Epigrames (VI)
19 Febrer, 2019 09:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Menjar convida
a perdre temps,
a guanyar estima
a estrènyer, gens.
Poseu-me la feina
dessota d'un arbre,
l'estiu és culpable,
la mandra, la reina.
Vull un canteret
per anar a la font,
el vull xicotet,
foradat i tot.
Diu que la festegi
tots els dissabtes,
vull jugar a les cartes,
és millor que ho deixi.
Quan la nit la pren,
la mirada fosca,
es va tornant dolça
i l'amor com creix.
És tan maca la poncella
que m'obliga a festejar,
per la nit, no vull anar
puix la foscor em mareja.
Pare, quants diners
fan aquest miracle:
encetar el teatre
de l'agraïment.
La poncella maca,
avui, no hi és,
porta poca gana,
li manca interès.
Maria parla
del preu del vi,
del vi de taula,
em fa glatir.
Un pastor i cent ovelles
són un ramat,
unes blanques, d'altres negres,
és el que hi ha.
Per escriure una estrofa,
has d'emprar:
un llapis, una goma
i un full on navegar.
Porto una bossa
per als diners,
la bossa és prou buida,
com l'ompliré?
He anat a treballar
de bon matí,
després he esmorzat
ni l'amo he vist.
Cerco país
amb bona llei,
treball d'encís,
paga de rei.
La mare em deia:
Quan siguis gran,
ves treballant
si l'amo et deixa!
En una cella,
porto la son,
en una orella,
sento el seu nom.
La Verge gronxava
el més dolç Minyó,
després li cantava
fins veure com dorm.
Posaré Nadal
en el mes d'agost,
aniré al portal
per portar-li flors.
Enmig del cel,
interrogació:
Cal deixar el gel
per sentir escalfor?
La noia bonica
pregona sa veu:
Vull ser la més rica!
Ho pensa i s'ho creu.
Tinc, per a somiar,
una tarda plana,
un plat de baldana,
un beure de grat.
He anat a la plaça
a dos quarts de deu,
no és lletja ni és grassa,
ni guanya quan deu.
Per a tenir son,
cal un cementiri,
la taüt, un ciri
i la pau del món.
Per guanyar diners
ni cal altra ciència
que tenir paciència
i no perdre res.
Pensaments festius (VI)
19 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El vi em treu les paraules que tenia amagades.
Els diners sempre tenen els mateixos amics.
El vidre és perillós, en sentir-se ferit.
El voler és la part important de la vida, el ser l'altra.
Els àngels treballen a la fàbrica de la neu.
Els homes intel·ligents deuen tenir ulls grossos i llengua curta.
Els diners són les guerres en la pau.
Els animals són el defecte de la natura.
Els diners se'ls emporta el vent de l'infortuni.
Els balcons són les bosses de les cases.
Els cabells són els parents de les idees.
Els homes de cap del demés no en deuen tenir gaire.
Els combats varien la guerra que sempre és la mateixa.
Els costums són els murs del manicomi.
Els déus mai estan ajupits.
Els rics es coneixen per la permeabilitat de la pell.
Els núvols solen ser els que l'amollen des de més alt.
Els rics potser no aniran al cel però el seu infern serà més còmode.
Els diners han deixar l'aire en segon pla.
Els fils de penjar roba són fils sense neguits.
Els ulls em tanquen la porta de la realitat.
Els rics s'allunyen i els pobres em volen fer la traveta.
Els homes de ciutat i els fulls d'un llibre són molts però no es coneixen.
Ella és l'últim principi i el primer fi.
Els núvols són els missatgers de la vida.
Els llamps recarreguen les cuques de llum.
Els metges només desitgen que els malalts no arribin a morts.
Ella és tot el què em dóna aixopluc.
Els meus encerts caben en una fiblada.
Els mitjons són guants avergonyits.
Els morts solen créixer abans d’esclatar.
Els núvols de pluja són els més tendres.
Els ossos del plat són les pedres del camí.
Els pagesos quan caven no saben que els diners volen.
Em diu que sóc ignorant com si jo no ho sabés.
Els passadissos solen ser els patíbuls de penjats il·lustres.
Els pastors pobres sempre tenen les ovelles amb més preu.
Em molesta el fred perquè fa el cos més petit.
Els pecats seran tan nombrosos com les pomes de la terra.
Els pèls són els arbres secs de la pell.
Els pobres envelleixen, els rics passen edats.
Els qui estiren el sol van fer vaga a la terra de Gabaó.
Els records són retalls de la pel·lícula humana agradable.
Els rics deuen ser més bruts, per això tenen més cambres de bany.
Els somnis moren empesos pels dies.
Els terratrèmols són els signes de por de la mare terra.
Em sento perdre l'esperit i guanyar cos.
Els ulls de l'home xuclen i endrapen sense assaborir.
Els vestits de marca són fruit de l'enyorament dels col·legis de prestigi.
Poemes curts (VI)
19 Febrer, 2019 09:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la roda roda
i va fent camí
que porti la nova
puix ha de venir
a emplenar la bossa.
Deixeu-me posar,
al bagul dels somnis,
tots aquells dimonis
qui vindran demà,
tinc por de l'oprobi.
Mariner d'aigua ben dolça
quan apleguis a la mar,
has de dir-los que he guanyat,
però no he portat penyora.
Tot un reguitzell
de velles formigues:
caminen, caminen,
van al formiguer,
és el seu castell.
L'amor dormia
dessota l'om,
somnis hauria,
del tot, pregons,
era migdia.
Barca vella dorm a port,
sobrevola una gavina,
fora el moll tot és boirina,
barca endins tot és record.
Paraules emprades,
per parlar d'amor,
creixen estorades
ben plenes de por,
ella, no té cor.
Si la rosa parla,
que parli per mi,
conti, a l'estimada,
que la vull així,
sóc tan ruc encara.
Mourà el vent
les noves fulles
del tot dient:
Voleu, porugues!
El terra és verd!
M'ha dit el sol,
del tot conscient:
Viatjo sol
cap a ponent!
Ningú el sent?
Doneu-li la rosa
fresca del jardí,
si ha de ser promesa,
n'estarà per mi,
són minuts de festa.
A la lluna plena
no li cal galant,
ella és tan superba
que estimarà quan
no es senti ofesa.
La mar gronxava:
amunt i avall,
ones portava
al devessall,
desfent la platja.
No he de venir
si no em convides
ni podré sentir
quan a amor crides,
ploro tant per mi.
La jove estimada,
amb cistell florit,
passa per la plaça
per trobar l'amic,
no ha vingut encara?
El pobre pagès
tenia una filla,
però, amb pocs diners,
casar-la voldria,
feina per a fer.
Com sento el món
bastint els teus ulls,
tan farcits d'esculls,
tan fets a l'enyor,
com dir-te que et vull?
A la nova nit
on l'amor fugia,
vaig dir-li: Sabia
que restar adormit
no porta altre dia!
Suporto el bé,
el si de les paraules,
anar per taules
on mai em deixen ser,
vull noves baules.
Cansat, tot arraulit
frisós de sentir els llavis,
diran el savis:
Ja t'ho havíem dit!
Massa calvaris.