Pensaments festius (IV)

03 Febrer, 2019 21:27
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El pany és el fruit de l'esclavitud.

El que deixen els anys són afebliments i rebel·lia.

El pobre no té cove on guardar els somnis.

El parlar dóna minsa collita.

Qui deu diners és més recordat que qui en té.

El passat viu en el carrer del record.

El peix i l'escriptor empresonen les paraules.

El que molesta dels altres és la seva necessària presència.

El pensament de la dona vola sense perdre de vista la terra.

Ens perd les ganes de mostrar les nostres qualitats.

El pensar vol viure al carrer del saber.

M'agrada la casa si em deixa entrar.

El perruquer de dones és un dissecador d'ones.

Qui ha escrit onze línies ja ha superat a Déu.

El pitjor de la llum és quan t'obliga a veure.

Mata a l'home: No deixar de viure al carrer del temps.

El plor d'un nen és un discurs seriós d'impotència.

Admiro la pedra perquè mai quequeja.

El poble ha de tenir la boca petita i els ulls closos.

Molesta de l'infern que mai passin llista.

El pobre du el seu tresor sota del cor.

Em preocupa de la nit: La grandària de les ombres.

Ens amoïna als homes: Quant maregen les dones.

El primer diluvi va ser l'inici d'un esclat turístic.

Què ha portat al Creador al seu silenci?

El problema de la dona és saber perquè l’home no és intel·ligent.

Li costa molt a un ull acceptar el seu company.

El problema del banquer és l'empatx insistent.

M'agrada del dia: Acabar com he començat.

El progrés és una necessitat inventada.

El prometatge és la recerca dels espais més amagats.

Qui coneix les lletres necessita llegir poc.

El ramat humà es governa amb la paraula.

El rei no pot mirar ni el cel ni la terra.

El rellotge és el secretari del temps.

El què voldria la cadira és poder seure.

El rellotge es pica el cap per recordar les hores.

El ric ignora l'estretor dels carrers.

El silenci separa els regnes del saber.

El ric no vendrà mai el què no té el pobre.

Qui sap actuar sap sortir, a punt, de l'escenari.

El ric plora la manca de desinterès.

Què voldria l'home ric? Tenir una pobra dona.

El rellotge m'amaga les seves veritables intencions.

El riu és el carrer on sol xisclar l'aigua.

El sol és l'etern emigrant d'un antic país.

El ruc diu: Hi..ha..! Però no diu el què hi ha.

Perd a la dona: Aquest cor que li agreja.

El saber estar d'un home a casa és passar desapercebut entre els mobles.

El sac és la més humana de les eines.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (IV)

03 Febrer, 2019 21:15
Publicat per jjroca, Epigrames


El bon Déu creà:
somni i paradís,
l'home malaltís
ho volgué canviar.
 

Diu que m'estima
fins a l'infinit,
l'amor definit
es perd, es desinfla.
 

El sol trafegot
es lleva a trenc d'alba,
a l'estiu, s'enfada,
vol cremar-ho tot.
 

De jove, tenia
secrets d'amor,
en ser vell, volia
guariment de cor.
 

Si m'estimes, et diré:
He d'oferir-te el sol,
una plaça, un castell
i un cove ben ple d'or!
 

Vol que la festegi
sense mentir,
com li he de dir:
Millor que ho deixi!
 

Hi havia un drac:
tan innocent,
tan inconscient,
tan espantat.
 

Si l'amor reposa
vora del camí,
deixeu-lo dormir
amb flaire de rosa.
 

He perdut la fe
prop de l'establia,
la tindrà Maria,
l'haurà en Josep.
 

Un pecat mortal
a morir em convida,
veniu de seguida,
no el vull deixar.
 

Caminant tan pobre
mai l'he trobat,
anava d'emprat
amb estels al sostre.
 

La nit em duu
fama i fortuna,
em plau quan dura,
em dol quan fuig.
 

Sóc pescador
de barca vella,
ni nit ni estrella
em fan paor.
 

Una jove em regala
llum dels seus ulls,
la miro mentre passa,
l'envejo mentre lluu.
 

No he comprat
ni cel ni estrella
ni em meravella
el teu comiat.
 

Porta massa paraules
el meu escrit,
no he fet servir més baules,
em cal finir.
 

Vols haver més meravella
que somiar despert,
sentir pau a cada orella,
viure al recés.
 

El nuvi contava
històries d'amor,
de fer bona estada,
de trobar condol.
 

Una abella volava
entre les flors,
una noia sembrava
dolços d'amor.
 

El vent em parla
del tot foll
ni atura ni calma
ni se sent cofoi.
 

I quan sigui primavera,
una festa he de fer
amb el vol de l'oreneta
i la flaire del roser.
 

I diu que m'estima,
en aplegar el dia,
després em convida,
es perd de seguida.
 

Si s'allunya el fred
i ve l'oreneta,
porteu-me a la festa,
vull ser-hi també.
 

Poso herba al camí,
estels al cel,
les dèries de l'amic,
el riure amb ell.
 

A la bossa buida
ni flors ni diners,
posaré una bruixa,
vull cremar-la bé.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (IV)

03 Febrer, 2019 21:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al ple del consell,

sàvia decisió:

si no hi ha anyell,

mataran el porc,

on deu ser el penell?


Com l'àvia deia

després d'esmorzar:

Guardeu la cullera

per si heu de dinar!

Un consell de vella.


Si pogués viatjar

enllà de la lluna,

sembraria una

llavor d'estimar:

ben dolça, ben bruna.


Tinc per al meu rei

noble encanteri:

Què no es faci vell,

que el son no el desperti

ni posi remei!


La més bella mossa

no n'està per mi

ni vol ser l'esposa

ni regnar on jo visc.


A la font pregona,

mai beuen ocells

ni l'aigua és tan dolça

ni s'atura el rei,

és talment preciosa.


Una formiga anava

trescant camins,

bocí de pa portava,

era un glatir,

tot per a fer casa.


Si l'amor doneu,

poncella eixerida,

us prendré partida,

vull aplegar a déu,

festejar convida.


Al vent li parlava

el més vell dels xops:

Per què no puc jo

venir a la gatzara?,

era un perdedor.


La pensa volia

viatjar cap al cel,

amb capsa de mel,

cove d'alegria,

com la pensa es perd.


Anem, amic,

al ball de la rotllana,

és festa i s'encomana

aquest ballar eixerit,

confesso que m'agrada.


No hi ha pedres al camí

de la recança,

allí, les valls i muntanyes

han parat casa,

no cerquen altre veí.


Per si encara un déu

em vol fer corprendre,

he de saber vendre:

a l'estiu, la neu,

sense por d'ofendre.


Amb el monstre parlava

del meu anar,

com reia, callava,

volia ser gran,

després, plorava.


La mel al pot

ni es plany ni gosa

ni demana altra cosa

que un xic de sort,

de sort galdosa.


La formiga al formiguer

somia el lleure,

li agradaria seure

sota el romer,

però ha de creure.


Quan sigui mort,

no vull albades

ni més rialles

ni més amor

ni dir: M'agrades!


Dessota un llum,

la cuca plora,

no va a l'escola

ni troba el cuc,

tota singlota.


En el regne de l'amor

no hi ha princesa,

va marxar per ser promesa:

sense ganes, sense dot.


Porta'm, quan demani,

al regne dels muts,

dels pobres porucs,

vull saber ser savi

amb els ets i els uts.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs