Dos poemes dolços i deu pensaments divins

03 Juliol, 2008 09:58
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ai, si pogués veure

 

Ai, si pogués veure

el fuet que estova,

el que pensa el riu

quan la mar s'apropa,

els daurats cabells

que la brisa envola.

Si pogués comptar

els dies d'espera,

els bitllets trencats,

tots a casa teva,

el comiat poruc

amb galta vermella.

Si pogués saber

on mon cos volgués

romandre callat

prop de la drecera

on a pujar vas,

caminet de l'era.

Ai, si pogués

vinclar-te l'esquena,

recolzar-me en tu,

esbrinar la vera

munió d'aquests somnis,

fruit de primavera.

Allí, al redós

d'aquella pineda,

posar-te les mans,

una a cada orella

per dir-te: Jo vull

guarir aquesta pena!

Si pogués volar,

dalt de la cimera,

plantaria allí

la nostra senyera

que parla d'amor,

de serf i de reina.

Si pogués morir,

voldria a la serra

besar amb l'alè,

esdevindre cendra

per a pujar als arbres,

per baixar a la terra.

Si pogués entrar

dintre de la teva

manera d'obrar,

fóra la primera

forma d'estimar,

dolça dona meva.

 

Cada engruna

 

Cada engruna d'aquest cel

em parla, dona, de vós,

cada espurna d'aquest foc

du segells del vostre nom.

I per l'aire que penetra,

dolçament, fins al meu cor,

veig empremtes de la cara,

les tebieses de l'amor.

Du la flaire nom de dona

per les cruïlles on vaig,

deixa el vent retalls de roba,

com defugen de les mans.

Quan l'aigua el rierol passa,

quan s'atura sota el pont,

du en el so la melangia,

es desfà en sentir aquell nom.

El cant esquitxant silencis,

com s'apropa per on vaig,

desdibuixa simfonia

per anar a dormir al meu braç.

Vostre nom és fantasia

que s'enlaira i, gronxant,

em transporta dia a dia

del ponent cap al llevant.

Vostre nom és ma feblesa,

ma grandària, em fa grat

cada hora, quan em besa

vostra presència cabdal.

És tan poc una paraula,

és una cosa tan gran,

en sentir-la, tot ho buida,

tot ho emplena d'un nou cant.

 

Pensaments divins

 

Els diumenges prego, però els dilluns he d'anar a la feina.

Déu no té problemes, només guarda els nostres.

Jesús no condueix, tindria problemes en els controls.

Satanàs no vol ballar, sempre li toca la lletja.

El cel és un port franc, allí no paga ni Déu.

Fa sis mesos que estic empaquetant pecats, no em caben enlloc.

He parlat amb Satanàs, li'n falten tres per omplir l'autocar.

Déu sap que aprenc poc, em posarà deures a l'altra vida.

Necessito aura petita per impressionar una jove.

Li he demanat a Déu un altre cos, no he passat l'I.T.V.

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de calor i deu pensaments educatius

01 Juliol, 2008 10:25
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

El sol

 

El sol arriba, potser,

darrere de l'últim prat,

a la casa més humil,

es perdrà vora el palau.

El sol ens porta, potser,

el millor dels abrigalls,

una esquerda de plaer,

ens convé no aglutinar.

El sol ens dirà, potser,

que ara puja, ara cau,

com un dia és massa temps

per anar atrafegat.

El sol es riurà, potser,

de la dèria dels humans

puix no acaben de saber

la infinita majestat.

El sol ens mira, potser,

ens acull vora el seu pit,

és així: galant, desprès,

saludable i fugitiu.

El sol escriu, potser,

amb una ratlla infinita,

les memòries d'un guerrer

o les cartes a una amiga.

El sol passarà també,

amb els ulls, cap al demà,

ben pensat ni deu saber,

encara, on anirà.

El sol oblida, potser,

les ofrenes vanitoses,

totes aquelles coses

que mai hauríem de fer.

El sol demana, potser

una eterna primavera,

una pena passatgera,

un estar menys compromès.

El sol escolta, potser,

a les veus encisadores,

a fosques enriquidores,

a noies, al seu voler.

El sol finirà, potser,

demà, el cor pensatiu,

el recolliment del riu,

tota la força de ser.

 

Ets aquí

 

Ets aquí, on jo volia,

asseguda en el portal,

verda clara la faldilla,

tot mirant cap a llevant.

Ulls ben plens de l'enyorança,

els pits d'aire fresc de mar,

els dits filosos de llana,

el ventre pres de la fam.

Somnis llargs, sota teulada,

per un jorn que arriba tard,

una pell bruna i torrada

amb un ròssec a la sang.

Ai de tu, germana trista,

com s'hauran fuitat els anys,

fonedisses mil empreses

per acabar tot plorant.

 

Pensaments educatius

 

Cap rei entraria en una classe sense perdre la seva.

Tinc un alumne valent, l'he posat de mestre de suport.

Irracionalment, un dia de pluja es va emplenar la classe.

Volen que lluiti i em neguen fer presoners.

És tan bonic ser mestre que ploro si plego d'hora.

Tinc un bon alumne, he provat de conservar-lo amb sal.

Mireu si volen aprendre que em lleven les idees de les mans.

Cap alumne és malfeiner, només li pesen massa els conceptes.

Mesureu els alumnes amb ulls tancats i orelles obertes.

Seria bon mestre si no tingués alumnes exigents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de matí i deu epitafis

29 Juny, 2008 16:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Aquell matí

 

Aquell matí d'estiu, solia

ser a la resclosa del riu suau,

les mans replenes d'una heura tendra,

el pit de joia i soledat.

On va l'amor?, ell tot ho amaga

fent de no res les coses grans;

on caus, cos meu, dèbil i feble

pres d'una angoixa que enlloc va?

Aquell matí d'estiu, solia

prendre de l'aire tots els murmuris,

sentir, a la pell, el frec dels llavis,

notar en el cor, punyent, el dia,

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

escriu missatges sota el fullam,

em gela el cos, em farà varis

reculls de bojos, de nous encants.

Aquell matí d'estiu, solia

pensar com era mon paradís,

anar vinclant-me com margarida,

per deixar, sempre, tot compromís.

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

fent, d'huracà, un vent pausat,

d'un esbarzer, un pom de palla,

d'una paraula, un so sensat.

Aquell matí d'estiu, solia

esllavissar-me com un xic gran,

anar a la riba on la cridòria

tot ho emplenava amb novell cant.

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

com crema el sec i buida el ple,

em deixa caure on tot és calma,

ara m'allunya del no dir res.

 

 Vaig oblidar-la al matí

 

Passen les hores d'enveja,

al carrer del desesper,

passa la nit, la tempesta,

allí em deixen, sense res.

Acabada primavera,

un estiu eixordador,

recollida la disfressa,

ara neixen mals d'amor.

Cavalcades de deu monstres,

carrer amunt, camí avall,

entren, de sobte, a la casa,

ara em troben esberlat.

L'estimava, la somiava,

vestida de fil i flor,

mai cap altra enamorada,

gaudia del dolç amor.

Volia posar paraula

en un cove, en un coixí,

ella esdevingué una fada,

després bruixa i enemic.

Em deixà per un bon mosso,

ben plantat, massa eixerit,

vaig plorar-la massa estona,

vaig oblidar-la al matí

 

Epitafis

 

Canvio televisor de colors per ràdio amb piles.

Un dia d'aquests arribarà l'amnistia.

Senyor metge, quan vacunen per a la grip?

Estic disposat a córrer el risc.

Vull un pollastre i unes dents.

He acabat "el peso perfecto", puc menjar de tot.

És una calavera antipàtica, només m'ensenya les dents.

La dona ho deia: No tens preu!

He mort de sobte, encara no m'ho crec.

Estic entre amics, he anat al desert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pany i deu pensaments divins

26 Juny, 2008 16:47
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sóc pany rovellat

 

Sóc pany rovellat que, sol, estossega

en un carrer antic, sense vianants,

els dies escurcen, el fred ja penetra

en totes les cases on no hi ha ocupants.

Abans era un joc, la clau de companya,

venia a trobar-me i fèiem bon ball,

el nen tafaner, en mi, es mirava

per veure orgullós un tros de vedat.

La bona mestressa, tan punt s'aixecava,

venia ran mi i..., a treballar,

érem tots ben plens de ganes, de força

i fins em posaven oli del cuinat.

Ara estic cansat de tanta buidesa,

sojorno, a la porta, un xic de coïssor,

la clau no diu res, ella també plora,

arribant la nit, fem ombres de por.

 

I la porta s'obre

 

I la porta s'obre

quan passa al davant

la darrera estona

d'un massa esperar.

Esbrina la clau,

que viu dintre el pany,

el temps mig ferotge,

esquerp, angoixat.

Ja parla la clau,

com conta mentides

i passen, pansides,

les bruixes d'abans.

El pany se l'escolta,

com riu de vegades

i dormen cansades

les nits a la llar.

I de tant en tant,

esclata una teula

després d'un viatge

curt i versemblant.

La pols rondinaire

escriu les històries

sota de les golfes

i dalt el portal.

Ho fa amb la mà dolça,

empeny una ploma

farcida d'enyors,

de silencis llargs.

Ja cansada i bruna,

la porta tremola,

em demana ajuda,

no sé perquè ho fa?

 

Pensaments divins

 

Podeu parlar amb Déu, però agafeu-vos fort.

Déu té problemes de comunicació: Telefònica és quelcom més.

Déu ens coneix, ens comprèn, ens suporta.

Trieu el dimoni de guia, sempre us portarà a llocs interessants.

Satanàs diu: Exigiré més nivell als pecadors!

Déu no sap en quina part del cervell es va equivocar.

No puc anar al cel, la freqüència de vols és molt deficient.

Si he de ser fill de Déu, demano el llibre de família.

Déu abans de posar els manaments, ens va comptar els dits.

Parlo amb Déu, però només em sento.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mar i deu pensaments educatius

24 Juny, 2008 16:37
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La mar

 

La mar,

com els ulls d'una dona asseguda,

plena de fils i perdut mirar.

Una barca que gemega,

un capvespre de juliol i tu;

amb un somni a cau d'orella,

un escreix a la butxaca.

La mar,

s'emporta les tardes d'estiu,

deixant una broma sucosa

farcida de mil desfetes.

El moll,

gelós de l'últim sospir,

l'engega el mariner dalt el llagut

ensinistrat en no sé quines coses

que ens vol ensenyar.

Les ones,

em porten noves d'altres terres,

sempre dansant, dansant sempre,

menant la mar d'aquí d'allà.

I tu,

sempre tu, inacabada tu,

com els farcells dels desitjos,

com les penyores rebutjades;

em portes enllà, més enllà encara

on és impossible arribar

amb vestit de traginer.

La mar,

la mar em deixa vora els teus peus,

ran el brodat de les teves faldilles,

em diu: Adéu-siau!, per sempre més.

 

La mar m'espera

 

La mar m'espera, sí;

amb les blanques randes,

les torxades barques,

aquell desencís.

Em diu quant m'estima,

però no li goso

el posar, a dojo,

pell esblanqueïda.

La mar és lleugera,

aixeca el crespó

fent mut tot el cor

de gent marinera.

La mar és semblant

a la gent avara,

agafa de grat

i dóna enfadada.

La mar és plomall,

és torna una espasa

quan vols estimar-la,

anar camí avall.

És tova a l'albada,

suau a la tarda,

és blava en mirar,

ben grossa i galana.

Eterna senyora

farcida de dots,

amb caire de lloba,

prou llépola i dropa.

La mar és madastra

quan pren els seus fills,

encara vol rius,

els mata en tocar-la.

La mar és així:

amb somnis de boja,

mireu-la de lluny,

si es pot, a la fosca.

Veureu el catau

on la terra esmola,

la vol trepitjar

per quedar-se sola.

La mar és morir

a cada engolida,

amb la cara al vent,

el cor dintre l'illa.

 

Pensaments educatius

 

Sempre és bo tenir una pila de llibres, per si has d'amagar-te.

En cas de dubte, contesteu les vostres preguntes.

No traieu la llengua, sempre hi ha qui porta un segell.

Ha estat un examen sorpresa, ni jo ho sabia.

És un bon mestre, sempre surt quan anava a posar feina.

Les matemàtiques són exactes, sempre s'aprenen l'any que toca.

És tan avorrit ser mestre que, de tant en tant, m'examino.

Entreu a classe contents, si no arribeu a sants, podreu ser màrtirs.

És un bon col·legi, tenen tots els dubtes amagats als llibres.

Tinc poques ganes d'ensenyar, em tornaré a tapar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes gegantins i deu epitafis

21 Juny, 2008 15:10
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Montsià, guerrer vençut

 

Entre l'escuma del mar,

entre la fràgil boirina,

dorm, cara al cel, el gegant

i deu somiar que s'estima.

Ara a l'estiu, tot és prec,

com formigueja el seu cos,

amb un vestit més que verd,

més endolcit i preciós.

Cent núvols paren al cap,

ell els canta la cançó,

després se'n van volant,

però, al prec, retornen tots.

Montsià, guerrer vençut,

tip de badalls i sospirs,

ara et graten els peus,

com s'emporten els bocins.

Ara, et claven al cap,

agulles que ningú vol,

fins la bola del sol,

et troba més sord i calb.

Montsià, etern amic,

on trescava vell pastor

i et feia el llaurador

un pentinat eixerit.

Et passaré pel damunt

d'una pell bruta i poruga,

on abans vivien junts

el senglar i l'au feixuga.

Nova gent et vol posar,

sense dir res, la perruca;

potser et voldràs mirar,

clenxinat, a la llacuna?

 

Oh, els meus gegantins amics!

 

Oh, els meus gegantins amics,

amb peus de quitrà,

el sostre d'estels;

amb uns braços llargs,

despullats i prims,

de vegades secs

o plens d'escorrims!

Sempre arrenglerats,

sentinelles vers,

d'un camí que creix

del catau humà,

ara, amb el silenci,

em vèieu passar

i m'acaroneu

amb milers de mans.

Qui de sota us mira,

sa grandària plany,

sou ombrel·la grossa,

sou casa i hostal.

Us parlen les branques

quan mou el mestral,

us renta la pluja,

us escriu l'amant.

La tardor, quan passa,

us vol despullar,

ho fa a poc a poc,

com dansa ritual.

Vostres mans despreses

es tornen catifes

i l'ombra esquifida

em fa solejar.

Els hostes se'n tornen,

guarnint de quietud

els cants tafaners

de l'estiu darrer.

I ara, com sempre,

enmig de vosaltres,

recullo la joia

dels companys fidels.

 

Epitafis

 

Em fa por sortir, ja ha passat el revisor?

La sentència de mort ha estat ferma.

Ha desaparegut un peu, deu fer vent!

He perdut el sentit de la improvisació.

Si no hi sóc, deixeu l'encàrrec al tafaner de sota.

L'àvia ho deia: T'estem perdent!

No entenc massa que vol dir: Mòbil!

Telefònica ens ha fet una oferta de llançament.

Estic trist, ha arribat el venciment de la targeta de crèdit.

Us pagaré, però no hi ha pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes inhibits i deu pensaments divins

19 Juny, 2008 06:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Vigilo

 

Passen les dolces poncelles,

tot ho troben molt bonic:

les garlandes, les roses,

el caminar i el camí!

Sento, assegut a l'ombra,

el batec tranquil del cor,

com me'n ric de les cabòries,

del sentiment, de l'amor.

No és que vulgui matar

ni tan sols goso ferir,

és el passar de les hores

el que m'ha tornat mesquí.

Ara prego i encomano:

un got de vi, un tros de pa,

un sol que no m'atabali,

un lloc on poder anar.

Del ser i del compromís,

he fet un farcell de por,

ara m'assec sota l'arbre

i vigilo per si em moc.

 

Sense dir res

 

La dona fent meravelles

amb un gall i un tros de pa,

al damunt només estrelles,

les cent coses per pagar.

La mainada, que ara dorm,

juga i juga pel carrer,

pel cantó passen els cotxes,

ben a dintre passa el fred.

Ara acaba primavera,

encetant desitjos nous:

la noia voldrà aprimar-se,

la mare dirà que no.

El pare farà promeses,

la mare tocant dempeus,

al carrer passen el gossos,

com criden minyons i vells.

Camino, empaito, sospiro,

i, amb assentiment de cap,

deixo el carrer, la mainada,

sense dir res més, me'n vaig.

 

Pensaments divins

 

El dimoni es rebel·là, Déu no paga hores extres.

Déu ha de manar, no troba caps intel·ligents.

Déu procura no enfadar-se, sap que li serveix de poc.

He proposat al dimoni que faci pluja d'ofertes.

Déu està preocupat, els índexs d'audiència són decebedors.

Lloeu a Déu, és bo tenir-lo ocupat.

Crec que no hem de recordar-li molt que és el Pare nostre.

Déu no perd la fe, algun fill no li sortirà gamarús.

Déu pensa amb una altra creació, però encara es ressent.

Penso en el Déu infinit, no el puc convidar a res.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes del Sant i deu pensaments educatius

17 Juny, 2008 21:44
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Avui he vist el ca

 

A l'església, se n'entrava,

un bon dia, un negre gat;

ajut arreu demanava,

un gos el duia amargat.

De capella en capella,

cercava la solució,

en veure a Sant Antoni,

va mudar-se de color.

El bon Sant, que se'l mirava,

li somriu i fa l'ullet,

aquell gat, que demanava,

va deturar-se un moment.

Sant Antoni ara escolta,

de la queixa, en fa cas;

tot parlant a cau d'orella,

ensinistra el negre gat.

Jo no sé quina metzina

Sant Antoni li donà,

però avui he vist el ca

blanc de cara i trasbalsat.

 

Jeu ruquet

 

Jeu ruquet, altra vegada,

puix la mare et vol contar,

els records d'un vell país

entre les serres i el pla.

Era una vila galana

a la falda del Montsià,

una muntanya estimada

a la vora de la mar.

A la vila, que et contava,

vivien avantpassats,

entre dilluns i dissabte,

feinejaven els seus camps.

Com llauraven els hortets,

com les vinyes i el vilars,

com donaven, a les sínies,

tombs i tombs, sense parar.

Estrenaven les sabates,

els portaven a esquilar,

honoraven el patró

a primeries de l'any.

No has pogut sentir, ruquet,

el final d'aquesta joia,

tens ulls closos, el teu cap

no ha comprès aquesta història.

 

Pensaments educatius

 

Sempre és sa, construir castells amb bons fantasmes.

No és bo pensar, crea insubordinats.

Per fer nois més sensibles, no us recomano "el bany Maria".

No necessitem electra, els nois ja porten piles.

Segurament, els alumnes díscols, cotitzaran d'autònoms.

Entre dos conceptes, cal intercalar publicitat.

He donat una lliçó, ara no sé on és.

Només ho diré una vegada: Traieu-me la pissarra de sobre!

He procurat acabar la classe al passadís.

És un bon alumne, mai parla, si pensa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de neguit i deu epitafis

15 Juny, 2008 16:33
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Darrere d'un cor de dona

 

Darrere d'un cor de dona,

trobareu sempre el neguit,

una empenta, una força

amb un somni endarrerit.

Com l'amor es lleva d'hora

a la casa de l'enyor,

ella es troba encara sola

perquè manca el seu senyor!

Despulleu vostres febleses,

us trobareu amb l'esglai,

feu-li veure que són seves,

paraules que no he dit mai.

 

Dona

 

Dona, la meva temença

és sentir-me inoportú,

per resoldre com ningú

el teu somni i complaença.

Dona, el meu deler

és regalar-te, amb la rosa,

una vida que es recolza

entre ganes i voler.

Dona, deixa-m'ho fer,

vull el vestit de la flaire,

amagat enmig de l'aire,

en el cor esdevindré.

 

Epitafis

 

Calla, home, calla.

No vinguis, si no et demanen.

Vols que pregui per tu?

No et puc oblidar.

Menjo queixes tots els dies.

Ara, resulta que tinc càries.

Sento afilar la dalla.

Els dijous vénen els Testimonis de Jehovà.

M'han fet deu misses, encara sóc aquí.

La clau és dessota del ciri gros.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de balcó i deu pensaments divins

13 Juny, 2008 09:10
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Del balcó estant

 

Del balcó estant,

sento les converses,

somio les riqueses,

miro els vianants.

I veig arribar

la gent a la plaça

amb cara cansada

de somriure tant.

Del balcó estant,

baixo al carrer,

vull ser tafaner,

però ser ignorat.

Ara, miro el cel

i, pel campanar,

passeja una fada,

em diu: Fes bondat!

 

Són dos quarts

 

Del balcó estant, el rellotge

em conta històries d'amor,

el neguiteig de les hores

per la crema del gran sol.

Sóc a l'estiu, ara passa

la fadrina i el voler,

amb les ganes de no ser,

el pensament i la pausa.

Els jovenets amb la pressa,

l'anar d'aquí cap allà,

la velleta que s'ho pensa:

Potser avui caldrà sopar!

Són els dos quarts d'unes deu

que no volen arribar,

el carrer Major es buida,

com li brillen els fanals.

 

Pensaments divins

 

Déu mai fa viatges programats.

El dimoni s'enfada molt, sempre faig els mateixos pecats.

És fàcil anar a la casa de Déu i no trobar-te'l.

Ara, Déu ho torna a provar en altres galàxies.

No entenc Déu, vol salvar-me, però amaga la drecera.

Déu no compta les hores, les va perdre amb el temps.

Mentre el dimoni m'alliçona, li he lligat la cua.

Quina jubilació té Jesús per tres anys de feina?

Déu no és més petit, està més esmicolat.

Jesús no vol ser fuster, ara modera debats del cor. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs