Epitafis (XCI)
26 Març, 2024 11:36
Publicat per jjroca,
Epitafis
Algú ha vingut, sento l’avisadora.
Des que no tinc queixals, dormo millor.
Deu ser la senyora, posaré cara de sorpresa.
Us faig saber que, demà, no em mouré.
Ni us comento com era de jove.
Va ser tancat el taüt i fer-se nit.
Només ressuscitaré si em surt bé de preu.
Demà no m’enfadaré, he posat una treva.
He sentit un veí qui pregonava la llibertat.
Si mors en un poble petit, hauràs de portar-te el taüt.
Si moro a la nit, trobaré el cementiri tancat?
No vull carn de pobre, té massa ossos.
Ni penseu en fer-me matinar.
Es prega no fer preguntes indiscretes.
No patiu, també us tinc presents.
Vull tornar a casa, no trobo les claus.
El metge m’ha dit que només seran uns dies.
Aquí, la quaresma dura mig any.
M’he fet descregut, no ixo ni per a anar a missa.
Avui, em toca rebre els perdedors.
Ho sento, però no n’estic per a anar de festeig.
He renunciat a la proposta de ressuscitar.
Fins i tot, menjaria sense sal.
Espero que, el proper en venir, ens convidi.
Encara no he trobat cap optimista.
Només vaig posar-me cremes el primer mes.
Els vaig ensarronar i encara no he pagat cap rebut.
Vaig demanar: mort ràpida i enterrament lent.
No sé on sóc, he de tenir amnèsia.
Algú sap la combinació de la caixa.
Tinc una veïna que sempre està a dieta.
Necessito un nínxol amb cambra de bany.
Un cop més, ella em fa parlar sol.
He canviat el vestit per un sac.
La senyora diu que no la faci enfadar.
Doneu-me pa, ja posaré les dents.
Estic content, ja no em cal sortir de casa.
Aquí, tampoc mano massa.
Tres terminis més i ja podré descansar.
Avui, no accepto més encàrrecs.
Ho sento, però faig horari d’hivern.
Des que soc aquí, mai em llevo d’hora.
He trobat diners i no sé què fer-ne.
Si us plau, els encàrrecs a la bústia.
El veí mut és el que té la campaneta.
He comprat un altre nínxol per als convidats.
Un any més i ja podré cobrar el subsidi.
Fa mesos que hi soc i no he comprat res.
Encara he de tenir una mica de fe en algun lloc.
Darrerament, respiro menys.
Dubto que em quedi res per a donar.
Fa mesos que hi soc i no he comprat res.
Encara he de tenir una mica de fe en algun lloc.
Darrerament, respiro menys.
Dubto que em quedi res per a donar.
De vegades, em mostro pessimista.
He sortit algun dia, però també m’avorreixo.
Si no veniu prompte, us trobaré a faltar.
Estic content, he guanyat una aposta.
Epitafis (XC)
26 Març, 2024 11:34
Publicat per jjroca,
Epitafis
Haig pau per donar i per vendre.
Espero que l’amo només vingui de visita.
Des que ha vingut la veïna, no puc dormir.
He decidit agafar-me un mes de vacances.
No tornaré, odio fer nosa.
Estic content, s’han oblidat de mi.
He decidit fer-me abstemi.
Deu ser la veïna, sento com crida.
He mort, però sense gràcia.
Disculpeu, estic preparant el viatge.
Tal com va, igual demà ja no hi sóc.
Només necessito una mica de greix.
Si voleu entrar, procureu fer bona cara.
Encarà estic cercant la solució.
Darrerament, dormo a estones.
Ha estat: Perdre les orelles i deixar de llegir!
He fet tard a una vida saludable.
Ara, no escric per mandra.
Si torno, qui m’acollirà?
Estic decebut, encara no guanyo mai.
Ho sento, estic en vaga de fam.
He encetat el paper de savi.
Estic delerós esperant les dents noves.
Eixiré, però doneu-me temps.
Algun dia, hauré de fer el llit.
Dubto que hagi sortit del llistat de l’atur.
Encara que em provoqueu, no m’enfadaré.
Fins ara, ja he perdut deu trens.
No sé el perquè, però estic desanimat.
Tampoc cal que et moris abans.
Ho sento, però m’han pres l’audiòfon.
Demà és l’aniversari, faré festa.
Al morir en dissabte, l’enterramorts no m’estima.
No he pogut anar al cementiri caminant.
Si hi ha vida eterna, quan es pot descansar amb pau?
He regalat el cos a la ciència, espero no ressuscitar.
He oblidat el concepte de pressa.
Ho deia la veïna que no es podia veure.
Continuo sent un home pacient.
Després, els dies fan de bon passar.
He fet un llistat dels qui vull visitar.
Ho sento, però encara no m’he recuperat.
Si mors demà, no entres a les ofertes.
He aconseguit deixar el vici de fumar.
Amb les presses, ha descuidat els encàrrecs.
He demanat, als Reis, un mòbil.
He deixat de ser un tastaolletes.
Des que m’he quedat sord, somio més.
No sé com ho farà el jutge per a portar-me a judici.
Aquest mes faré vacances.
No puc eixir, em falten les orelles.
Parlo poc i caic malament.
Menys mal que no he sortit, s’ha posat a ploure.
Estic tremolant, la sogra no es troba massa bé.
Estic sense llum, qui no ha pagat el rebut?
M’han posat un llibre de cuina per si de cas.
La propera primavera, vull un taüt de color verd.
Ha de fer temps que no plou, m’han portat flors de plàstic.
Si surto d’aquesta, em faig protestant!
Vaig per la drecera i set poemes més
25 Març, 2024 05:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vaig per la drecera
Si bereno pa i mel,
és una menja ben dolça,
he de dir: Soc a la vora
d’on comença el meu cel!
No cal dubtes ni temences
per posar el cos satisfet;
la poca lletra m’ha fet:
escaldat de les promeses.
Com la mossa no m’estima
ni penso en el casament
ni en trobar una llar sencera.
Avui, vaig per la drecera
i m’ofego en aiguardent
abans de fer la dormida.
Duen quatre flors
A prop del cementiri,
he vist tot un seguici
de vídues trafegant.
Com duen quatre flors
per a retre els honors
a homes que han finat.
La corrua és solemne,
avança fins a rebre
nova imatge del clos.
Allí, hi ha el talòs
qui va fer figa un dia
per deixar de ser espòs.
Quan la feina s’acaba,
cadascuna a sa casa.
Comenta la rosella
Comenta la rosella
que, fins a nova sega,
guardarà el ramat.
Sabeu, és verd el blat
i, amb la brisa, gronxa;
però està ben lligat.
Comenta la rosella
que, quan s’acabi l’escola,
vindrà temps de segar.
La vida deixa anar
i la fulla penetra
en un regne ignorat.
Primavera s’allunya
i la flor es despulla.
Pensar esquifit
Na Mariona del meu cor
diu que estima, però poc.
Li he regalat les albades,
els capvespres, dolces nits;
però rebo les fiblades
d’aquest pensar esquifit.
A la fira de les flors,
manta roses he comprat
per si em vol acceptar.
Algun dia, he de guanyar,
però haig engany emprat
qui em porta als dolors.
Na Mariona no m’ho ha dit,
però cerca un home ric.
Cansat d’anar per terra
Un savi saberut,
cansat d’anar per terra,
em diu que farà la guerra
per a fer parlar un mut.
I lluiten, a tot temps,
amb la capa i l’espasa;
la victòria com li agrada,
i, el guanyar, el corprèn.
Un savi saberut
vol fer volar els coloms
cap a tots els indrets.
Com em mostro prou despert,
em crida si hi ha ocasions
per posar-me en un ensurt.
El Creador se’n va anar
Un bon dia, el Creador
va lliurar, a les flors,
els colors que tenia.
Va ser com l’avarícia
va arribar a les pors
per a caure en la cobdícia.
Massa flors rialleres
van emprendre el camí
que els portà a la mar.
Allí, el vent les marcí
i, sovint, les maltractà.
El Creador se’n va anar,
el desig va restar
per a enfilar-se a la nit.
El pagès ha nou mal
Altre cop, de per vida,
quan la pluja s’afina
i aplega el vent de dalt.
El pagès ha nou mal:
una collita minsa
i ben curt el cabdal.
El núvol ve i passa,
el cel enceta el carbassa;
com els sento, els renecs.
Després, venen els precs
a aquell sant mala traça
qui, en treballar, es perd.
I de sobte, hi ha un tro
qui ens porta a la por.
A la font del corriol
A la font del corriol,
una papallona deia
que ha de morir de poncella
quan s’acosti el noble sol.
Mancances de la tardor
qui es mostra fredorosa,
no vol planys i reposa
en cambra gran de colors.
A la font del corriol,
un ocellet abeurava
tremolós, estret de cara,
esperant el vell mussol.
I res més hauré de dir
fins que no vinguin per mi.
Una bandera i set poemes més
17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Una bandera
A resultes de no ser,
passo la vida sencera
tot cercant una bandera
que no sigui de paper.
Els colors els vull ben vius,
ben posats a cada banda,
que mantinguin llur caliu
per a portar-me a casa.
Allí, junts, al rebedor,
al costat de la finestra,
han de fer de bon portar.
I quan vingui el matinar
que, en marxar, no portin pressa
per pertànyer a un altre lloc.
Com havia poc diner
Com havia poc diner,
vaig comprar-me una tassa
d’un color ben bé carbassa
on encabir prou cafè.
M’agrada la dolça albada
quan arriba primavera;
en el cel, queda una estrella
diria que enamorada.
Com havia poc diner
ni anava a la taverna
fins tenir la setmanada.
La taula està parada
amb tres amics de la gresca,
ja sé qui perdrà primer.
Ruc de mala cara
És l’estiu qui odia ell,
aquell ruc de mala cara;
la sínia està parada
amb poca força de vell.
Ha comptat seixanta tombs
i no pot ni caminar;
noto com es vol parar,
però l’amo guanya el pols.
Amb ben poques fuetades
sento l’aigua com s’enlaira
i va fent cap al reguer.
La pomera, el presseguer
com riuen i fan la gràcia
en sentir arrels mullades.
Quan aplegui la fe
Talment, hauré de dir,
estimat Llucifer,
com la raó em perd
perquè haig de penedir.
Amb dos pecats mortals,
em lliuraré a l’infern;
és llogaret desert
de gojos i cabdals.
Puix haig minso diner
per comprar absolució
al preu del vell mercat.
Millor que prengui part
per trobar solució
quan aplegui la fe.
Venen les creus
Comenta l’ametller
que la flor no ha espera
i acosta primavera
sense deixar l’hivern.
Les roselles comenten
que el pagès ha sembrat
i colliran el blat
per a dur-lo a les eres.
La mula dona tombs
i el veí s’encomana
a estimar tots els déus.
Després, venen les creus
quan el minyó té gana
i s’enlairen les pors.
Guanyar nova mel
Seré com jove abella
qui, cercant la dolçor,
es queixa de la flor
abans de primavera.
Properes són les presses
per guanyar nova mel,
les fa eixir el recel
de lluitar amb les més velles.
Però l’home traïdor
enceta la collita
per a anar al mercat.
L’abella ha deixat
de ser jove i bonica
en perdre el seu tresor.
Vell matalàs
La joia venia
a cercar el meu cor,
va guanyar la por
en trobar el nou dia.
Al regne dels sants,
no he trobat tenebres
ni tardes tan fredes
en tots els voltants.
Llevar-se al matí
del vell matalàs
de cotó i de llana.
Passar la setmana
per si saber si el gras
arribarà al veí.
Una menjada de pobre
Si la feina s’encomana
vagi a casa del veí;
a les nou, ha de ser al llit
puix el matinar li agrada.
I treballar i treballar
per a comprar espardenya,
com la gana es fa ferrenya;
del repòs, ni en cal parlar.
Fent més hores que un rellotge,
ha comprat cabàs i aixada
per a anar, sovint, a l’hort.
Entre albergínia i pebrot,
posarà col i patata;
una menjada de pobre.
Poemes curts (CXLIII)
13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No hi ha dies
sense nit
ni grandàries
d'esperit
sense malícies.
A la cambra,
en fer-se nit,
no hi ha calma
de neguit,
sols recordança.
Quan la barca
va a la mar,
mai es cansa
de bregar,
és jove encara.
A la taverna,
en ser la nit,
una lluerna
apaga el crit,
és deslliberta.
Com havia
poca sort,
estaria
més bé mort,
ni ho sabia.
Com voldria
posseir
l'alegria
sense vi,
és gosadia?
Qui no menja
bacallà
si l'enveja
és més enllà
de cada dia?
Una vaca
em comentà
que li agrada
anar a dinar
prop de sa casa.
La formiga,
a l'hivern,
perd l'amiga
al formiguer
mentre li crida.
Com m'agrada
el treballar,
en ser a casa,
ho deixo anar,
després em passa.
Massa menges
per sopar,
massa enveges
per guanyar,
mig món a cegues.
No espero
de la nit
ni li prego
gran delit,
després, desperto.
Al palau
dels decebuts,
no hi ha claus
ni massa embuts,
només catau.
En el regne
de la por,
hi ha un setge
esfereïdor
sense cap metge.
Li contava,
havent sopat,
que una cabra,
en un prat,
s'esvellegava.
Al racó
dels somiadors,
hi ha esglaons
de tots colors,
més de marrons.
A les tardes
de tardor,
hi ha aturades
de paors,
són mesurables.
Com havia
poca fe
ni sabia
el quedar bé,
una enganyifa.
És la goma
qui se'n riu
quan el tanoca
diu que escriu,
ho fa prou d'hora.
A la capsa
de cartró,
hi ha una fada
de debò,
però no esclata.
És el pobre
sentiment
qui vol motlle
en bufar el vent,
músic mediocre.
A la cova
dels gegants,
mai no toca
fer-se el gran
ni pensar d'hora.
Us parlo d'una engruna i set poemes més
13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Us parlo d’una engruna
Heu de venir, si cal,
a la fira tardana
on el vell fred proclama
com l’estiu li fa mal.
Li agrada més la neu;
del riu, els canelobres,
aquells joves mediocres
qui volen ser els hereus.
Han de venir, si cal,
a veure plorar el nin
quan la mare s’allunya.
Us parlo d’una engruna,
un sospir, un gotim,
que oblida el vent de dalt.
Vaig posant-me tebi
Esclau del meu ofici
i del meu cos poruc;
avanço, tant com puc,
cercant un benefici.
Però, de sobte, trobo un déu
amb esperit mediocre;
em diu que, sent tan pobre,
millor és viatjar a peu.
I manego el silenci
fins que aplega la nit
i pujo a la pallissa.
De tant en tant, a missa
va demanant per mi
i vaig posant-me tebi.
Els dies que he perdut
Els dies que he perdut
en somnis ben lleugers
els poso en un paper
per a haver aixopluc.
Mentides m’ha contat,
gairebé sense mida;
per cercar la mà amiga
he perdut el combat.
Com tornaré a ser
victòria d’enemics
qui cercaven la lluna.
He guanyat, una a una,
les paraules que escric
sense saber el perquè.
A la vora de l’infern
A la vora de l’infern,
viu la tenebra;
si la porta és oberta,
prompte, no hi és.
El meu amic dimoni
és molt sorrut;
el voldria ben borni,
però no puc.
A la vora de l’infern,
hi viu un ca
qui les portes vigila.
Quan em veu, de seguida,
em demana jugar;
més a l’hivern.
La mestressa
Sense pressa,
demano eixir
i la mestressa
vol dormir.
A taverna,
vull anar,
però és plena
a vessar.
La mestressa
posa els plats:
poca menja
i vi barat;
si no es queixa,
és punt i a part.
En Jesuset
Els nadals
han de ser bons,
plats ben grans
i molts torrons.
A l’estable,
en Jesuset
està despert
guaitant els altres.
Com els Pares
estan callats,
res ha de dir.
Han de venir
pastors sensats,
gelats com marbre.
Una pedra a la sendera
Una pedra a la sendera
es queixava de la sort,
com voldria anar a port
per a veure qui navega.
Però la barca és vella
i la pedra no vol nedar;
com voldria navegar
si la mar fora menys seva.
Una pedra em comenta
que l’aigua no li convé
per si li fa la traveta.
En el sec, no hi ha problema
i, si la pluja esdevé,
sempre demana una treva.
Cansats els ulls
Cansats els ulls
i llarg el sacrifici,
el seu ofici
ja és prou lluny.
Ara, es lleva
del rabent llit,
un esperit
com el turmenta.
Poques les passes
per prendre el sol
a la gran plaça.
El cap carbassa
va allí on vol
manta setmanes.
Epigrames (CXLIII)
13 Març, 2024 09:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una bóta
sense vi
parla, sempre,
mal de mi.
Com cavil·lo,
a desgrat,
que el treball
ha de ser part.
Massa nits
sense calor,
com ens porten
la tardor.
A la vora
del camí,
sempre, hi ha
qui es riu de mi.
Les cançons
se'n van al cel
i s'obliden
del concert.
Una mossa
m'ha de dir
que el fer nosa
és per a mi.
Sense mossa
ni veí,
veig l'infern
ben lluny d'aquí.
Amb més ganes
que diners,
somio poc,
però a pleret.
Al rellotge
de la plaça,
el temps topa
o s'allargassa.
En el port,
els mariners
mengen poc
i beuen bé.
Com el mestre
ensenyava
i la classe
ni ho notava.
Per a córrer
sense fre,
menjar poc
i pair bé.
Sense la disfressa
de l'enamorat,
si l'amor desperta
qui el bressarà.
Na Joana
m'ha de dir
que, si haig gana,
porta el vi.
Una rosa
sense fe
no és gran cosa
ni em mereix.
En el regne
de la nit,
hi ha un amic
que se sol ofendre.
A les voltes
del camí,
hi són totes
per a mi.
A la casa
de l'oblit,
dorm un pobre
sense abric.
A les festes
de Nadal,
cada casa
és un sidral.
Quan aplego
a la font,
trobo aigua
i mals d'amor.
Esperant
arribar a ric,
vaig passant
de trobar amic.
A la casa
de la sort,
poc es menja,
però dolç.
Si el fred
em ve a buscar
de segur
que em trobarà.
Com demano
per haver
força palla
en el paller.
A la casa
de l'Arnau,
qui mana
porta la clau.
El més pobre
del carrer,
avui, té gana,
demà, també.
Mai demano
per a mi:
massa feina
i curta nit.
Soc pobre i malaltís i set poemes més
09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Soc pobre i malaltís
Abans d’enterrar la nit,
demano un full de paper;
el llapis és venturer,
però deixem-lo glatir.
Un cop o dos per setmana,
acostumo a viatjar;
per la ratlla, deixo anar:
allò que el cap em demana.
Com no haig amo ni encís,
el passejar serà curt
i l’aturada poruga.
No he demanat cap pastura
on menjar el que no puc
puix soc pobre i malaltís.
Els conills hauran la festa
Segador, sense més llei,
qui va segant herba tendra;
els conills hauran la festa,
el meu pecat no ha remei.
Com em llevo, al dematí,
a les voltes del migdia;
la marona prou que crida,
no em deixarà pas dormir.
Quan ja haig el feix complet,
el lligo amb la corda vella
per a emportar-lo a casa.
La tarda, veieu, m’agrada
puix és quan acabo la feina
i m’acosto al meu indret.
Tot ha de passar
De dalt de la muntanya,
trafego, entre cap banya,
somnis dels paradís.
La lluita, sense encís,
es queda, a la plana,
sense trobar companya.
El ritme del desert
m’agrada i magnifica,
el vi em dol i pica,
no sé qui l’haurà fet?
I tot ha de passar
enmig del gran silenci,
el sol punyent que cremi
i torni a l’endemà.
Vella metzina
Na Mariona és així:
cansada i assedegada,
li faria bona cara
quan s’atipi de dormir.
Els monstres, del meu conreu,
com vindran a convidar-me;
poc, amb ells, he d’atipar-me
puix només em donen creus.
Na Mariona és així
i jo ploro quan s’afina
perquè ja no vol mirar-me.
Sento, llavors, atipar-me
d’aquella vella metzina
que reposa al meu coixí.
Em conviden a sopar
Em conviden a sopar:
els tres ous amb cansalada;
la menja prou que m’agrada,
però no em puc allitar.
El meu cos és molt senyor
i demana poca menja,
com em poso a la revenja
amb un to esfereïdor.
La revetlla de la nit
en vol portar a l’infern
on trobaré el sacrifici.
Malfeiner soc a l’ofici
i, mentre la joia es perd,
fa ganyotes l’esperit.
La botiga, el botiguer
L’ametller ensuma el sol
i vol despertar ben d’hora,
la pomera també ho prova,
però cap branca la vol.
L’ametller haurà mil flors
i el roser li comenta:
Si hagués aquesta festa,
bastiria vestit nou!
La botiga, el botiguer
i munió de joves maques
com es volen pentinar.
Algun déu ho ha de parar
i, si tornen a les nafres,
espero que siguin amigues.
Si un dia, he de morir
Si un dia, he de morir
que sigui a l’hora tardana;
si la lluita s’esbatana
he de demanar coixí.
Al camí del cementiri,
hauré de trobar una font;
que sigui de brandy i rom
per a aturar el seguici.
Si un dia, he de morir
vull llogar una campana
per a fer el toc de morts.
Després, abans de les pors,
portarem l’empresa vana,
ben guarnida, fins aquí.
A dos quarts de set
A dos quarts de set, és fosc
i la nit com s’eternitza;
aquest món és enganyifa
i no arriba el noble sol.
Quatre fils, en el terrat,
esperant roba d’hivern
per a assecar la bugada.
Al capdamunt, una fada
plora perquè minva el fred,
i és que encara no ha cobrat.
A dos quarts de set, és fosc
i es queixa la campana;
en el cel, hi ha porcellana;
a terra, castell de foc.
Poemes curts (CXLII)
01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Minsa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
són prou tanoques.
Visc en un món
tan desllibert
que mai són
el oponents,
ens tenen por.
És quan plou
pel dematí
quan el bou
vol el dormir,
haurà poc sou.
Les paraules
són així:
van les taules
entre amics
cercant mil nafres.
Quan la mossa
em demanà
vaig fer bossa
i a casar,
després, la nosa.
A la vora
del convent,
mai fa nosa
el penitent,
és que no hi gosa.
Amb la força
que jo tinc,
mengen brossa
els enemics,
són poca cosa.
L'olivera,
amb ses olives,
diu que n'espera
de totes mides,
no porta pressa.
A les portes
de l'infern,
mai ho notes
si és hivern,
els hi ponen totes.
Com em cansa
de debò,
haver a casa
poc sabó,
més poc encara.
En el regne
dels babaus,
cada vespre
trobo pau,
em vaig fent tendre.
Com em deia
en Llucifer:
Una teia
és un mal fet!,
després se'n reia.
I mai saben
quan plourà
ni demanen
l'endemà,
segur que cauen.
En el regne
de la por
cada metge
ho cura tot:
el cap i el fetge.
Al carrer
del desesper,
el primer
massa que es perd,
vol ser darrer.
Les comandes
van així:
quatre pastes,
gens de vi
i tardes llargues.
Com no era
segador
a la sega
va capcot,
no interessa.
A la casa de ponent,
no hi ha lluerna,
es tanca amb sol i vent
i mai es vessa
ni brandi ni aiguardent.
Com m'estima
li diré
que si crida
ni convé:
amor ni vida.
Al racó
del desconcert,
un minyó
és un marrec
o un infantó.
Li demano
al déu del vent
que, si callo,
ell vagi fent,
és el meu amo.
I quan l'era
es deixa anar
ve la fressa
de tornar,
l'estiu ha pressa.
De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.