He robat aquesta flor i set poemes més
24 Juliol, 2024 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
He robat aquesta flor
Dues copes d’aiguardent
per a fer-me el valent.
Hi ha una mossa qui m’agrada
i que viu al meu carrer;
quan somriu, com s’esdevé
una joia ben preuada.
Fa tres mesos, em vaig dir:
Hauries de festejar-la!,
la vergonya és mal antic
i no sé com aturar-la.
He robat aquesta flor
del jardí del seu tiet,
li ofereixo aquest present
per si enceto nou amor.
El gall és tafaner
Com el gall és tafaner,
a la punta de l’albada,
s’enfila, amb mala cara,
al de dalt del gran paller.
Allí, esperona el gran sol
qui, de nou, surt i s’enfada;
altre jorn de fer l’estada
en un cel tan mentider.
La gallina pon un ou
perquè sap que la mestressa
ho espera com cada dia.
El pagès desperta i crida
perquè ha la ràbia encesa
i la riquesa no mou.
Seguir tots els passos
Al petit corriol del mas,
una deu escanyolida
va singlotant de per vida,
però ningú li fa cas.
El núvol passa lleuger
al dessota del cel blau;
avui, dibuixa, si escau:
una casa i un paller.
Com l’escola està tancada,
haig els llibres segrestats
i no goso ni tocar-los.
He de seguir tots els passos
d’aquells homes capficats
en portar joia i sabata.
Va ser a l’hora de morir
És el ric del vell carrer,
segrestador dels meus somnis,
també n’hi havia de bornis,
però m’escaien bé.
De petit, volia aprendre
ofici de bon diner;
acabà en matalasser,
ple de paciència i pervindre.
Amb una dèria infinita,
no aprengué a fer-me vell
ni gaudir d’un bell finir.
Va ser a l’hora de morir
quan vingué un passerell
per a fer-ne la predica.
Només vull homes de bé
Els camins de la fortuna
són difícils d’esbrinar,
pots anar aquí i allà
sense recollir ni engruna.
De savis i d’enterats,
en porto un cistell ple;
només vull homes de bé
i, ben sovint, faig salat.
Els camins de la fortuna
com em porten ben a prop
d’on la ginesta s’envola.
Prou perduda la corriola,
pugen la palla al coll
per a nodrir a la mula.
El mestre em posà a prova
Entre presses i averanys,
camino per la sendera;
una bruixa prou espera
per a recomptar-me els anys.
De petit, potser vaig ser
un minyó entremaliat,
tirant pedres, pispant blat
i renegant de la fe.
El mestre em posà a prova
amb passats indefinits
i adverbis d’anar enlloc.
Com quasi ho suspengué tot,
vaig perdre massa profit
per trobar una bona mossa.
Els estris en renglera
A la casa pairal,
on mana la mestressa,
el sol més prompte es lleva
i mai falta la sal.
Els estris en renglera,
llençols del tot brodats,
la cuina ben encesa;
a taula, són els plats.
Com l’esmorzar és a punt,
la pressa ha de posar-se
al capçal del gran llit.
La crida duu al marit
a despertar i llevar-se
sense aplegar al remuc.
Talment és així
Us faig sabedors,
sense massa pressa,
que, enllà la finestra,
resten els amors.
Les penses llunyanes
venen a l’engrós,
demano el repòs
i les hores vanes.
Talment és així
com tornen els somnis
a trobar un redós.
No sé si són dos
els preats dimonis
vestits d’organdí.