Dos poemes de fugida i deu pensaments divins
23 Setembre, 2008 13:22
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dos poemes de casa i deu pensaments educatius
21 Setembre, 2008 17:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El poble on visc
El poble on visc
és un gegant dormit,
un gegant farcit de treballs daurats
que, potser, un dia van ser veritat
i no vol despertar.
No vol, els seus vilatans el traïren
fugint quan era ple,
ple de somnis lleugers,
això li semblà mal.
Després, el temps ha passat,
ha seguit el curs ran les seves cases,
ha fugit per tal d'entaforar-se en altres llocs.
Ell ha restat així: aixoplugat
a les faldilles del Montsià que, sempre,
ha vigilat els seus desigs.
Ara, potser es desperta, potser vol veure'ns,
qui sap si voldrà saber de les nostres intencions,
de les noves recances, que ens envaeixen,
per a donar-nos novament la mà.
El poble on visc
és potser ara un xic més viu,
veu amb melangia,
amb somriure esperançat,
com els vilatans es tornen a renyir
per un petit crostó de pa sec.
No conec
No conec la llamborda
ni cruspeixo vora mar,
sóc home de terra ferma,
endormiscada a la vall.
Vora la vella olivera,
el trencadís garrofer,
passo la vida i la gresca
entre la casa i carrer.
Pertanyo a la nissaga
que acostuma a delir
les foscúries d'un progrés
quan tot ho torna mesquí.
No vull trencar aquell silenci
que, a la tardor, pren el camp
com petjo, dolç, camins amples
per a tan pocs viaranys.
I en sentir les campanades,
al capvespre, vora el cau,
la cara em diu cent coses
i la pell com sent la carn.
Pensaments educatius
El què en penseu, ho saben, la resta no la necessiten.
Ensenyar no és tallar caps, és només guarnir-los.
Si la classe no va, és que no s'ha de moure.
Si hi ha mala mar, viatgeu pel port.
Dedueixo, per les seves cares que, avui, no hauria d'entrar.
Una aula és una presó petita sense miralls.
Estic enfadat, segurament no em farà cas ningú.
L'aula ens suporta i somriu.
Algú va dir que la pissarra continuava per la paret.
Un es pregunta si val la pena embrutar fulls tan blancs.
Dos poemes de desamor i deu epitafis
18 Setembre, 2008 16:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Es fa l'ofesa
I caigué la dona
davant de l'amor,
encara no dóna
un preu pel senyor.
Perquè es fa l'ofesa,
com bat el seu cor
i se'n va de pressa,
cercant il·lusió.
I camina, encara,
amb aire tibat
i li fa la cara
un signe d'esclat.
Diu que ja no vol
i la veu s'ofega,
vol vestit de dol,
però amb la pell fresca.
Els cabells onegen
Els cabells onegen, el mirar vola,
els sospirs com omplen un jardí callat,
ella era dolça, ara es troba sola,
per unes paraules, un darrer comiat.
Han estat un dies de neguit, d'enveja,
entre una feta, un paper canviat,
ell era, per sempre, l'home enamorat,
va voler-la vèncer, en prendre revenja.
La veié un mal dia, quan feia bugada,
entrant a la casa aquells blancs llençols,
cantant una estona amb un aire dolç
sense la vergonya que mostra una fada.
I caigué, per terra, l'amor fet estralls,
és cosa valuosa mantenir tot seny,
ara és caiguda, tot és camí avall,
mai guanya l'estima, mostrar-se indiscret.
Epitafis
Per cert, quin dia fa?
Tinc anys de tots colors.
No cal que vinguis tan mudat.
Ho sabia que acabaria calb.
La veïna diu que sóc un bon partit.
Han fet una altra guarderia d'ossos.
Ofereixo viatges a preu de cost.
No us penso dir com em trobo.
Hi ha rumors de judici.
Segueixo pensant que estic somiant.
Dos poemes de tardor i deu pensaments divins
16 Setembre, 2008 19:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ball de tardor
Avui, he vist un ball
que mou a la tardor,
ballaven mil dansaires
tots de semblant color.
Uns baixen molt de pressa,
altres, a poc a poc,
uns semblen neguitosos,
els altres sense por.
És un ball que comença
amb un sol ballador,
ell marcarà el camí,
després aniran tots.
La dansa serà lliure,
el temps indefinit
i, amb l'últim compàs,
jeuran, plegats, al llit.
Com es gronxa la tardor
Com es gronxa la tardor,
a les tardes i, ennegrida,
pren un caire de dolçor,
s'emportarà mitja vida.
Arbres com rieu galants
dins el mirall de llacuna,
ara, us moveu gegants
farcits de cabells de lluna.
Emmalaltits perquè ja
només queda l'enganyifa
d'un sol que, potser demà,
pledejarà nova vila.
A reveure, orenetes,
ja no em fareu l'alegroi,
on aneu totes ben fetes,
deixeu mirant aquest noi.
Es perd la blavor del cel,
l'escalfor de nostra llar,
el tràfec d'anar per mel,
és tenebra més aviat.
La verda tija s'adorm,
els estels tornen a casa,
van caient, a poc a poc,
a l'entremig de la flama.
Pensaments divins
Satanàs no va al mercat, ell porta roba de marca.
Déu no té por, sempre té massa convidats.
Satanàs sol estiuejar entre blocs de gel.
L'àngel de la guarda ho diu: Hauré de baixar la finestreta!
Necessito armari per endreçar els pecats.
Estic a punt per morir, només falta el metge.
Déu no és al cel, la Verge està enllestint.
Estic buscant un dimoni que odia els llibres.
Senyor dimoni: En dilluns, encara veig la temptació llunyana.
Han de triar Papa, de segur que Déu no ho encerta.
Dos poemes de silenci i deu pensaments educatius
14 Setembre, 2008 07:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Silenci
Cerca, en el silenci
de la tarda llarga,
un retall de llum
en un cel rogenc.
Avui, es confia,
encara que prega,
mai ja se l'escolta,
a la noia, el vent.
Tarda d'un marçot,
enfebrat i boig,
que, per no fer cas,
es perd a l'oblit.
El vent, quan tragina
els fulls nouvinguts,
els porta al clos
on reposa el riu.
Tarda com s'envola
fins al campanar
i, per no passar,
mourà la campana.
Passarà la vella
per l'estret carrer,
portarà al cistell
roba vella i fils.
Va a veure l'amiga
que, al llit, reposa,
impacient, ignora
remei pel seu mal.
La tarda com fuig,
darrere d'un núvol,
on vindrà la nit:
plena de silenci.
He trobat la mà
Avui, he trobat la mà,
era a la meva cambra
on els desitjos passen, empenyen,
on l'alegria s'entafora.
He resseguit les passes de tots
per tal de saber-me més bo
i, talment, no ho sóc.
Els calaixos m'han parlat
plens de murmuris i gemecs,
les parets perden, pels badocs,
la força de l'ésser joves.
Un silenci impetuós
em porta el missatge:
curt, inapetent
dels meus enemics.
No sabeu com, d'eixut, és el meu pas
per una terra forta i avergonyida,
veu com fugen els seus fills
que, de petits, nodria i estimava.
Com em faig recollidor
contumaç, estèril
i prego per tots
els germans fugitius.
Mes avui no, no vull endarrerir-me
en altres temps més copsats
perquè he trobat la mà:
em sento jove i fresquívol.
Pensaments educatius
Si ja estan asseguts, què més es pot demanar?
El món gira, encara que no féssim res.
Ells volen l'anarquia i un adult que els ajudi.
No tingueu por, com a molt: us poden prendre el pèl.
Porto el meu equipatge: Un guix, un llibre i una mica de temps.
Ells volen aprendre, però saben que es cansaran.
El seu tresor és una llibreta on guardar el que no entenen.
Procureu que el vostre món no espatlli altres més petits.
Innocentment, un mana fer callar tots els monòlegs.
Penseu que, un llum pobre, no dóna per a tots.
Dos poemes perdedors i deu epitafis
12 Setembre, 2008 09:03
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sobre meu
Sobre meu, l'entorn de la carn
m'arrossega per topants estèrils,
una lluita s'emporta el més gran
per deixar-me abatut i misèrrim.
Porta l'ull un nou estendard
per saber-me les coses més nobles,
vol girar-me en home sensat
i, per tot, li sobren les formes.
En metall i paper, m'he tornat,
empaitant les coses més toves,
sóc, com diuen, un xic esgarriat
i fidel a les modes més noves.
Dintre meu, trobareu, si és de grat,
un antic i vetust somiador,
un garlaire de contes de drac,
un etern i confós perdedor.
Sóc aquí
Sóc aquí com retall d'un paper
que ha tocat la foscor de la nit,
ara es lleva eixut, eixerit
amb les ganes d'ocell tafaner.
Per mirar la llum de la plana
d'aquest poble que es lleva i es mou,
amb uns homes que lluiten pel sou
que ara sembla petit i amb desgana.
Trobaran els herois, els diumenges,
una plaça que s'omple de sol
per parlar del patir i del consol,
dels treballs, del lluitar i les enveges.
D'aquest poble que va, tot cansat,
després d'intentar cent empreses,
prou vençut de somiar i de promeses,
ara es mostra prudent i callat.
Epitafis
Encara em tremolen les cames.
Ara, us donaré el mòbil.
Què vols?
Teniu deu minuts per protestar.
M'he quedat amb la cara del metge.
Només he entrat a arreglar papers.
Cerco cervell per pensar el que dic.
Tinc un dubte, quan vindràs per resoldre'l?
De fet, no sé on sóc.
Estic endreçant els pensaments.
Dos poemes florals i deu pensaments divins
10 Setembre, 2008 13:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Si jo pogués
Si jo pogués i fos,
de ma imatge, crua imatge
no empaitaria les flors
per a dur totes les flaires.
M'escurçaria el somrís
i, caminant a pleret,
aniria al carrer estret
per a deixar mon encís.
Besaria els estels,
em menjaria la lluna,
endollaria el fanal
per a veure, una a una,
les petjades de l'amant.
I tot d'una, el cap girant
et llançaria un xisclet,
un clavell i tot l'encant
del meu cor d'home-xiquet.
Et prendria de les mans
i, foll d'amor veritable,
faria, del teu cos, l'enllaç
per anar, tot i mirant-te,
a construir nostra llar.
Si m'estimes
Si m'estimes, digues sí,
em batega fort el cor,
entre infern i paradís,
només hi ha ombra d'amor.
Dóna dona tu la llum
que, enmig de la foscor,
un recerca la calor,
el refugi dels teus ulls.
Pren, muller, aquesta rosa
quan la mà et vol parlar,
les paraules em fan nosa,
però ella em fa costat.
Pensaments divins
Déu m'estima, algú em pot ajudar?
Si he de fer de dimoni, vull cua desmuntable.
L'economia preocupa Déu, ha decidit acomiadar un vint per cent dels sants.
Diuen que sóc fill de Déu, no m'assemblo en quasi res.
Déu em va col·locar dos ulls, no els he posat mai d'acord.
El camí del cel no és ni llarg ni curt ni assolellat.
Satanàs no ploris, els del petroli de segur que arriben.
Déu, tip de pagar factures, va posar en venda la meitat del cel.
No vulgueu entendre Déu, els caps poden esclatar.
He provat de fer un miracle, m'ha sortit un dogma.
Dos poemes de setembre i deu pensaments educatius
08 Setembre, 2008 12:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Setembre
Per dalt les teulades,
de la casa gran,
s'obiren albades
de vila i de camp.
Pels carrers estrets
i pels solejats,
ja passen les hores
d'un estiu cansat.
Cansat de la força
d'un sol enfadat
que recou les teules,
els arbres fa grans.
Setembre ja passa
amb gust de vi nou,
engeguen els estris
pagesos de cor.
Són ells els guerrers
d'un poble que dorm
amb dèries de ser
altre poble fort.
Setembre ja passa
i porta a la veu
un aire de festa,
un aire d'hereu.
Hereu d'una joia
de saber-se grat
volent tornar a néixer
més enamorat.
Retornen els fills
i d'altres se'n van,
és la mare vila
amb els braços llargs.
Setembre ja porta
pressa i vanitats,
un cove amb projectes
que es perden al cap.
Ens recull, amable,
la casa i el camp,
uns arbres se'n riuen,
altres es desfan.
Per dalt les teulades
de la casa gran,
passegen colomes
i miren i van.
El dia traspassa
els secrets guardats,
escriu a les places
els somnis d'infants.
El dia desmunta
els castells formats
i, ensenyant, ensenya
que res hi ha tan clar.
Arriba el capvespre,
com neixen els camps
i les gents recullen
tot allò sembrat.
Setembre ja passa
i deixa, al seu pas,
un poble que pensa,
estima i es plany.
Per la tarda
Per la tarda, quan tornaven
les angúnies al seu lloc,
ell restava entre homes,
homes que somien tardors.
Una passa, altra passa,
en el revolt, entrebancs,
una feina mal pagada,
a la nit, els encenalls.
Vora el foc, que ara bramula,
amb branques d'oliverar,
una cigarreta encesa,
un somrís mig amagat.
Un pensament ja s'envola,
com trascola pels terrats,
avui troba, tota oberta,
la finestra on hi ha pau.
Una pinta es passeja
per un cos ros i tibat,
aleshores, el cap pensa:
on pot trobar l'estimat?
La fosca, que tot ho emplena,
ha deixat buit un badall
per on refila una veu
tan dolça com el mirar.
Una carta ara s'obre,
amb un escrit dissortat,
va farcit de mil promeses
que l'estimar han oblidar.
Pensaments educatius
Entreu a classe, els braus els fan al passadís.
Tinc sort de no escoltar, puc parlar sense raó.
Ahir vaig ensenyar, avui ho he de desmentir.
Tants anys i encara he de respirar.
Si us escolta un de cada deu, quasi ho heu aconseguit.
No els digueu massa coses, poden arribar a tenir febre.
Ni us cal penedir per no sortir del dubte.
El millor d'anar al col·legi és si el temps es queda al carrer.
Fet i fet, una hora dóna per lluitar i perdre.
Traieu-vos el son de les orelles i encomaneu-lo als alumnes.
Dos poemes d'amant i deu epitafis
05 Setembre, 2008 15:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Catifes
Com les gotes,
que m'esbrinen
aquell buit
de soledat,
esdevenen,
quan les miro,
una dolça
humanitat.
Les membranes,
de les cambres,
en tendresa
s'han trucat,
ara et miro
i sospiro
mentre dansa
el nou llevant.
Mans joioses
que la vida,
al contacte,
m'heu tornat,
no fugiu
mentre plora
la fonteta
sota el faig.
Tebi sol
que enlluerna,
es fa groc,
pujol enllà
mentre pinta,
molt daurades,
velles fulles
que, tombant,
fan catifes
on reposen,
on s'estimen
els amants.
Dolça dona
que, en silenci,
vas perdent
la llibertat
en els somnis
que les fulles,
mentre cauen,
t'han deixat.
Fruits d'amor,
enmig d'un bosc,
prop la plana,
lluny ciutat,
no hi ha hores
que gaudeixin
d'aquest temps
encarenat,
i sols l'aire
farà moure
la catifa
dels amants.
Quan la mà
Quan la mà, acarona altra mà,
que estarà més nerviosa o més freda,
un follet somriu més enllà
d'on arriba la nostra saviesa.
El més negre dels núvols desfà,
tot ferit per la joia i enveja,
el transport que volia vessar,
esbandit per l'amor i la fressa.
El més greu huracà amainarà,
retrobant-se amb la frisa més fresca,
com oneja els cabells dels amants
sota un sol que s'allunya i engresca.
Ja l'ocell es llueix i refila,
ja la flor com s'adorm i somia,
del vell arbre, una gema li esclata
i la vall es vesteix d'escarlata.
Epitafis
Trobo que fas cara de sorprès.
Estic a punt d'acomiadar-me.
Seré breu: Adéu!
Ara, que tenia temps, l'he perdut.
Cerco advocat barat per a Judici Final.
Ara, tinc la tensió baixa.
La dona diu: No anem enlloc!
Gràcies per la visita!
Un moment, apago la ràdio.
Si us plau, torneu demà.
Dos poemes de tinença i deu pensaments divins
03 Setembre, 2008 14:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tinc
Tinc, del fanal, la pena,
del rellotge, el so
i, del temps, l'oblit.
Com mandrejo avui
perquè el foc m'ofega,
a pesar de tot,
no sóc fruit d'estiu.
Com déu petitó,
sec dalt la carena,
tot deixant passar
els dies, les nits.
I per no fer buit,
en aquesta empresa,
empleno les penses
amb poms de desigs.
Com pots romandre?
Tinc les butxaques buides
de diners, d'aventures,
de lluites, de pregàries
de desitjos i volers.
La camisa que vesteix,
no és camisa, és parrac
i l'orla del pensament
és orla d'un ignorant.
Com pots romandre, noia,
satisfeta al meu costat,
si només tinc per victòria
el no haver fet gaire mal?
Altres tenen, dolça fada,
més coses damunt la mà,
no marxis si tu no vols,
avui i ara és aviat.
Pensaments divins
El cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.
No entreu al cel al vespre, fan processó.
Aquella dona em va portar al cel, però s'havia deixat les claus.
La vida acaba, en fugir esperitat.
Déu no juga als escacs, li dol quedar-se sense torres.
Déu no va al cinema, perdia visió.
Déu està repassant-se tot el verb: crear.
Déu no em matarà, li ha manat al temps.
La Verge és al cel, han canviat les cortines.
Jesús odia els mots encreuats.