Haig la fal·lera i set poemes més
14 Juny, 2024 09:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Haig la fal·lera
Prou sovint, haig la fal·lera
d’ésser dolça tomatera.
He de viure enmig de l’hort
entre albergínia i pebrot.
En llevar-me, pel matí,
he d’emprendre la saviesa,
donar fruit és la promesa
i, sinó, pobret de mi.
Quan ja he guarit el pom
i el color roig és ben viu,
com li demano a l’estiu
que trafegui com tothom.
Poc després, vindrà el mercat
i, algú, ho posarà al plat.
És va buidant la bassa
Prou ben a prop de la mar,
he vist a la poncelleta,
és maca, polida, neta;
de segur que no em fa cas.
Li he comprat boniques flors
de preats i variats colors.
Com ella passa i se’n riu
quan, de sobte, ve l’estiu.
Prou a prop de la mar,
he trobat a la mestressa;
avui, passa, porta pressa
i ningú l’ha d’esguardar.
Un núvol el cel traspassa
i es va buidant la bassa.
Cansat i sense atuell
Cansat i sense atuell,
passejo per la plana;
el cap com es desgrana
per aquest somni vell.
Si fora bon pagès,
hauria una promesa,
ben alta, trobant terra
amb treball poc entès.
Però no haig ni bona falç
ni aixada ni corbella
per tal de feinejar.
Com m’agradaria anar
allí on hi ha l’esquella
malgrat guanyar dos rals.
Com soc tan passerell
Si voleu, hauré de ser
mariner sense barca
que el capvespre entrebanca
quan enfila el carrer.
Segrestador de somnis,
versat en aldarulls,
vaig feinejar en els trulls
fins que aplegà el dimoni.
Avui, com cada dia,
em poso a demanar
per a emplenar el ventrell.
Com soc tan passerell,
confio que el demà
em porti nova vida.
Com em plora
El meu amic dimoni
renega del present
i espera altre futur.
Ho té més bé fotut
i haurà de perdre fe
a mans de sant Antoni.
Diria que ha baixat,
a l’escala del regne,
per no fer disbarat.
Li he demanat que espere,
entre un ramat d’ovelles,
sense somiar al capvespre.
Mireu-lo com em plora,
temptar, poc que li prova.
Faran nova troballa
La mare de les pors:
Ésser la Ventafocs!.
Anar, per estreta via,
farcint somnis lleugers,
viure sense diners
i creure de seguida.
Som a l’enmig del bosc
on manen els poderosos,
amb casa, fortuna, gossos
manta plantes plenes d’or.
I van per la contalla
amable del burgès,
però, un cop al mes,
faran nova troballa.
Perdo el cap
Tot planyent per no ser ric
ni em miro el melic.
A l’albada, ve el lliurar-se
d’aquest llit tot fet de palla,
hauria poca canalla
si menjar pogués amb quatre.
A la classe, ja se sap;
els pobres van endavant,
però esdevé la fam
i no aplega cap miracle.
De foteses, un grapat,
una lluita sense remei;
no he trobat el gran servei
i, de sobte, perdo el cap.
Fins a l’hora de sopar
A la plaça de la font:
una mossa, tres poncelles;
dues hores fent tombarelles
uns mossos amb molta son.
A les cases, enllestien;
disposades a casar,
criaran les noves vides
darrere de l’infantar.
A la plaça de la font,
com se senten les campanes:
unes noves, altres badades,
com s’afanyen en llençar sons.
Després vindrà el ballar
fins a l’hora de sopar.