La flor de l'ametller i set poemes més
20 Febrer, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
La flor de l’ametller
I la flor de l’ametller
anuncia primavera,
vol aprendre a no voler
passejar per la quimera.
Com viurà enmig del tros
d’un pagès tossut i vell,
cada dia vol un mos,
però menja sense fe.
I l’ametller com brandeja
quan aplega el mestral
tot guarnit de la fermesa.
L’ametller haurà la pressa
i l’ametlla és al de dalt,
ben petita, sense enveja.
L’aranya com es desperta
Quan el sol posa escalfor,
l’aranya com es desperta,
vol filar, anar a la festa
per trobar un menjar bo.
L’aranya, ja ho sabeu,
és esquerpa i mentidera,
com fila sense cap pressa
per poder fer un bon mos.
La formiga, que la mira,
mentre recorre el corriol,
com s’enfada i quequeja.
Si no hagués tanta pressa
s’enfadaria amb el sol
i li faria una crida.
La mestressa enfadada
Quan aplega el febrer,
la xemeneia és encesa,
ben a punt, és la paella,
avui, toca de mariner.
I el vi com surt del cup,
l’aigua callada i fresca,
com s’enfada la mestressa
perquè no ho té tot a punt.
Però, ai, els comensals
porten gana, pa i cullera
per a encetar la menjada.
La mestressa enfadada
no trobarà cap escletxa
on encabir cebes i alls.
Parlaré a la nit
Parlaré, a la nit,
vora de la llar,
d’aquell temps passat
per matar l’oblit.
Era la feblesa
de cada matí
per deixar, al llit,
la vella peresa.
Poc o res a fer,
ni lluitar volia
amb el meu veí.
Poseu-me més vi
que em porti a la via
de somiar despert.
El riure entremaliat
El riure entremaliat,
la pensa fugissera,
ben posat a l’esclat,
ben galdós i tronera.
Amic dels seus amics,
garlaire i mentider,
lluitador sense fi,
heroi sense caler.
Però és un xic sord
i lluita, sense ganes,
en guerres sense dot.
Sempre agafat al got
com va llençant proclames
en platges sense port.
Cansat de fer lladrucs
Cansat de fer lladrucs,
lliurat al gran desig,
el viure enmig de rucs,
el porta al nou camí.
Voldria ser, al capvespre,
ben a prop de la llar,
el somni és el seu mestre,
el gaudi és amagat.
Empaita una mossa
qui el porta, al gran cim,
passant per la drecera.
Ella, diré, és bleda
i no en farà ni cinc,
però, en el fons, l’adora.
Vull posar residència
Ni sé per on es va
a la muntanya d’or,
però he llogat un ca
ferotge com un llop.
De segur que guanyem
tan ample paradís,
de segur que hi serem,
al vespre, abans de la nit.
Vull posar residència
al si del gran palau
i viure com un rei.
Algú posarà llei,
en ampla i dolça nau,
abans de la insolvència.
Doneu-me espardenya
En el regne llunyà
de savis incompresos,
la força he de posar
enmig de nous malmesos.
M’agrada esmicolar
la bona xocolata,
m’agrada endrapar
un gran tortell de nata.
Allí, en el bon convit,
com demano el tresor
i la gana ferrenya.
Doneu-me espardenya
per si aplega la por
o s’acosta la nit.