Dos poemes foscos i deu pensaments educatius

10 Juny, 2008 20:46
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Quan es fa fosc

 

Quan es fa fosc,

veig els topants,

del carrer meu,

si cal, més grans.

I les persones,

desdibuixades,

pels carrerons,

envers les cases.

L'ombra s'esmuny,

del fanalet,

cercant teulades

on milers d'ulls

miren el cel,

al punt, miolen.

El guardabarri

prenent la porra

mentre, l'ocell,

l'horitzó esborra.

El darrer badall

tanca la boca

del dolç minyó

i dalt s'ajoca,

cansat, el gall.

Les llars perdudes

es fan més grans

i les petjades

se'n van, se'n van.

Quan tot és fosc,

em pren el cor

veure en els barris

només records.

Jo, del nou dia,

sóc amatent,

mentre la ploma

dibuixa i sent.

 

Sóc

 

Com la llavor marcida,

com el rierol ressec,

com d'abellot, brunzida,

com del país desert.

No sé trobar ni trobo,

un polsimet de sort,

una claror a la fosca,

un saber prou i poc.

 

Pensaments educatius

 

El mestre jove té fe, el vell, esperança.

És un alumne meravellós, mai et desperta quan arriba.

Una classe és una lluita desigual entre la ciència i el desencís.

No cal destapar el cervell per saber qui viu a dintre.

Cal assimilar les diferents velocitats d'entrada i sortida.

No cal fer savis, amb crítics n'hi haurà prou.

Si un aprèn massa és millor canviar la metodologia.

En arribar el dubte, assenyaleu-lo amb un fanal.

És un bon mestre, sempre està disposat a perdre.

Apreneu a dibuixar la por, sempre us farà falta.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes pescats i deu epitafis

08 Juny, 2008 16:42
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Pescador enfurismat

 

La barca avança, entrebanca,

la gran bocana del port,

la festa ha estat prou magra,

el pescador no té sort.

Ha passat hores feixugues,

tot i la barca portant,

han estat les males bruixes,

qui la pesca han desmuntat.

Mitja xarxa de sardina,

un pagell, els quatre crancs,

quan la lluita anava a bona,

un vent fort allí ha arribat.

Les velles xarxes trencades,

el pescador enfurismat,

la barcassa és fa gandula,

ni els trencacolls vol saltar.

Arriba prou tard a port,

el mercat ha fet salat,

el guanys han anat al fons,

allí resten fins tornar.

 

 A la taverna, se'n va

 

A la plaça, vénen peix,

a la plaça, fan mercat,

són dones de pescadors,

tot ho volen bescanviar.

Si comencen amb cançons,

després passen a fer el riure,

les hores porten somort,

no cal dir com ara criden.

Han començat a bon preu,

després el van rebaixant,

quan aplega mig matí,

bona oferta hi ha al mercat.

Senyores de pescador,

amb cistella sobre el cap,

a casa, massa minyons,

tot demanen per menjar.

La dona crida,  esbellega,

els nens plorant i cridant,

el pescador ni contesta,

a la taverna, se'n va.

 

Epitafis

 

Estic content, dec fer més bona cara.

Avui ve la dona, què portarà per dinar?

Vine, que ja fas tard.

És el quart cistell de temps que perdo.

Estic revolt, canviarà el temps.

De tant en tant, m'hauria de moure.

Ningú sap on puc anar a cobrar.

Prohibit aspirar en tot el recinte.

El metge ho digué: Se'n va a poc a poc!

Necessito un canvi d'imatge.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pagès i deu pensaments divins

06 Juny, 2008 15:09
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Pagès de totes les hores.


Arribada primavera,

la cirera emplena l’hort,

és fruita massa encisera,

massa amiga del bon sol.

En aplegar-hi les pluges,

han ressorgit els barrancs,

el cirerer se n’adona

tot i posant- se a plorar.

El pagès, sempre a la vora,

massa trist per a somiar,

veu cirera que esvalota,

unflant- se, fa l’esvoranc.

El pagès cull ben de pressa,

la cirera va al mercat,

el firaire se n’adona,

escurçarà el seu pagar.

Pagès de totes les hores,

dolentes la major part,

no et revoltes a les fosques,

ningú llum et donarà.

 El vell mul

 

A l’albada passen totes,

les ganes del dur lluitar,

el pagès, ara, es desvetlla,

és l’hora del treballar.

El vell mul té poca pressa,

minsa gana, res de fe,

aniran a fer llaurada

de llevant cap a ponent.

La finca és curta, preada,

amb alzines al voltant,

era finca de les primes,

poca força, mala sang.

Posada en minsa herència,

ningú volia la part,

el pagès era el mal gendre,

se la queda, està prou clar.

Quatre olives, dues garrofes,

tres hores de mal llaurar,

cada sis anys, la collita,

d’aquesta, tots menjaran.

No cal dir com és la dona,

ni la filla del pagès,

el seu fill va fer fugida,

ara, viu de pobre obrer.

El mul que tot ho pensa,

el molt murri ho ha comprès,

no corre, no neguiteja,

sap on s’atura el pagès.


Pensaments divins


Judes es va penjar, que malament triava els arbres.

Jesús aturà el vent, després demanà excuses als traginers.

Déu creà l’home i descansà, suposo que va ser tota una cursa.

Estic mirant calderes per si vaig a l’ infern.

He tingut una temptació, no sé si me’n toca una altra.

Al cel, hi ha molta demanda de perruquers i modistes.

Al cel, és difícil trobar roba de colors càlids.

Estic buscant un déu que no demani copyright.

Cerco gràcia divina per deixar de treballar.

Déu viu al cel, en un apartament de fadrí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes mullats i deu pensaments educatius

03 Juny, 2008 21:49
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Trenca el vell llamp

 

Trenca el vell llamp

la tarda que dorm,

com guanya la fosca,

com perd el color.

Ell emprèn la serra

amb la crua imatge

i s'amaga a l'arbre

l' ocellet poruc.

Al compàs del tro,

escolto el rellotge

i passa pel sostre

el so esfereïdor.

Es tanquen les portes,

pugen les persianes,

darrere dels vidres

s'esclafen les cares.

Quan ensems comença

el primer ruixat

dessota d'un temps

fred i assolellat.

Tot d'una el nen

deixa la joguina,

el gos endevina:

Cal jeure a prop!

És fred el musell,

tremola, com mira

i busca l'amiga

cara del seu vell.

I per un moment,

para aquell rosari

i riu aquell llavi

tendre i sempitern.

Esclaten les gotes

a la terra seca,

a la fulla nova,

al darrer pagès.

Per tots els carrers

sorgeixen riuades,

passaran emprats

els paraigües vells.

Ja s'omplen, de sobte,

les places porxades,

es tornen les cases

més amples i dolces.

 

Quan la terra es mulla

 

Quan la terra es mulla

pel plugim d'amor,

la ginesta oblida

la força del sol.

Quan els núvols omplen

els vilars i els horts,

passen per les cares

les dolces picors.

Quan el rec ja canta

amb un aire nou

i de les marjades

surten els cargols,

passo per les places,

els carrers deserts,

darrere dels vidres,

em miren els néts,

néts qui les joguines

deixen al racó

i miren com baixen

les gotes com plor,

plor de la tempesta,

ens estima i vol,

el cos arrauleix,

ens mira amb enyor.

Farem una festa

amb els gotellims

i veurem encesa

la branca a la llar.

Si encara ens deixa

la bona mestressa,

farem allioli,

un bon esmorzar.

 

Pensaments educatius

 

Una classe silenciosa és un meravellós miracle.

No patiu per l'ofici, en deuen haver de més perillosos.

Estic content, porto cinc minuts de classe i no s'ha marejat ningú.

Per molt gran que sigui un mestre sempre el podran posar dintre un llibre.

Prepareu la classe, sobretot consoleu-la.

Lluitaré amb els alumnes i procuraré que no se n'adonin.

Una classe pot tenir contingut, però sortiu sa i estalvi.

No sé el que sé, però els llibres els tinc.

Si l'alumne no aprèn que deixi lliure el passadís dels altres.

Ensenyar és poder omplir el pot de les idees.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes estimats i deu epitafis

01 Juny, 2008 07:57
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Representa aquesta flor

 

Representa aquesta flor

que, de gust, jo t'ofereixo,

el neguit, el que sofreixo,

la melangia i l'amor.

Representa aquesta ofrena

la flaire del goig captiu,

l'enyorança, el caliu,

aquella callada pena.

Representa aquesta rosa

un pensament emmudit,

el canvi d'un vell oblit

per una dolça penyora.

 

Amor meu

 

Amor meu la tarda és molt dolça,

al carrer hi ha neguit,

però sóc aquí; seu, reposa,

una cosa et vull dir:

Si he fet de la vida una bossa

on posar l'esforç, els diners,

ara sóc prop teu, em fa nosa

altra dèria que no sigui aquest prec.

Duc la rosa bonica i ben tendra,

com es va adaptant a la mà,

que s'emporti, la flaire, la pressa,

ens envolti, ens deixi estimar!

 

Epitafis

 

Estic rebent alguna petició de mà.

Abans de sortir, consultaré el meteosat.

Algú m'ha pres les sabates.

Estic, suposadament, difunt.

On es porta la clenxa?

Tinc por, ve la serventa a endreçar.

Igual m'ha tocat la loteria!

Vetlleu, vetlleu, però no us servirà de molt.

Cerco àtic amb vistes al cel.

Han pintat el cementiri, prompte eleccions!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes dansaires i deu pensaments divins

30 Maig, 2008 05:59
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ballem

 

Ballem dolça aimada,

captem de les flors llurs colors,

del sol, la claredat, l'escalfor,

de l'herba, son coratge.

Trepitgem el núvol dels somnis,

deixem-nos emportar, terra enllà,

cap a altres indrets saborosos,

eternament plausibles. 

Capgirem els dies,

fent-los bons i plens de fruits,

sense engegar sospirs ni malenconies buides

que no porten ni res porten.

Premem les mans,

fem veritat l'inaccessible,

el vedat humà ha de caure

si tots dos empenyem fort.

Anul·lem l'ahir i el demà

 puix mai han existit,

evitem la mancança

que viu per tot arreu.

Gaudim de la plana, la serra,

la riba i la vall,

del riu ple i del buit,

de la mar, eterna mar.

Sempre, sempre ballant,

gronxant el cos amb deler,

amb l'ànsia dels homes,

mai han estat déus.

Sempre, sempre oscil·lant,

car res és quiet, tot és viu,

em parla de tu la pluja, el vent,

l'aura que ens ve, de nou, a buscar.

 

Dansa de maig

 

I vosatres, joves fulles,

recollides a l'hivern,

qui us haurà donat el verd

que ara presumiu de tindre?

Per què ja moveu a dansa

un matí florit de maig

amb una veu neguitosa

i tots els cabells mullats?

Dalt, un cel de fosca,

ben gris, engalanat,

us mira, vestit de fred,

es tipa de tant plorar.

No sentiu els seus crits,

no li escolteu els brams,

no endevineu la força

que porten els seus llamps?

Juganeres, presumides,

innocent la joventut,

plenes de sava les venes,

mai heu cercat la quietud!

 

Pensaments divins

 

Déu meu, només us puc donar hora a les cinc del matí.

El metge m'ha dit: Vagi amb Déu!, em deu trobar força malament.

Déu no em sent, tot i que sóc dintre la seva orella.

Déu ha descobert que les pedres no solen discutir gaire.

Tenia pensat anar al cel amb classe turista.

Judes va trair Jesús, estava tip de fer còpies.

Si voleu anar al cel, heu de ser nens; esteu al dia amb els jocs?

La Creació va començar a les fosques, no és estrany el seu resultat.

Adam menja la poma i es veu despullat, on la devia portar?

Cerco paradís sense pomeres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes cansats i deu pensaments educatius

28 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Cansades llums

 

Cansades llums

darrere el vidre,

heu vist passar

la pila d'anys.

Camins de pedra,

després de fang,

camins de serra

ben trepitjats.

Vianant d'un món

al qui ja toca

deixar les eines

en altres mans.

Conqueridor,

fatxenda o murri,

desa l'espasa,

tanca el calaix.

Cerca aquella ombra

on dorm el savi,

on xiula el vent,

et vol parlar.

La mà tremola,

tallant el llavi,

la pell resseca,

el front rugós,

a casa, queda

sola la dona,

plena de fred,

davant el foc.

I vivint junts,

tota una vida,

ara, a les postres,

es troben sols.

Un amb el somni

de vell guerrer,

amb una lluita

que trenca el cor.

L'altra amb la pau

de l'esperança,

surt de la fosca,

du una claror.

 

Cap a la serra

 

Cap a la serra, el món

es fa més pobre,

vianants, un cop rabents,

es tornen suaus,

el sol els acompanya

fent ombres llargues,

és dia de desembre

i ja es fa tard.

No han de conquerir

sinó la força

de seure a les pedres

que han de cercar.

El camí puja dolç

i sols els porta,

enmig les oliveres,

cap al serrat.

No hi aniran pas gaire

vora del cim,

allí és fred tot l'aire

i tot és gris.

Les dones embolcallen

el cap amb mocadors

i xerren, sense pressa,

paraules sense so.

S'agafen de bracet,

potser ho fa la por,

es van perdent en ombres,

sempre, a poc a poc.

Sota el barret, homes

segueixen a curt pas,

gaiatos que tremolen

i boques, que rajant,

es perden en històries

que ja ningú no sap.

I quan el sol davalla

de nou cap a la llar,

el vell camí se'ls mira

i pensa: On aniran?

 

Pensaments educatius

 

Ensenyeu-los a signar, la hipoteca els espera.

No compto que, només sumant, arribin a vells.

No feu sortir a l'alumne del seu tron, li pertany.

Es pensen que ho tenen, però la bombeta es pot fondre.

Si badallen prou, aneu a buscar un coixí.

Un bon mestre no pot ser un mal actor.

Educar és parlar sense ofendre i fugir sense penediment.

Segurament trenta alumnes no podran cridar tots alhora.

No us parlaré si ho faig malament, només tinc una vida.

Proveu d'esbrinar on es pot donar corda a cada alumne.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes esventants i deu epitafis

26 Maig, 2008 20:54
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Em plau el vent

 

Em plau el vent,

la pausa de la tarda,

el savi estar,

la vora del camí.

Sóc, tal vegada,

esquerp i miserable,

però esguarda

un home qui va amb mi.

Mai em pregunta

l'alçada de les hores,

l'enyor de les penyores,

la feina que no he fet.

Em deixa anar,

sense esma, pels paratges,

d'aquelles terres

conreades amb el temps.

 

Es para a seure

 

No troba mai

la dèria dels pagesos,

el son dels menestrals,

el riure de les flors.

Camina així,

camins per sempre estesos

que esguarden cada dia

la força del botxí.

Es para a seure

sota la vella branca,

una noguera franca

li conta el seu passat.

I dorm, seré,

perquè no porta pressa,

la vida encara deixa

sentir com passa el vent.

 

Epitafis

 

El darrer que he menjat ha estat la llanterna del metge.

Estic sorprès, la dona ni em crida.

El sermó fou dolent, tot i així no aconseguí obrir el taüt i anar-me'n.

Estic, tot i entrant a l'infern, a la cinquena porta de l'esquerra.

Els primers mesos t'avorreixes molt.

El darrer que vaig veure: Amb la mort als talons!

Parla si vols, ara fan anuncis.

He aconseguit rellogar la planta baixa.

Em costa comptar sense dits.

El metge m'ha dit que em refaré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de Betlem i deu pensaments divins

23 Maig, 2008 19:53
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Al pessebre de Betlem

 

Al pessebre de Betlem,

trobareu, amb la mirada,

un Josep pensant en tot,

una Verge enamorada.

Amb un Nadó estranyat

puix somia que és al cel,

veig un Josep esglaiat,

una Verge il·lusionada.

Al pessebre de Betlem,

trobareu la fusta i palla,

una somera, un bou,

un Minyó de cara blanca.

Al pessebre de Betlem,

on el temps ha fet la pausa,

hi ha un Josep neguitós,

una Verge enfeinada.

Els àngels toquen a festa,

el gran Déu fa l'amistança

i, del neguit de'n Josep,

sembla néixer la gran calma.

Ara em retiro un moment,

dono fi a la paraula,

al pessebre, amb Josep,

resten Verge, Nadó i gràcia.

 

Aplego a Betlem

 

Aplego a Betlem

la nit d'un desembre,

en entrar-hi veig,

molt sol, un pessebre.

Una remor a dintre,

el cor se m'emporta,

mentre, un vent suau,

fa moure una porta.

De sobte, la llum,

els ulls em fereix,

dalt de mi un estel

al món s'ofereix.

A l'instant, del fons;

un gemec s'escolta,

un plor de Minyó,

un sospir de Dona.

La porta que s'obre

amb gran majestat,

em trobo amb un Home

de color trencat.

- És la meva Dona,

   ha estat de part,

   ho hem passat a soles,

   estava espantat!

Entro a la cambra

més humil del món,

entre palla i fusta,

la més gran dolçor.

 

Pensaments divins

 

Diuen que Déu és intel·ligent, comprovaré el seu certificat acadèmic.

Déu va deixar la gràcia mentre fugia.

Eviteu que Déu salti d'alegria.

Déu és el meu Pare, no vull que n'adopti molts més.

Sóc fill de Déu amb alguns àtoms descontrolats.

Li he demanat saviesa a Déu, s'ha posat a riure.

Déu no es fa vell, va regalar tot el temps.

Porto deu vides intentant aprendre a cosir un botó.

Déu no porta cotxe, no suporta les mesures de seguretat.

He aconseguit trobar Déu, bé, el seu contestador automàtic.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes antics i deu pensaments educatius

22 Maig, 2008 16:40
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

He conquerit

 

Plantem tots la llum de l'alba

a la finestra, petita, del castell,

endarrerim la lluita, el flagell,

som els servents del pa i de la taula.

Nomes guerrers reposen, sota pedra,

a la capella més ampla, més fervent,

varen guanyar la lluita i la tenebra,

només els queda un nom escadusser.

On dormiran els cavalls, els patges,

les melangies, els polsims de sort?,

algú dirà: Mireu com ja han mort

no tenen més ni força ni coratge!

Darrer castell que t'omples de tenebres,

d'amics galants, si bé prou matussers,

estic a dalt, com sento aquestes hores,

com m'alliçono, no tinc res més a fer.

Vénen del nord, del sud i de ponent,

totes les lluites que dormen sota el pont,

uns han fugit, els altres ja ni hi són,

potser demà retornarà el mai més.

He conquerit el regne a tall d'espasa,

he segrestat la fúria, el turment,

deixeu-me anar on para el més valent,

deixeu-me dir: Ara, no hi ha cap guerra!

 

Princesa

 

A la mar, hi ha una princesa

més bonica que la llum,

ni estima ni està promesa

ni precisa l'aixopluc.

Té somrís de cara ampla,

més que preada innocència,

més que minsa la paciència,

mai la feblesa l'esguarda.

Es posa vestit de dia,

de dinar i de passeig,

de protocol i mareig,

d'anar al ball si li convida.

El pare rei com n'està

d'aquesta primera filla

que li dóna, si va a missa,

un carruatge amb deu cavalls.

Tot i parlant de pecats,

no en tindrà ni mig ni un,

a la glòria hi seran:

Bones flaires i perfums!

Li han de trobar, abans d'un mes,

un príncep bell com un sol,

sense príncep el consol

de portar-li algun promès.

No cal dir que ell sabrà

escriure, de cop, el nom,

aprendre el que caldrà,

senyorejar ben bé poc

Tindrà casa, bona llar,

un plat ben ple de cigrons,

a les festes, canalons,

a la nit, tot l'allitar.

 

Pensaments educatius

 

El psicòleg m'aconsella, no necessito escoltar-me.

Es pensen que manen, jo ho sé.

El control no va anar bé, hem passat a examinar-lo.

Els nens no són dolents, però s'hi volen posar.

És una sort ser mestre, pots sobreviure a la gàbia.

No confien amb mi, però me'ls deixen igualment.

He provat d'escoltar-los, em perdo de seguida.

He endollat la pissarra, necessito idees clares.

Tinc un alumne bo, mai el trec del calaix.

Deu alumnes badallen, els altres no hi són.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs