La flor de l'ametller i set poemes més
20 Febrer, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
La flor de l’ametller
I la flor de l’ametller
anuncia primavera,
vol aprendre a no voler
passejar per la quimera.
Com viurà enmig del tros
d’un pagès tossut i vell,
cada dia vol un mos,
però menja sense fe.
I l’ametller com brandeja
quan aplega el mestral
tot guarnit de la fermesa.
L’ametller haurà la pressa
i l’ametlla és al de dalt,
ben petita, sense enveja.
L’aranya com es desperta
Quan el sol posa escalfor,
l’aranya com es desperta,
vol filar, anar a la festa
per trobar un menjar bo.
L’aranya, ja ho sabeu,
és esquerpa i mentidera,
com fila sense cap pressa
per poder fer un bon mos.
La formiga, que la mira,
mentre recorre el corriol,
com s’enfada i quequeja.
Si no hagués tanta pressa
s’enfadaria amb el sol
i li faria una crida.
La mestressa enfadada
Quan aplega el febrer,
la xemeneia és encesa,
ben a punt, és la paella,
avui, toca de mariner.
I el vi com surt del cup,
l’aigua callada i fresca,
com s’enfada la mestressa
perquè no ho té tot a punt.
Però, ai, els comensals
porten gana, pa i cullera
per a encetar la menjada.
La mestressa enfadada
no trobarà cap escletxa
on encabir cebes i alls.
Parlaré a la nit
Parlaré, a la nit,
vora de la llar,
d’aquell temps passat
per matar l’oblit.
Era la feblesa
de cada matí
per deixar, al llit,
la vella peresa.
Poc o res a fer,
ni lluitar volia
amb el meu veí.
Poseu-me més vi
que em porti a la via
de somiar despert.
El riure entremaliat
El riure entremaliat,
la pensa fugissera,
ben posat a l’esclat,
ben galdós i tronera.
Amic dels seus amics,
garlaire i mentider,
lluitador sense fi,
heroi sense caler.
Però és un xic sord
i lluita, sense ganes,
en guerres sense dot.
Sempre agafat al got
com va llençant proclames
en platges sense port.
Cansat de fer lladrucs
Cansat de fer lladrucs,
lliurat al gran desig,
el viure enmig de rucs,
el porta al nou camí.
Voldria ser, al capvespre,
ben a prop de la llar,
el somni és el seu mestre,
el gaudi és amagat.
Empaita una mossa
qui el porta, al gran cim,
passant per la drecera.
Ella, diré, és bleda
i no en farà ni cinc,
però, en el fons, l’adora.
Vull posar residència
Ni sé per on es va
a la muntanya d’or,
però he llogat un ca
ferotge com un llop.
De segur que guanyem
tan ample paradís,
de segur que hi serem,
al vespre, abans de la nit.
Vull posar residència
al si del gran palau
i viure com un rei.
Algú posarà llei,
en ampla i dolça nau,
abans de la insolvència.
Doneu-me espardenya
En el regne llunyà
de savis incompresos,
la força he de posar
enmig de nous malmesos.
M’agrada esmicolar
la bona xocolata,
m’agrada endrapar
un gran tortell de nata.
Allí, en el bon convit,
com demano el tresor
i la gana ferrenya.
Doneu-me espardenya
per si aplega la por
o s’acosta la nit.
Epigrames (VI)
19 Febrer, 2019 09:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Menjar convida
a perdre temps,
a guanyar estima
a estrènyer, gens.
Poseu-me la feina
dessota d'un arbre,
l'estiu és culpable,
la mandra, la reina.
Vull un canteret
per anar a la font,
el vull xicotet,
foradat i tot.
Diu que la festegi
tots els dissabtes,
vull jugar a les cartes,
és millor que ho deixi.
Quan la nit la pren,
la mirada fosca,
es va tornant dolça
i l'amor com creix.
És tan maca la poncella
que m'obliga a festejar,
per la nit, no vull anar
puix la foscor em mareja.
Pare, quants diners
fan aquest miracle:
encetar el teatre
de l'agraïment.
La poncella maca,
avui, no hi és,
porta poca gana,
li manca interès.
Maria parla
del preu del vi,
del vi de taula,
em fa glatir.
Un pastor i cent ovelles
són un ramat,
unes blanques, d'altres negres,
és el que hi ha.
Per escriure una estrofa,
has d'emprar:
un llapis, una goma
i un full on navegar.
Porto una bossa
per als diners,
la bossa és prou buida,
com l'ompliré?
He anat a treballar
de bon matí,
després he esmorzat
ni l'amo he vist.
Cerco país
amb bona llei,
treball d'encís,
paga de rei.
La mare em deia:
Quan siguis gran,
ves treballant
si l'amo et deixa!
En una cella,
porto la son,
en una orella,
sento el seu nom.
La Verge gronxava
el més dolç Minyó,
després li cantava
fins veure com dorm.
Posaré Nadal
en el mes d'agost,
aniré al portal
per portar-li flors.
Enmig del cel,
interrogació:
Cal deixar el gel
per sentir escalfor?
La noia bonica
pregona sa veu:
Vull ser la més rica!
Ho pensa i s'ho creu.
Tinc, per a somiar,
una tarda plana,
un plat de baldana,
un beure de grat.
He anat a la plaça
a dos quarts de deu,
no és lletja ni és grassa,
ni guanya quan deu.
Per a tenir son,
cal un cementiri,
la taüt, un ciri
i la pau del món.
Per guanyar diners
ni cal altra ciència
que tenir paciència
i no perdre res.
Pensaments festius (VI)
19 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El vi em treu les paraules que tenia amagades.
Els diners sempre tenen els mateixos amics.
El vidre és perillós, en sentir-se ferit.
El voler és la part important de la vida, el ser l'altra.
Els àngels treballen a la fàbrica de la neu.
Els homes intel·ligents deuen tenir ulls grossos i llengua curta.
Els diners són les guerres en la pau.
Els animals són el defecte de la natura.
Els diners se'ls emporta el vent de l'infortuni.
Els balcons són les bosses de les cases.
Els cabells són els parents de les idees.
Els homes de cap del demés no en deuen tenir gaire.
Els combats varien la guerra que sempre és la mateixa.
Els costums són els murs del manicomi.
Els déus mai estan ajupits.
Els rics es coneixen per la permeabilitat de la pell.
Els núvols solen ser els que l'amollen des de més alt.
Els rics potser no aniran al cel però el seu infern serà més còmode.
Els diners han deixar l'aire en segon pla.
Els fils de penjar roba són fils sense neguits.
Els ulls em tanquen la porta de la realitat.
Els rics s'allunyen i els pobres em volen fer la traveta.
Els homes de ciutat i els fulls d'un llibre són molts però no es coneixen.
Ella és l'últim principi i el primer fi.
Els núvols són els missatgers de la vida.
Els llamps recarreguen les cuques de llum.
Els metges només desitgen que els malalts no arribin a morts.
Ella és tot el què em dóna aixopluc.
Els meus encerts caben en una fiblada.
Els mitjons són guants avergonyits.
Els morts solen créixer abans d’esclatar.
Els núvols de pluja són els més tendres.
Els ossos del plat són les pedres del camí.
Els pagesos quan caven no saben que els diners volen.
Em diu que sóc ignorant com si jo no ho sabés.
Els passadissos solen ser els patíbuls de penjats il·lustres.
Els pastors pobres sempre tenen les ovelles amb més preu.
Em molesta el fred perquè fa el cos més petit.
Els pecats seran tan nombrosos com les pomes de la terra.
Els pèls són els arbres secs de la pell.
Els pobres envelleixen, els rics passen edats.
Els qui estiren el sol van fer vaga a la terra de Gabaó.
Els records són retalls de la pel·lícula humana agradable.
Els rics deuen ser més bruts, per això tenen més cambres de bany.
Els somnis moren empesos pels dies.
Els terratrèmols són els signes de por de la mare terra.
Em sento perdre l'esperit i guanyar cos.
Els ulls de l'home xuclen i endrapen sense assaborir.
Els vestits de marca són fruit de l'enyorament dels col·legis de prestigi.
Poemes curts (VI)
19 Febrer, 2019 09:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la roda roda
i va fent camí
que porti la nova
puix ha de venir
a emplenar la bossa.
Deixeu-me posar,
al bagul dels somnis,
tots aquells dimonis
qui vindran demà,
tinc por de l'oprobi.
Mariner d'aigua ben dolça
quan apleguis a la mar,
has de dir-los que he guanyat,
però no he portat penyora.
Tot un reguitzell
de velles formigues:
caminen, caminen,
van al formiguer,
és el seu castell.
L'amor dormia
dessota l'om,
somnis hauria,
del tot, pregons,
era migdia.
Barca vella dorm a port,
sobrevola una gavina,
fora el moll tot és boirina,
barca endins tot és record.
Paraules emprades,
per parlar d'amor,
creixen estorades
ben plenes de por,
ella, no té cor.
Si la rosa parla,
que parli per mi,
conti, a l'estimada,
que la vull així,
sóc tan ruc encara.
Mourà el vent
les noves fulles
del tot dient:
Voleu, porugues!
El terra és verd!
M'ha dit el sol,
del tot conscient:
Viatjo sol
cap a ponent!
Ningú el sent?
Doneu-li la rosa
fresca del jardí,
si ha de ser promesa,
n'estarà per mi,
són minuts de festa.
A la lluna plena
no li cal galant,
ella és tan superba
que estimarà quan
no es senti ofesa.
La mar gronxava:
amunt i avall,
ones portava
al devessall,
desfent la platja.
No he de venir
si no em convides
ni podré sentir
quan a amor crides,
ploro tant per mi.
La jove estimada,
amb cistell florit,
passa per la plaça
per trobar l'amic,
no ha vingut encara?
El pobre pagès
tenia una filla,
però, amb pocs diners,
casar-la voldria,
feina per a fer.
Com sento el món
bastint els teus ulls,
tan farcits d'esculls,
tan fets a l'enyor,
com dir-te que et vull?
A la nova nit
on l'amor fugia,
vaig dir-li: Sabia
que restar adormit
no porta altre dia!
Suporto el bé,
el si de les paraules,
anar per taules
on mai em deixen ser,
vull noves baules.
Cansat, tot arraulit
frisós de sentir els llavis,
diran el savis:
Ja t'ho havíem dit!
Massa calvaris.
Pensaments divins (V)
14 Febrer, 2019 16:47
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Déu ens prohibeix escriure més de vint paraules seguides.
Déu proposa variants sexistes en algun manament.
Déu és el Pare, doneu-li les factures.
Sant Pere fa dues setmanes que busca un manyà.
No puc entrar al cel, necessito la fotocòpia compulsada.
Llogo àngel custodi tot el cap de setmana.
He triat ser catòlic, sóc pobre i vegetarià.
Ben mirat, el Judici Final es farà al capvespre.
Estic en gràcia de Déu, però voldria millorar.
Estimat Pere: Deixa les claus sota el ficus!
La Verge es queixa: Jesús no vol sortir de casa!
He tornat del cel decebut, hi ha poc ambient.
Satanàs es prepara per caure en la temptació.
Al cel, el metro tanca a les deu i deu de la nit.
Satanàs té problemes de pes, s’atipa de fregir pecadors.
He mort sense pecat, he anat al cel a peu.
Si has d’anar a l’infern és millor que demanis hora.
El pecat va ser mortal, però valia la pena.
Jesús mai juga als escacs, li fa cosa la sort del rei.
Satanàs no vol seguir, està tip de ser el dolent.
He provat d’anar al cel, tots els seients estan numerats.
Aniria al cel, però tinc al·lèrgia a la cera.
Déu vol estalviar, vendrà rosaris en persona.
Un Pare Nostre més i a l’esbarjo.
Déu recomana arribar a sants abans de la quaresma.
Es demana al personal de terra que passi per recepció.
Satanàs ha pujat al cel per concretar el dia del Judici.
Satanàs té molta pena, dos dimonis s’han fet bons.
Déu repassava els manaments i ha notat que en falten.
Déu és el meu Pare, crec que es va separar.
He anat a l’infern amb l’àngel de la guarda.
He fet la traveta a un dimoni, però sense mala intenció.
Per anar al cel, quin autobús he d’agafar?
Tinc pocs pecats, però me’ls estimo.
Satanàs diu que el seu cos és un pebrot.
Els sindicats d’àngels demanen una mica de marxa.
Satanàs obligarà la dutxa abans d’entrar a la caldera.
Déu no suporta els tests d’intel·ligència.
He fet tres pecats, però dos no entren a concurs.
Jesús necessita dotze ovelles que no mosseguin.
Anava cap al cel quan m’ha vingut el riure.
Déu m’escolta, li he vist una orella.
Satanàs rebrà els dissabtes de quinze a setze hores.
Jesús ha demanat la Setmana Santa al juliol.
Judes plora, ha perdut vuit monedes.
Déu farà tard, ha trobat un control.
Satanàs és infal·lible, mai encerta la grossa.
Ja era prop del cel quan he perdut el certificat.
Un sant fa miracles, l’altre els posa en caixa.
Només sóc un pecador, en voldria ser tres.
Deixeu-me entrar al cel, em portaré bé!
A cap d’any, canvien les portes del cel, les posen de torró.
Satanàs té la grip A, sempre està al dia.
Necessito caldera a la zona “wifi”.
Hagués pogut morir amb gràcia, però vaig ensopegar.
La lliga antialcohòlica ha decidit suprimir una de cada tres misses.
Jesús parla amb anglès, diu: “My God” (El meu vas).
Per anar al cel, cal tenir gràcia: Aprèn a ballar!
Jesús està disposat a fer miracles sense xarxa.
Pensaments educatius (V)
14 Febrer, 2019 16:41
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
El mestre té vocació, sobretot boca.
Els nens porten un àngel, sovint es perd.
Els alumnes aprenen, caldrà desmotivar-los?
Quasi sabien com era la neu quan començà a ploure.
La classe anava bé, fins el gaiato era nou.
Com amb vint-i-cinc alumnes no n’hi havia prou, ara, volen aprendre els pares.
Per aprendre les piràmides he hagut de sacrificar tres faraons.
Els resultats han de ser bons, no cal saber la gravetat de les ferides.
La gran solució matemàtica ha estat no comptar amb pessetes.
No saben la composició de la pedra, però tenen bona punteria.
Si no són espavilats, siguin poca vergonyes civilitzats.
El millor mestre no és el sabut sinó l’adaptable.
Quan Jesús ensenyava, no hi havia objectius terminals.
La mare va fer-me saber que arribaria tard a escola.
El jove va anar dels nombres primers a conseller de banca.
Hi havia un temps on la saviesa viatjava amb guix.
Ensenyaven a les fosques, era una escola privada.
El llapis xiuxiuejava als dits les paraules que escriuria.
Si llegeixo amb el cap, qui esborrarà les errades.
Estic confós, he posat suficients insuficients?
M’ha costat menys comptar els grans de sorra que posar-los nom.
Demà les classes comencen a les nou, no obstant podeu agafar-les a l’esbarjo.
Va ser una lliçó ocasional, la vaig trobar a les rebaixes.
De les vegades que no m’han fet cas podria escriure un llibre.
Les respostes intel·ligents solen viure en un forat negre.
He provat nous aires a l’escola, no em trec els refredats de sobre.
Sortint d’una reforma educativa, he hagut de confessar-me.
Ajunteu dos mestres i començaran a plorar.
Cal mesurar la perillositat del saber.
Estic content, saben que un radi no es menja.
Els he deixat amb un dubte, no caldrà tancar la porta.
Mai he comprès perquè no surten volant.
Sóc feliç, només sis alumnes em malparlen.
Estan aprenent força, és la segona lliçó de física.
Hi ha silenci respectuós, la tronada és a prop.
Podeu seure, inclús fer servir cadires.
Va fer-me una crítica constructiva: una bona traveta.
Aquest curs m’han tocat dos aprenents de Judes.
De moment, m’han regalat una corona d’espines.
Són educats, se’n burlen d’un en un.
Li he dit al metge: Només els odio cinc dies cada setmana!
Hem de fer un experiment, ara, estem pregant.
Ja sé que el seu fill en sap més, però sigui discreta.
No hi ha escoles per a nens intel·ligents, no fan falta.
Sé que poden callar, però els ho recordo.
Cal pujar el preu dels paraigües, avui, hi són tots.
Es demana a l’alumnat que utilitzi les portes de tant en tant.
Ara, netejarem la classe i traurem els plàstics dels llibres.
Encara que el be sigui petit, no s’escriu amb be baixa.
El nen aprèn, ja menysté en català.
Ha estat mala sort, passava pel davant la porta quan sonà el timbre.
Un emperador és un nen a casa de l’àvia.
Per suportar millor els alumnes, m’he apuntat a fer castells.
L’alumne té memòria selectiva, no recorda cap nom de verdura.
Jesús va anar al desert, era un carrer sense pastisseria.
Si calleu, us deixaré triar la nota.
Tenen tants llibres que obliden per a què serveixen.
Epitafis (V)
14 Febrer, 2019 16:34
Publicat per jjroca,
Epitafis
No he dit a ningú que he mort.
Us recomano no morir en dilluns.
Suposo que no m’empaitareu.
Conservo un parell de dubtes vitals.
Més cianur, si us plau.
He mort sense trencar l’estadística.
Una vegada, era un home...
No he pogut llegit l’esquela.
No és veritat que me n’he anat sense adonar-me’n.
Què vol dir...? Ens ha deixat.
Per què no heu vingut a l’enterrament?
Gràcies per venir!
Crec que he descansat prou!
Cerco la pau per descansar plegats.
No hi ha manera de trobar feina.
Encara no m’he llevat la por de sobre.
Em faria il·lusió aprendre a cantar.
Suposo que no voleu diners.
Ho sento, no puc perdre més temps.
He apujat les tarifes per escoltar.
Us podria aconsellar, però resulta car.
Això, és com un fons d’inversions.
Reconec que no va ser una mort espectacular.
M’estic quedant en un no res.
He declarat la setmana sense flors.
Un dia, em van dir una missa.
Ara, resulta que la veïna està casada.
En podria dir de coses!
Ni sé com me’n sortiré!
Hauria de fer-me amic d’un dentista.
No tinc massa clar quan he de cobrar.
No és que la feina atabali.
Ara, estic d’amagatotis.
Si vols veure’m, truca tres cops.
Estic mort per interès.
He provat de conduir, però no.
Tinc ofertes per fer de dimoni.
Cerco viu que em faci d’apoderat.
He de canviar l’horari de visites.
No m’agrada la moda de ciris d’aquest any.
No ploris que ja et conec.
Ho sento, no recordo com et dius.
Trobo que encara et fas vell.
No m’importaria mudar-me.
No oblidis portar-me flors.
Fa dies que no puc escriure.
Estic castigat de cara al sostre.
Ho sento, però tinc feina.
Encara estàs enfadat?
He sortit a fumar.
Us puc revendre dues entrades del cel.
Tinc prohibit vendre il·lusions.
Estic trist, he de tornar en un mes.
El cor m’ha dit que té vacances.
De salut, ara bé, gràcies!
Menys crits i més pregar!
De què estàvem parlant?
Necessito una mica d’intimitat.
Pensaments festius (V)
14 Febrer, 2019 09:34
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El temps és l'amic que ens deixa.
El pensament del pobre ni, a ell, li importa.
El salari va fer veure a l'home: Els dies no passen debades.
El temps viu: Tots el voldríem matar.
El sol és l’amic que obliga i avergonyeix.
El savi sap llegir sense lletres.
El temps és un pertinença massa deslleial.
El sol mai dóna l'esquena.
El què m'empipa del temps és que no té preu.
El temps se'ns emporta a bocins.
El sol, a l'hivern, corre perquè fa tard.
El seient és l'únic company que ens suporta i mai s'ofèn.
El son és l'illa dels pobres.
El vent recorda: Res resta en pau.
El sentiment diví de l'home li ha fet fer un camí estret per als núvols.
El temps te'l prenen amb l’excusa de tornar-te’l.
El què molesta als vells és l'exposició de les seves mancances.
El sentit comú fa adonar a l'home que no necessita tants botons per viure.
El vent s'emporta el present a la casa del passat.
El silenci és el mut de la casa.
El què no he entès mai és com poden posar els músics dintre el disc.
El silenci viu al palau de la solitud.
Els anys són els prestatges de la vida.
El so del vent tremola de por.
El treball sembla ser l'única part imprescindible de l'home.
Els anys són l'orla dels malfeiners.
El sol corre darrera la fosca sense agafar-la.
El vent s'enduu de viatge l'aire que ens pertanyia.
El son és dolç però és la vigília qui omple l'olla.
El submarinista poruc es compra el gran aquari.
Els déus tenen ulls que miren endins.
El televisor em trenca la pau del castell.
El vi recull la fluïdesa del paisatge.
El temps del meu cos és temps que m'estimo.
Els diners no poden ser paper mullat.
El tocador ve a ser el sagrari de les deesses.
El treball més fructuós és la recerca de la inutilitat.
El tremolor és la finestra oberta de la vida.
El vidre és un ser clar, pla i gens avariciós.
El tren va ésser la primera cafetera mòbil amb grans blancs adelerats.
El valor és el cordill que uneix el cervell i l'entrecuix.
El vals és el pèndul musical vestit de festa.
El vidre vol ser la frontera freda del carrer.
El vent cerca a les faldilles el molí que no troba mai.
Els diners són les disfresses de paper més cares i estimades.
El ventall és un ocell captiu amb una sola ala.
El veritable miracle és la paciència de la mare Terra.
El vestit és la vergonya guarnida de colors.
El somni de la nit i set poemes més
12 Febrer, 2019 06:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El somni de la nit
El somni de la nit
s’atura a l’albada
quan sento que s’enfada,
de sobte, el millor amic.
Venim de festa grassa,
de beure i de menjar,
tot ho deixem enllà
per si no guanyem massa.
El vent dirà que vol
parlar amb els molins
per a crear farina.
No vull aprendre quina
és l’hora dels mesquins
qui ens vestiran de dol.
Enmig d’exabruptes
No vull saber més
que quatre conceptes,
haig poques receptes
per guanyar interès.
El monstre desperta
innobles passions
ni els dolents són bons
ni la joia, ofensa.
La munió de dubtes
ens porta al recés
en passar les hores.
Vindran els tanoques
per a guanyar pes
enmig d’exabruptes.
Les mancances de la llum
Les mancances de la llum,
el desig de les pensades,
totes les taules parades
per a esclatar en un punt.
Batalles per a encetar,
ran de la joia, badallem,
els innocents no hi caben
i demanen demanar.
Un dimoni atrafegat,
un àngel qui s’ho rumia
i quatre causes de sant.
De pobres, no en volem tants
i un savi s’humilia
per trobar udols de gat.
Saltironar per les teulades
Com el miol del jove gat
omple balcons i finestres,
el febrer ha començat
i conviden a les festes.
Festejar li ve de grat,
saltironar per les teulades,
una mixa l’ha deixat
a punt d’haver les pensades.
Li contaria, a la nit,
una història de lloança
per arribar a promès,
puix el trobo, en el recés,
demandant una jornada
on convertir-se en marit.
Com som pocs
Com no hi havia
res a fer,
menjaria
un poc o més,
però el jou
és important
i l’enrenou
no serà menys.
Una història
se m’emporta
a altres llocs.
Com som pocs
ni ens pertoca
el fer cridòria.
Van a la feina
Les formigues,
al corriol,
són amigues,
però els dol.
Quan la feina
és amanida,
la veïna
ni la crida.
Les formigues
van a feina
a hora primera.
Primavera
vol ser reina
sense mides.
A resultes
A resultes
de no ser,
va el primer
a fer les mudes.
Com encara
és viu el fred,
vull ser a casa
tot l’hivern.
És un temps
massa feiner
i esporuguit.
Diu l’amic
que no pot ser
guanyar a l’ensems.
Queda el vent
Caminant
sense camí,
estadant
sense veí.
I tot va
on vol el Déu,
qui ha d’anar
ben lluny a peu?
Queda el vent
menant la pols
i criticant.
Vol l’infant
sortir de l’ou
perquè no el sent.
Poemes curts (V)
11 Febrer, 2019 18:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
El vent tafaner
entra per les golfes,
ho troba desert
sense nens ni dones,
fugir prefereix.
Com fer-li saber,
a mon preat amor,
que ho he perdut tot,
no em queda ni ser
nosa del seu cor.
La rosa portava
el semblant ben trist
ni troba el neguit
de l'enamorada,
algú l'haurà vist?
A poqueta llum,
quan el sol s'allunya,
com creix l'embalum,
com minva l'escuma
ni xerren els ulls.
El cavall del cavaller
no vol fortuna,
s'acomoda amb la llum
més bé freda del febrer,
sense aventura.
Quan l'hivern se'n va,
amb la galta freda,
crida a primavera
per si vol tornar,
era prop de l'era.
Per trobar la solitud,
la virtut com s'afanya,
em diu que ve de l'Espanya
carregada d'aixoplucs
i de migranya.
Perdut el temps
en pou pregon,
demano al món
que porti: fred,
abric i sou.
A poqueta nit,
ve el festejar,
quan el dia és clar,
tot és ensopit,
qui, aquest fet, no sap?
Anirem plegats,
sense melangia,
a prendre la mida
d'aquell temps passat
quan fèiem la via.
El desert proper
allunya el saber
tant com li convé,
com m'agradaria
que fos el darrer.
Amb les pedres,
que m'estimo,
he bastit el meu deler,
un reclam on us convido,
on em sento com un rei.
Les orenetes
avui pregonen
que han arribat,
trist m'han trobat
i m'esperonen.
No tinc ni son
ni hores feixugues,
totes són porugues
ni saben per on
trobaran les mudes.
Amb un pobre amic,
passo les vetllades,
com parlem de fades
i de déus antics,
són les acaballes.
Sentia, Maria,
a l'amor venir,
li digué que sí
perquè ho entenia,
com li cal mentir.
Paraules al vent
el món les recorda,
no li pregunteu,
mai respon quan toca,
potser és massa vell.
No he vingut al cementiri
per trobar un lloc,
he aplegat pel gran misteri
de saber on sóc.
Deixeu-me anar
on pugui sentir
aquell bell morir
que sembla llunyà,
però haurà de venir.
Al desert, dormien
els somnis daurats,
els qui no han estat
com penen i criden,
com volen la part.