Dos poemes de Betlem i deu pensaments divins
23 Maig, 2008 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Al pessebre de Betlem
Al pessebre de Betlem,
trobareu, amb la mirada,
un Josep pensant en tot,
una Verge enamorada.
Amb un Nadó estranyat
puix somia que és al cel,
veig un Josep esglaiat,
una Verge il·lusionada.
Al pessebre de Betlem,
trobareu la fusta i palla,
una somera, un bou,
un Minyó de cara blanca.
Al pessebre de Betlem,
on el temps ha fet la pausa,
hi ha un Josep neguitós,
una Verge enfeinada.
Els àngels toquen a festa,
el gran Déu fa l'amistança
i, del neguit de'n Josep,
sembla néixer la gran calma.
Ara em retiro un moment,
dono fi a la paraula,
al pessebre, amb Josep,
resten Verge, Nadó i gràcia.
Aplego a Betlem
Aplego a Betlem
la nit d'un desembre,
en entrar-hi veig,
molt sol, un pessebre.
Una remor a dintre,
el cor se m'emporta,
mentre, un vent suau,
fa moure una porta.
De sobte, la llum,
els ulls em fereix,
dalt de mi un estel
al món s'ofereix.
A l'instant, del fons;
un gemec s'escolta,
un plor de Minyó,
un sospir de Dona.
La porta que s'obre
amb gran majestat,
em trobo amb un Home
de color trencat.
- És la meva Dona,
ha estat de part,
ho hem passat a soles,
estava espantat!
Entro a la cambra
més humil del món,
entre palla i fusta,
la més gran dolçor.
Pensaments divins
Diuen que Déu és intel·ligent, comprovaré el seu certificat acadèmic.
Déu va deixar la gràcia mentre fugia.
Eviteu que Déu salti d'alegria.
Déu és el meu Pare, no vull que n'adopti molts més.
Sóc fill de Déu amb alguns àtoms descontrolats.
Li he demanat saviesa a Déu, s'ha posat a riure.
Déu no es fa vell, va regalar tot el temps.
Porto deu vides intentant aprendre a cosir un botó.
Déu no porta cotxe, no suporta les mesures de seguretat.
He aconseguit trobar Déu, bé, el seu contestador automàtic.
Dos poemes antics i deu pensaments educatius
22 Maig, 2008 16:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He conquerit
Plantem tots la llum de l'alba
a la finestra, petita, del castell,
endarrerim la lluita, el flagell,
som els servents del pa i de la taula.
Nomes guerrers reposen, sota pedra,
a la capella més ampla, més fervent,
varen guanyar la lluita i la tenebra,
només els queda un nom escadusser.
On dormiran els cavalls, els patges,
les melangies, els polsims de sort?,
algú dirà: Mireu com ja han mort
no tenen més ni força ni coratge!
Darrer castell que t'omples de tenebres,
d'amics galants, si bé prou matussers,
estic a dalt, com sento aquestes hores,
com m'alliçono, no tinc res més a fer.
Vénen del nord, del sud i de ponent,
totes les lluites que dormen sota el pont,
uns han fugit, els altres ja ni hi són,
potser demà retornarà el mai més.
He conquerit el regne a tall d'espasa,
he segrestat la fúria, el turment,
deixeu-me anar on para el més valent,
deixeu-me dir: Ara, no hi ha cap guerra!
Princesa
A la mar, hi ha una princesa
més bonica que la llum,
ni estima ni està promesa
ni precisa l'aixopluc.
Té somrís de cara ampla,
més que preada innocència,
més que minsa la paciència,
mai la feblesa l'esguarda.
Es posa vestit de dia,
de dinar i de passeig,
de protocol i mareig,
d'anar al ball si li convida.
El pare rei com n'està
d'aquesta primera filla
que li dóna, si va a missa,
un carruatge amb deu cavalls.
Tot i parlant de pecats,
no en tindrà ni mig ni un,
a la glòria hi seran:
Bones flaires i perfums!
Li han de trobar, abans d'un mes,
un príncep bell com un sol,
sense príncep el consol
de portar-li algun promès.
No cal dir que ell sabrà
escriure, de cop, el nom,
aprendre el que caldrà,
senyorejar ben bé poc
Tindrà casa, bona llar,
un plat ben ple de cigrons,
a les festes, canalons,
a la nit, tot l'allitar.
Pensaments educatius
El psicòleg m'aconsella, no necessito escoltar-me.
Es pensen que manen, jo ho sé.
El control no va anar bé, hem passat a examinar-lo.
Els nens no són dolents, però s'hi volen posar.
És una sort ser mestre, pots sobreviure a la gàbia.
No confien amb mi, però me'ls deixen igualment.
He provat d'escoltar-los, em perdo de seguida.
He endollat la pissarra, necessito idees clares.
Tinc un alumne bo, mai el trec del calaix.
Deu alumnes badallen, els altres no hi són.
Tres poemes d'estiu i deu epitafis
20 Maig, 2008 22:16
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La nit ja s'enfila
La nit ja s'enfila,
seriosa, a la plaça,
trobant a la vella
a mig fer el sopar,
avui toca peix,
bajoca amb patata
i una fruita dolça
espera en un plat.
La nit ja s'enfila
dalt de la campana
per deixar, ajornades,
paraules i precs.
Els joves ja riuen,
les noies ja passen,
els darrers pagesos
demanen cafè.
I somiem i tot
Aplega l'estiu, tot és una festa,
els nois s'acomiaden del mestre pesat,
les classes s'adormen, han fugit els llibres,
el poble es queda més ple, més estrany.
Abans eren vells, dones enfeinades
qui omplia carrers i places de sol,
ara resten muts, guanya la xicalla,
es canvia per palla, el seny dels senyors.
Arriba la nit, el carrer revifa,
s'omple de crits, dèries de minyons,
les velles cadires surten de la casa,
es parla d'històries, de lluites, de tot.
Avança la nit, toca la campana:
dotze campanades de pau i de son,
ja crida la mare, després ho fa el pare,
el llit ens espera i somiem i tot.
L'estiu és així
L'estiu és així:
Jove, ben ferotge,
es mostra poc noble,
valent i botxí.
Li demano asseure'm
al brocal del pou
per sentir el soroll
de l'aigua pregona.
Passen per la ment
pensaments de dona,
tardes de passeig
i records d'hivern.
Sóc prou tafaner,
desitjo la pau,
sortir d'aquest cau
per sentir molt fred.
Epitafis
Crideu més, estic, gairebé, sord.
No em cal ni respirar.
Nedo malament, però sé fer el mort.
Ara, m'he fet protestant.
Tinc problemes d'orientació.
Necessito una pila de rellotge.
Odio els descalcificadors.
Vull saber quan obren el super.
De poc, no em donen un crèdit.
Encara vaig a votar.
Dos poemes locals i deu pensaments divins
18 Maig, 2008 17:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bassa del Montsià
És com l'entorn segellat,
arrelat i vestit d'harmonia,
amb un seny d'heroïna constant
qui empresona la calma i el dia.
Té un ull grandiós, esglaiat,
per on passen les hores i es guia
el rellotge de dalt el terrat
qui ara engega una nova embranzida.
Li voleien ocells per un cap
que ara es buida i llença la vida,
un és prop, però ella mai sap
quan enganya, enveja o estima.
A la tarda, quan tornen del camp
els pagesos darrers de la vila,
els engega el més mut dels paranys,
els ajorna encisada amb la brisa.
Al capvespre, quan dorm el gegant
i la vila es torna més vila,
un seguit aldarull sent la carn
amb un tou xiuxiueig de fugida.
A la fosca, es torna un mirall
i, endinsant una vall ennegrida,
vol fugir i anar camí avall
per trobar-se amb la mar reeixida.
A la nit, quan la por me la sap
esguerrar amb la nova ferida,
jo l'envejo perquè és forta, és gran,
resistint, oblidant qui la crida.
Busqueu-me a l'ahir
Allí, al regne faldut,
veureu a les planes
el murmuri suau
dels meus altres éssers.
Veureu com l'hivern
s'emporta i s'enduu
els somnis de llar,
els monstres perduts.
Els poms, ja gelats,
posen a les mans
el fi dels tancats
que ha deixat el fred.
Recullen els camps
il·lusions que neixen,
tiges que escorrimen
i llavors que creixen.
Llença el color verd,
que arreu escampa,
el sol, que a l'hivern,
tot ho esbatussava.
Si em voleu obrir
els fulls del meu cor,
busqueu-me a l'ahir,
al caliu del foc.
Pensaments divins
No puc jugar amb Déu, la pilota em desfà els peus.
Déu va amb mi, no m'estranya que ningú em conegui.
Per què teniu por? Déu està massa enfeinat.
Pensava més amb Déu, però Satanàs s'ofenia.
Déu sap que l'estimo, però em costa trobar-li regals.
No tingueu por del dimoni, ell ja sap amagar-se bé.
Déu està preocupat, dubta de la bona fe.
No tinc por de morir, només em fa mandra.
L' àngel de la guarda no ha vingut, potser té depressió.
Déu va crear el món i va fer les escriptures de propietat.
Dos poemes rosa i deu pensaments educatius
16 Maig, 2008 19:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Agafar, de la dona, la mà
Agafar, de la dona, la mà
és com captivar un desig,
com fer palpable un somni
que ens despertava amb dolor.
És veure el cel estrellat,
una porta daurada
que s'obre i diu: Passeu
per gaudir de l'estança!
Agafar,de la dona, la mà
és prendre un món de conhort,
escalfar un redós autèntic
ple de notes melangioses.
És creure que tot és viu,
bell i versemblant,
un és un i el seu costat
és farcit d'una blanca esperança.
Agafar, de la dona, la mà
és fer fruit en un dia,
és omplir la cara de llum,
és buidar tot el cos de desídia.
És tornar a rompre aquell riu
que, potser, va assecar-se un dia,
és portar a la mar el llagut
carregat d'estimades i joia.
Agafar, de la dona, la mà
és canviar, en claror, una guspira.
Amor meu, tanca la porta
Amor meu, tanca la porta
i restem al paradís,
encara que desencís
deu haver alguna cosa!
Amor meu, clou les persianes
del castell del nostre goig,
que no entri la feblesa,
que no passin els records!
Amor meu, apaga el llum,
ens enganya les imatges,
que es despullin de ferralles,
de disfresses i patums!
Amor meu, seu ara amb mi,
al davant del foc pairal,
perquè m'omple aquell desig
de silenci i estimar.
Pensaments educatius
No vulgueu canviar els alumnes, només treure'ls una mica la pols.
És un fet: No es tornaran bojos de tant estudiar.
No tenen prou gana perquè no saben menjar.
Penseu en els alumnes com a treballadors que recordaran l'escola.
Desitjo unes classes lleus i guarnides de silencis.
Entreu a classe com qui ha trobat l'escombra.
Preguem al cel: És on saben fer córrer els rellotges.
Cap profeta es va atrevir a ensenyar nens.
Déu va posar els alumnes, Ell sabrà el perquè.
Els nois volen classes divertides, estic ensenyant a ballar les parets.
Dos poemes de bestioles i deu epitafis
14 Maig, 2008 19:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mosca feineja
La mosca feineja,
camina, passeja,
fa via, observa
i va amunt i avall.
Es posa per sota,
es posa al damunt,
m'empaita, em deixa
i retorna al punt.
La mosca em fita,
les ales batega,
es frega les potes,
es tomba amb un salt.
La mosca s'atansa,
s'atura, repassa
i jo, que mandrejo,
la deixo xuclar.
La mosca es refia,
creient-se ben sola,
reposa en un lloc,
allí ve el finar.
Colomes
Colomes, teniu, a l'església,
casa on passar la nit,
matiner sol us desperta,
us conta contes d'estiu.
Colomes, com per la vall
voleieu cercant quelcom,
fent-nos veure en aquest vol
un desig de llibertat.
Colomes, al vostre pas,
d'un caminar eixerit,
m'heu fet veure com petit
és l'home en el seu obrar.
Colomes, conteu-me ara
la grandària del saber
que volar no volaré
però sento la mancança.
Epitafis
Algú em pot portar un GPS.
Encara no he renunciat a festejar.
Procureu que la pols no surti a fora.
Tendeixo a perdre les ganes de sortir.
Ara mateix ni em fa mal l'esquena.
Estic content, han desnonat el veí de dalt.
Canvio nínxol assolellat per panteó senzill.
Només us diré que tenia poca salut.
Darrerament no faig massa comentaris.
No corris, ho trobaràs tancat.
Dos poemes dubtosos i deu pensaments divins
12 Maig, 2008 17:27
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Per escriure aquest poema
Per escriure aquest poema,
he llogat a sis amics,
un bruixot, tres arlequins
i, de ciris, almenys trenta.
He començat pel melic,
he arribat fins a l'orella
i, si no faig un xerric,
em salto la lluna plena.
No creguis que la poesia
és feina de quatre mans
puix preciso dotze nans
que treballin tot el dia.
Vers a vers, un altre vers,
així es va fent la cultura,
la ploma plora, madura,
acabo del tot estès.
Nou poetes, una rondalla,
cent savis fan mitja estrofa
i, mentre ho penso, reposa
un pensament de canalla.
Ara ja em deixo anar
pel carrer dels incompresos,
per a deixar ben estesos
els riures que he de callar.
No patiu la gosadia
que em fa cloure aquest somrís,
si voleu tenir l'encís,
enceteu la poesia.
Pobres bugaders
No estic assegut, a la tarda plana,
per plorar, callat, històries d'ahir,
estic oblidant com em surt la ratlla,
el llapis es queixa, plora a desdir.
Tinc un ull cansat, el cap bé que pesa,
tot i esberlant-se, llença un xic de llum,
la boca està muda, la mà escadussera,
emplena, amb les lletres, la blancor del full.
Ni tenen encert ni volen ni gosen,
composar, de pressa, missatges profunds,
elles s'alliçonen, es miren, s'enfilen
i, sense més ordre, es posen al munt.
No és aquesta feina d'homes profitosos
i només uns quants, que ens diuen sabuts,
farcim una via de noms tous i dropos,
aniran després a caure vençuts.
Pobres bugaders del desfet humà
que cerqueu, cansats, la font del saber,
no agaféssiu més tan aspriu anar
puix fa plorar el cor i fa patir el seny.
Pensaments divins
Déu ens va crear, ja no ens castigarà més.
Déu no es cansa de fer miracles: Cada dia engega el sol.
No parlo amb Déu, m'esgarrifa quedar-me sord.
Déu meu, si vols ballar, tria una altra galàxia.
No ha estat un huracà, Déu s'ha refredat.
Amb Déu parlo poc, sempre té pressa.
El millor de pregar és que tens temps lliure.
Estimat Déu: T'escric perquè no m'escoltes.
Mireu, fins Satanàs té problemes d'adaptació.
Déu va poc a l'església, té problemes de columna.
Tres poemes somiadors i deu pensaments educatius
10 Maig, 2008 13:21
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mosca
La mosca, quan viatja,
no porta l'equipatge
de viandes guarnit
ni va perdent coratge
del qui jeu al tou llit
per a trobar un formatge
un tros de pa i un crit
que li diu: Salvatge!
Mentre, es perd la nit
fabricant personatges
que mai han d'existir.
Crancs
Crancs del vell moll,
peluts com la mosca,
captaires de sol
i batuts per l'ona.
Crancs caminant
per la pedra verda,
per la mar mullats
i vestits de fosca.
Crancs, em veieu
passejar amb la dona
ni em dieu adéu
ni bon dia ni hola.
Crancs versemblants
de curtes gambades,
no sigueu esquerps,
no vinc per vosaltres.
Crancs, en tombar,
em deixeu pensant:
Qui, per dormir a port,
no pogués ser cranc!
Dolça joguina
Dolça joguina
de la mainada
que fuig d'escola,
omple el seu món
amb dracs, princeses,
cavalls que volen,
bruixes que proven
transformacions.
Ara és gripau
el qui més tard
serà monarca
i mai se sap
quan ve la barca
ben carregada
de perles fines,
copes daurades
i un capità,
mort a la bruixa,
vola a cavall,
retorna el rei,
espanta el drac.
A la princesa,
un cop lliurada,
amb gest molt noble,
dóna el seu braç.
Ja les campanes,
de tot el regne,
toquen a missa
i festa major,
quan en finestra
dos apareixen,
vestits de noces,
ben plens d'amor.
El pare rei
corona els dóna
fugint per sempre
cap altres llocs.
Una mà dolça,
de mare tendra,
apaga el llum,
deixa un petó.
Pensaments educatius
Cap mestre ha de tenir més por de la necessària.
Els alumnes sempre voldran guanyar la batalla.
Una lliçó és un combat del qual cal sortir-ne il·lès.
L'infern és una classe sense descans.
Mai una classe serà un cúmul de bones intencions.
Els alumnes gaudeixen d'un mestre sorprenent.
Mai tants ulls es poden perdre alhora.
No arribeu tard a classe, l'enemic estarà organitzat.
No cal patir pels alumnes, també es fan vells.
Cada classe ha de ser un mos, no us empatxeu.
Dos poemes del Montsià i deu epitafis
08 Maig, 2008 18:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pare, per què no vol...?
Pare, per què no vol
esclatar la flor primera
dessota d'un sol que mou
l'adormida primavera?
Els camins omplen de verd
les catifes de la terra
i veuen el riu que es perd
d'aquí dalt de la cimera.
He pujat portant el son
d'aquella darrera estrella,
es queda sola en el cel
esguardant el sol que es lleva.
I l'Ebre, al capdavall,
s'acomiada de la terra,
morirà estimant la mar
ple de silenci i dolcesa.
Montsià, vell sentinella
amb somnis de mariner,
qui t'haurà vestit de blau
a les portes de l'hivern?
Qui et mirarà com jo
en melangiosos moments,
en llargues tardes d'estiu,
en matinades de fred?
Ara, restes impassible,
sempre recolzat i ferm,
amb la força de ser lliure
per a jeure entorn del verd.
Hi havia ... un drac
Camino sense cap pressa
ni desig tinc per menjar,
porto: ovelles, una vaca,
dos vedells, de gossos cap.
Arribo prop la murada,
he descansat al Montsià,
com em porten a la festa
una poncella xisclant.
El seu pare me la dóna
puix comenta: Hem quedat!,
ell em regala la jove,
prenc, l'agafo i me'n vaig.
Sóc un drac de terres nobles,
llenço força, llenço foc,
si no em creuen de seguida,
puc mostrar el que faig jo:
Menjo pa a totes hores,
botifarres, bon pernil,
entre mossos, queixales,
endrapant com ho fan mil!
La poncella és a la vora,
plora i singlota com cent.
Només li he fet la ganyota
per ensenyar-li les dents!
A punt,estic d'emportar-la,
quan aplega un cavaller,
du bon casc, nova l'espasa,
una llança de vint peus.
Encetem lluita amb desgana,
sense ràbia, amb poc encert,
ell comença sense traça,
jo li prego: Quedem bé!
En aquestes, ensopega,
cau cavaller i cavall,
provant de salvar la llança
a la panxa em faig un tall.
En veure la sang, m'acluco,
sóc un drac no fet a tot,
tornant-me més blanc, em plego,
el cavaller diu: És mort!
La batalla acabada,
la sang convertida en flor,
la poncella alliberada,
el cavaller guanyador.
Quan la nit aplega sola,
el mal drac com s'ha perdut,
el cavaller ni recorda
en quin moment ha vençut.
Epitafis
Deu ampolles de brandy no curen un constipat.
Busco jove per sortir els caps de setmana.
Em manifesto en silenci.
Estic cercant una altra vida.
M'he passat amb la dieta.
No us deixo entrar.
He sortit a buscar un altre metge.
Si heu d'entrar, desconnecteu el mòbil.
Només he trobat feina de vigilant.
No suporto els enterraments.
Tres poemes i deu pensaments divins
06 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, quan poso a la veu
Ara, quan poso a la veu
el remuc de sempre,
encara el meu déu
m'amaga el seu ésser.
La fosca del pou
es fa més extensa,
es fa més pregona
la llum que un recerca.
Ara, que poso al meu pit
el darrer esglai,
passo un espai
de respostes mudes,
se' m tornen feixugues
les hores d'avui
car sento la pena
i un desig furtiu.
Ara, que creure és cansat,
obiro unes terres
replenes de serres,
sense cap encant.
Em crema la cara
la trista visió:
Una gent que passa
plena d'enrenou.
No puc empaitar-la
perquè em sento tosc,
em quedo a mirar-la
sense cap raó.
Per si tu, el meu déu,
em fas la contalla,
avui porto encara
penses d'un minyó.
Au canalla, cap a casa!
Au canalla, cap a casa,
que ja surten els dimonis,
van prenyats de cara llarga
i vestits com testimonis,
del pagès davant el ric,
del galant a la poncella,
d'aquell somni a cau d'orella
que s'acosta cada nit.
S'emporten el tebi sol,
ens porten la llarga nit,
estels posats al llençol
cent tenebres sota el llit.
El qui semblava sortós
a la fosca mou l'enveja,
el qui semblava desprès
ara es torna avar i pobre.
El lleuger pesat es fa,
quan s'adormen les muntanyes,
adornades per mil banyes
del cabriu que viu enllà.
Desembre a Betlem
Entre les seques muntanyes, l'hivern
potser sojorna les hores gelades,
encara travessa un polsimet de fred
que va endinsant-se per totes les cases.
Enmig d'aquests dies d'un mes de desembre,
la jove parella que va a empadronar-se,
ella va asseguda damunt la somera,
ell, que l'acompanya, no sap ni queixar-se.
Els camins de pedra els conten les passes,
Betlem com s'acosta entre valls i planes,
camina i somia un Josep cansat,
els ulls de Maria el miren i van
omplint cada passa d'un llarg esperar.
Ja som a Betlem! - li diu a Maria,
Ella que li torna el més dolç mirar,
Ell para i ajuda a baixar la dona,
una cantonada li fa de recer,
després li demana el seure una estona,
emprendre amb més ganes aquells blancs carrers.
Darrere un no un altre se'n troba
i, amb un desesper que creix i creix més,
arriba a una porta, la troba tancada,
li fa uns quants trucs, un home l'atén.
No queda cap llit, li diu molt amable,
però hi ha un estable al cap del carrer.
Si voleu, jo ara podré acompanyar-vos?
No tinc pas denaris!, li diu en Josep.
- No cal que em paguéssiu per passar la nit
i, si la vostra dona no es troba molt bé,
menester es guarir-la d'una nit tan freda,
no pot pas passar-la enmig del carrer!
I, com pot Josep, Maria acomoda,
la nit s'il·lumina cada cop més fort,
l'estrella s'encén amb la flama enorme,
els pastors, que jeuen, es lleven de cop.
Quan l'àngel, arreu, la pau anuncia,
dintre de l'estable un nadó ja es veu,
entre palla, fusta, gelor i dolcesa,
hi ha un Josep joiós, la Mare i l'Hereu.
Pensaments divins
Déu no em fa por, és massa gran per veure'l.
El dimoni em vol temptar, s'ha posat els pits massa petits.
Déu em vol castigar, igual em vol fer copiar cent vegades el sermó.
Ofertes a l'infern: Calderes grans a meitat de preu.
Déu no és dolent, el caràcter li ho priva.
Déu no beu vi, no va plantar massa ceps.
Déu està de bon humor, potser s'ha jubilat.
El Judici Final es farà quan els jutges avancin més en la feina.
No vull la vida eterna, penso amb les hipoteques.
Déu diu que sóc ruc, però em deixa portar ulleres.