Poemes curts (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
del jardí,
una mossa
em diu que sí,
dormir li prova.
Com havia
molta sort,
menjaria,
quasi, de tot,
mai pagaria.
A la casa
de la por,
mengem massa,
però tots
hauran recança.
Massa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
almenys, a estones.
Les campanes
del convent
van cansades
sense vent
i amb males cares.
Mai em penso
ser botxí
quan em queixo
d'haver dit:
Massa li prego!
Porto anys
fent una guerra
amb paranys
eixint del terra
tots plens de planys.
Amb quaranta
solucions,
el blat grana
en els racons,
de res, s'espanta.
Com havia
pocs parents
no sabia
on posar els béns
de la família.
La més magra
de les sorts:
anar a casa
i posar or
enmig la sala.
He vingut
de bon matí
i he sigut
tan sols amb mi,
sóc un sorrut.
La més maca
de les flors
va a la plaça
per si el sol
no la plany massa.
Em contava
d'amagat
que trobava
l'entrellat
prou lluny de casa.
Amb les ganes
que jo tinc,
tres setmanes
en són cinc,
totes emprades.
A la rambla
de les flors,
qui no hi passa
no ho sap tot
ni potser massa.
Com demano
per anar,
el meu amo
ho deixa clar:
Millor t'escanyo!
Diria
que és mal antic
i aprendria
de seguit
a fer més via.
La Mariona
del meu cor
m'alliçona
en mals d'amor,
com és de dolça.
Us comento,
en arribar,
puix em sento
com qui fa:
passes en cèrcol.
Amb angúnia,
he demanat:
trobar núvia
d'amagat,
ha de ser vídua.
Com havia
poc jornal,
menjaria
el que cal:
pa, oli i sal.
Em conviden
a sopar
i s'obliden
d'encetar:
el pot d'olives.
Rauen estesos i set poemes més
13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Rauen estesos
Pendent del sacrifici,
per sentir-me humiliat,
escric en un tancat
per a gaudir del vici.
Enceto la poesia
qui vol el davallar;
com no me’n sé estar,
punyent em passa el dia.
Les nobles intencions
s’enlairen al castell
dels pobres malentesos.
Allí, rauen estesos
per omplir bon cistell
uns assecats cigrons.
És lluny el paradís
Suposo que sabeu,
estimats vilatans,
que viviu, com germans,
suportant nostres creus
És lluny el paradís
i llarga la nissaga;
de vegades, m’agrada
eixir del compromís.
Però l’ésser humà
em duu a aquestes penses
cansades d’enrenou.
Haig ben minso aquest sou
i planyo per les presses
que em porten al demà.
Ensinistrar el dimoni
Els monstres del desert,
pujats a les altures,
em parlen com són fuses
les ganes d’haver encert.
Havien la il·lusió
d’aconseguir el vell somni:
Ensinistrar el dimoni
per tal de fer-lo bo!
El Déu no ho ha permès,
no vol posar a judici,
la gran obra que ha fet.
Sols hi ha un dimoniet
qui, fugint de l’ofici,
es fa el desentès.
El núvol espera
El núvol espera
diu que no ha pressa
en baixar del cim.
Mentre anem glatint,
una planta pensa
que aplega la fi.
El núvol demana:
baixar a la plana
per tal de mullar.
És son tarannà
i vindrà si clama
un pagès irat.
De sobte, es queixa
i la pluja enceta.
L’hostal
Caminant per fer camí,
aplego d’hora a l’hostal;
no haig carro ni animal,
només la gana ve amb mi.
A la llar, del tot encesa,
la mestressa fa el sopar:
patates amb bacallà
i, mig nedant, una ceba.
La taula està parada;
aquesta nit, en som set,
no fa falta un porronet
ni pa tou en una plata.
La menja va sense crit
i, després, anem al llit.
Són els d’abans
Suposo que endevineu,
dolça fada dels meus somnis,
com han de venir els dimonis
per tal de temptar els ateus.
Els cristians seran lliurats
puix eren tots a la missa,
han fet prega sense mida,
cap d’ells serà condemnat.
Però els altres, ja se sap,
han d’emplenar la caldera
i començar crits i clams.
Els pecats són els d’abans,
ningú cap novetat enceta,
tots mengen del mateix plat.
S’ha fet vell
El passejar va ser curt,
em va prendre la rialla,
ella ni volia palla
ni aplegar a casa del ruc.
Li daria un parell de mossos
i va córrer com un llamp,
és un sentiment estrany:
no haver ni mal als ossos.
Com m’agrada aquesta userda,
cada dia faig bon mos
abans d’entrar a la quadra.
A l’amo, veieu, li encanta
arribar més tard al tros;
s’ha fet vell i un xic bleda.
No mareja
L’angoixa de la nit
m’apropa a les tenebres,
el monstre va a les seves
i pensa amb el què dic.
És un heroi maldestre,
cansat de viatjar,
un déu el va deixar
puix no volia aprendre.
De tant en tant, renega
i munta un embolic
per tal de deslliurar-se.
Si el sentiu queixar-se,
digueu-li que és bonic;
llavors, ja no mareja.
Epigrames (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
Venen totes
de ponent
i s'escanyen
lentament.
Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.
A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.
L'amor demana
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!
Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.
He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.
Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.
A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.
Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.
La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.
Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.
A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.
Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.
En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.
El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.
Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.
Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!
Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.
Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.
Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.
Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.
A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.
Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.
A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.
Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.
He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.