Dos poemes tempestuosos i deu pensaments divins
18 Agost, 2010 13:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ferotge llamp
Trenca el cel ferotge llamp,
Júpiter amb sa tempesta
ens fa trontollar la festa,
és un déu massa pagà.
Ni accepta un bon consell
ni el lament de la deessa,
és un rei tan poca pena,
tan farcit de pensaments.
No ho sap que sóc un home
innocent, esporuguit,
amb tot el primer delit
d’ esdevenir només poble.
Majestuós ciutadà,
president de l’ ample cel,
no em deixis només la fel,
de tant en tant, vull guanyar!
La tempesta
Entre núvols, viu Sant Pere,
tot i entrant al paradís,
el bon home té el neguit
de marejar tots els mobles.
Avui toca el menjador,
el rebedor i la saleta,
va, en forma la tempesta,
tretze llamps seran tants trons.
Jesús li diu els divendres:
Està bé de fer soroll,
em despertes els genolls,
em poses les carns ben tendres!
Però Pere és tossut,
desmemoriat i maldestre,
les paraules del Gran Mestre,
com cauen en el sac buit.
Altra vegada enrenou,
per canviar portes i mobles,
nosaltres només som poble,
un poble petit, confós.
Pensaments divins
Han aplegat cinc fidels al cel, Sant Pere està neguitós.
Per entrar al cel, es demanarà el llibre de vacunacions.
Déu està desconegut, accepta la cançó protesta.
Déu portarà el vi de la vinya.
Per a ser sant, primer s’ha de ser amic.
Déu vol sants amb tres fills com a mínim.
Déu ha restringit l’ horari dels miracles.
Es recomana coure millor els sants abans d’ erigir-los.
Déu ha inaugurat dues línies més de llarg recorregut.
Satanàs no té fe, vol l’or en efectiu.
Dos poemes ciutadans i deu pensaments educatius
15 Agost, 2010 13:14
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
I pensem
Aplegat al poble nu
de grandàries i embalums,
hem retrobat, sense embuts,
els amics, el safareig.
Hem enllestit la bugada
amb sortoses opinions,
els dolents hem fet prou bons,
pensem-hi: Es van morir!
Tots fugits a la ciutat,
deixant enrere pols,
una finca, un mig hort,
massa gana amb sa fam.
Ciutadans de cara agra,
esdevinguts a senyors,
a l’ agost hi tornem tots,
som gent de la capital.
Refetes totes les cases,
amb golfes que fan somiar,
sense palla, sense gra,
amb gran bodega de vi.
Xerrotegem amb els altres,
els vilatans de tot temps,
tenen la terra, les febres,
un polsimet de diners.
Els convidem a caramels,
altres dolçaines de gust,
ells ofereixen el fruit,
la suor del seu treball.
Ens tracten de pixa- pins,
merda- blava, tota- son,
somriem, ens fem els bons
i pensem: Són tan així!
Dades
Agafo el trenta-tres,
a les disset vint-i-nou,
porto l’ ampolla, els diners,
un somriure encantador.
Avui toca la sisena,
és ganyota d’escalfor,
boca oberta, ben tibat
i distant per a tothom.
Fa vuit setmanes que compto,
tatxo dates amb deler,
les vacances les enceto,
amb tres-centes hores més.
Agafaré el tren de les dotze,
a la via trenta-nou,
amanida amb dos ous,
una llauna amb sis sardines.
A les quinze serè al poble,
baixaré a la via tres,
donaré els cincs regals,
les bosses de caramels.
Estaré allí vuit dies,
ben comptats, amb les set nits,
per retornar a la feina,
sumo massa, sempre així.
Pensaments educatius
L’ examen va anar bé, no penso corregir-lo.
La mare té un fill savi, no ho sabia.
He escrit una paraula de tres lletres, esperaré que passin noranta dies.
Un tres i un quatre donen una mitjana de set.
De moment, xisclen bé.
Hauré d’ examinar a tota la família.
Es prega respondre després.
Tinc un dubte, qui ofereix més?
La lliçó ha acabat, cal recollir les sobres.
El mestre ha entrat a classe, han fet falta dos subalterns.
Dos poemes de brisa i deu epitafis
12 Agost, 2010 11:26
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La brisa
En aplegar cada tarda,
assegut, només espera
el ventijol de la mar,
poca glòria, massa pena.
Han passat el noranta anys,
massa anys per ser a la terra.
On rauran els seus amics?,
amics de cafè i empresa.
Assenyorats tots els camps,
amb més eines que no feina,
com li semblen més estranys,
com li resten joia i fressa.
Aquells matins de l’ hivern,
aquell trontollar del carro,
aquell misteri d’un fred
que emplenava bèstia i amo.
Aquella mitja sardina,
fregideta, amb tomata,
aquell tros de botifarra,
aquell pa, sense feblesa.
Aquells matins de l’ estiu,
el so festiu de la sínia,
és l’aigua qui canta i riu
entre pebrot i albergínia.
On han quedat les boniors?
Potser se’ls endu la brisa,
ara, només queda el sol,
uns mitjons, gorra i camisa.
Em deixa
De sota de l’ arbre estant,
sento el brunzir de l’ estiu,
amanida, poca carn,
massa aigua, sense vi.
Allí, arriben, gandules,
les fades del meu somrís,
no tenen ganes i porten
més silencis que oblits.
De tant en tant, ve la brisa,
salta el collet del Montsià,
diria: Ve a visitar!,
algun déu es qui l’ obliga.
L’espero, ben complaent,
vestit de fil i de fulles,
porto preses les despulles,
vull fugir carena enllà.
Em conta contes de mar,
de pescadors sense pesca,
del neguit d’ una finestra
que gruny en el seu tancar.
L’escolto, bé que l’ escolto,
altra feina no he de fer,
avui i ara, no hi ha pressa,
la resta són al cafè.
Allí, passen llargues hores
entre la sota i el rei,
un neguit, sempre de bades,
un guanyar, anant perdent.
I quan la brisa em deixa,
sota l’ arbre, mig dormit,
voldria anar a la feina
del riure sense patir.
Epitafis
Us asseguro que no he de dir res.
M’ hauria de fer les celles.
Sembles més prim!
Procureu fer bondat.
He entrat sense pagar.
No porteu ciris, no estic per bufar.
Ara, viatjo menys.
Descanso molt, i què?
Tinc un dia tranquil.
Ho sento, em van robar ahir!
L' agost
09 Agost, 2010 20:07
Publicat per jjroca,
Aproximacions
L’agost:
1) Sent el vuitè mes, s’hauria de dir Octavi.
2) Ens fa arribar a una conclusió: L’ home descansa després de Déu!
3) És el mes del neguit, tots volen ser fora de casa.
4) És quan les ciutats aprofiten per mudar-se.
5) Troba un sol enfurismat que voldria amagar-se darrere un núvol.
6) Comença a sentir fatiga i escurça el dia.
7) Acaba d’escalfar una aigua que fuig per refredar-se.
8) Ens porta del no fer molt al no voler fer massa.
9) Desperta els pobles que restaven entre somnis decadents.
10) Ens porta noves de nous aprenents de veïns.
Dos poemes de vaques i deu pensaments divins
06 Agost, 2010 10:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sense demà
Trenca el sol, es perd l’ encant
del paradís de les vaques:
Les herbes airoses, altes,
plenes de força galant!
Un terrelloner agost
omple la vall i la serra,
mireu la terra, es queixa,
banyada tota de pols.
El despertar de la vaca,
més seriosa, en el prat,
la primera se n’ ha anat
per omplir de carn la bossa.
Malaguanyats els gran homes
que mai deixen de pensar:
Com guanyar per l’ endemà
sense agafar la vergonya?
La vaca pensa, endevina,
el pitjor dels seus ensurts,
porta massa arracades
per no saber el seu futur.
L’ herba l’ escolta, rondina,
gronxa d’ aquí cap allà,
en el cel només boirina,
massa temps sense demà.
Un drap brut
Nostre amo avui ens porta
mig envoltat de somrís,
a una plaça, tota amb terra,
a una festa, de pa amb vi.
Anem set, els dos cabestres,
una vella, un gos poruc,
viatjant, per carretera,
els paisatges: amples, muts.
Hem començat temporada
d’ anar pels pobles petits,
matinem, fem migdiada
i correm, enmig de crits.
Uns faran la sardinada,
xocolata, costellam,
com riuran, mitja vesprada,
tot veient qui salta i cau.
I nosaltres, les artistes,
ben boniques i lluents,
anirem pel mig la plaça
empaitant els més jovents.
Potser hi haurà una topada,
una fuga, un passerell,
un gruixut forat de banya,
un daltabaix i poc més.
El poble riurà, beurà,
gaudirà la seva sort,
un drap brut farà de capa,
un begut, de matador.
Pensaments divins
Déu traurà punts als àngels que no volin.
Satanàs proposa escales automàtiques per baixar a l’ infern.
Déu posarà jornal per als arbres.
Sant Pere està encès, se li han colat dos lladres.
Satanàs diu que, als lladres, ni aigua; tots rostits.
Resolució celestial: Posaran els Carnavals enmig
Jesús està disposat a canviar ovelles per cabres.
Satanàs vol canviar el color de l’ infern, proposa un gris verdós.
Els homes volen matar Déu, provaran amb fones.
Déu canvia el manament no robaràs per no robaràs en temps de crisi.
Dos poemes d'infern i deu pensaments educatius
03 Agost, 2010 09:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Millor un garrot
I crema, Déu meu, com crema
tot mig poble, el noble camp,
Satanàs com riu, quequeja,
en veure’m bullir la sang.
Les lloades previsions
parlaven d’ estiu de fresca,
els captaires de pobresa,
hem perdut les il·lusions.
De palla, el gran barret,
el cànter d’una aigua freda,
han perdut tota la guerra
només ens queda el saber.
Aplegar a fi de mes,
tombar estiu, sortir de nit,
travessar mig infinit,
oblidar on vius, qui ets?
Agafar camí i desori,
una pedra, millor un garrot,
amagar-se, fer-ho tot:
Estomacar aquest dimoni!
Allà
Allà, passats els cent arbres,
com comença el desesper,
el maltractar de pagès
darrere d’ una somera.
Allí, on s’ acaba el poble,
s' ageganta el desencant,
el sol, amplíssim, brillant,
amb un carisma roent.
Aquí, en seure al carrer,
com s’ escalfa la conversa,
la mestressa com s’ esberla
tot xisclant enmig l’ infern.
Aquí, en plorar plegats
els minyons i la conversa,
és quan treballa la fressa
per tornar-nos més humans.
Allà, on tot es poruc,
una fosca s’ endevina,
més enllà de la boirina,
només aprenen els rucs.
Pensaments educatius
Estudien mètrica, calculen quant falta per sortir.
Saben tant que ni goso preguntar-los.
Puc assegurar que Jesús no és un esternut.
Suposo que es troben bé, de fet, se’n burlen sovint.
Estic pensant, espero que no sigui contagiós.
Ha aprovat sense estudiar, es nota que el seu pare és l’ alcalde.
Aprenen molt, saben distingir l’ olla dels cigrons.
El curs va bé, he tret els ràpids i les avingudes.
La classe començarà en dos minuts..., es prega deixar d’ esmolar les ungles.
He encès l’ ordinador, no cal dir que s’ ha cremat.
Dos poemes assedegats i deu epitafis
31 Juliol, 2010 12:53
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Estic a la mitja part
A les dotze del migdia,
sense ganes d’arribar,
aplego, sense esmorzar,
a un infern ple de desídia.
No han vingut els drapaires,
els monstres de mitja nit,
la casa resta a l’oblit,
ben lluny queden les rialles.
És el temps que crida i passa,
mai té ganes d’aturar,
és la vida qui ha deixat
massa arrugues a la cara.
Aniré, de nou al metge,
per refer-me aquest vell cos,
quatre berrugues, un os,
provar de canviar mig fetge.
Aprenent de bevedor,
prou ebri per a ser honrat,
estic a la mitja part,
de mandrós i perdedor.
Bevedors
Mireu com empeny juliol
un carro ple de cervesa,
una lluna prou encesa,
malhumorat el gran sol.
Dolça beguda daurada
pel llavi regalimant,
oblidat mig plat d’ enciam,
amb un retall de tomata.
El cos ple amb cent punxades
dels terribles enemics:
Maleïts tots els mosquits,
han de cloure a queixalades!
El llit plany, de sobte crema,
la finestra no en sap més,
com s’ acabarà aquest mes,
sense vi, sense verema.
I la cervesa com raja,
boca endins i gola avall,
beuria més que un cavall,
però la pressa m’ ofega.
Bevedors de terra endins
no lluiteu amb la fortuna,
deixeu la terra, la lluna,
noteu l’ ombra dels grans pins.
Recordeu-me en el passar
per solejades senderes:
És millor deixar les presses
que dur-les a passejar!
Epitafis
Fes veure que no hi sóc!
La setmana passada gastava una quaranta.
Sé on vius!
Necessito ovella per canviar el coixí.
Ja us podeu emportar el plat.
Necessito un pot de pintura.
Gairebé estic curat!
Us puc deixar la boina.
Ho sento, no compro res.
Publicitat, no!
El juliol
28 Juliol, 2010 11:10
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El juliol:
1) És quan la pluja aprofita per fer vacances.
2) Com a mes romà, ha d’anar enmig.
3) És quan la llum ens fa adonar del cos que hem de mantenir.
4) Ens diu que el sol ens estima i, se’n recorda, tot i sent lluny.
5) Es fa gran perquè necessita encabir els trenta-un dies.
6) Sent a prop les vacances de l’ agost.
7) És garrepa en el dia i desprès en la nit.
8) Ens porta del neguit del llit al plaer de la dutxa.
9) Ens passa factura dels pastissos que no hauríem de prendre.
10) És quan dos mons meravellosos poden arribar a ser sufocants.
Dos poemes de xafogor i deu pensaments divins
25 Juliol, 2010 13:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Suo
Corre tost, esquerp juliol,
a la terra que sadolla,
ventijol, la fruita tova,
al capdamunt, l’ escalfor.
Enfadat, ignot, el sol,
amb prou terres per cremar,
un bramul ens deixa anar:
Benvinguts a xafogor!
Nosaltres, captius de ment,
tots mirant programes nobles,
parlant de cent mil corones,
totes voltades d’ encens.
Amb el cervell arrupit,
sense parla ni conversa,
encetem la gran travessa
per restar ben adormits.
Inconfusibles humans
fills de deessa fortuna,
només us es queda l’ engruna
de ser porucs i mortals!
Cansat de preat ofici,
de maldestre i mentider,
perquè he begut ni ho sé
però suo i no es per vici!
Sota la figuera
Aclamat el pare sol,
entra, ara, per llevant,
mig cofoi i mig distant,
per portar-nos l’ escalfor.
Veig, dessota la figuera,
el més noble dels amics,
lluitador sense embolics,
dalt del carro, trontollant.
Va pel camí de la sínia,
vol regar ceba i pebrots,
les tomates ja s’ han mort
amb més pena que desídia.
El vell gos plora i udola
els veïns un cop perduts,
els carrers resten prou muts,
la campana ni li toca.
El sol veu, desvergonyit,
els conreus sense treball,
poca festa, minso el ball,
ben perdut tot l’ esperit.
Com em queixo i badallo
sota la figuera estant,
el cul gros, més buit el cap,
un somrís quan no treballo.
Pensaments divins
Adam ha demanat: Més cucs a les pomes!
Déu no veu massa clar el futur del seu Fill.
Déu posarà més àngels per guardar les bones intencions.
Satanàs compra terrenys celestials per reconvertir-los.
A la terra hi ha caos, Déu i Satanàs estan dormint.
Déu està pensant, desitjo que no trobi la solució.
Satanàs vol unificar l’ hora d’encendre calderes.
Moisés és a la biblioteca divina, vol un plànol del desert.
Satanàs ha descobert que el sol dóna llum sense avaries.
Dos poemes de plor i deu pensaments educatius
22 Juliol, 2010 20:23
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Només ploro
Amor, com prens volada
tot seguit, camí avall,
com em deixes a la vall
assegut, sense mirada.
Amor, cercant el sol
sense ganes de tornar,
seria fàcil tombar,
però calles, tot ho vols.
Amor, no cridis més,
no t’escolto ni et sojorno,
al capvespre, com m’ adorno
tot cercant el no fer res.
Amor, buida el gran sac
d’esperances i enrenou,
no he vingut per ser l’heroi,
només ploro, vull anar.
Tanca la porta
M’ha dit, la mala bruixa,
tot de sobte, enmig del llit:
Has estat home adormit,
tot viatjant sense fortuna!
T’he donat tota la lluna
per guanyar tots els diners,
no has vençut, un pobre ets
amb la pell resseca i bruna!
Has estat un comediant
sense obra on donar vida,
has aplegat, cada dia,
a la casa del costat!
Ara, plora la derrota,
la ràbia amb el desencís
i, si així fora precís,
tanca la porta i tremola.
Pensaments educatius
Tinc la solució, ara, cercaré el problema.
He trobat tres alumnes dolents, els altres no els he buscat.
Aprenen bé, saben copiar sense despertar-me.
He posat les notes, ara, les canviaré de lloc.
Saben més que jo, saben quan no hi sóc.
No podem anar bé, tinc la taula enfront de la seva.
He aconseguit posar-los en una classe i només n’he trencat dos.
He trobat el llibre perdut, estava tremolant.
He d’anar a l’escola, que poc canvia el món.
Fem matemàtiques, de moment, els nombres són naturals.