Dos poemes de campanar i deu pensaments divins

09 Juliol, 2008 10:00
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Dues senyores

 

Dues senyores, molt galanes,

de sempre, a la plaça estant,

ens desperten quan hi ha festa,

mai no paren de tombar.

L'una és jove i cridaire,

l'altra més minsa per força,

té la galta badocada,

ja no xiscla amb tanta gràcia.

Una porta vestit nou,

vestit vell en porta l'altra,

el seu amo no té prou

per a mudar-les alhora.

Una ens portarà a la festa,

l'altra bé si deixa dur,

una quan repica riu,

l'altra quan repica plora.

Abans eren festejades

pels joves més coratjosos,

ara resten sempre soles

per ballar només un to.

Campanes del campanar

on el temps detura, encalla,

feu-me sentir altra vegada,

rei feliç, sense manar.

 

El campanar

 

El campanar s'aixeca fresquívol

en una plaça on regna el catau,

uns, que envelleixen, emplenen les taules

i, sense cap pressa, arriben on cal.

Faran de la casa, la casa d'un rei,

de les velles terres, terres de tresor,

com les veus s'aixequen, com passen les hores,

un que se'ls escolta somia i es dol.

Poble on sojorno, tu que els acarones,

amb seny de marona calles i somrius,

no em facis pensar, pensar és massa cosa,

aquí, a la plaça, tot és fer l'oblit.

 

Pensaments divins

 

Déu està sol, dorm molt malament.

Procureu no ofendre Déu, darrerament el noto molt sensible.

El dimoni em guanya, fa tan bé les enganyifes.

He provat de vendre l'ànima, el preu era massa baix.

Satanàs no ploris, jo també perdo sovint.

Si aneu al cel, no us descuideu el rosari.

Procureu que Jesús no us faci la cadira.

Estic estudiant amb Satanàs el pressupost d'una bomba de calor.

Satanàs està trist, Déu ha prohibit fumar a la sala de calderes.

El darrer disgust, Déu va canviar set planetes de lloc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pas i deu pensaments educatius

08 Juliol, 2008 12:19
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Caminant

 

Caminant d'un país on el fred

tot ho perd i res troba a mesura,

on s'escau el reviure, el dret

d'oblidar tots els somnis i es cura.

He trobat, a la nit, el silenci i el cos,

com m'estima i vetlla pels nostres,

he cercat sota l'ombra del xop el redós

amb les flaires del poble antic i mediocre.

Per la vall m'has portat, has sabut

empaitar, esquinçar nostres coses,

m'has donat a conèixer: Ser mut

no és res més que vagar per les ombres!

Un tenir por dels altres, del jo,

aixecar-se malalt i, pensar-se:

La culpa la tenen els altres,

puix nosaltres ja fem la missió!

És plorar a l'albada i ser lluny

de la plaça, l'església, l'ermita,

és remirar, per despit, el retall

d'aquell sol que ara besa la terra.

És voler retrobar-te amb els teus

per sentir, tot d'un cop, melangia.

 

Cap a casa

 

Entre una passa, una altra,

sento l'aire arraulit,

és per trobar aquell delit

de caminar cap a casa.

El meu cos de presoner,

com trontolla aquí sota,

però esglai ja quasi es torna

en emprendre el coster.

A l'església, els angelets

li faran, de nou, la llum

si és que encara arriben fums

i caliu de viatgers.

Quan la porta tornarà

per obrir-se als amics,

sentirem com uns neguits

i la llàgrima hi serà.

Quan la torre d'homenatge

no sigui més esberlada,

ens prendrà de nou la gana:

Ser criats, servents, patges!

Quan la plaça solellada,

esdevingui en un voler

vull ser amb tot el deler

d'aquella jovial diada.

Entre una passa, una altra,

el meu pit emprèn el vol,

cerco la pausa, el so,

el somrís de la mar blava.

Runes han de ser els murs

on descansaran, lleugers,

guerrers captaires de llum,

els qui foren fugissers,

ara volen aixopluc,

esdevenir vells vençuts

per tornar-se cavallers.

 

Pensaments educatius

 

Regalar el vostre temps ja és un signe de déus.

Cap classe hauria d'acabar amb tanta satisfacció.

Amb 3.600 segons, poden passar tota mena d'aventures.

No penséssiu que, aprendre, sigui, absolutament, necessari.

Les classes no són per a gegants, tindrien el sostre ple de bonys.

Davant d'un alumne, massa dotat, només us cal ensenyar les dents.

Sento les queixes dels alumnes, endevino que encara no en saben prou.

L'escola no deixa de ser el racó de les preuades intencions.

És trist parlar prou i no conversar sinó amb tu.

Les orenetes no volen l'escola, se'n van quan comença. 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de camí i deu epitafis

05 Juliol, 2008 18:16
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Camins del mar

 

Camins del mar,

porteu-me a casa,

ara es fa tard.

Ella m'esguarda,

el cor al puny,

ben estrebat.

M'he llevat d'hora,

prenent la barca

tot d'amagat.

La mar molt negra,

els llavis forts,

en fred, suat.

Cal fer la pesca

per un minyó

prim i malalt.

Tot ho precisa

i mai l'amor

s'ha d'aturar.

Trencaré el vent,

al déu marí,

faré callar.

Trauré el remei

perquè la força

no mancarà.

Mentre, la lluna,

d'un núvol negre,

surt per mirar

com una barca,

plena de peixos,

dibuixa el mar.

 

Camina davant el ruc

 

Camina davant el ruc,

darrere segueixo jo,

com s'esbatussa les mosques,

com espanta els borinots.

Quina munió d'avantatges,

caminar a les quatre potes,

gaudir de cues prou llargues

per netejar les espatlles.

Tenir el menjar a l'abast,

dormir tot damunt la palla,

tenir un cant tan pertinaç,

estalviar la quincalla.

Però, ai, ser presoner

de la casa, de l'arada,

portar pes damunt el llom,

ben clavada la sabata.

Deixar la pell cada mes

sense gaudir d'amistança,

romandre mut a la cambra,

ser escarni de canalla.

Ser exemple negatiu,

heroi perdut, impotent,

ser per sempre un orellut,

cara al sol, esquena al vent.

Mira, m'ho veig pelut,

em quedaré amb plena gana,

triaré la forma humana,

em dol, no faré de ruc.

 

Epitafis

 

Si et costa morir-te, signa un crèdit milionari.

Estic a punt per anar al cel, a quina porta embarco?

Arriba el fi del món, però no avança.

Necessito dos crèdits per ser mort titulat.

Fa sis anys que rebo cartes de condol.

Si us plau, senyora; el seu marit és el del costat.

Fa dies que no faig el llit.

He aconseguit reduir la taxa de colesterol.

No estigueu tristos, ja vindreu.

El meu diagnòstic és: Estable!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes dolços i deu pensaments divins

03 Juliol, 2008 09:58
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ai, si pogués veure

 

Ai, si pogués veure

el fuet que estova,

el que pensa el riu

quan la mar s'apropa,

els daurats cabells

que la brisa envola.

Si pogués comptar

els dies d'espera,

els bitllets trencats,

tots a casa teva,

el comiat poruc

amb galta vermella.

Si pogués saber

on mon cos volgués

romandre callat

prop de la drecera

on a pujar vas,

caminet de l'era.

Ai, si pogués

vinclar-te l'esquena,

recolzar-me en tu,

esbrinar la vera

munió d'aquests somnis,

fruit de primavera.

Allí, al redós

d'aquella pineda,

posar-te les mans,

una a cada orella

per dir-te: Jo vull

guarir aquesta pena!

Si pogués volar,

dalt de la cimera,

plantaria allí

la nostra senyera

que parla d'amor,

de serf i de reina.

Si pogués morir,

voldria a la serra

besar amb l'alè,

esdevindre cendra

per a pujar als arbres,

per baixar a la terra.

Si pogués entrar

dintre de la teva

manera d'obrar,

fóra la primera

forma d'estimar,

dolça dona meva.

 

Cada engruna

 

Cada engruna d'aquest cel

em parla, dona, de vós,

cada espurna d'aquest foc

du segells del vostre nom.

I per l'aire que penetra,

dolçament, fins al meu cor,

veig empremtes de la cara,

les tebieses de l'amor.

Du la flaire nom de dona

per les cruïlles on vaig,

deixa el vent retalls de roba,

com defugen de les mans.

Quan l'aigua el rierol passa,

quan s'atura sota el pont,

du en el so la melangia,

es desfà en sentir aquell nom.

El cant esquitxant silencis,

com s'apropa per on vaig,

desdibuixa simfonia

per anar a dormir al meu braç.

Vostre nom és fantasia

que s'enlaira i, gronxant,

em transporta dia a dia

del ponent cap al llevant.

Vostre nom és ma feblesa,

ma grandària, em fa grat

cada hora, quan em besa

vostra presència cabdal.

És tan poc una paraula,

és una cosa tan gran,

en sentir-la, tot ho buida,

tot ho emplena d'un nou cant.

 

Pensaments divins

 

Els diumenges prego, però els dilluns he d'anar a la feina.

Déu no té problemes, només guarda els nostres.

Jesús no condueix, tindria problemes en els controls.

Satanàs no vol ballar, sempre li toca la lletja.

El cel és un port franc, allí no paga ni Déu.

Fa sis mesos que estic empaquetant pecats, no em caben enlloc.

He parlat amb Satanàs, li'n falten tres per omplir l'autocar.

Déu sap que aprenc poc, em posarà deures a l'altra vida.

Necessito aura petita per impressionar una jove.

Li he demanat a Déu un altre cos, no he passat l'I.T.V.

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de calor i deu pensaments educatius

01 Juliol, 2008 10:25
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

El sol

 

El sol arriba, potser,

darrere de l'últim prat,

a la casa més humil,

es perdrà vora el palau.

El sol ens porta, potser,

el millor dels abrigalls,

una esquerda de plaer,

ens convé no aglutinar.

El sol ens dirà, potser,

que ara puja, ara cau,

com un dia és massa temps

per anar atrafegat.

El sol es riurà, potser,

de la dèria dels humans

puix no acaben de saber

la infinita majestat.

El sol ens mira, potser,

ens acull vora el seu pit,

és així: galant, desprès,

saludable i fugitiu.

El sol escriu, potser,

amb una ratlla infinita,

les memòries d'un guerrer

o les cartes a una amiga.

El sol passarà també,

amb els ulls, cap al demà,

ben pensat ni deu saber,

encara, on anirà.

El sol oblida, potser,

les ofrenes vanitoses,

totes aquelles coses

que mai hauríem de fer.

El sol demana, potser

una eterna primavera,

una pena passatgera,

un estar menys compromès.

El sol escolta, potser,

a les veus encisadores,

a fosques enriquidores,

a noies, al seu voler.

El sol finirà, potser,

demà, el cor pensatiu,

el recolliment del riu,

tota la força de ser.

 

Ets aquí

 

Ets aquí, on jo volia,

asseguda en el portal,

verda clara la faldilla,

tot mirant cap a llevant.

Ulls ben plens de l'enyorança,

els pits d'aire fresc de mar,

els dits filosos de llana,

el ventre pres de la fam.

Somnis llargs, sota teulada,

per un jorn que arriba tard,

una pell bruna i torrada

amb un ròssec a la sang.

Ai de tu, germana trista,

com s'hauran fuitat els anys,

fonedisses mil empreses

per acabar tot plorant.

 

Pensaments educatius

 

Cap rei entraria en una classe sense perdre la seva.

Tinc un alumne valent, l'he posat de mestre de suport.

Irracionalment, un dia de pluja es va emplenar la classe.

Volen que lluiti i em neguen fer presoners.

És tan bonic ser mestre que ploro si plego d'hora.

Tinc un bon alumne, he provat de conservar-lo amb sal.

Mireu si volen aprendre que em lleven les idees de les mans.

Cap alumne és malfeiner, només li pesen massa els conceptes.

Mesureu els alumnes amb ulls tancats i orelles obertes.

Seria bon mestre si no tingués alumnes exigents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de matí i deu epitafis

29 Juny, 2008 16:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Aquell matí

 

Aquell matí d'estiu, solia

ser a la resclosa del riu suau,

les mans replenes d'una heura tendra,

el pit de joia i soledat.

On va l'amor?, ell tot ho amaga

fent de no res les coses grans;

on caus, cos meu, dèbil i feble

pres d'una angoixa que enlloc va?

Aquell matí d'estiu, solia

prendre de l'aire tots els murmuris,

sentir, a la pell, el frec dels llavis,

notar en el cor, punyent, el dia,

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

escriu missatges sota el fullam,

em gela el cos, em farà varis

reculls de bojos, de nous encants.

Aquell matí d'estiu, solia

pensar com era mon paradís,

anar vinclant-me com margarida,

per deixar, sempre, tot compromís.

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

fent, d'huracà, un vent pausat,

d'un esbarzer, un pom de palla,

d'una paraula, un so sensat.

Aquell matí d'estiu, solia

esllavissar-me com un xic gran,

anar a la riba on la cridòria

tot ho emplenava amb novell cant.

On va l'amor?, ell tot ho amaga,

com crema el sec i buida el ple,

em deixa caure on tot és calma,

ara m'allunya del no dir res.

 

 Vaig oblidar-la al matí

 

Passen les hores d'enveja,

al carrer del desesper,

passa la nit, la tempesta,

allí em deixen, sense res.

Acabada primavera,

un estiu eixordador,

recollida la disfressa,

ara neixen mals d'amor.

Cavalcades de deu monstres,

carrer amunt, camí avall,

entren, de sobte, a la casa,

ara em troben esberlat.

L'estimava, la somiava,

vestida de fil i flor,

mai cap altra enamorada,

gaudia del dolç amor.

Volia posar paraula

en un cove, en un coixí,

ella esdevingué una fada,

després bruixa i enemic.

Em deixà per un bon mosso,

ben plantat, massa eixerit,

vaig plorar-la massa estona,

vaig oblidar-la al matí

 

Epitafis

 

Canvio televisor de colors per ràdio amb piles.

Un dia d'aquests arribarà l'amnistia.

Senyor metge, quan vacunen per a la grip?

Estic disposat a córrer el risc.

Vull un pollastre i unes dents.

He acabat "el peso perfecto", puc menjar de tot.

És una calavera antipàtica, només m'ensenya les dents.

La dona ho deia: No tens preu!

He mort de sobte, encara no m'ho crec.

Estic entre amics, he anat al desert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pany i deu pensaments divins

26 Juny, 2008 16:47
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sóc pany rovellat

 

Sóc pany rovellat que, sol, estossega

en un carrer antic, sense vianants,

els dies escurcen, el fred ja penetra

en totes les cases on no hi ha ocupants.

Abans era un joc, la clau de companya,

venia a trobar-me i fèiem bon ball,

el nen tafaner, en mi, es mirava

per veure orgullós un tros de vedat.

La bona mestressa, tan punt s'aixecava,

venia ran mi i..., a treballar,

érem tots ben plens de ganes, de força

i fins em posaven oli del cuinat.

Ara estic cansat de tanta buidesa,

sojorno, a la porta, un xic de coïssor,

la clau no diu res, ella també plora,

arribant la nit, fem ombres de por.

 

I la porta s'obre

 

I la porta s'obre

quan passa al davant

la darrera estona

d'un massa esperar.

Esbrina la clau,

que viu dintre el pany,

el temps mig ferotge,

esquerp, angoixat.

Ja parla la clau,

com conta mentides

i passen, pansides,

les bruixes d'abans.

El pany se l'escolta,

com riu de vegades

i dormen cansades

les nits a la llar.

I de tant en tant,

esclata una teula

després d'un viatge

curt i versemblant.

La pols rondinaire

escriu les històries

sota de les golfes

i dalt el portal.

Ho fa amb la mà dolça,

empeny una ploma

farcida d'enyors,

de silencis llargs.

Ja cansada i bruna,

la porta tremola,

em demana ajuda,

no sé perquè ho fa?

 

Pensaments divins

 

Podeu parlar amb Déu, però agafeu-vos fort.

Déu té problemes de comunicació: Telefònica és quelcom més.

Déu ens coneix, ens comprèn, ens suporta.

Trieu el dimoni de guia, sempre us portarà a llocs interessants.

Satanàs diu: Exigiré més nivell als pecadors!

Déu no sap en quina part del cervell es va equivocar.

No puc anar al cel, la freqüència de vols és molt deficient.

Si he de ser fill de Déu, demano el llibre de família.

Déu abans de posar els manaments, ens va comptar els dits.

Parlo amb Déu, però només em sento.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mar i deu pensaments educatius

24 Juny, 2008 16:37
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La mar

 

La mar,

com els ulls d'una dona asseguda,

plena de fils i perdut mirar.

Una barca que gemega,

un capvespre de juliol i tu;

amb un somni a cau d'orella,

un escreix a la butxaca.

La mar,

s'emporta les tardes d'estiu,

deixant una broma sucosa

farcida de mil desfetes.

El moll,

gelós de l'últim sospir,

l'engega el mariner dalt el llagut

ensinistrat en no sé quines coses

que ens vol ensenyar.

Les ones,

em porten noves d'altres terres,

sempre dansant, dansant sempre,

menant la mar d'aquí d'allà.

I tu,

sempre tu, inacabada tu,

com els farcells dels desitjos,

com les penyores rebutjades;

em portes enllà, més enllà encara

on és impossible arribar

amb vestit de traginer.

La mar,

la mar em deixa vora els teus peus,

ran el brodat de les teves faldilles,

em diu: Adéu-siau!, per sempre més.

 

La mar m'espera

 

La mar m'espera, sí;

amb les blanques randes,

les torxades barques,

aquell desencís.

Em diu quant m'estima,

però no li goso

el posar, a dojo,

pell esblanqueïda.

La mar és lleugera,

aixeca el crespó

fent mut tot el cor

de gent marinera.

La mar és semblant

a la gent avara,

agafa de grat

i dóna enfadada.

La mar és plomall,

és torna una espasa

quan vols estimar-la,

anar camí avall.

És tova a l'albada,

suau a la tarda,

és blava en mirar,

ben grossa i galana.

Eterna senyora

farcida de dots,

amb caire de lloba,

prou llépola i dropa.

La mar és madastra

quan pren els seus fills,

encara vol rius,

els mata en tocar-la.

La mar és així:

amb somnis de boja,

mireu-la de lluny,

si es pot, a la fosca.

Veureu el catau

on la terra esmola,

la vol trepitjar

per quedar-se sola.

La mar és morir

a cada engolida,

amb la cara al vent,

el cor dintre l'illa.

 

Pensaments educatius

 

Sempre és bo tenir una pila de llibres, per si has d'amagar-te.

En cas de dubte, contesteu les vostres preguntes.

No traieu la llengua, sempre hi ha qui porta un segell.

Ha estat un examen sorpresa, ni jo ho sabia.

És un bon mestre, sempre surt quan anava a posar feina.

Les matemàtiques són exactes, sempre s'aprenen l'any que toca.

És tan avorrit ser mestre que, de tant en tant, m'examino.

Entreu a classe contents, si no arribeu a sants, podreu ser màrtirs.

És un bon col·legi, tenen tots els dubtes amagats als llibres.

Tinc poques ganes d'ensenyar, em tornaré a tapar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes gegantins i deu epitafis

21 Juny, 2008 15:10
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Montsià, guerrer vençut

 

Entre l'escuma del mar,

entre la fràgil boirina,

dorm, cara al cel, el gegant

i deu somiar que s'estima.

Ara a l'estiu, tot és prec,

com formigueja el seu cos,

amb un vestit més que verd,

més endolcit i preciós.

Cent núvols paren al cap,

ell els canta la cançó,

després se'n van volant,

però, al prec, retornen tots.

Montsià, guerrer vençut,

tip de badalls i sospirs,

ara et graten els peus,

com s'emporten els bocins.

Ara, et claven al cap,

agulles que ningú vol,

fins la bola del sol,

et troba més sord i calb.

Montsià, etern amic,

on trescava vell pastor

i et feia el llaurador

un pentinat eixerit.

Et passaré pel damunt

d'una pell bruta i poruga,

on abans vivien junts

el senglar i l'au feixuga.

Nova gent et vol posar,

sense dir res, la perruca;

potser et voldràs mirar,

clenxinat, a la llacuna?

 

Oh, els meus gegantins amics!

 

Oh, els meus gegantins amics,

amb peus de quitrà,

el sostre d'estels;

amb uns braços llargs,

despullats i prims,

de vegades secs

o plens d'escorrims!

Sempre arrenglerats,

sentinelles vers,

d'un camí que creix

del catau humà,

ara, amb el silenci,

em vèieu passar

i m'acaroneu

amb milers de mans.

Qui de sota us mira,

sa grandària plany,

sou ombrel·la grossa,

sou casa i hostal.

Us parlen les branques

quan mou el mestral,

us renta la pluja,

us escriu l'amant.

La tardor, quan passa,

us vol despullar,

ho fa a poc a poc,

com dansa ritual.

Vostres mans despreses

es tornen catifes

i l'ombra esquifida

em fa solejar.

Els hostes se'n tornen,

guarnint de quietud

els cants tafaners

de l'estiu darrer.

I ara, com sempre,

enmig de vosaltres,

recullo la joia

dels companys fidels.

 

Epitafis

 

Em fa por sortir, ja ha passat el revisor?

La sentència de mort ha estat ferma.

Ha desaparegut un peu, deu fer vent!

He perdut el sentit de la improvisació.

Si no hi sóc, deixeu l'encàrrec al tafaner de sota.

L'àvia ho deia: T'estem perdent!

No entenc massa que vol dir: Mòbil!

Telefònica ens ha fet una oferta de llançament.

Estic trist, ha arribat el venciment de la targeta de crèdit.

Us pagaré, però no hi ha pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes inhibits i deu pensaments divins

19 Juny, 2008 06:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Vigilo

 

Passen les dolces poncelles,

tot ho troben molt bonic:

les garlandes, les roses,

el caminar i el camí!

Sento, assegut a l'ombra,

el batec tranquil del cor,

com me'n ric de les cabòries,

del sentiment, de l'amor.

No és que vulgui matar

ni tan sols goso ferir,

és el passar de les hores

el que m'ha tornat mesquí.

Ara prego i encomano:

un got de vi, un tros de pa,

un sol que no m'atabali,

un lloc on poder anar.

Del ser i del compromís,

he fet un farcell de por,

ara m'assec sota l'arbre

i vigilo per si em moc.

 

Sense dir res

 

La dona fent meravelles

amb un gall i un tros de pa,

al damunt només estrelles,

les cent coses per pagar.

La mainada, que ara dorm,

juga i juga pel carrer,

pel cantó passen els cotxes,

ben a dintre passa el fred.

Ara acaba primavera,

encetant desitjos nous:

la noia voldrà aprimar-se,

la mare dirà que no.

El pare farà promeses,

la mare tocant dempeus,

al carrer passen el gossos,

com criden minyons i vells.

Camino, empaito, sospiro,

i, amb assentiment de cap,

deixo el carrer, la mainada,

sense dir res més, me'n vaig.

 

Pensaments divins

 

El dimoni es rebel·là, Déu no paga hores extres.

Déu ha de manar, no troba caps intel·ligents.

Déu procura no enfadar-se, sap que li serveix de poc.

He proposat al dimoni que faci pluja d'ofertes.

Déu està preocupat, els índexs d'audiència són decebedors.

Lloeu a Déu, és bo tenir-lo ocupat.

Crec que no hem de recordar-li molt que és el Pare nostre.

Déu no perd la fe, algun fill no li sortirà gamarús.

Déu pensa amb una altra creació, però encara es ressent.

Penso en el Déu infinit, no el puc convidar a res.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs