Encetem les dates i set poemes més
04 Febrer, 2019 06:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Encetem les dates
Encetem les dates
d’aquest jove any,
prou seques les branques
dintre un somni estrany.
Benvinguts els núvols
qui porten la neu,
lluny els dies rúfols
qui porten sa creu.
I tot s’esdevé:
calmat i mediocre,
gelat i furtiu.
Desfet trobo el niu
d’aquell ocell pobre
qui tot ho perdé.
Era dormilega
Era dormilega
en el cru hivern,
ple d’una saviesa,
buit de minsa fe.
Quan, la casa nova,
vella esdevingué,
restà la cassola,
tou el pensament.
El carrer, desert,
enyora la plaça
i els vailets jugant.
No trobarem sant
que ens deixi la gràcia
vora del cloquer.
Somiar i no fer res
I tot d’una l’ametller,
el gran fill de la nissaga,
com em diu que ja es cansa
de somiar i no fer res.
És llençarà a l’aventura
de bastir les noves flors,
les vol maques de color
i ben fines de textura.
Ben posat en tal empresa
ignora el sol i el fred
perquè se sent obligat.
Li demano que l’embat
sigui tou, prou estrafet
mancat de ràbia i enveja.
Segurament, el llop
Segurament, el llop
es posa la disfressa
per si troba l’ovella
i estima fer un mos.
Però el seu present
és trist i mentider,
voldria ser primer,
el pot el pensament.
Com udola a la lluna
en ser en ple hivern
i raure a la nostàlgia.
Voldria altra màgia,
però el somni es perd
en ombra inoportuna.
Podria ser a l’espera
Demano per a mi:
la pausa sense guerra,
la taula amb una gerra,
escalf enmig la nit.
Sóc vell i matusser
enmig de la gran pensa,
estimo la fermesa,
un riure escadusser.
Però m’agrada el seny
bastit en aigua clara
amb una pluja vera.
Podria ser a l’espera
de la fruita estimada
per si joia esdevé.
Per fer i desfer castells
M’agrada el sentir:
la pausa de la nit,
el bon abric del llit,
la joia de dormir.
Per fer i desfer castells,
hauré les hores plenes,
enmig vindran les penes
per emplenar atuells.
I ric perquè me’n ric
de les hores perdudes
cercant la bona sort.
Lliurat al meu amor,
accepto noves mudes
mentre somio un pic.
Els dubtes i volers
La pressa de la por
ha pujat a les golfes,
allí, romanen totes
les tardes sense or.
Barques i mariners
enmig de la fortuna,
com petjo, una a una,
les places del mai més.
Els dubtes i volers
han de perdre mesura
en pobra solitud.
Em deixo la virtut
posada a gran altura
per a no perdre més.
La rauxa és amanida
Com haig molta peresa,
ni penso en el mai més,
escric sense interès,
sense somiar ni pressa.
Vindran els lladregots
a prendre’m l’alegria,
espero la companyia
de tres o quatre amigots.
I vaig, entre murmuris,
a traspassar els camins
i lliurar-me a la vida.
La rauxa és amanida
i demana arribar fins
que, de guanyar, et curis.