Fantasmes pidolaires i set poemes més
28 Febrer, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Fantasmes pidolaires
Tard o prompte han de venir
els fantasmes pidolaires,
han de portar-nos nous aires,
hores toves i embolics.
Ells són així: entremaliats,
amb més demandes que dubtes,
ens tenen el cor robat
mentre van per les malures.
Fantasmes de cada dia,
de valls fosques i alturons,
com juguen a fer la gresca.
Sovintegen la tempesta
i claudiquen amb els trons
quan senten que ningú mira.
Un plat ben ple
Demanar per demanar:
m’agradaria l’enginy,
amplitud en el pensar,
aprendre dels enemics.
En una vall isolada
on reposen els pagesos
ben estirats, blancs de cara,
tot fugint dels malentesos.
Nosaltres, els benestants,
amb fortuna riallera,
anem tombant per la vida.
Poc després, a la partida,
demanarem alls i ceba
en un plat ben ple, dels grans.
Que no entrin visitants
Sentinelles de l’infern
hem de guarir el nostre lloc,
posarem un xic de verd,
pomes dolces i albercocs!
Que no entrin visitants
amb excuses rebuscades,
hem de fer cares d’espant
i incisives mirades.
Parlaré amb Llucifer
per haver bon pressupost
i trobar magna fortuna.
Hem de guanyar, tots a una,
sense deixar-ho del mos,
per no plorar ni un moment.
Quan s’acosta el vent
Quan s’acosta el vent,
al cap del carrer,
en sóc amatent
puix ho vull saber.
Tancaré la porta,
encendré el llum
per si el molt tanoca
mou els embalums.
I posaré llenya
al si de la llar
per si porta fred.
No vull cel obert
ni bosc on anar
amb vella espardenya.
Si el goig es vol posar
Quan la nit em va a la grenya,
em desperta un rajolí,
cerco gana i espardenya,
com m’allunyo perquè sí.
No hi ha hores ni setmanes
a la cova del tresor,
veig com passen hores vanes
on ni m’acosto a l’amor.
La mossa és prou formosa,
va lluitant a tort i a dret
sense saber a qui aturar.
Si el goig es vol posar,
de segur que serà ver,
no ha d’estar una altra cosa.
Na Mariona dels ulls grossos
Na Mariona, dels ulls grossos,
no es lleva al dematí,
es pentina els cabells rossos
i, algun cop, fins pensa amb mi.
Ella avança, tota sola,
pel carrer més ample i pla,
no cal dir que el tarannà
no faria altra cosa.
Na Mariona, qui m’estima,
mai no plora en ser a la font,
en el càntir, hi ha el remei.
Demanaria ser rei
per saber el què i el com,
és el fruit de l’enganyifa.
En la guerra de les flors
En la guerra
de les flors,
hi ha grandària
i colors.
Massa camps
són un jardí
on les presses
hauran risc.
En la guerra
de les flors,
no vull deures
ni tresors,
només calen
somiadors.
Les comandes de la nit
Les comandes
de la nit
com s’amaguen
sota el llit.
Hem perdut
massa batalles
per pensar
que anem debades.
Amb la pensa
del meu goig,
no hi ha dubtes,
passaré,
d’un lloc a enlloc,
amb poques mudes.