La flor de l'ametller i set poemes més

20 Febrer, 2019 06:13
Publicat per jjroca, Poemes

La flor de l’ametller


I la flor de l’ametller

anuncia primavera,

vol aprendre a no voler

passejar per la quimera.

Com viurà enmig del tros

d’un pagès tossut i vell,

cada dia vol un mos,

però menja sense fe.

I l’ametller com brandeja

quan aplega el mestral

tot guarnit de la fermesa.

L’ametller haurà la pressa

i l’ametlla és al de dalt,

ben petita, sense enveja.


L’aranya com es desperta


Quan el sol posa escalfor,

l’aranya com es desperta,

vol filar, anar a la festa

per trobar un menjar bo.

L’aranya, ja ho sabeu,

és esquerpa i mentidera,

com fila sense cap pressa

per poder fer un bon mos.

La formiga, que la mira,

mentre recorre el corriol,

com s’enfada i quequeja.

Si no hagués tanta pressa

s’enfadaria amb el sol

i li faria una crida.


La mestressa enfadada


Quan aplega el febrer,

la xemeneia és encesa,

ben a punt, és la paella,

avui, toca de mariner.

I el vi com surt del cup,

l’aigua callada i fresca,

com s’enfada la mestressa

perquè no ho té tot a punt.

Però, ai, els comensals

porten gana, pa i cullera

per a encetar la menjada.

La mestressa enfadada

no trobarà cap escletxa

on encabir cebes i alls.


Parlaré a la nit


Parlaré, a la nit,

vora de la llar,

d’aquell temps passat

per matar l’oblit.

Era la feblesa

de cada matí

per deixar, al llit,

la vella peresa.

Poc o res a fer,

ni lluitar volia

amb el meu veí.

Poseu-me més vi

que em porti a la via

de somiar despert.


El riure entremaliat


El riure entremaliat,

la pensa fugissera,

ben posat a l’esclat,

ben galdós i tronera.

Amic dels seus amics,

garlaire i mentider,

lluitador sense fi,

heroi sense caler.

Però és un xic sord

i lluita, sense ganes,

en guerres sense dot.

Sempre agafat al got

com va llençant proclames

en platges sense port.


Cansat de fer lladrucs


Cansat de fer lladrucs,

lliurat al gran desig,

el viure enmig de rucs,

el porta al nou camí.

Voldria ser, al capvespre,

ben a prop de la llar,

el somni és el seu mestre,

el gaudi és amagat.

Empaita una mossa

qui el porta, al gran cim,

passant per la drecera.

Ella, diré, és bleda

i no en farà ni cinc,

però, en el fons, l’adora.


Vull posar residència


Ni sé per on es va

a la muntanya d’or,

però he llogat un ca

ferotge com un llop.

De segur que guanyem

tan ample paradís,

de segur que hi serem,

al vespre, abans de la nit.

Vull posar residència

al si del gran palau

i viure com un rei.

Algú posarà llei,

en ampla i dolça nau,

abans de la insolvència.


Doneu-me espardenya


En el regne llunyà

de savis incompresos,

la força he de posar

enmig de nous malmesos.

M’agrada esmicolar

la bona xocolata,

m’agrada endrapar

un gran tortell de nata.

Allí, en el bon convit,

com demano el tresor

i la gana ferrenya.

Doneu-me espardenya

per si aplega la por

o s’acosta la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: