Haig la fal·lera i set poemes més

14 Juny, 2024 09:40
Publicat per jjroca, Poemes

Haig la fal·lera


Prou sovint, haig la fal·lera

d’ésser dolça tomatera.

He de viure enmig de l’hort

entre albergínia i pebrot.

En llevar-me, pel matí,

he d’emprendre la saviesa,

donar fruit és la promesa

i, sinó, pobret de mi.

Quan ja he guarit el pom

i el color roig és ben viu,

com li demano a l’estiu

que trafegui com tothom.

Poc després, vindrà el mercat

i, algú, ho posarà al plat.


És va buidant la bassa


Prou ben a prop de la mar,

he vist a la poncelleta,

és maca, polida, neta;

de segur que no em fa cas.

Li he comprat boniques flors

de preats i variats colors.

Com ella passa i se’n riu

quan, de sobte, ve l’estiu.

Prou a prop de la mar,

he trobat a la mestressa;

avui, passa, porta pressa

i ningú l’ha d’esguardar.

Un núvol el cel traspassa

i es va buidant la bassa.


Cansat i sense atuell


Cansat i sense atuell,

passejo per la plana;

el cap com es desgrana

per aquest somni vell.

Si fora bon pagès,

hauria una promesa,

ben alta, trobant terra

amb treball poc entès.

Però no haig ni bona falç

ni aixada ni corbella

per tal de feinejar.

Com m’agradaria anar

allí on hi ha l’esquella

malgrat guanyar dos rals.


Com soc tan passerell


Si voleu, hauré de ser

mariner sense barca

que el capvespre entrebanca

quan enfila el carrer.

Segrestador de somnis,

versat en aldarulls,

vaig feinejar en els trulls

fins que aplegà el dimoni.

Avui, com cada dia,

em poso a demanar

per a emplenar el ventrell.

Com soc tan passerell,

confio que el demà

em porti nova vida.


Com em plora


El meu amic dimoni

renega del present

i espera altre futur.

Ho té més bé fotut

i haurà de perdre fe

a mans de sant Antoni.

Diria que ha baixat,

a l’escala del regne,

per no fer disbarat.

Li he demanat que espere,

entre un ramat d’ovelles,

sense somiar al capvespre.

Mireu-lo com em plora,

temptar, poc que li prova.


Faran nova troballa

 

La mare de les pors:

Ésser la Ventafocs!.

Anar, per estreta via,

farcint somnis lleugers,

viure sense diners

i creure de seguida.

Som a l’enmig del bosc

on manen els poderosos,

amb casa, fortuna, gossos

manta plantes plenes d’or.

I van per la contalla

amable del burgès,

però, un cop al mes,

faran nova troballa.


Perdo el cap


Tot planyent per no ser ric

ni em miro el melic.

A l’albada, ve el lliurar-se

d’aquest llit tot fet de palla,

hauria poca canalla

si menjar pogués amb quatre.

A la classe, ja se sap;

els pobres van endavant,

però esdevé la fam

i no aplega cap miracle.

De foteses, un grapat,

una lluita sense remei;

no he trobat el gran servei

i, de sobte, perdo el cap.


Fins a l’hora de sopar


A la plaça de la font:

una mossa, tres poncelles;

dues hores fent tombarelles

uns mossos amb molta son.

A les cases, enllestien;

disposades a casar,

criaran les noves vides

darrere de l’infantar.

A la plaça de la font,

com se senten les campanes:

unes noves, altres badades,

com s’afanyen en llençar sons.

Després vindrà el ballar

fins a l’hora de sopar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: