Poemes curts (CXLVI)
01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
de l'Enric:
xocolata
i pa de pessic,
cada setmana.
Quan la lluna
posa el son,
cada engruna
ha el seu món,
una nit bruna.
Em comenta
el meu patró
que la pesca
és de debò,
sempre de gresca.
Quan la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i el camí
i tot alhora.
Aprenent
de mentider:
anar perdent
sense cap fe,
ben lentament.
Quan anava
a l'infern,
demanava
a en Llucifer,
mai el trobava.
Amb la gana
d'ésser viu,
cerco casa
i trobo el niu,
és la gran paga.
A la barca,
el mariner,
vol ser a casa
fins després
que la mar parla.
En el lloc
de la virtut,
poso el foc
i l'ésser mut,
aturo al sot.
Les comandes
són així,
van per randes
i coixí,
el dormir debades.
A la casa
del corriol,
va la fada
a prendre el sol,
prompte es cansa.
Com m'havia
de casar,
cercaria
l'endemà,
prop del migdia.
És el vent,
quan fa menar
a la gent,
qui vol pensar
i anar perdent.
Vull constatar
puix m'agrada el lleure
més que el treballar,
així no es pot creure
que canviï demà.
Com havia
de bregar
mai sabia
arribar
ni ho pretenia.
Porto dies
a l'infern
amb les dèries
de no ser
en altres vies.
Al desert
dels sentiments,
mai es perd
trobar encerts
d'estiu a hivern.
A les voltes
de Nadal,
vénen totes
al corral,
velles i joves.
Amb la gana
que jo tinc,
per cada capsa,
en vull cinc,
menjar m'agrada.
Una jove
em demanà,
però, pobre,
no em donà
ni riure ni ordre.
A la caseta
del bosc,
hi ha prou crema
en el foc,
no hi ha massa llenya.
Com espero
aplegar
on no m'erro
a l'endemà,
massa que ho prego.
Aventures de pena i goig i set poemes més
01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Aventures de pena i goig
En el record de la infantesa,
on massa dimonis resten adormits,
m’agrada el soroll feixuc dels amics
qui demanen vici i manta buidesa.
Anem, ben plegats, a cercar la joia
de córrer una estona al davant del pagès;
és un home vell, foll i mig corprès
quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.
Les butxaques plenes d’ametlles i nous
per tal de berenar dessota d’un arbre
i contar estrebades de joves herois.
Són les aventures de pena i de goig
que es van enfilant fins que arribi el jove
i ens posi ben tristos per plorar ben tous.
Pertanyem als miserables
Na Mariona comentava
que, un dia, em va estimar,
però l'aplegar a l’altar
és matèria delicada.
Massa anys i som fadrins
sense ganes de fruitar,
de poder-nos allitar
i aconseguir haver fills.
Com a concos vells i pobres
no albirem altre passar
per a haver hores amables.
Pertanyem als miserables
quan són a punt d’encetar
altra vida plena i noble.
Va viure enamorada
I la vaca diu al bou
com demana fulla tendra;
en aquesta terra ferma,
massa temps que ja no plou.
Car la vaca porta esquella,
no s’amoïna el ramader;
en segons, ha de saber:
on s’allita?, on s’aixeca?
El bou és massa pesat
i camina a desgrat
sense eixir de la contrada.
A la vaca no li agrada
comentar que, en el passat,
va viure d’enamorada.
Aventures i ocasions
Una rosa i un clavell,
tot parlant des de l’alçada,
van comentant, de passada,
qui és més maca i més bell.
Hores llargues de l’hivern
passen l’estona dormint;
en despertar, a saber quin
serà qui eixirà el primer?
Aventures i ocasions
han de ser de tota mida
per a haver bon encanteri.
Si no demanen que nevi,
l’abella serà amanida
a xuclar tots els racons.
La força com se’n va
La sínia ens duu al record
d’aquell matinar d’estiu,
sentir l’aigua com se'n riu
en pujar als alturons.
El vell ruc, ull tapat,
com s’enfada de vegades;
massa voltes les donades
en aplegar a mitja part.
Tomateres i pebrots,
tots dos faran bona cara;
van vivint l'assedegada
en un racó del vell hort.
I la força com se’n va
demanant altre demà.
Gairebé sembla princesa
Barca vella i mariner
van guanyant els trencacolls;
com no apleguen al vell port,
van somiant com el primer.
Les sardines, mig salades,
el viure enfadats de la mar;
manta excuses per volar
fins aplegar a les pensades.
Mariner, de barca vella,
no cridis pel dematí
mentre arriba primavera.
La vida és una desfeta
i ofegada, amb bon vi,
gairebé sembla princesa.
Pregar a les estrelles
Manta aigua i poc vi,
és el cor qui se n’alegra;
li he cercat una parella
per si s’estranya de mi.
Li demano i no creu
puix diu que soc un cap buit;
com li parlo, callo i fuig
per si trobo algun déu.
Al racó de meravelles,
una núvia vull cercar
qui no vulgui massa cosa.
Els diumenges li faig nosa
per això me’n vull anar
a pregar a les estrelles.
La pausa em fa glatir
Com l’amor que s’endevina
en un reclau del camí,
com m’esguarda pel matí
quan no hi ha vent ni boirina.
Vaig, del tot, atrafegat
oblidant les mil promeses,
les he trobat satisfetes;
a pensar, m’han obligat.
En el regne de l’amor,
ningú demana saviesa
per si se li acut el venir.
Com la pausa em fa glatir
per si es mostra prou entesa
amb un sol qui vol tardor.
Epigrames (CXLVI)
01 Maig, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan aplega el fred
a la casa vella,
en el cel, l'estrella
diu que ho té tot fet.
No demano
per a mi:
ni el morir
ni l'haver amo.
L'amor volia
anar a viatjar,
però aquesta vida
no el deixa anar.
Una rosa,
en el jardí,
està sola
quan fa nit.
Pare, quan faci vent
i la mar s'enfadi
potser no m'agradi
anar a cercar peix.
A la casa
del més ric,
falta gana
i sobra amic.
Anirem plegats
a gaudir una estona
del ball d'envelat,
del somrís de noia.
Si demà
toca morir,
ho tinc clar:
He de fugir!
És la mossa,
quan se'n riu,
qui ens porta
el nou estiu.
La mare cantava
des de bon matí,
el reiet mirava,
era ben feliç.
Com, avui,
he demanat:
joia i caliu,
he fet salat.
La més dolça
de les flors,
quan perd força,
és tot un plor.
Amb seixanta
mariners,
qui no balla
no fa res.
I sento com plou
des del llit estant
i la fulla es mou,
cerca l'entrellat.
Quan aplego
pel matí,
ensopego
amb el dormir.
La més jove
vol jugar
i la vella
sola està.
Cinc caminen
per un prat,
quatre es priven
de somiar.
Quan em llevo
de dormir,
ensopego
amb el coixí.
A la casa
d'en Sisquet,
mengen vuit,
en paguen set.
Quan desperto
per la nit,
com em queixo
vora el llit.
Quan em queixo
del veí,
la mestressa
em crida a mi.
Tinc avui
per a dinar:
poc de cuit
i molt de pa.
Si m'estimes
de valent,
les veïnes
ni les sents.
No m'agrada
el dormir
amb tres caps
i un sol coixí.
Ni l'amor sabia
que havia de venir,
va aplegar un dia
des de bon matí.
Car no espero
haver més
que follia
tot el mes.
Les tempestes
del meu cor
són com festes
per a molts.