Dos poemes morts i deu epitafis
20 Novembre, 2011 17:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Doll de poesia
Hauré de matar un poema,
a poc a poc, tot plorant,
serà una feina important,
agraïda, sense pena.
En un doll de poesia
hem perdut tot interès,
aprendre, aprendre és,
no hi ha res més cada dia.
Mireu com passen corrents,
oprobi i avinentesa,
en el carrer hi ha promesa:
malbaratar el pensament.
Caminant de pedra seca,
garlaires de res per fer,
així anirem pel bé,
amb set pastors per ovella.
El bon Déu a la teulada,
Jesucrist portant la creu,
hem de matar a l'hereu
si volem tenir la casa.
I el poema davalla
pel carrer dels malentesos,
us deixo, de cop, els versos,
avui, hi ha massa canalla.
Necessito
No porto ni pensament,
és la ment qui para casa,
deixem-la per un moment,
apropem-la a la brasa.
Com els avis, més eixuts,
avui, no fan ni contalla,
de sobte, han quedat muts,
esberlats, sense rialla.
Els joves anant de pressa
per camins massa importants,
esberlada la deessa,
és un món fet de gegants.
Haurem desfet harmonia,
les contalles, la besllum,
l'anem matant cada dia,
l'anem guardant amb embuts.
La pobra filosofia
no ha de parar de filar,
si para, no hi ha demà,
si plega, no hi haurà guia.
Necessito, a tota pressa,
un metge i mig pagès,
a la llar un poc de llenya,
en el cor, un xic de fe.
Epitafis
Aquí dintre tinc el secret.
Això no té preu.
Proveu de despertar-me.
Ha estat un plaer.
No us puc donar feina.
No tinc crema protectora.
Us asseguro que hi sóc.
Per fi, m’ha tocat la grossa.
No em prenguéssiu la disfressa.
He tornat a perdre la cartera.
La televisió
18 Novembre, 2011 09:56
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La televisió:
1) És una caixa odiosament entretinguda.
2) Et dirà, exactament, quan comences a existir
3) Porta a la casa tota mena de suplicis.
4) Presideix el menjador dels aprenents de mut.
5) Crea un buit inexpressiu i estèril.
6) Mostra bona relació amb el sofà.
7) Acosta els solitaris als mediàtics.
8) Treballa i endolceix la migdiada.
9) Consola amb la desgràcia d'inconeguts.
10) Dóna suport als comerciants de menjar ràpid.
Dos poemes amb sabates i deu pensaments divins
15 Novembre, 2011 10:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El regne
Cansades de trepitjar,
dies feiners i de festa,
avui, ens toca finestra,
demà, no haurem de viatjar.
Des de dalt de l'alturó,
el carrer sembla més ample,
el quitrà esdevé agre,
el cel pinta més blavós.
Nostre amo, que ens estima,
ha comprat altre parell,
són xineses, poca pell
i xerraires sense mida.
Ens veiem de tard a tard
al moble del rebedor,
capficades, sense nom,
difícils del turmentar.
El regne de les sabates
és així de desvalgut,
anar a terra, ser poruc,
evitar les grans topades.
Vull betum
Li comento a la companya:
Exigeixo bon betum!,
ella riu, fa la patum,
diria que és ben estranya.
Ens van posar a la capsa
un divendres pel matí,
ens va comprar un fadrí,
propietari de sa casa.
Només sortim els diumenges,
de la casa al cafè,
nostre fadrí no té fe,
mai ens porta ni a les festes.
A la companya, li agrada,
anar al poble, fer bon ball,
el fadrí ni vol ni en sap,
només remena la carta.
Tenim quasi dotze anys
i mai ens renta la cara,
com pot viure una sabata
sense frega, sense bany?
Demà, li prego al bon Déu,
tot cercant la solució:
Vull ser a casa d'un senyor!
Vull betum de cap a peus!
Pensaments divins
Moisès ha apuntat el seu germà a un curset de geografia pràctica.
Dalila ha regalat a Samsó xampú per a la caspa.
Jesús tornarà al desert, però vol zones humides.
Déu diu que desitja arreglar els papers de l’ herència.
Satanàs visitarà el bruixot, vol medicines alternatives.
Tres científics van trobar Déu i no el van saludar.
Déu ha declarat la mort: Persona “non grata”
La Parca vol canviar la dalla per terminals elèctrics.
No puc entrar al cel, no tinc la declaració jurada.
Satanàs no veu bé que es porti llaç a la cua.
Dos poemes de carrer i deu pensaments educatius
12 Novembre, 2011 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
No atura amor
Amor em du per noves primaveres,
el cor estès, notablement callat,
estic confós, són meves les primeres
paraules noves deixades a l'atzar.
Possiblement, sortint a l'aventura,
he descobert un home qui va amb mi,
no tinc, per cert, desig de la cordura,
sóc un esclat de brètol i botxí.
Però és el cel qui obrirà la porta,
em ve de gust el meu paper d'heroi,
ella m'ha dit: No esperis altra cosa
que la volença, un sentiment de noi!
M'estarà bé anar, tot de bracet,
amb una jove que apunta els seixanta,
vist de prou lluny fins semblo un homenet,
tinc per orgull la pau i la temprança.
No atura amor a l'esbarjo dels somnis,
ni ve a voler paradisos planers,
deixeu-lo anar, ben sol, sense dimonis,
vol aplegar, si pot, al gran carrer.
El teu carrer
I tot s'hi val: la fe i la saviesa,
el prendre part en somnis esguerrats,
amb els teus ulls regalima dolcesa,
una mà estesa, amor sense comiat.
El teu carrer, camí amunt i avall,
ensarronant les portes i finestres,
meitat es clouen, meitat resten obertes,
totes conviden, voldrien prendre part.
Com vaig a peu, emportant una rosa,
la tinc robada del més preat jardí,
ahir dilluns, va ser pel dematí,
el cel s'obrí, la resta feia nosa.
Amor vindrà a donar-me l'empenta,
descobrirà aquest vell cor roent,
he de sentir el xivarri d'un vent
qui vol saber on neix la meravella.
Pensaments educatius
Massa mestres s'amaguen en un despatx.
Tenim objectius mínims: Respirar sense fer soroll.
És un mestre competent: Ensenya prou i no es nota massa.
No han entès res, però fan tan bé l'onada!
Per a moure deu xifres tampoc calen tantes regles.
El vint per cent dels alumnes van a classe per descart.
És un bon alumne, no hi ha manera de fer-li fer res.
Fan un treball en equip, de moment, es vigilen.
El pare critica el mestre, l'any vinent, sabrà qui és.
Estava enllestint i he tret dos alumnes d'un calaix.
Dos poemes per dinar i deu epitafis
09 Novembre, 2011 12:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vull fer salat
Una menjada d'enciam
el cos neteja,
la vida engega
camí avall.
L'anar lleuger,
les hores dolces,
aquelles tardes
de no poder.
Com l'amanida
de nou desvetlla,
calla i sesteja,
em dóna vida.
Però l'infern
m'agrada força,
vull una copa
de l'aiguardent.
I un tros de carn,
d'aquella roja,
el món revolta,
perdo la fam.
Un tros d'enciam,
mitja amanida,
el cel em crida,
vull fer salat.
Dinaré de gust
Dinaré de gust
si em plau i convida
una mà amiga,
tres peces de lluç.
I, amb un plateret,
vull els mil cigrons,
bastits de colors,
sense gens de verd.
Una poma grossa,
un tall de meló,
després cafetó
amb la pasta dolça.
I veure el jardí,
olorar les roses,
oblidar les noses
d'un treball mesquí.
Amb una gandula,
vull veure el sembrat,
em plau el bon blat,
la brisa poruga.
I dormir a l'ombra
de la gran figuera,
fent curta l'espera
gaudint del que toca.
Epitafis
Tinc la saleta plena de pols.
Ho sabia, sempre arribes tard.
Tinc present el sermó que em van fer.
La senyora m’està buscant feina.
En acabar de passar el llistat, me’n vaig.
Porteu vi i us deixo insultar.
Un disgust menys i m’escapo.
Encara pago l’enterrament de l’ avi.
Era a punt de sortir-ne.
No us puc donar hora.
Els diners (2)
06 Novembre, 2011 22:10
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Els diners(2):
1) Mai desitgen ser paper mullat.
2) Obren massa portes per quedar-se enlloc.
3) Destrien els homes en interessants i suportables.
4) No saben distingir un savi d'un espavilat.
5) Solen dormir en paradisos fiscals.
6) Somien en ser estimats sense interès.
7) Voldrien saber la seva data de caducitat.
8) Converteixen els homes en déus.
9) No entenen perquè han de viure junts.
10) Sempre retarden el darrer viatge.
Dos poemes enamorats i deu pensaments divins
03 Novembre, 2011 13:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ai,
amor
Ai, amor, necessito encara
minsos paisatges plens de tardor,
allí, quedaré, perduda la gana,
mentre fugiràs darrere del sol.
Qui restarà amb mi, deixada la sort,
per tal de lliurar-me paraules tan dolces?,
com parlen de tu: els dies, les hores
amables i antigues posades al foc.
On desaré: l'espasa, el cavall,
aquell escuder ple de desgavell?
On morirà: la dèria de ser
el més venturer dels nobles gegants?
Ai, amor, són tèbies penyores
farcides de goig que s'emporta el vent,
deixa'm el guarir d'aquest pensament
car sempre ha volgut tenir-te a soles.
Avui, volarem, enmig de mil versos,
amb un caire tou, cercarem indrets,
he de conquerir, per a tu, un castell
en foragitar els grans malentesos.
Deixa'm tou coixí on posar el cap,
voldria sentir el teu cor glatir,
no ploris ja més, no vull despertar,
aprendré, de cop, com em vaig morint
Aquell desig
Cada cop que l'endevino,
a migdia, pel carrer,
sento el frec del desesper,
m'alenteixo i acoquino.
Quan recorre el teu cistell
la vorera de les hores,
voldria trobar-lo a soles
per guarir-me dintre d'ell.
El teu deure de trescar,
amb deler, cercant botiga,
he de dir-ho: Tant m'obliga
que oblido el meu anar!
Aquelles paraules dolces
que gosa emportar-me el vent
com emplenen pensament,
com les dèries vénen totes.
Per dibuixar el teu somrís
no calen massa gargots,
tinc ullets de somiador,
un cor gran ple de desig.
I quan, de sobte, t'allunyes,
altre cop, carrer amunt,
sento la ràbia, l'ensurt,
aquell desig fet engrunes.
Pensaments divins
Satanàs augmentarà el pressupost de l’escola d’art dramàtic.
Déu subvencionarà apartaments de trenta metres cúbics.
Satanàs vol denunciar Déu per competència deslleial.
Queda prohibit fumar dintre la caldera.
Cada tres miracles es demana temps de reflexió.
No es podrà pecar per encàrrec.
El judici final queda ajornat “sine die”
Es busca pecador per la zona blava.
Isaac evita anar d’excursió amb el seu pare.
Dos poemes amb fantasmes i deu pensaments educatius
31 Octubre, 2011 13:58
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fantasma
Al castell, no hi ha tenebres,
massa nits, ens han deixat,
els fantasmes fan comiat,
van cercant en altres terres.
El senyor no vol rivals,
espanta com el primer,
és, diríem: matusser,
matusser i espavilat.
Es passa la mitja nit
recercant totes les cambres,
és mentider, prou amable,
rancuniós, ple de delit.
No he dir que tots el ploren
per tenir senyor tan bo,
ho fan quan el troben sol
envoltat de blanques robes.
És d'esperit venturer
vestit amb els raigs de lluna,
no li queda ni una engruna
on es pugui parlar el bé.
Fantasma del castell gros,
recorre, esguerra i crida,
uns diuen que és un talòs
esquinçat i fet a mida.
Necessito
Entre minses alegries
que la vida va deixant
una esdevé ben gran,
ens apropa altres vides.
Fantasmes sense castell
van passejant per la plana,
el llevant els engalana,
sempre van amb mil atuells.
Els ha deixat un misteri
a la vora de la font,
si els crido, no hi són,
hauré desfet l'encanteri.
He de tenir, si de cas,
un nou pany per a la porta,
la meitat de la mà morta,
bona vista i bon nas.
Fantasmes de mitja tarda,
de capvespre i llarga nit,
on heu deixat l'esperit?,
el cerco, el trobo en falta.
Deixeu-me el gaudi de dies
la disbauxa del morir,
demà no podré venir,
no tinc eines amanides.
Necessito un armari
una aixada de pagès,
un cove mig ple de fe,
el demanar i un rosari.
Pensaments educatius
Al darrere de tots, n'hi ha un que no xerra.
No aconsegueixo entendre perquè no fan servir l'oïda.
Vaig estar un minut content, havia corregit el solucionari del control.
Menteixo tant que m'equivoco.
Per tal d'aprovar el fill, vaig avaluar l'interès de la mare.
Només heu de respondre les preguntes.
Hem aconseguit sortir al pati amb puntualitat.
Mentre recullen, amago, acuradament, tots els improperis.
Els resultats demostren que aprendre no té relació amb ensenyar.
Tots passaran el curs, necessito tres barques.
Dos poemes de ploure i deu epitafis
29 Octubre, 2011 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Llença aigua
En el cim, del tot confós,
un vell núvol s'acomoda,
sent, de prop, que arriba l'hora
de complir tracte gloriós.
Sant Pere, veieu com crida,
mala veu la deixa anar,
no és aquest el tarannà,
però la feina l'obliga.
Poca aigua, massa camps,
és hora de fer mullat,
té pensament esguerrat,
avorrit del poble humà.
No voldria ni escoltar,
no voldria ni sentir,
però Déu li parla clar:
Pere, no han de patir!
Rancuniós, aixeca el cap,
mana tocar les trompetes,
els tambors, les panderetes,
la gresca tira endavant.
Quan la música ressona,
engrescada, dalt del cel,
tot el núvol vol ser mel,
llença aigua de la bona.
Com corren tots els pagesos,
com s'omplen totes les fonts,
com riuen tots els turons,
com fugen els malentesos.
Tot plovent
Trenca el tel el caragol,
aixeca el cap la ginesta,
cada vall és una festa,
una festa sense sol.
Les formigues cerquen fulles,
aixopluc totes les aus,
fins diria que les naus
volen noves aventures.
La pluja recorre, encara,
la meitat del pensament,
que pobra és aquesta gent,
tot plovent, fan mala cara.
Corren els rius sense pressa,
cantussegen els rierols,
encara dirà la vella:
Ni puc seure al carreró!
Epitafis
He oblidat on em vaig quedar.
Porto un embolic amb els anys.
Sí, senyora, sí; sóc jo mateix.
Records a tots els presents.
Sobretot, no facis tard.
Per fi, respiro tranquil.
Per anar a l’ infern, decanteu a l'esquerra.
No descarto tocar el dos.
Vull aprendre a cantar.
Ho sento, no he menjat res.
La poesia
27 Octubre, 2011 06:39
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La poesia:
1) Neix de la necessitat imperiosa de volar.
2) Prova de lligar, acuradament, les paraules.
3) Es mou entre el ritme i el desencís.
4) Té cura de mantenir un equilibri dubtós.
5) És el gran viarany entre boca i orella.
6) Amaga secrets que intenten fugir.
7) Porta l'escriptor a regirar mil calaixeres.
8) Necessita la pau del vespre o la pausa del matí.
9) Pot passar anys amagada entre papers.
10) No vol res més que pertànyer a altres cors.