Poemes curts (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vora

del jardí,

una mossa

em diu que sí,

dormir li prova.


Com havia

molta sort,

menjaria,

quasi, de tot,

mai pagaria.


A la casa

de la por,

mengem massa,

però tots

hauran recança.


Massa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

almenys, a estones.


Les campanes

del convent

van cansades

sense vent

i amb males cares.


Mai em penso

ser botxí

quan em queixo

d'haver dit:

Massa li prego!


Porto anys

fent una guerra

amb paranys

eixint del terra

tots plens de planys.


Amb quaranta

solucions,

el blat grana

en els racons,

de res, s'espanta.


Com havia

pocs parents

no sabia

on posar els béns

de la família.


La més magra

de les sorts:

anar a casa

i posar or

enmig la sala.


He vingut

de bon matí

i he sigut

tan sols amb mi,

sóc un sorrut.


La més maca

de les flors

va a la plaça

per si el sol

no la plany massa.


Em contava

d'amagat

que trobava

l'entrellat

prou lluny de casa.


Amb les ganes

que jo tinc,

tres setmanes

en són cinc,

totes emprades.


A la rambla

de les flors,

qui no hi passa

no ho sap tot

ni potser massa.


Com demano

per anar,

el meu amo

ho deixa clar:

Millor t'escanyo!


Diria

que és mal antic

i aprendria

de seguit

a fer més via.


La Mariona

del meu cor

m'alliçona

en mals d'amor,

com és de dolça.


Us comento,

en arribar,

puix em sento

com qui fa:

passes en cèrcol.


Amb angúnia,

he demanat:

trobar núvia

d'amagat,

ha de ser vídua.


Com havia

poc jornal,

menjaria

el que cal:

pa, oli i sal.


Em conviden

a sopar

i s'obliden

d'encetar:

el pot d'olives.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Rauen estesos i set poemes més

13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca, Poemes

Rauen estesos


Pendent del sacrifici,

per sentir-me humiliat,

escric en un tancat

per a gaudir del vici.

Enceto la poesia

qui vol el davallar;

com no me’n sé estar,

punyent em passa el dia.

Les nobles intencions

s’enlairen al castell

dels pobres malentesos.

Allí, rauen estesos

per omplir bon cistell

uns assecats cigrons.


És lluny el paradís


Suposo que sabeu,

estimats vilatans,

que viviu, com germans,

suportant nostres creus

És lluny el paradís

i llarga la nissaga;

de vegades, m’agrada

eixir del compromís.

Però l’ésser humà

em duu a aquestes penses

cansades d’enrenou.

Haig ben minso aquest sou

i planyo per les presses

que em porten al demà.


Ensinistrar el dimoni


Els monstres del desert,

pujats a les altures,

em parlen com són fuses

les ganes d’haver encert.

Havien la il·lusió

d’aconseguir el vell somni:

Ensinistrar el dimoni

per tal de fer-lo bo!

El Déu no ho ha permès,

no vol posar a judici,

la gran obra que ha fet.

Sols hi ha un dimoniet

qui, fugint de l’ofici,

es fa el desentès.


El núvol espera


El núvol espera

diu que no ha pressa

en baixar del cim.

Mentre anem glatint,

una planta pensa

que aplega la fi.

El núvol demana:

baixar a la plana

per tal de mullar.

És son tarannà

i vindrà si clama

un pagès irat.

De sobte, es queixa

i la pluja enceta.


L’hostal


Caminant per fer camí,

aplego d’hora a l’hostal;

no haig carro ni animal,

només la gana ve amb mi.

A la llar, del tot encesa,

la mestressa fa el sopar:

patates amb bacallà

i, mig nedant, una ceba.

La taula està parada;

aquesta nit, en som set,

no fa falta un porronet

ni pa tou en una plata.

La menja va sense crit

i, després, anem al llit.


Són els d’abans


Suposo que endevineu,

dolça fada dels meus somnis,

com han de venir els dimonis

per tal de temptar els ateus.

Els cristians seran lliurats

puix eren tots a la missa,

han fet prega sense mida,

cap d’ells serà condemnat.

Però els altres, ja se sap,

han d’emplenar la caldera

i començar crits i clams.

Els pecats són els d’abans,

ningú cap novetat enceta,

tots mengen del mateix plat.


S’ha fet vell


El passejar va ser curt,

em va prendre la rialla,

ella ni volia palla

ni aplegar a casa del ruc.

Li daria un parell de mossos

i va córrer com un llamp,

és un sentiment estrany:

no haver ni mal als ossos.

Com m’agrada aquesta userda,

cada dia faig bon mos

abans d’entrar a la quadra.

A l’amo, veieu, li encanta

arribar més tard al tros;

s’ha fet vell i un xic bleda.


No mareja


L’angoixa de la nit

m’apropa a les tenebres,

el monstre va a les seves

i pensa amb el què dic.

És un heroi maldestre,

cansat de viatjar,

un déu el va deixar

puix no volia aprendre.

De tant en tant, renega

i munta un embolic

per tal de deslliurar-se.

Si el sentiu queixar-se,

digueu-li que és bonic;

llavors, ja no mareja.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



Venen totes
de ponent
i s'escanyen 
lentament.


Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.


A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.


L'amor demana 
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!


Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.


He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.


Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.


A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.


Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.


La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.


Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.


A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.


Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.


En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.


El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.


Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.


Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!


Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.


Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.


Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.


Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.


A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.


Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.


A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.


Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.


He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
 

Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs