Dos poemes ploramiques i deu pensaments divins

11 Febrer, 2011 10:08
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Cal plorar

 

Porto la bossa amb queviures:

el son, la gana, el vent, l’enyor,

cada vesprada, cerco el meu sol

entre mil lletres que ni fan riure.

Escriure és dur quan hi ha tempesta,

callen els pobres, parlen els rics,

a cada ratlla, veig enemics,

a cada pausa, un món m’espera.

Llavors, començo ni vull parar,

seguir la vida ran de la vall,

puja, pel cim, gran devessall

en una terra on cal plorar.

 

El calvari

 

Com aturo quan la veig

amb el cistell de la plaça,

la carona esblaimada,

el vestit de color verd.

Aquell caminar pausat

sempre dalt de la vorera,

amb més ganes que fermesa,

amb més dèria en el pensar.

Em deia que m’estimava

el dissabte a les sis,

es va acabar el paradís

en aplegar els dos a casa.

Havíem fet passejada

amunt i avall per carrer,

tot de sobte, m’ho digué:

Ja no estic enamorada!

El diumenge a tornar-hi

després de missa, vermut,

per la tarda, el gran ensurt,

ara, pujo el meu calvari.

 

Pensaments divins

 

He mort sense pecat, he anat al cel a peu.

Si has d’anar a l’infern, és millor que demanis hora.

El pecat va ser mortal, però valia la pena.

Jesús mai juga als escacs, li fa cosa la sort del rei.

Satanàs no vol seguir, està tip de ser el dolent.

He provat d’anar al cel, tots els seients estan numerats.

Aniria al cel, però tinc al·lèrgia a la cera.

Déu vol estalviar, vendrà rosaris en persona.

Un Pare Nostre més i a l’esbarjo.

Déu recomana arribar a sants abans de la quaresma.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes incontrolats i deu pensaments educatius

08 Febrer, 2011 12:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

De sobte

 

Avança el mes de gener

sense pressa ni tempesta,

el glatir porta feblesa,

el delir, la poca fe.

Estic cansat, assegut

al davant de la finestra,

el llapis parla, es queixa

d’un passat esmaperdut.

De sobte, la melodia

acarona les orelles,

com fa ajuntar les celles,

en un gest de melangia.

Els altres corren al temps,

envejo ser meravella,

no tinc ni cove ni estrella

on posar el poc que sé.

Gener passa i s’allunya

els freds hauran de tornar,

sento ganes d’estimar,

estic dolgut amb la lluna.

 

La finestra

 

Abans, pensar era pecat,

treballar una fortuna,

confessar, una per una,

les febleses del mercat.

Cap de setmana, un diner,

un cafè amb cent pagesos,

els benestants ben corpresos,

massa feina per a fer.

Les senyores fent corranda

a la plaça i a la font,

els marits tots plens de por,

poc amor, minsa esperança.

El mestre tirant de beta,

els alumnes estudiant,

massa llistes, repassant,

tots mirant per la finestra.

 

Pensaments educatius

 

Hem parat per pensar i vuit s’han adormit.

Hem passat a escriure les respostes de l’ examen, les preguntes les posaran ells.

Tenen problemes de pes, escriuen bes.

Només em queden excel·lents, he acabat la resta.

Ens sobren conceptes, ens falten encabidors.

Ho he intentat, però segueixo sense saber volar.

Tenen problemes d’aprenentatge: Vénen tots els dies!

Tot i sent el mestre, no me’n sé avenir.

Hem de ser al 2011 abans de Crist.

He decidit no fer aturades per pensar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes amb aranyes i deu epitafis

05 Febrer, 2011 13:31
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Aranya amiga

 

Penjada a la teranyina,

esperant el tou menjar,

altra cosa no voldria

que deixar de patir fam.

Una mosca s’endevina

quatre arbres més enllà,

en un pi feixuc, de mida,

seria un bon esmorzar.

Pobrissona aranya amiga,

per què mires bosc enllà?,

a la vora, no hi ha vida,

només homes, mala sang.

Assumeix el teu desori,

ensinistrat en pensar,

reposa, deixa-ho anar,

si tens gana, posa somni.

 

Només xucla

 

Ni cal anar al sabater,

ni comprar tots els mitjons,

massa pocs els calerons,

massa peus per córrer bé.

Amb molt fil i poca agulla,

com s’afanya en fer parany,

no pot menjar quan li plau,

ni mastega, només xucla.

Entre fulles, farà casa,

ben difícil de trobar,

algun ruc l’ha de trencar,

no saben com ella es cansa.

Com recull i entabana

animalets voladors,

sense pressa, sense cops,

només dóna una fiblada.

Amb les cames prou peludes,

amb gana sense parar,

espera preses menudes,

com s’amaga a les grans.

 

Epitafis

 

Gràcies per venir!

Crec que he descansat prou!

Cerco la pau per descansar plegats.

No hi ha manera de trobar feina.

Encara no m’he llevat la por de sobre.

Em faria il·lusió aprendre a cantar.

Suposo que no voleu diners.

Ho sento, no puc perdre més temps.

He apujat les tarifes per escoltar.

Us podria aconsellar, però resulta car. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El pobre

02 Febrer, 2011 13:04
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

    El pobre:

 

 1) No hi ha dubte que té gana.

 2) Suporta defectes i privacions.

 3) És un bon suport on posar els neulers.

  4) Té una vida massa llarga i desaprofitada.

 5) Estima, de sobte, per fugir de pressa.

 6) Acabarà perdent les claus i el joier.

 7) No té ni rèdit ni interès.

 8) No trigarà gaire en ser invisible.

 9) Hauria de morir prompte i sense fer nosa

10) Té un cel, blau fosc, de dos metres quadrats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes nevats i deu pensaments divins

31 Gener, 2011 10:00
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Dolça vinatera

 

Aplega el sol a la plana,

mirant, d’esma, amunt i avall,

voldria ser gran cavall

per fugir sense recança.

Ara no, ruc com és ell,

dels homes, avui, es queixa,

no li deixen altra gerra,

d’aquesta anirà bevent.

Ahir, va fer les vacances

darrere d’un núvol blanc

li ploraven tots els nans,

li suplicaven les fades.

Va deixar sortir del núvol

la volguda i blanca neu,

gran pubilla, sense hereu,

amb pensament massa rúfol.

Van jugar totes les volves

a la plaça de la font,

allí, aplegaren minyons

allí, encetaren les boles.

Amb bufanda i nas de ceba,

tres botons d’un abric vell,

van fornir, amb pocs atuells,

una dolça vinatera.

 

Comença el ball

 

Enmig del fred, una hora dolça

deixa escampar enorme pau,

calla el silenci, dorm l’aviram,

llevant-se, alhora, la neu i l’ombra.

Baixen els núvols de l’alturó,

seuen al pla, juguen plegats,

de sobte, ploren, deixen anar

llàgrimes blanques pels carrerons.

El nen poruc xucla el xumet,

la mare jove sent la finestra,

només un so molt petitet,

deixa un floquet enmig la reixa.

Darrere els vidres, viu el vailet,

el batlle diu: No hi haurà escola!,

pels carrerons, la neu s’envola,

no vol deixar tan gran moment.

Comença el ball de mil floquets,

sense aturar-se, sense musica,

un home gruny, altre somia

el camp acull un blanc molt fred.

 

Pensaments divins

 

Llogo àngel custodi tot el cap de setmana.

He triat ser catòlic, sóc pobre i vegetarià.

Ben mirat, el Judici Final es farà al capvespre.

Estic en gràcia de Déu, però voldria millorar.

Estimat Pere: Deixa les claus sota el ficus!

La Verge es queixa: Jesús no vol sortir de casa!

He tornat del cel decebut, hi ha poc ambient.

Satanàs es prepara per caure en la temptació.

Al cel, el metro tanca a les deu i deu de la nit.

Satanàs té problemes de pes, s’atipa de fregir pecadors.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'aviram i deu pensaments educatius

28 Gener, 2011 10:10
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Rovell d’ou

 

Enmig l'hivern, quan l’albada anuncia

un sol poruc vestit de rovell d’ou,

sento el gran frec, l’obra de cada dia,

el fet seriós de pondre per un sou.

El cap ben cot, la mirada seriosa,

acoquinat, el noble sentiment,

no tinc, per mi, la flaire de la rosa,

només un gall, furiós i ple de vent.

Sense dir res, de cop, rabiós, em fita

sóc, per segons, la pausa i el reclòs,

il·lusionada, esclata l’enganyifa,

resto trencada, ell fuig tan orgullós,

 

Es lleva el gall

 

Mentre, al cel, la fosca s’acomiada,

deixant la pau un forat mig obert,

es lleva el gall, la cresta ben tibada,

deixarà el cau, ha de sortir al carrer.

Avui ho fa, com ho fa cada dia,

amb gest altiu, deixant a son ramat,

quatre gallines, odiosa companyia,

per a un heroi, tan noble, tan cepat.

Mandrós el sol l’espera cada dia,

voltat de somnis, a casa de la mar,

segurament, si, de sobte, no el crida

voldrà dormir, oblida son treball.

Obre la boca, agafa l'embranzida,

crida al silenci, desperta a mig món,

tot ho farà perquè algú l’obliga,

qui sap on rau la clau de la raó?

 

Pensaments educatius

 

Tinc sort de ser mestre, mai em faltarà un enemic.

La classe avançava, tot i que els alumnes eren asseguts.

Hauré d’entrebancar-me altre cop, els noto tan contents.

Penseu que ells també perdran alguna vegada.

Estudiant els angles, m’he marejat.

Amb els fulls, es pot fer quelcom més que avions.

Estic content, no m’ han pres gaires coneixements.

Les classes comencen a les nou, caldria saber-ho.

Són tan macos que ni penso en despertar-los.

No em trepitgen de mala fe, ho fan per inèrcia. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de misteri i deu epitafis

25 Gener, 2011 18:56
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

He de pujar

 

He de pujar a la barca de les hores,

no hi ha sortida, no tinc remei,

valdria més jaure damunt l’herbei

per deixar anar les notes més airoses.

És el gran ball qui de sobte m’obliga

a prendre cos, tenir mon temps mortal,

deixar el record de la casa pairal,

parlar de tot, sentir sense embranzida.

Un déu petit, un dia se n’ adona

com visc de bé dormint enmig d’un prat,

parla amb els altres, arriba el gran manat:

Aniré a terra, sortint d’un cos de dona!

Tindré bons plors, engegaré el misteri

per poder ser un home infeliç,

adéu el vents, adéu el déu marí,

viuré, ben fosc, cercant mon encanteri.

 

Qui?

 

Quantes nobles queixalades

encara hauré de donar,

per saber on han de quedar

les hores mai endreçades?

On trobaré la porta

de fortuna sense sort?

On acabaré tan mort

amb tot l’oblit que pertoca?

Qui ha de plorar sota un arbre

la carta que no ha arribat?

On deixaré mon comiat

amb una carona amable?

Qui recollirà els meus versos,

desfets per un sol punyent?

Ho deixo per a una gent

al carrer dels incompresos.

 

Epitafis

 

Us recomano no morir en dilluns.

Suposo que no m’empaitareu.

Conservo un parell de dubtes vitals.

Més cianur, si us plau.

He mort sense trencar l’estadística.

Una vegada, era un home...

No he pogut llegit l’esquela.

No és veritat que me n’he anat sense adonar-me’n.

Què vol dir...? Ens ha deixat.

Per què no heu vingut a l’enterrament? 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El ric

22 Gener, 2011 07:11
Publicat per jjroca, Aproximacions

  

El ric:

 

 1) Parla poc perquè se l’entén.

 2) Por anar arreu sense massa tanques.

 3) Sap on són els diners i què desitgen.

 4) Només pot tenir fases inestables.

 5) És amic interessat dels percentatges.

 6) Mai arribarà a ser ruc ni lleig.

 7) Aprèn sense dubtes.

 8) Barreja a l’engròs: saviesa i fortuna.

 9) No pot morir sense gran tragèdia.

10) Gaudirà en un cel joiós i selectiu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes festejats i deu pensaments divins

19 Gener, 2011 11:58
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

La filla

 

La mare diu: La filla

és més rica que un tresor,

no canvio el pes en or!

He de dir: No ho sabia!

Planxa, cus, renta la roba,

fa amanides sense enciam,

bones truites sense carn,

brou de peix sense sardines!

Canta, dorm com un liró,

no para mai ni a pensar,

fadrina se’n sap estar,

però té, per cert, gran dot.

Posada així la parada,

de segur, he de fugir,

el paper de bon marit,

ni ho voldria ni m’agrada.

 

Penso dolç

 

Quan matí mata l’albada,

surt de casa al carrer,

un cistell de color verd,

en el cap, una comanda.

Travessa per la vorera,

fins al carrer principal,

cada dia, va al mercat,

sense pausa, sense pressa.

Bon desig, minsa moneda,

a casa, en queden tres:

els pares, el germanet,

només un fa cara agra.

Després, comença la prova

d’enllestir sense parar,

treballar, amunt i avall,

a casa de la senyora.

Quan obrirà les finestres

de la sala principal,

no cal dir: he de mirar,

engego les malifetes.

He de dir-li que l’estimo

cada vespre, un xic més,

de segur, estic sorprès,

penso dolç i no acoquino.

 

Pensaments divins

 

El tresor de Déu és la grandària de la seva espluga.

Ara, estem a cinc punts per cada tres pecats mortals.

Déu vol fer un altre paradís amb justos sense recomanacions.

Satanàs encetarà una campanya de pecats virtuals.

Darrere la porta del cel, hi ha el llibre de reclamacions.

Déu ens prohibeix escriure més de vint paraules seguides.

Déu proposa variants sexistes en algun manament.

Déu és el Pare, doneu-li les factures.

Sant Pere fa dues setmanes que busca un manyà.

No puc entrar al cel, necessito la fotocòpia compulsada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mal de cap i deu pensaments educatius

16 Gener, 2011 13:20
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Serà després

 

Tinc mal de cap, de sobte, m’incomoda

el pensament, la dèria del no ser,

estic cansat, hauré d’ anar a la moda,

guanyar el meu pa, gaudir de tot voler.

Ensinistrar les hores amb els dies

fer trontollar les minves i els delers,

acaronar les roses sense espines,

esmicolar tots els treballs mal fets.

Serà després, en sortir de les heures,

quan el gran sol iniciarà embranzida,

hauré complert, hauran fugit els deures,

he de tornar, avui he fet fallida.

 

Moriré

 

Farcit de vi, prenyat de cara llarga

el cos estès, jagut a la gran taula,

he somicat, pregat als déus marins:

Vull altra barca, guarnida de dofins

per arribar a l’illa de la faula!

Amunt i avall, les ones trencadisses

han de parlar del monstre de la sort,

he de sentir cançons sense afonies,

de les sirenes tan dolces, malaltisses,

que mai sabran on aplega el meu port.

Pujaré al núvol del fred i la tempesta,

endollaré fanals vells i distants,

engegaré la noble timidesa,

deixaré anar la força i la noblesa,

moriré,al fi, com un gegant cristià.

 

Pensaments educatius

 

He de creure amb Déu, alguna cosa ha d’haver després del nou.

Les matemàtiques modernes diuen: Una regla de tres és difícil de compartir!

He posat uns exercicis, no han parat de moure’s.

La mare coneix el fill, segurament sap on és.

He preguntat la lliçó, no ha volgut respondre.

Una ratlla és un llapis que es va morint.

Una paraula de tres lletres: Terminis!

No puc amb tots, els he perdut quan he posat sucre.

Tres alumnes contesten bé, els tinc ordenats.

Posen dos al cub i van a parar a la galleda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs