Tres poemes d'estiu i deu epitafis

20 Maig, 2008 22:16
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La nit ja s'enfila

 

La nit ja s'enfila,

seriosa, a la plaça,

trobant a la vella

a mig fer el sopar,

avui toca peix,

bajoca amb patata

i una fruita dolça

espera en un plat.

La nit ja s'enfila

dalt de la campana

per deixar, ajornades,

paraules i precs.

Els joves ja riuen,

les noies ja passen,

els darrers pagesos

demanen cafè.

 

I somiem i tot

 

Aplega l'estiu, tot és una festa,

els nois s'acomiaden del mestre pesat,

les classes s'adormen, han fugit els llibres,

el poble es queda més ple, més estrany.

Abans eren vells, dones enfeinades

qui omplia carrers i places de sol,

ara resten muts, guanya la xicalla,

es canvia per palla, el seny dels senyors.

Arriba la nit, el carrer revifa,

s'omple de crits, dèries de minyons,

les velles cadires surten de la casa,

es parla d'històries, de lluites, de tot.

Avança la nit, toca la campana:

dotze campanades de pau i de son,

ja crida la mare, després ho fa el pare,

el llit ens espera i somiem i tot.

 

L'estiu és així

 

L'estiu és així:

Jove, ben ferotge,

es mostra poc noble,

valent i botxí.

Li demano asseure'm

al brocal del pou

per sentir el soroll

de l'aigua pregona.

Passen per la ment

pensaments de dona,

tardes de passeig

i records d'hivern.

Sóc prou tafaner,

desitjo la pau,

sortir d'aquest cau

per sentir molt fred.

 

Epitafis

 

Crideu més, estic, gairebé, sord.

No em cal ni respirar.

Nedo malament, però sé fer el mort.

Ara, m'he fet protestant.

Tinc problemes d'orientació.

Necessito una pila de rellotge.

Odio els descalcificadors.

Vull saber quan obren el super.

De poc, no em donen un crèdit.

Encara vaig a votar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes locals i deu pensaments divins

18 Maig, 2008 17:57
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Bassa del Montsià

 

És com l'entorn segellat,

arrelat i vestit d'harmonia,

amb un seny d'heroïna constant

qui empresona la calma i el dia.

Té un ull grandiós, esglaiat,

per on passen les hores i es guia

el rellotge de dalt el terrat

qui ara engega una nova embranzida.

Li voleien ocells per un cap

que ara es buida i llença la vida,

un és prop, però ella mai sap

quan enganya, enveja o estima.

A la tarda, quan tornen del camp

els pagesos darrers de la vila,

els engega el més mut dels paranys,

els ajorna encisada amb la brisa.

Al capvespre, quan dorm el gegant

i la vila es torna més vila,

un seguit aldarull sent la carn

amb un tou xiuxiueig de fugida.

A la fosca, es torna un mirall

i, endinsant una vall ennegrida,

vol fugir i anar camí avall

per trobar-se amb la mar reeixida.

A la nit, quan la por me la sap

esguerrar amb la nova ferida,

jo l'envejo perquè és forta, és gran,

resistint, oblidant qui la crida.

 

Busqueu-me a l'ahir

 

Allí, al regne faldut,

veureu a les planes

el murmuri suau

dels meus altres éssers.

Veureu com l'hivern

s'emporta i s'enduu

els somnis de llar,

els monstres perduts.

Els poms, ja gelats,

posen a les mans

el fi dels tancats

que ha deixat el fred.

Recullen els camps

il·lusions que neixen,

tiges que escorrimen

i llavors que creixen.

Llença el color verd,

que arreu escampa,

el sol, que a l'hivern,

tot ho esbatussava.

Si em voleu obrir

els fulls del meu cor,

busqueu-me a l'ahir,

al caliu del foc.

 

Pensaments divins

 

No puc jugar amb Déu, la pilota em desfà els peus.

Déu va amb mi, no m'estranya que ningú em conegui.

Per què teniu por? Déu està massa enfeinat.

Pensava més amb Déu, però Satanàs s'ofenia.

Déu sap que l'estimo, però em costa trobar-li regals.

No tingueu por del dimoni, ell ja sap amagar-se bé.

Déu està preocupat, dubta de la bona fe.

No tinc por de morir, només em fa mandra.

L' àngel de la guarda no ha vingut, potser té depressió.

Déu va crear el món i va fer les escriptures de propietat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes rosa i deu pensaments educatius

16 Maig, 2008 19:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Agafar, de la dona, la mà

 

Agafar, de la dona, la mà

és com captivar un desig,

com fer palpable un somni

que ens despertava amb dolor.

És veure el cel estrellat,

una porta daurada

que s'obre i diu: Passeu

per gaudir de l'estança!

Agafar,de la dona, la mà

és prendre un món de conhort,

escalfar un redós autèntic

ple de notes melangioses.

És creure que tot és viu,

bell i versemblant,

un és un i el seu costat

és farcit d'una blanca esperança.

Agafar, de la dona, la mà

és fer fruit en un dia,

és omplir la cara de llum,

és buidar tot el cos de desídia.

És tornar a rompre aquell riu

que, potser, va assecar-se un dia,

és portar a la mar el llagut

carregat d'estimades i joia.

Agafar, de la dona, la mà

és canviar, en claror, una guspira.

 

Amor meu, tanca la porta

 

Amor meu, tanca la porta

i restem al paradís,

encara que desencís

deu haver alguna cosa!

Amor meu, clou les persianes

del castell del nostre goig,

que no entri la feblesa,

que no passin els records!

Amor meu, apaga el llum,

ens enganya les imatges,

que es despullin de ferralles,

de disfresses i patums!

Amor meu, seu ara amb mi,

al davant del foc pairal,

perquè m'omple aquell desig

de silenci i estimar.

 

Pensaments educatius

 

No vulgueu canviar els alumnes, només treure'ls una mica la pols.

És un fet: No es tornaran bojos de tant estudiar.

No tenen prou gana perquè no saben menjar.

Penseu en els alumnes com a treballadors que recordaran l'escola.

Desitjo unes classes lleus i guarnides de silencis.

Entreu a classe com qui ha trobat l'escombra.

Preguem al cel: És on saben fer córrer els rellotges.

Cap profeta es va atrevir a ensenyar nens.

Déu va posar els alumnes, Ell sabrà el perquè.

Els nois volen classes divertides, estic ensenyant a ballar les parets.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de bestioles i deu epitafis

14 Maig, 2008 19:36
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La mosca feineja

 

La mosca feineja,

camina, passeja,

fa via, observa

i va amunt i avall.

Es posa per sota,

es posa al damunt,

m'empaita, em deixa

i retorna al punt.

La mosca em fita,

les ales batega,

es frega les potes,

es tomba amb un salt.

La mosca s'atansa,

s'atura, repassa

i jo, que mandrejo,

la deixo xuclar.

La mosca es refia,

creient-se ben sola,

reposa en un lloc,

allí ve el finar.

 

Colomes

 

Colomes, teniu, a l'església,

casa on passar la nit,

matiner sol us desperta,

us conta contes d'estiu.

Colomes, com per la vall

voleieu cercant quelcom,

fent-nos veure en aquest vol

un desig de llibertat.

Colomes, al vostre pas,

d'un caminar eixerit,

m'heu fet veure com petit

és l'home en el seu obrar.

Colomes, conteu-me ara

la grandària del saber

que volar no volaré

però sento la mancança.

 

Epitafis

 

Algú em pot portar un GPS.

Encara no he renunciat a festejar.

Procureu que la pols no surti a fora.

Tendeixo a perdre les ganes de sortir.

Ara mateix ni em fa mal l'esquena.

Estic content, han desnonat el veí de dalt.

Canvio nínxol assolellat per panteó senzill.

Només us diré que tenia poca salut.

Darrerament no faig massa comentaris.

No corris, ho trobaràs tancat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes dubtosos i deu pensaments divins

12 Maig, 2008 17:27
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Per escriure aquest poema

 

Per escriure aquest poema,

he llogat a sis amics,

un bruixot, tres arlequins

i, de ciris, almenys trenta.

He començat pel melic,

he arribat fins a l'orella

i, si no faig un xerric,

em salto la lluna plena.

No creguis que la poesia

és feina de quatre mans

puix preciso dotze nans

que treballin tot el dia.

Vers a vers, un altre vers,

així es va fent la cultura,

la ploma plora, madura,

acabo del tot estès.

Nou poetes, una rondalla,

cent savis fan mitja estrofa

i, mentre ho penso, reposa

un pensament de canalla.

Ara ja em deixo anar

pel carrer dels incompresos,

per a deixar ben estesos

els riures que he de callar.

No patiu la gosadia

que em fa cloure aquest somrís,

si voleu tenir l'encís,

enceteu la poesia.

 

Pobres bugaders

 

No estic assegut, a la tarda plana,

per plorar, callat, històries d'ahir,

estic oblidant com em surt la ratlla,

el llapis es queixa, plora a desdir.

Tinc un ull cansat, el cap bé que pesa,

tot i esberlant-se, llença un xic de llum,

la boca està muda, la mà escadussera,

emplena, amb les lletres, la blancor del full.

Ni tenen encert ni volen ni gosen,

composar, de pressa, missatges profunds,

elles s'alliçonen, es miren, s'enfilen

i, sense més ordre, es posen al munt.

No és aquesta feina d'homes profitosos

i només uns quants, que ens diuen sabuts,

farcim una via de noms tous i dropos,

aniran després a caure vençuts.

Pobres bugaders del desfet humà

que cerqueu, cansats, la font del saber,

no agaféssiu més tan aspriu anar

puix fa plorar el cor i fa patir el seny.

 

Pensaments divins

 

Déu ens va crear, ja no ens castigarà més.

Déu no es cansa de fer miracles: Cada dia engega el sol.

No parlo amb Déu, m'esgarrifa quedar-me sord.

Déu meu, si vols ballar, tria una altra galàxia.

No ha estat un huracà, Déu s'ha refredat.

Amb Déu parlo poc, sempre té pressa.

El millor de pregar és que tens temps lliure.

Estimat Déu: T'escric perquè no m'escoltes.

Mireu, fins Satanàs té problemes d'adaptació.

Déu va poc a l'església, té problemes de columna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tres poemes somiadors i deu pensaments educatius

10 Maig, 2008 13:21
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La mosca

 

La mosca, quan viatja,

no porta l'equipatge

de viandes guarnit

ni va perdent coratge

del qui jeu al tou llit

per a trobar un formatge

un tros de pa i un crit

que li diu: Salvatge!

Mentre, es perd la nit

fabricant personatges

que mai han d'existir.

 

Crancs

 

Crancs del vell moll,

peluts com la mosca,

captaires de sol

i batuts per l'ona.

Crancs caminant

per la pedra verda,

per la mar mullats

i vestits de fosca.

Crancs, em veieu

passejar amb la dona

ni em dieu adéu

ni bon dia ni hola.

Crancs versemblants

de curtes gambades,

no sigueu esquerps,

no vinc per vosaltres.

Crancs, en tombar,

em deixeu pensant:

Qui, per dormir a port,

no pogués ser cranc!

 

Dolça joguina

 

Dolça joguina

de la mainada

que fuig d'escola,

omple el seu món

amb dracs, princeses,

cavalls que volen,

bruixes que proven

transformacions.

Ara és gripau

el qui més tard

serà monarca

i mai se sap

quan ve la barca

ben carregada

de perles fines,

copes daurades

i un capità,

mort a la bruixa,

vola a cavall,

retorna el rei,

espanta el drac.

A la princesa,

un cop lliurada,

amb gest molt noble,

dóna el seu braç.

Ja les campanes,

de tot el regne,

toquen a missa

i festa major,

quan en finestra

dos apareixen,

vestits de noces,

ben plens d'amor.

El pare rei

corona els dóna

fugint per sempre

cap altres llocs.

Una mà dolça,

de mare tendra,

apaga el llum,

deixa un petó.

 

Pensaments educatius

 

Cap mestre ha de tenir més por de la necessària.

Els alumnes sempre voldran guanyar la batalla.

Una lliçó és un combat del qual cal sortir-ne il·lès.

L'infern és una classe sense descans.

Mai una classe serà un cúmul de bones intencions.

Els alumnes gaudeixen d'un mestre sorprenent.

Mai tants ulls es poden perdre alhora.

No arribeu tard a classe, l'enemic estarà organitzat.

No cal patir pels alumnes, també es fan vells.

Cada classe ha de ser un mos, no us empatxeu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes del Montsià i deu epitafis

08 Maig, 2008 18:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Pare, per què no vol...?

 

Pare, per què no vol

esclatar la flor primera

dessota d'un sol que mou

l'adormida primavera?

Els camins omplen de verd

les catifes de la terra

i veuen el riu que es perd

d'aquí dalt de la cimera.

He pujat portant el son

d'aquella darrera estrella,

es queda sola en el cel

esguardant el sol que es lleva.

I l'Ebre, al capdavall,

s'acomiada de la terra,

morirà estimant la mar

ple de silenci i dolcesa.

Montsià, vell sentinella

amb somnis de mariner,

qui t'haurà vestit de blau

a les portes de l'hivern?

Qui et mirarà com jo

en melangiosos moments,

en llargues tardes d'estiu,

en matinades de fred?

Ara, restes impassible,

sempre recolzat i ferm,

amb la força de ser lliure

per a jeure entorn del verd.

 

Hi havia ... un drac

 

Camino sense cap pressa

ni desig tinc per menjar,

porto: ovelles, una vaca,

dos vedells, de gossos cap.

Arribo prop la murada,

he descansat al Montsià,

com em porten a la festa

una poncella xisclant.

El seu pare me la dóna

puix comenta: Hem quedat!,

ell em regala la jove,

prenc, l'agafo i me'n vaig.

Sóc un drac de terres nobles,

llenço força, llenço foc,

si no em creuen de seguida,

puc mostrar el que faig jo:

Menjo pa a totes hores,

botifarres, bon pernil,

entre mossos, queixales,

endrapant com ho fan mil!

La poncella és a la vora,

plora i singlota com cent.

Només li he fet la ganyota

per ensenyar-li les dents!

A punt,estic d'emportar-la,

quan aplega un cavaller,

du bon casc, nova l'espasa,

una llança de vint peus.

Encetem lluita amb desgana,

sense ràbia, amb poc encert,

ell comença sense traça,

jo li prego: Quedem bé!

En aquestes, ensopega,

cau cavaller i cavall,

provant de salvar la llança

a la panxa em faig un tall.

En veure la sang, m'acluco,

sóc un drac no fet a tot,

tornant-me més blanc, em plego,

el cavaller diu: És mort!

La batalla acabada,

la sang convertida en flor,

la poncella alliberada,

el cavaller guanyador.

Quan la nit aplega sola,

el mal drac com s'ha perdut,

el cavaller ni recorda

en quin moment ha vençut.

 

Epitafis

 

Deu ampolles de brandy no curen un constipat.

Busco jove per sortir els caps de setmana.

Em manifesto en silenci.

Estic cercant una altra vida.

M'he passat amb la dieta.

No us deixo entrar.

He sortit a buscar un altre metge.

Si heu d'entrar, desconnecteu el mòbil.

Només he trobat feina de vigilant.

No suporto els enterraments.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tres poemes i deu pensaments divins

06 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

 Ara, quan poso a la veu

 

Ara, quan poso a la veu

el remuc de sempre,

encara el meu déu

m'amaga el seu ésser.

La fosca del pou

es fa més extensa,

es fa més pregona

la llum que un recerca.

Ara, que poso al meu pit

el darrer esglai,

passo un espai

de respostes mudes,

se' m tornen feixugues

les hores d'avui

car sento la pena

i un desig furtiu.

Ara, que creure és cansat,

obiro unes terres

replenes de serres,

sense cap encant.

Em crema la cara

la trista visió:

Una gent que passa

plena d'enrenou.

No puc empaitar-la

perquè em sento tosc,

em quedo a mirar-la

sense cap raó.

Per si tu, el meu déu,

em fas la contalla,

avui porto encara

penses d'un minyó.

 

Au canalla, cap a casa!

 

Au canalla, cap a casa,

que ja surten els dimonis,

van prenyats de cara llarga

i vestits com testimonis,

del pagès davant el ric,

del galant a la poncella,

d'aquell somni a cau d'orella

que s'acosta cada nit.

S'emporten el tebi sol,

ens porten la llarga nit,

estels posats al llençol

cent tenebres sota el llit.

El qui semblava sortós 

a la fosca mou l'enveja,

el qui semblava desprès

ara es torna avar i pobre.

El lleuger pesat es fa,

quan s'adormen les muntanyes,

adornades per mil banyes

del cabriu que viu enllà.

 

Desembre a Betlem

 

Entre les seques muntanyes, l'hivern

potser sojorna les hores gelades,

encara travessa un polsimet de fred

que va endinsant-se per totes les cases.

Enmig d'aquests dies d'un mes de desembre,

la jove parella que va a empadronar-se,

ella va asseguda damunt la somera,

ell, que l'acompanya, no sap ni queixar-se.

Els camins de pedra els conten les passes,

Betlem com s'acosta entre valls i planes,

camina i somia un Josep cansat,

els ulls de Maria el miren i van

omplint cada passa d'un llarg esperar.

Ja som a Betlem! - li diu a Maria,

Ella que li torna el més dolç mirar,

Ell para i ajuda a baixar la dona,

una cantonada li fa de recer,

després li demana el seure una estona,

emprendre amb més ganes aquells blancs carrers.

Darrere un no un altre se'n troba

i, amb un desesper que creix i creix més,

arriba a una porta, la troba tancada,

li fa uns quants trucs, un home l'atén.

No queda cap llit, li diu molt amable,

però hi ha un estable al cap del carrer.

Si voleu, jo ara podré acompanyar-vos?

No tinc pas denaris!, li diu en Josep.

- No cal que em paguéssiu per passar la nit

i, si la vostra dona no es troba molt bé,

menester es guarir-la d'una nit tan freda,

no pot pas passar-la enmig del carrer!

I, com pot Josep, Maria acomoda,

la nit s'il·lumina cada cop més fort,

l'estrella s'encén amb la flama enorme,

els pastors, que jeuen, es lleven de cop.

Quan l'àngel, arreu, la pau anuncia,

dintre de l'estable un nadó ja es veu,

entre palla, fusta, gelor i dolcesa,

hi ha un Josep joiós, la Mare i l'Hereu.

 

Pensaments divins

 

Déu no em fa por, és massa gran per veure'l.

El dimoni em vol temptar, s'ha posat els pits massa petits.

Déu em vol castigar, igual em vol fer copiar cent vegades el sermó.

Ofertes a l'infern: Calderes grans a meitat de preu.

Déu no és dolent, el caràcter li ho priva.

Déu no beu vi, no va plantar massa ceps.

Déu està de bon humor, potser s'ha jubilat.

El Judici Final es farà quan els jutges avancin més en la feina.

No vull la vida eterna, penso amb les hipoteques.

Déu diu que sóc ruc, però em deixa portar ulleres.

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes i nou pensaments educatius

04 Maig, 2008 15:53
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Cal lluitar

 

Té el cos tendre amb calor creixent,

veu com l'amor li fuig cada dia,

encara que és d'hora per perdre alegria

cerca, a cada cara, un príncep valent.

Té quinze anys només i sent la follia

de viure de pressa, de pressa, de pressa,

no cal dir que el món alhora li vessa

un retall d'ensurt, un de companyia.

Els ulls fan mil clucs i onegen

uns cabells guarnits amb flors de jardí,

ella és amatent i, dintre el seu si,

nota uns aldarulls de somnis que neixen.

Arriba el cavespre davant d'un mirall

on un roig candent els llavis adorna,

hi ha en sa tendresa pensament de dona,

es posa tibada, oprimeix el tall.

I surt al carrer per trobar el seu noi,

tornant a la casa més alegre o trista,

i, quan jeu al llit, el cor ja la crida

per lluitar demà, per trobar l'heroi.

 

Ara passa

 

Ara passa,

com em queixo

dels treballs

i dels neguits.

Ella és maca,

ben plantada,

una trena

li omple el pit.

Ara seu,

em deleixo

dels companys

i dels amics.

Ella em mira,

se n'adona

la somio,

em somriu.

 

Pensaments educatius

 

He provat de suspendre'n un, però pesava massa.

Semblen escoltar-me, quina part del cervell els deu funcionar.

Ells saben que he de tenir una hora baixa, es cansen de cercar-la.

Els pares volen que aprenguin, em pregunto: Què?

Els ensenyo a respirar, però s'ofeguen.

Tinc dubtes d'entrada, però surto amb facilitat.

Arriben els alumnes, és millor enfilar-se de seguida.

No estic enfadat, però encara no ho endevinen.

El nen no ve a l'escola, el solen portar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dues nadales i deu pensaments divins

02 Maig, 2008 15:13
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

A la fullasca seca

 

A la fullasca seca,

que viu vora del riu,

li surten noves ales

per a fugir del niu.

Són tardes de desembre

que deixen, a l'hivern,

núvols desfets amb fred,

ovelles dalt el cel.

Quan el flabiol ja sona,

amunt i avall serrats,

s'acosten les minyones

arran del pou gegant.

Els surten les cançons,

els brollen dolços balls

i porten els pastors

ramats per abeurar.

Quan la fullasca arriba,

al vespre per Betlem,

es troba en un pessebre,

gelat, noi innocent.

La mare l'acarona,

el pare foc encén

i l'àngel, que és a fora,

a tots ho va dient:

Pastors, criats, poncelles,

és nat el fill de Déu,

Maria és la mare,

el pare és Josep!

Li entren les poncelles

formatge, mató, mel;

li porten els pastors

el més petit dels bes.

Per a passar la nit,

li omplen el bressol

amb palla de la bona,

flassada de cotó.

Per tal de tots mirar-se'l,

posada hi ha una llum,

és la mirada dolça

que per arreu s'esmuny.

Li omplen tot l'estable

de somnis i entrebancs,

és el darrer culpable

nascut per als humans.

I la fullasca corre

cap a Jerusalem,

cercant la creu de fusta,

gelada, impotent.

 

Aplegar a Betlem

 

Aplegar a Betlem seria

com engegar un cor ardent,

amb les gràcies de Maria

i les presses d'en Josep.

Arribar just al pessebre,

a l'hora de l'infantar,

per a mi, seria el rebre

una angúnia, un esglai.

Veure néixer un minyó

de forma tan natural

fóra aquesta l'ocasió

de conèixer bé el Nadal.

No el Nadal de vins dolços,

de galetes i torrons,

parlo d'aquell dels mandrosos,

d'hospitals i de presons.

El Nadal d'aquella església

que viu sola en una vall,

que per fora es va fent lletja

i per dintre és un mirall.

 

Pensaments divins

 

He acomiadat a tres dimonis, no em saben temptar.

Déu és omnipresent, és difícil no fer-li la traveta.

Em comenta Jesús que tornarà, però de vacances.

Hi ha ofertes al cel: Un amén per tres rosaris.

Déu amplia l'univers, els terrenys són bon negoci.

Els rics no poden anar al cel, no hi caben.

No disgusteu a Déu, recordeu com plorava al diluvi.

Déu sap que sóc pecador, almenys s'ho pensa.

Déu vol que vagi a l'infern, estic estudiant ofertes.

Déu ha decidit prescindir de la bústia electrònica.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs