Poemes curts (II)
15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cercaré, a la mar,
la barca del vent,
el gegant vivent,
el seu tarannà
qui lluita entre dents.
Una ombra cerca,
a la cova estant,
festa de cacera,
guerrers enfadats,
per gaudir de pressa.
Una nou pregona
dintre del tancat:
Estaré tan dolça
que em voldran menjar!,
és tan pobrissona.
Lluitaven els àngels
en el cel estant,
noies i marrecs
no volen anar
per trobar l'estrella
de dalt del terrat.
Entre gojos i plors,
passen els dies,
els dilluns, les amanides
i els dijous, quatre fesols,
unes festes sense mides.
Si em volguessis estimar,
posant el fil a l'agulla,
aniria a festejar
a la vora de la lluna
o una mica més enllà.
Porteu-me noves
del meu amor,
del meu senyor
ja les tinc totes,
van a l'engròs.
Quan vingui amor
vull ser dormint,
ganes en tinc,
però em fa por
no saber eixir.
Una rosella,
en un camp de blat,
vigila el sembrat
i passa, desperta,
mil nits de somiar.
La mossa de trenes rosses
quan aplega al carrer
porta ulls de color verd,
gran encís en la mirada,
per a mi, són massa coses.
No ploro per vós
puix el cor demana
sentir la gatzara
i no el fet rabiós,
és ell qui m'enganya.
En els ulls imploro,
el sentir-vos lluny,
quan us veig, em moro,
em porteu venut
oblidant quan ploro.
Per anar de pressa,
morir a poc a poc,
demaneu l'ofensa,
el viure amb rancor,
maleït amor.
En una estança,
sense entrebancs,
com el cor s'atansa
quasi als vuitanta anys,
és gran la recança.
Posarem el rei,
sense massa gràcia,
al rierol on passa
un cabdal sencer
per saber si mana.
Trenta pins
enmig del bosc,
terra endins,
sense cap por,
són veïns.
El cavall del cavaller,
discret, renilla,
deu cercar la seva filla
que fugí, per al gener,
cercant la vida.
Una nit amb lluna,
del balcó estant,
li canto a l'engruna,
al bocí de pa,
em sento poruga.
Morirà la boira
en aplegar el vent,
és tan innocent
que fuig quan no toca
el viure al carrer.
Quan la nit reclama
illes de foscor,
sento, en el meu cor,
l'amor qui proclama:
Cercarem el sol!
Hauré la gosadia
quan vingui a segellar
el dubte d'un sol dia
qui pensa en el demà
i espera fellonia.
La pensa com tragina
espais inconeguts,
somnis esmaperduts
han de parar botiga
en vendre jorns rabiüts.
L'estimaria
si em conegués,
si ella sabés
el que em convida:
No plànyer més!
La tendresa
no té llum
i s'esmuny
quan sent la fressa
i la patum.
He sentit el tro
vell de la tempesta
quan el núvol vessa
aigua per a tots,
per fugir de pressa.
Al corriol de les hores,
com perdo el temps,
com em passen estones
i demano un moment,
és la dèria dels pobres.
La formiga adelerada,
tot cercant el formiguer,
es consola, de passada,
observant que cada branca
va morint per haver fred.
Quan pregona
la mosca
hores de calor,
com se'n riu la lluna,
la consola el sol.
Perdut el temps
i tota empresa vana
mon cor reclama
un nou desert
on trobar calma.
Els malfeiners,
viatjant per la penombra,
enceten l'obra
per arribar al mai més,
la resta em sobra.
No vull venir
i anar a les acaballes,
em sobren falles
fins al morir,
sofrir debades.
El rei poruc
enceta noves guerres
al cim de serres
on visc eixut
enmig tenebres.
Doneu al vent
la força de les hores,
a les més toves
no els digueu res,
em sobren totes.
Ni puc ni vull
bastir noves empreses,
en el meu regne
tot és perdut:
somnis, promeses.
De dalt estant,
com sento les promeses,
galdoses herbes
nascudes al meu prat
en ser setembre.
Portaré la lluna
al dedins del cap,
parlarà del nyap
d'aquella fortuna,
d'un somni encetat.
Si l'amor volia
anar a dormir,
com demanaria
que estigués amb mi
parlant d'un nou dia.
Porteu-me a la font
dels nuvis promesos,
dels riures estesos
enmig de tresors,
són només cinc versos.
A la llarga lletania
de dubtes i de pecats,
li ha posat na Maria
un Jesús valent, nounat
en el si de l'establia.
A la mar més folla
no cerqueu el dol,
com respon, a l'ombra,
envoltada amb flors,
dèries i penombra.
Pensaments festius (II)
15 Gener, 2019 08:04
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El cervell és una aldea fosca i entremaliada.
Davant de la possibilitat de ser pobre, m'agradaria allunar-me.
Déu em suporta millor que jo.
De cada mancança surten cent espavilats.
Déu ha de ser un jo i els altres.
De què em serveix entendre'm, si no em deixen jutjar.
De vegades, és santa cosa tenir les orelles brutes.
Demà deixarà avui al bagul del record o de l' oblit.
Des del Paradís, molts casats ni obren la boca.
Desitjo ser un ser suportable.
Déu ens ofereix el cel i nosaltres ens entossudim en restar a la terra.
Déu meu, oblida'm els dies de feblesa.
Dibuixa la llum la història del dia.
Difícilment electrons lliures donarien llum.
Dintre de mi trobo un tirà que m'avergonyeix.
Déu m'ensenya el camí però no me’l deixa aprendre.
Dintre el fumeral viuen els comptes dels avis.
Diu que m'estima i la comprenc.
Déu parla poc però igualment fa angúnia.
Diu que m'estima sense saber si he après a parlar.
Diuen avançades a les civilitzacions que canvien temps per diners.
Déu només em posà dos ulls i de vegades me'n sobra un.
Diuen que és déu qui sap empresonar les idees sense trencar-les.
Déu posà a la dona la dolçor que va sobrar.
Diuen que és signe de salut deixar anar la calavera.
Déu posa la saviesa en espais sense tanques.
Diuen que la felicitat és el complementari del jo.
Déu posà les muntanyes per a veure'ns millor.
Diuen: Un corder és un home satisfet.
Déu s'oblidà connectar els ulls amb el cap.
Dolça música surt del sofriment de les cordes.
Deu ser la intel·ligència una mosca dintre un buit.
Donar el sí és la paga social.
Deu ser la mort, un pas a nivell de la vida.
Doneu-me la força en recipients petits.
Déu trià per àngels els grans comediants.
Dormint és quan fugen les ombres de la vida.
Déu va crear el desert en acabar-se-li el color verd.
Dormir és connectar amb l'esperit.
Com explicar-li al cos: El treball dignifica.
Dormir és fer un pla d'estalvi.
Com ha de ser l'home intel·ligent, si està tan enfeinat.
Dormir és la part més constructiva de la vida.
El ball és l' elevació compassada d'un cos pesat.
Com havia d'anar allí, parlava amb totes les pedres del camí.
Com he de veure a Déu, si, ni a mi, em puc veure.
El banquer t'oblida o et persegueix.
Com el vell vol ser jove, camina en aquest sentit.
Déu necessita el meu espai, per això em fa sortir de l'escenari.
Com l’home s'assemblava massa al mico, va decidir vestir-se.
El bé dels altres m'allunya de la seva companyia.
Com l'home fa poc ús dels cabells, aquests s'enfaden i se'n van.
El camí, que he de fer, és camí per a mi sol.
Com la veig de lluny m'agrada.
El benestar és el rebedor del paradís.
Com més prop veig les coses, més me'n penedeixo.
El cel és el lloc on el temps no val res.
Déu va fer el front més net per escriure millor.
Com més tarda una dona menys la coneixereu.
El bolígraf, com a bola boja, només pot fer ximpleries.
Com no em deixen canviar de cara, canviaré de vestit.
El bon viatger gairebé no es mou.
Com no ha de ser difícil fer tot un paisatge amb un brut pinzell.
El bonic de l'estiu és la ràbia del sol per no trobar prompte la casa.
Com no he de confiar en el creador si no tinc res més.
El bosc és la cabellera que, fa més bona olor, quan la pentines.
Com no podia pondre un ou va escriure un llibre.
El botxí és el mig déu encarnat.
Com no sabia de números, no existia enlloc.
El caçador surt quan vol i torna com pot.
Com no sóc Déu, sembraré mancances.
El calaix obre la boca quan li estires el nas.
Com puc anar si no sé on posar els peus.
El camell sempre du la cisterna de viatge.
Com puc ser un déu, si m'agrada la foscor d'aquesta vida.
El camí m'enganya, em diu: Sóc el mateix!
Com he pogut arribar a trobar-me envoltat de gent?
El cel és l'avorriment feliç.
Compro el temps per a perdre'l.
El camí, a pesar de molts, sol estar fet.
Com se sap que hi ha poca fe, es mercadeja sovint.
El caos o no és dolent o és el darrer.
El consol és un llençol que desdibuixa el dolor.
Com som programats, algú ja pensarà per nosaltres.
El cor és un motor de dos temps necessaris.
El cap dóna tombs, però no sap on té la casa.
Com vol que no l'enganyi, si festegem.
El cap pot conèixer el camí però qui el trepitja és el peu.
El capellà recull els pecats per a emplenar els sacs dels deures.
El capvespre recull les despulles de la darrera lluita.
El carrer sap on vaig però ignoro com ho fa.
El casat és la resta del conqueridor.
El càstig de l'avar és perdre de vista allò que s' ha cruspit.
El cel és fosc perquè ningú es baralla per ser més lluminós.
El consol del vell és tenir de tot més que el jove.
El cendrer sap el que queda quan s' acaben els fums.
El cervell és el lloc on es perden les idees.
El cim és la pausa on pocs saben viure.
El cor és el singlot vital.
El cel és un lloc on els vestits no porten butxaques.
El colom quan menja crida als de sota.
Pensaments festius (I)
12 Gener, 2019 15:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A Déu gràcies, l'aire és el millor dels lladregots.
A diferència dels animals, l'home estima més els papers que la llibertat.
A l'estiu l'aigua somia que jeu a l' ombra.
A l'hivern, l'home al llit fa el paper de bossa d' aigua.
A l'infern, et deixaran guarnir la teva caldera.
A l'oest, moren molts, fins i tot els dies.
A l'ull, li costa portar les coses fins al cervell.
A l'estiu, l'escalfor dilata la llum.
A la casa del pobre, mai falta l'aire.
A la casa del veí, viu l'altre jo que desconec.
A la dona, li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
A la nit, un posa ordre en un cos desordenat pel dia.
A la pobresa, sempre la tindrem a casa.
A la porta de la casa, és on viuen les claus.
A la presó de la vida, paguem per estar seguts.
A les cases i als nens, tot els hi entra per la boca.
A les ciutats, els fan moure per a què en càpiguen més.
A les dones, els agrada xerrar amb el mirall.
Abans discutia amb el meu interlocutor, ara el desconnecto.
Al cap i a la fi, tots som dintre la presó.
Al cel, els pollastres són bons i no tenen ossos.
Al homes i a la teulada, se'ls amollen les teules punteres.
Al cercle de la divinitat, els minerals són al costat de Déu.
Al poble vell, tot és temps perdut.
A les dones i als braus, els draps els fan donar molt tombs.
Anar és crear una inestabilitat.
Al pont, tant se li'n dóna que li passin pel damunt.
Als llapis i als homes, els fan estar drets quan ells volen estar jaguts.
Ara sóc el projecte del demà i el recull de l'ahir.
Amb aquestes eines, com he de treballar l'enteniment.
Amb quatre menges, fem el dia suportable.
Anar a cavall, és trepitjar el món amb altres parts.
Al cel, no hi ha miralls.
Anar i tornar, és el ritme de la vida.
Anava de pressa, per morir a poc a poc.
Amb paraules, es fan castells que sempre cauen per terra.
Anem adelerats buscant secrets i llençant tresors.
Ara, visc amb mi i no em trobo a faltar.
Al pou de la saviesa, no hi ha poal ni corda.
Anem tots on només hi ha lloc per a uns quants.
Aniré perdent-me per un espai indiferent.
Aparteu-me del món i el dimoni però deixeu-me el pecat de la carn.
Cal assumir que la bellesa no obeeix.
Arribar d' hora, és trair el rellotge.
Cal estimar tot allò que no ens sorprèn.
Aprendre és anar al darrere d' un problema.
Cada cop, l'any nou m' empeny amb menys força.
Aprimar-se és només una qüestió d'anys.
Aquí ni l'aire té llibertat.
Al llibre, dormen els pensaments en blancs i ratllats llençols.
Aprendre és tancar un ull a la saviesa.
Cal anar a dormir prop de la caixa dels somnis.
Ara, poseu els pecats al racó de l'esperança.
Cada cop, me'n penedeixo menys de mi.
Cal agafar-se al got per a dir coses amb sentit.
Harmoniosament parlant no us ensenyaré res.
Canto quan no m'agrada la durada de les paraules.
Arribar a la vellesa és el tresor de viure.
Cal aprendre a creure, a deure i a no pagar.
Cap home ric arribarà a ser lleig.
Aspirant a la saviesa no he trobat sinó entrebancs.
Cada ratlla que us regalo du el segell del meu cervell.
Cantar és dir paraules llargues enmig de sons harmoniosos.
Avergonyit del diluvi, Déu va amagar bona part de l'aigua.
Cal munyir les hores i apartar la nata.
Cap paraula s'ha de sentir empenyorada.
Avorrir-se és fer-se nosa.
Com em pot trair el cos, fent-me vell.
Avui, encara, no m'han trepitjat.
Cantar és saber anar per l'escala del so.
Com aprenent de déu, necessito més espai.
Com és que en els diners no veig la cara del dimoni?
Avui i ara, ja ha passat.
Ballar és la millor manera d' entendre's.
Com Déu és tan gran un dia va decidir pintar l'univers.
Cada persona, per conveniència, vol salvar una part de l'altra.
Com el cor de la dona és més gran, té més lloc.
Cal ser conscient que, l'engany, és la penyora de l'amor.
Caminant lliuro terra del meu pes.
Com a Déu li sobrava el temps, el va regalar a l'home.
Camino cap a la mort sense gens de pressa.
Cal empresonar les flors per conèixer la seva olor?
Com a bon bevedor em molesta veure el cul del got.
Canta qui no sap volar.
Cap cadena resisteix tant com la dels diners.
Com arriba la tardor a la casa de l' estiu?
Caure és abraçar la terra sense ganes d'estimar-la.
Cap pobre se sent responsable del seu estat.
Cerco en la mort el regne perdut.
Déu crea però no edita.
Cerqueu dones atractives però no us pareu al seu davant.
Déu em posà cervell però es descuidà engegar-lo.
Colpejar els nens és fer una música desagradable.
Déu li posà, a l'home, les ales molt endins.
De vegades la intel·ligència s'esmuny fins a la punta dels cabells.
Com Déu estimava l'home, creà la dona, després va decidir mullar-los .
Contra els aparells d'entreteniment he posat la meva innocent rebel·lia.
Déu li dóna al mossèn la feina mig feta.
Cos estimat que no em deixes ser déu.
Creuen les dretes que els nens neixen amb ordres.
Déu em posà necessitats i jo les he d’anar destruint.
Dalt s'oblida l'esforç de qui ens ha pujat.
Darrera un no sempre hi ha un altre que es vol amagar.
Déu creà dos colors i l' home els va esmicolar.
Poemes curts (I)
12 Gener, 2019 14:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la noia jove,
amb preat somrís,
no troba promès,
qui haurà malmès
el decret incert
de ser al paradís.
El gegant volia
tenir el seu castell,
però un reguitzell
de nans li prohibia,
massa gran flagell.
El Nadal reclama:
dolços i torrons,
en els alturons,
àngels amb sa flama,
som tan pobrissons.
Maria, esblaimada,
aplega a Betlem,
Josep ni la veu
amb tan mala cara,
li ha posat el fred.
Sortien cantant,
des dels alturons,
pastors amb ramat,
cercant un Minyó
qui riu de bon grat.
Na Maria dormia
damunt la palla,
el Minyó com badalla
a l'establia
i en Josep sent la nit,
la troba llarga.
Al racó dels cecs,
vull ser orni,
la jove que m'ignori
ha de viure lluny de casa
i, quan torni, m'esperoni.
Parlaré amb la mar
de dies de vent,
de déus sempiterns
i de l'ampla llar
on ploren els vells.
Sé que, quan se'n va,
el sol a ponent
parla d'una gent
qui no vol anar
i sembla adient
deixar-los restar.
Massa melangies
passen per Betlem,
la meitat dels dies
ningú se les sent,
porten alegries.
L'avantatja del ruc
és evident,
mai raona amb la gent,
es mostra mut,
tendre, innocent.
Amor dirà
que la follia
cerca alegria
a casa estant,
dolça afonia
ni vol cantar.
Monstres i traïdors,
ferint sentinelles,
clouen les parpelles
en ser dintre el cor
farcit de tenebres.
En ser mort, demanaré:
una ploma, un tinter,
un full blanc, tot de paper,
per descriure aquesta pena
qui m'obliga a restar quiet.
Les fulles velles,
joves a l'estiu,
demanen caliu
sota un cel d'estrelles,
quant trist és ser viu!
Sense ganes de glatir,
viu la poncella,
quan la pau li meravella,
comença l'esdevenir
de poder arribar a princesa.
Si voleu haver
un món sense dubtes,
viviu lluny dels reptes
i del voler ser,
és el cel dels vespres.
Si estimes i vols
la glòria abastar,
demana al demà:
No em portis honors
ni regnes emprats!
Amb el vent, les roses
no volen anar,
diuen que mil noses
es poden emprar
quan l'esperonen.
Si l'amor volia
amb la sort dormir
com la gronxaria,
contalles faria
fins a mitja nit.
He demanat, fer-me ric,
al més poruc dels dimonis,
diu que porti testimonis
i una bóta de bon vi.
Les paraules toves
mai faran camí,
es passen les hores,
els dies, els mesos
pensant en dormir.
La saviesa
diu que és sorda
i li agrada badallar,
aprendre no és mala cosa,
però cansa i fa sants.
Quan el sol s'acosta
i diu que té fred,
dona-li resposta:
Estem a l'hivern!
He anat a l'establia
per conèixer en Jesús,
és el Fill de na Maria
qui va néixer un mal dia
per fugir enmig l'ensurt.
Amb el carro, el mul
pagessot de mena,
vaig a la verema
en un dia eixut,
la collita és plena.
Massa lletres ni fan nom
ni descansen al cafè,
a la taverna, s'enfilen
i esdevenen un mots fers.
A les portes de la mort,
no em poseu roses,
vull sentir com les aloses
anuncien la tardor
amb les muntanyes galdoses.
Amb un pom de roses,
cerco el meu amor,
és un son traïdor
qui em priva les hores
per guarir de tot.
Mai he demanat
seure en claustre d'or
ni trobar el senyor
al palau estant,
sóc servent amb plor.
Al desert dels enemics,
passo els meus dies
ni em llevo quan em crides
ni albiro ser el més ric.
Per a regalar:
tinc dies i hores,
les fortes, les toves,
les de greu pensar;
us les dono totes.
Si la mosca demana
un pastís dolç,
li dono el gros
per si reclama
sóc un talòs.
Al camí vell de la font,
avui, l'he vist:
arracades, mocador
i un aire trist,
com demano el seu amor.
Posats a dormir,
que vingui la son,
vestideta amb flors,
gronxant i gaudint
sense cap raó.
La batalla encetada,
els guerrers sempre a punt,
a desgrat del vell difunt,
qui, de tard a tard, s'amaga
per trobar l'enamorada.
Al racó del vent,
on ni l'aire mou,
caldrà fer enrenou
si ningú atén,
és talment confós.
A l'era menava
una tarda el ruc,
cercant aixopluc,
la fada passava
amb caire vençut.
El llevant diu al ponent:
El sol em fa mala cara,
quan es lleva va perdent,
quan s'allita troba casa!
Amics de la lluna
anem a cercar,
al país del somnis,
quan es vol llevar
la fera fortuna.
Epigrames (I)
11 Gener, 2019 18:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
En un gran país,
carregat de lleis,
el serf és el rei,
plorar tot l'encís.
Massa sots,
poca aigua
i un paraigua
per a tots.
Un pobre marit
tenia una filla
ni cuina ni fila
ni es vol casar amb mi.
Si moro a la nit,
amb un caire dolç,
pregueu per tots dos:
Per Déu i per mi!
Per a ser bon gat,
sense cascavell,
poseu moscatell,
ompliu tot el vas.
Com diu que m'estima
i plora per mi,
l'he de fer patir,
de grat, sense mida.
Tinc per tot ofici
i per tota llei,
viure com un rei,
sense sacrifici.
Una dona vella,
seguda al balcó,
diu que, a casa seva,
ni plou ni fa sol.
A casa del pobre
ni viu el remei
ni s'atura el rei
ni preguen quan moren.
Ella és tan dolça
com gerra de mel
i em porta, al cel,
volant, com l'alosa.
A les set, toca festeig,
conèixer a la família,
és un plat que no convida,
no puc ni vull ni ho faré.
He comprat una mula,
només té dues dents,
l'orella caiguda
ni llaura ni beu.
Si el Déu sabia
les ganes que en tinc
ni cel donaria,
ni mossa ni amic.
A la font, vindran,
les dolces poncelles,
xerraires, vermelles,
un nuvi a cercar.
Tinc un amic
que no té preu:
paga, no deu,
ni recorda on visc.
Al carrer estret,
les quatre velles,
parlen, comenten,
fan un recés.
En el cru hivern,
fumeral singlota
ni parla ni hi toca,
però és prou valent.
La núvia ha demanat
que vingui d'hora,
estic molt enfeinat
buidant la copa.
A la casa del metge,
no hi ha malalts,
tenien mal al fetge,
ja es curaran.
Anava cap a la feina
quan la vaig veure,
no m'ho puc creure:
diu que m'espera.
Una casa tinc
amb dos colors:
negra per la nit,
blanca amb el sol.
La mare ha demanat
que em llevi d'hora,
he d'anar a l'escola,
pressa, no n'hi ha.
Una jove diu:
Ets un bon minyó!,
mentre parla i riu,
oblida que em vol.
He tardat a caure
en el gran vici,
però he de raure
amb sacrifici.
El sermó, d'avui,
ha estat bonic,
viure i ser ric
és mal que vull.
No plora el rei,
amb molta pena,
puix sa condemna
és tenir llei.
Li deia la mosca
a la bona amiga:
Al rebost, hi ha vida
o una mort ben dolça.
Dintre d'una capsa,
he posat el vent,
si no tardes massa,
quan s'obre, se sent.
Al cafè, enceto
les mil empreses,
viuen sense presses,
es moren, ho sento.
Pare, com vull anar,
a trobar feina,
la barca es queixa
ni vol la mar.
A la casa vella,
ni passa el temps
ni hi haurà poncella,
sols silenci i fred.
Amb una rosa
a cada mà,
cerco donzella
per a casar.
He perdut:
tresor i herència,
maleïda ciència
de ser sabut.
Si hagués volers
ni parlaria
ni donaria
el meus diners.
Jorns de penediments,
entre gent tanoca,
qui fa el que pertoca
xerrarà entre dents.
És un home savi,
entre gent de pau,
ni viu al palau
ni vol cap armari.
Tinc, en aquest món, un paper:
pujar poc i caure bé.
Tinc poca fam,
digué la comtessa,
la vida l'espera
entre plats d'enciam.
En el regne de la sort,
hi ha un petit barri,
qui descansa té salari,
qui feineja menja poc.
Una vida, Déu-n'hi-do,
com me l'han dat,
no cal dir que l'he agafat,
però dues, ni amb perdó.
Un home és alt,
l'altre encisat,
un vincla el cap,
l'altre està dalt.
El dia avança
entre vilatans,
entre bons cristians,
la nit descansa.
Portes presses i diners,
el plaer de la saviesa,
una llar de tot encesa,
segur que no et sobra res?
Paraules al vent,
s'endú la muntanya,
el neci les mata,
el savi les sent.
Si ja és hora de dormir,
tanca la fira,
l'hivern convida
deixar, al sol, el seu camí.
A la font de l'om
no hi haurà poncelles,
només tres roselles
vora d'un blat d'or.
Sembla que tinc núvia
per a mig mes,
faig paper de promès
ni jo ho sabia.
Pare, com he begut,
faig tombarelles,
parlo amb arbres i pedres,
quan era mut.
A la tarda, el llebeig
com m'acarona,
du flaires de festeig,
somrís de dona.
Amb quatre garrofes,
he fet fortuna,
menjo les més bones,
no en deixo una.
Pare confessor,
he fet pecat,
m'he emocionat,
de grat, del tot.
El ruc comenta
com l'he traït,
no tinc defensa,
pensa per mi.
Una noia jove,
amb cabell blanc,
em diu: Ser pobre
és qüestió d'edat!
Quatre pedres
del camí
com demanen
venir amb mi.
Posat a contar mentides,
només una en diré:
Menjar pa amb amanides
és d'un tip amb poca fe!
Cercar un rellotge,
barat, al mercat
és feinada doble:
comprar i trobar.
Al capvespre, tenia
el mal d'amor,
prou que la volia,
però ella no.
Demano ser ric,
un xic mentider,
tenir un enemic
enze i matusser.
M'he posat a festejar
amb una noia bufona,
xiscla, riu i fa la mona,
no em deixa ni parlar.
Al carrer major,
vivia un gegant,
tenia paor,
mai es farà gran.
Avui t'estimaré:
Des de l'alba al migdia,
és bonic trobar alegria
per poder anar al cafè.
Sota el llum de la lluna,
he promès aquest turment:
Una cursa amb tortuga
qui avança com el vent!
Pare, si he de morir
d'una mort sobtada,
vull aplegar a casa
amb formatge i vi.
Qui m'haurà posat
aquest nou dimoni
que ni vol pecat
ni està fet al vici?
Pare, vull treballar
en una feina poruga,
en un camp sense sembrat,
sense estris, sense mula.
Com no puc viatjar
i no sé mentir,
volo sense ales
i torno a la nit.
Vaig a l'escola
per demanar:
Jugar a tothora
i aprovar!
Resten els queixals
i quatre dents,
no vull res més
que dolç i enciams.
Polític és
qui sap anar,
enmig l'entrellat,
vestit de pagès.
Tant m'estima
que em vol ben mort,
és una sort
prendre fugida.
Com un home sol
tirarà endavant,
si guanya, es plany,
si perd, no hi és tot.
Una mossa m'estimava,
es volia amb mi casar,
descobrint el meu anar,
m'ha deixat ben enfadada.
En una orella,
tinc bones noves,
l'altra ni ho proves,
és tan mesella.
Si arriba el son
de mitja nit,
no hi seré tot,
m'hauré adormit.
Si pensa el cap,
pobrissó d'ell,
preneu paper,
deixeu-ho clar.
Quan sigui ric,
em compraré:
un cotxe antic
i mig cafè.
Ho he de confessar:
Sóc mentider!,
deixeu-ho anar,
menteixo bé.
Pare, vull ser
salvador del món,
la feina em dol,
no la vull fer.
He anat a ciutat
a prendre el sol,
no l'he trobat,
tampoc em dol.
Una noia patia
de mals d'amor,
un dia, un altre dia,
un cop o dos.
La mare diu:
Minyó et fas gran,
aprèn i viu
i fes bondat!
La lluna nova
conta mentides,
la lluna vella
les té amanides.
Tenia ganes de menja,
era migdia,
el cos es queixa,
em gruny i crida.
Quatre palles grogues,
un sac d'userda,
només falten garrofes
per a la festa.
Una noia volia,
de lluny, l'amor,
vingué el nou dia
de sentir el cor.
Li he donat la rosa
per si la vol,
no vull ni sol
si me la torna.
Damunt el mul
la vall és ampla
i es veu la plana
des del curull.
Mare, la feina
és mala cosa,
sempre fent nosa
ni clou ni es queixa.
El riu diu a la mar:
Estic cansat!,
la mar li ha posat
cambra on reposar.
Poques paraules
no van enlloc,
si en poses massa
ningú les vol.
El pare pop
dorm a la roca,
no hi és pas tot
ni gruny ni borda.
Per a ser soldat,
em caldrà tenir:
ganes de combat,
de perdre i glatir.
Una bona mossa
diu que no em vol,
més val no fer nosa
ni esperar consol.
Porto tres monedes
en un gran sarró,
viuen en tenebres,
buides d'il·lusió.
Vingué la mort,
el gran silenci
i l'encanteri
de deixar el sot.
A les hores dolces,
doneu-los estada
puix si són amargues
saben parar casa.
Marieta em demana
noves arracades,
no les he comprades
per veure què passa.
Si a les set em caso
i faig jurament,
a les vuit m'empasso
la força i el seny.
La noia com plora
i, enmig l'enrenou,
s'atura una estona
i es compra quelcom.
A l'escola, com miren
per la finestra,
al paperot, escriuen:
Volem la festa!
A la voreta del foc i set poemes més.
11 Gener, 2019 17:24
Publicat per jjroca,
Poemes
A la voreta del foc
A la voreta del foc,
no hi ha penes,
les hem deixat, del tot,
al carrer esteses.
A la voreta del foc,
no hi ha misteris,
s’han amagat al rebost,
anaven ebris.
A la voreta del foc,
no hi ha la lluna,
és a dalt del fumeral.
A la teulada, els pardals
com repassen, una a una,
les cent històries de por.
Són quatre dimonis
Des de bon matí,
quan el cor descansa,
trobo el meu si
sense plànyer massa.
Enmig de fantasmes
i follets propers,
vénen les comandes
a cercar volers.
És la meva fada,
la qui viu al bosc,
qui em portarà els somnis.
Són quatre dimonis,
la meitat són sords,
qui recerquen casa.
Estimada fada
Estimada fada:
No em facis glatir,
haig el cor mesquí,
qui, de sobte, es cansa.
No em demanis flors
puix som a l’hivern
i el fred les perd
sense cap raó.
Estimada fada:
Posa a la veu
la més gran dolcesa.
Somiar porta pressa
i vull ser l’hereu
d’aquesta contrada.
Com la llar singlota
Quan el fred emplena
places i carrers,
vénen els volers
a cercar lluerna.
Com la llar singlota
a la sala estant,
un vell estadant
diu que ja no hi toca.
I passa el matí
enmig de la fosca
del cafè de dalt.
Surt del fumeral
un fum ben tanoca
tot cercant un llit.
Les dolces poncelles
Les dolces poncelles,
a la plaça estant,
diuen que aniran
a contemplar estrelles.
Cerquen, en el cel,
la nova aventura,
un xic de cordura,
un polsim de mel.
Les dolces poncelles
no es volen casar
ni haver família.
Un déu com les crida
puix diu que caldrà
somiar entre les penes.
Potser demano massa
M’agrada el lleure,
la gràcia de no ser,
posar un goig, no creure,
somiar en un mai més.
Deixar el cos enrere,
pensar com l’aviram,
aprendre a ser maldestre,
reviure un cop a l’any.
Però, si em perdo encara,
anar a cercar més llum
al si del desconcert.
No veure el cel obert
ni el gaudi ni la ferum,
potser demano massa.
Sóc pobre, tafaner
Sóc pobre, tafaner,
bastit amb ma misèria,
gaudeixo en el saber,
com fujo de la dèria.
El viure poc em dol
si aplego al meu desert,
com guanyo un plat de col,
m’agrada l’aire fresc.
I llueixo, cofoi,
ben assegut a plaça,
parlant del meu moment.
Sóc pobre, innocent,
em guardo un xic de traça
per a sentir el gran goig.
Ser gran i mariner
En el moment precís,
hauré d’entrar a la història
sense pena ni glòria,
amb pensament concís.
Espero haver un bon dia,
en el dedins del port,
la barca no haurà por
ni gana ni desídia.
Ser gran i mariner,
heroi de la taverna
i noble vencedor.
Les tardes de tardor,
voldria cuina encesa
i un plat fàcil de fer.
Toca la fi
28 Juny, 2013 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Toca la fi
Paraula damunt paraula,
avui, li toca la fi,
he deixat aquesta taula,
foragitant-me d'aquí.
Ha estat un camí eclèctic,
de fet, del tot venturós,
he topat, entre silencis,
amb reductes de fredors.
He pujat: lletra a lletra,
fins la porta de l'encís
i una fada, insatisfeta,
ha esclatat: Què fas aquí?
Deixo anar el llapis vell
al calaix més nou que tinc
i la goma, tipa d'ell,
amonesta: Vull dormir!
Els fantasmes
26 Juny, 2013 05:51
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Els fantasmes:
1) Neixen en el regne de la por.
2) Creixen en llocs tranquils i solitaris.
3) Aspiren a tenir amistat amb algun dimoni.
4) Entenen el llenguatge mímic i gestual.
5) Solen fer estudis d'horaris i costums.
6) Eviten reunions de persones de seny.
7) Ofereixen pressupostos per espantar coneguts.
8) Intenten seguir les noves tendències.
9) Necessiten cambres grans i fosques.
10) Solen fugir en aplegar la pau.
Dos poemes de buscar i deu pensaments divins
24 Juny, 2013 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He de buscar
He de buscar,
sense hora vana,
el si del pensar,
el nom de la fada.
El tou giravolt
on la pensa espera
i respon, planera,
quan el frec la mou.
El regne dels savis
on no hi ha humans,
són massa taujans
per captar els efluvis.
Un lloc on dormir
i gaudir del somnis,
oblidar els oprobis,
pertànyer i gaudir.
He de buscar:
Parca sorneguera,
la qui mai delera
ni ens deixa marxar.
Sense res a fer,
espero i desitjo:
acabar en un nínxol
que miri a ponent.
A l'escola
A l'escola estant,
ve la primavera,
surt nova rosella
d'un paper prou blanc
i xisclen minyones
buscant Caputxeta,
amb capa vermella,
xerrant amb el llop.
Allí, presidint,
la mestra esclata:
Torneu la sabata
nova a l'Enric!
I la Margarida,
del tot innocent,
la busca, la sent,
després se n'oblida.
A l'escola estant,
les busques rodolen,
van passant les hores
llargues com abans.
Jo també he buscat
les tardes tranquil·les,
suaus, amanides
a fer mitja part.
Pensaments divins
Judes vol canviar la traïció per una ensarronada.
Satanàs ha demanat a Déu que no apliqui retallades.
Isaac no riu, el seu pare vol anar d'excursió a la muntanya.
Al cel, sobren apartaments per a matrimonis.
Jesús ha estat nomenat: Fadrí d'or!
Els pobres van al cel, però segueixen patint.
Satanàs està indignat, un lladre li ha furtat tres calderes.
Jesús, cansat de passar fred, ha demanat el Nadal al juliol.
Jesús ha d'anar al desert, la Verge li diu que vagi a la tardor.
Déu necessita set galàxies per parar el llit.
Dos poemes nous i deu pensaments educatius
22 Juny, 2013 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tot nou
Enllà de la mar,
no hi ha sol ni lluna
ni feina oportuna
ni greu treballar.
Els arbres són bons,
dolces les roselles
i un miler d'estrelles
lluen en el fosc.
I l'aire és ben tou
ni retalla el vent
ni hi ha vestit vell,
és maco i tot nou.
Com brollen cançons
ens espais amables
i ballen les dames
amb la gran dolçor.
El dia s'enceta,
davalla i clou
i mengem un ou
barrejat amb ceba.
Cal tenir domini
de tota la ment,
el madur es fa verd,
retorna al principi.
Jersei nou
La bella promesa
com passa, corpresa,
carrer major avant,
portarà un vestit
amb roses guarnit
per al seu galant.
És nou el silenci
i mana que ho deixi
en el quart minvant,
com parla la lluna,
tan dolça i poruga,
amb un trist semblant.
Com passen alhora,
vinguts de la fosca
els nous pensaments,
com pugen i troben
homenets qui ploren
del tot inconscients.
Llavors ve tempesta,
obro la finestra,
passa un vianant,
du barret de llana,
jersei nou que escanya,
diu que va a ciutat.
Pensaments educatius
He posat deures però els he amagat bé.
Estan educats, es queixen en equip.
La veritable evolució la va portar l'anís.
He obert el llibre i ha sortit el dimoni.
Aprenen tant que ja deuen volar.
Estudiar és complicat, té poques excepcions.
No crec que el curs duri menys de dues reformes.
Els alumnes feien volar coloms, primer els havien precuinat.
M'agrada ensenyar, de segur que m'ho prohibeixen.
Els he donat un llapis i se l'han menjat.