Pensaments festius (VII)
26 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Ella és i jo ho voldria.
Em deu estimar perquè m'ignora.
Em dóna força poder perdre la batalla de cada dia.
Em fan seure perquè no tenen tarima.
Em fastiguegen les adulacions mal presentades.
Em passo l'estona agradant-me i rebutjant-me.
Em preocupa el seriosos que són els que surten de l'església.
Em sentiria més lleuger si m'oblidessin.
Em sento estranger però desconec l' idioma.
Empresonar el temps no té preu.
Visc presoner d'un cos inservible i necessari.
En agafar-li la mà, va desfer la solitud dels déus.
Volen ser les lleis, les autopistes de peatge de la llibertat.
En algun lloc, hi ha el temps amuntegat.
En aprendre poc, decidí tancar la porta de la reflexió.
En baixar del cavall, va perdre dues potes.
En cada carta, em despullava sense treure'm tota la roba.
En cada casa, he trobat les restes d'una desfeta.
En cada full blanc, hi ha un futur incert.
En cada llàgrima, hi ha un silenci estrident.
En cada ratlla de paper, deixo una taca del meu pensament.
Viure és l'allunyament de la innocència.
En caure el mirall dels déus, va deixar el món ple de llacunes.
En comprar la desena anell, va assumir que no podia fer tanta feina.
En el cor de tot home, hi ha un racó de quietud.
En el meu cos, he escrit tot el passat.
En el món del golf, el final es trobar un forat negre.
En estimar-la, em vaig perdre en el fons dels seus ulls.
En fer-me gran, m'he adonat que aquest món no és el meu.
Viure és un temps inestable.
Volia ser savi, però no tenia lloc on guardar la saviesa.
Xerrar és donar tombs pel país de les mentides.
Vestit d'home, que puc fer sinó ensopegar.
Vindran dies i tornaran les fosques.
Visc en una vida on no he sabut trobar el meu lloc.
Viu molt poca gent de la meva fermesa.
Viure és anar notant que et vas morint.
Poemes curts (VII)
26 Febrer, 2019 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni pressa tinc
ni sento la virior,
és un estat traïdor,
em dono per servit,
de fet, ni és el meu lloc.
Tinc tant de fred
que sento la temença
de jaure amb la creença
que quasi està tot fet,
és minsa complaença.
Estimar us estimaria
les nit d'hivern,
amb desesper,
ple de follia,
ho tinc prou verd.
Dolça fada dorm
enmig del si
del preat bosc,
dessota un pi,
amb caire dolç.
Sentir la veu,
la llunyania,
la lletania
de trobar un déu,
com cada dia.
Aplego d'hora
per trobar el redós,
estimat d'un cos
qui tot ho acarona,
un plaer galdós.
Estimar un sol
que neix cada dia,
que sent la follia
d'un perdut amor,
doneu-me altra vida.
Haver el gran dubte
de l'amor primer,
anar pel carrer,
sense mel ni sucre,
tot cercant el cel.
Voldria dormir
en el si del prat,
enmig l'entrellat,
per a saber si
seré l'estimat.
Demano a la rosa
del jardí d'enmig
que porti el desig,
per dir-te: Reposa,
nostra és la nit!
Si l'amor demana
aquest mirar dolç
que vingui aquest clos
a parar-te casa,
ben maca, amb sol.
Una rosa sola,
viatjant a peu,
aplega a les deu,
vol trobar-te d'hora,
abans que Morfeu.
Les paraules toves
no faran camí,
només les més dolces
apleguen al si,
esperen les tornes.
Una nina reia
al balcó estant
en veure l'ofrena
del jove galant:
pors amb espardenya.
Com m'agradaria,
a l'abril florit,
trobar companyia:
de taula i de llit,
plena fantasia.
Per valls i conreus,
plana primavera
amb una mà estesa
amb ullets de nen,
és tan encisera.
La deessa jove
demana per mi,
diu que, ser tan pobre,
és un fet mesquí,
no es pot ser mediocre.
En passar l'hivern,
amb la flor primera,
conta primavera:
allunyat el fred,
torna a casa seva.
Us deixo el déu
per si abelleix
sentir-vos rei
de cap a peus,
no m'ho pagueu.
Si l'amor demanes
que vingui ben d'hora,
que et trobi ben sola
per gaudir debades
d'un sol sense ombra.
Epigrames (VII)
26 Febrer, 2019 09:06
Publicat per jjroca,
Epigrames
El bon Déu
ha proposat:
Menjar barat,
viatjar a peu.
Com em cal tenir,
si li plau al cel,
cara de fidel
i cor de mesquí.
Diu que tant m'estima
com el gat al gos,
poseu medicina,
ompliu el sarró.
Al palau del rei,
no hi ha tenebres,
puix posen candeles
en tots els indrets.
Poseu-me Pare,
altre sarró,
vull quelcom dolç
per al viatge.
Amb sis lletres
i un diner,
ni aprendré
ni seré mestre.
Tenia una núvia
amb casa i jardí,
un somni mesquí
i un cap que rumia.
A la taula estant,
ve la memòria,
porta cridòria,
se'n va dansant.
Al carrer d'enmig
no rauen tenebres
ni clouen parpelles
abans de dormir.
El vent de dalt
no porta pressa,
sap que penetra
i porta el mal.
Pobres paraules
del dolç amor,
van per les taules,
ho volen tot.
Mare, la primavera
porta remor:
la bonior de l'abella
entre mil flors.
Estic esperant
la dolça Parca,
la vull galant,
suau mentre mata.
Ni l'amor primer
fou tan mentider
ni l'amor segon
em portà la sort.
Amb ulls porucs,
semblant de fada,
l'enamorada
plena d'ensurts.
Una casa i un jardí,
l'amor demana,
una casa per gaudir,
un jardí per a fer estada.
Per anar a l'escola,
no porteu pressa,
puix la saviesa
no corre, escola.
La mare cantava
cada matí,
després pregava
fins a la nit.
Amb la mà esquerra
i un xic de menjar,
s'arrauleix la fera,
se li tomba el cap.
Han pres la pensa
per un diner,
perdrem la guerra,
després ploreu.
Mireu com pujo
a l'alturó,
quatre gambades,
sóc dalt de tot.
Tinc una núvia
en un palau,
mai l'hauré rica,
però m'escau.
A la casa del pobre,
no hi ha enemic
ni portes de roure
ni un bot amb vi.
Demà, a l'albada,
a treballar,
maleïda fortuna
si em deixa anar.