Menjaria almenys dos cops i set poemes mes
08 Març, 2019 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Menjaria almenys dos cops
Menjaria,
almenys dos cops,
botifarres:
grans, d’arròs.
I perdria,
en un moment,
el meu caire
d’innocent.
Menjaria,
nit i dia,
amb gran goig.
Ésser boig
és dur alegria
sense pors.
En llevar-me
En llevar-me,
ja ho tinc fet:
pensar poc,
lliurar-me al vent.
Prendre part,
com cada dia,
de la festa
amanida.
En llevar-me,
ho he de dir:
Cerco l’ombra
del gran pi!
És amable,
sense fi.
Amb la porta oberta
Amb la porta oberta,
crida primavera,
com el terra espera
despertar llavors.
Com riuran les flors
si el temps les deixa,
és la vella queixa
on s’acullen tots.
Amb la porta oberta,
no hi ha ni paranys
ni aquells vells desitjos.
Són moments precisos
on, tots, seran grans
mentre hi ha la brega.
Com l’abella espera
Com l’abella espera:
collita de flors
i una primavera
posada en el bosc.
Prepara les ales
per anar al tancat
on riuran, plegades,
mentre van libant.
Com l’abella espera
al preat gran sol
dalt de la muntanya.
No pensa amb l’aranya
ni amb el gran bressol
on el cor delera.
En el clar país
En el clar país
on, tot, s’ha perdut,
he romàs callat.
Faig la mitja part,
sense ets ni uts,
lluny del paradís.
Car, avui, és fosc,
cercaré la llum
en penses llunyanes,
porteu-me aranyes
puix la menja és pobra,
no he de traure encara
les dents a guarir
si em vénen les ganes.
Anar-me’n al llit
Com demanaria:
anar-me’n al llit,
sense massa ràbia,
amb el cor petit.
Repassar, entre llums,
les fosques clarianes,
les necieses sàvies,
l’inodor perfum.
Com demanaria:
anar-me’n enlloc
i trobar el res.
No hi hauria més
que pujar un poc
i perdre alegria.
Com eixirem?
No crida el vent
ni abrusa la tempesta,
enmig la vall,
no priva l’enrenou.
Com eixirem
d’aquesta nova festa,
sense encenalls,
fugint del bosc?
Seran, després,
les més nobles paraules,
les portantveus
d’un aire dolç,
no ploraran
les meves pobres penses
mirant el cel,
somiant de nou.
La vida em deixa
Escric així:
sense pena ni oblit,
damunt paper
que un dia vaig comprar.
En el rebost,
hauré un bocí de pa,
un poc de dolç,
un xic de carn.
I els diners,
que rauen en altres llocs,
com sentiré
que vénen i se’n van.
En el futur,
hauré de saber com
la vida em deixa
per no tornar.