplo el dormitori de ràbia, d’ enganys,
així, cada vespre, acomiada els seus guanys,
no caldrà negar-ho: Són pocs i mediocres!
No ploro
Voldria agafar la lluna
cada nit, al meu coixí,
per comptar, una per una,
les vegades que t’he vist.
Voldria somniar despert,
sense pressa, per reeixir,
per portar-te on meravella
ha fet casa, viure allí.
Voldria tenir una estrella,
sempre blanca, al meu costat
i parlar-li de l’ empenta,
de les ganes, del més grat.
Voldria veure’ t ben sola,
asseguda enmig del prat,
amb vestit florit de seda,
tot lluent i tot brodat.
Voldria dir-te: T’ estimo,
anirem on vol el sol,
pujarem, plens d’ alegria,
a muntanyes sense dol!
Voldria saber, algun dia,
si somio o és veritat,
no crido perquè rumio,
no ploro perquè he plorat.
Pensaments educatius
Ha arribat la primavera, no sé on la faré seure.
Ha portat una pissarra digital, fa hores que busco el guix.
Han resol un problema que no tenien.
Abans d’ entrar, els nombres eren enters.
He programat la lliçó, li he posat força pomada.
Jesús és el mestre, què deu fer clavat a la creu?
Han agafat el llapis, no sé com s’ acabarà?
Han obert el llibre, crec que no ha pres mal ningú.
Recolliu, podeu fer-ho sense xarxa.
Jesús caminava pel damunt de l’ aigua, s’ amagava dels nens.
Dos poemes de pluja i deu epitafis
23 Octubre, 2010 11:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Les demandes
Aplegades les demandes
a la casa de Sant Pere,
es posa, sense pensar-hi,
a complir amb tot el deure.
Uns demanen un poal,
altres la bóta de fusta,
un fidel demana un riu,
no cal dir com es belluga.
Obre les portes del cel,
arrenglera tots els núvols,
treu la trompeta, els tambors
per començar amb tots els trumfos.
Engega nova partida
amb baralla principal,
els qui guanyen són de dalt,
els qui ploren són gent minsa.
Cansat de llençar-ho tot,
recollirà el que li plau,
del més pobre, l’ oració,
del més ric, el que li escau.
La gota
Mireu-lo, sembla distant,
en un punt aixeca el cap,
és avui només un nyap,
ni sé qui serà demà.
Voldria ser-hi a la serra,
ara, es lleva del seu mar,
massa força, massa ràbia,
només li plau el viatjar.
El llevant com se l’ emporta,
el va vestint color gris,
arriba prompte a la costa,
ben carregat de neguit.
Em llança primera gota,
grossa, al damunt del cap,
la gota esclata, cridant:
Companyes, podeu baixar!
Comença un camí humit,
entre dalt i daltabaix,
les mosques troben l’ occit,
s’ ofeguen sense pensar.
Els carrerons es distreuen
veient les deu corredisses,
del cove, surten ombrel·les,
d’ un cop, es tallen els riures.
Els carrerons són rieres,
cada casa és una font,
les vidrieres miradors,
tanquen les portes obertes.
La mestressa diu: De pressa,
posa el cub a la canal!,
omplim-lo d’ aigua de dalt,
cal tenir-la així: Ben neta!
Epitafis
Acabo de rebre noves del més enllà.
Nosaltres tampoc us oblidem.
Em costa una fortuna mantenir aquest tren.
En arreglar els papers, torno.
El que tinc més sencer és el cap.
Em vaig morir de riure.
La qui matava a disgusts encara no ha vingut.
He de sortir a pagar.
Algú em pot llegir la mà?
Acabo de saber que he mort.
El vi
20 Octubre, 2010 11:17
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El vi:
1) Va motivar Noé a tornar a la terra.
2) És el fruit agraït de bacteris llépols.
3) Suporta la foscor per donar guspires.
4) Mai tan poques lletres han donat tan consol.
5) Sol aconseguir arrodonir els peus.
6) Aplega al cor i adorm els ulls.
7) Mai ha estat servent de paraula.
8) Obre les portes del castell de la prudència.
9) Diu d’ on ve, però no el que fa.
10) És tot un mag viatjant rere el vidre.