Epigrames (VIII)

05 Març, 2019 18:07
Publicat per jjroca, Epigrames


Per les terres
de la nit,
no hi ha estrelles
on dormir.
 

Amb paraules noves,
dolces, sense crits,
em donen les fades
ganes per a dormir.
 

Una plaça i una font
amb bona ombra,
són les portes del tresor
on raure i passar l'estona.
 

Maria, volia:
un pomet de roses,
vestit de colors,
dolços i alegria.
 

No comento ni demano
el ser valent,
només penso i proclamo
si vaig perdent.
 

A la porta franca,
no volen entrar:
ni dolents ni lladres
ni homes enfeinats.
 

He de prendre aire
i beure bon vi,
treballar no gaire,
mai s'ha de glatir.
 

Quan pugi la ràbia,
allà, dalt del cel,
lligueu-la tibada,
que no baixi més.
 

Les dolces cireres
han d'anar al mercat,
les porto en cistelles,
orelles i nas.
 

La mare demana
un noi eixerit,
deu tenir la gana
d'un drac adormit.
 

Amb quatre branques
i l'olla al foc,
que vinguin menges
i ho troben bo.
 

La senyora demana:
llit i vestit,
un menjar sense gana
i un bon marit.
 

La mare pensa,
la mare diu:
Voleu fer festa?
Porteu amics!
 

Un queixal,
ben foradat,
ho demanava:
Deixar aquest cap!
 

Amb poca gana
i molta son,
la tarda passa,
de sobte, és fosc.
 

La núvia demana:
la lluna i el sol,
festa tan galana,
l'ha de fer el mussol.
 

Vaig camí del cementiri
amb pas rabent,
vaig morir per tenir vici,
vull ser el primer.
 

Tinc tants diners
en aquest món
que, amb els sobrers,
faré un tresor.
 

Na Maria demana
al bon Jesús:
Aplega prompte a casa,
hi ha peix amb suc!
 

Totes les formigues
van en processó
i, les més amigues,
ni volen patró.
 

El sol matiner
em porta l'albada,
haig la llum emprada
ni pago lloguer.
 

El meu amic el llop
m'esguarda sempre,
quan es fa fosc,
es torna tendre.
 

M'han posat un déu
massa llunyà,
li puc parlar,
però hi ha un preu.
 

La cançó em porta
com cada dia,
després, se'n torna,
diu que fa via.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: