Poemes curts (XLVII)
14 Març, 2020 15:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el color verd,
veig el prat festiu,
on l'amor tot riu
mentre res es perd,
és poruc, gasiu.
Haig per ventura
el ser traginer
quan l'amor primer
envelleix i cura
d'un passat proper.
Dolça solitud
qui cerca aventura
entre la pressura
d'un amor nascut
i que no vol cura.
Festejar em plau
quan ve primavera
i anem a l'era
per veure com cau
el sol sense pressa.
En el racó
de les hores dolces
no he trobar les noses
que fa témer al cor
innombrables fosques.
Porteu-me amor
abric a aquests pocs versos,
sense interessos,
sense raó,
són malentesos.
En el riu
de la saviesa,
no hi ha enveja
ni caliu
ni mà estesa.
Com em plau saber
que, a les cases velles,
no és buit el paller
ni manquen ovelles
somiant amb el verd.
Quan la pluja
arriba al poble
va la bruixa,
amb gest molt noble,
per si enutja.
Vint-i-quatre
pobrissons
mengen carn,
llencen torrons,
fan disbarats.
Al cafè del port,
diu el cafeter
que prou li convé
lliurar-se de tot
a primers de mes.
Per refer el camí,
maleït el vent,
he de conquerir:
la força, el turment
i un sarró amb vi.
Al desert pairal,
cerco l'avenir,
he sentit a dir
que en el fumeral
mai veuré cap ric.
Porteu-me el seny
i poseu-me la paraula,
vull seure a taula
per a saber:
qui gruny?, qui parla?
No em sento trist
ni cerco l'aventura,
vull gran fortuna
i saber-me ric,
un déu m'atura.
Esdevindré
captiu d'aquest vell somni,
és vell dimoni
qui m'entreté,
no vull que torni.
A la lluna plena,
cerco l'ocasió:
vull saber-me escletxa
per a rebre el sol,
de segur que crema.
Per a ser
bon cavaller,
cal aprendre
a viuré bé
i no malvendre.
A l'amor primer
com demanaria
que sigués sincer,
potser no ho faria,
no el voldria més.
Les tardes senceres
vénen de l'hivern
tot fugint del fred,
empaitant dreceres,
sense saber res.
Epigrames (XLVII)
14 Març, 2020 15:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la barca vella,
l'he posat a port,
li he deixat l'orella
per si escoltar vol.
En els riures
del teu cor,
veig com lliures
van d'amor.
Com s'allunya
la tempesta
quan el sol
guanya la guerra.
Les hores baixes
no tenen son
i les més altes
són d'altre món.
A la casa
del pagès,
qui es cansa
no cull res.
Com un ocellet,
dalt de l'arbre estant,
aplega a l'indret,
qui diu que fa tard?
Aplega el camí,
sense massa pressa,
al bell mig de l'era
per parlar amb la nit.
Com he de posar
amb els quatre versos:
riures, malentesos,
dubtes i entrellat?
On hauré posat
el volgut penell
si no sé res d'ell
i no sé on vaig?
Massa cànters
a la font,
volen dir-me
que no hi són.
Per a regalar,
he portat els ulls,
és l'amor quan fuig
qui no sap mirar.
M'agrada sentir
i em passa la por
quan arriba el tro
per dir: Ets aquí?
Pujaria al cel
a la primavera
per veure si queda
un polsim de fe.
No puc saber
on rau la mort
ni sé quan ve
ni si ho vol tot.
En el son
de les estrelles,
posa el sol
les meravelles.
Parlant amb el vent
d'hores de dissort,
aplega a la ment
on diu que no ens vol.
Quan passen els anys
des de la finestra,
la vida no es queixa
de trobar paranys.
Quinze primaveres
no porten enlloc,
però diu el cos:
Les vull totes meves!
Un bon déu petit,
cansat de misèries,
em va posar el vi,
dolces malifetes.
Somnis malfeiners
cerquen aventures,
són altres pastures
d'aquell cel planer.
Ni cerco ni vull
trobar l'ocasió
de viure en esculls
sense far ni port.
A les hores baixes,
trobareu vençut
aquest cor eixut
qui oblida les ganes.
Li he promès:
la lluna i or,
no ho ha entès,
diu que no.
No vull sentir més.
quan la pluja cau,
brunyir del catau
on tot és permès.
Amb els deures regalats i set poemes més
09 Març, 2020 07:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb els deures regalats
Amb els deures regalats,
com em llevo cada dia,
vaig avant amb l’entrellat
fins que aplega l’agonia.
És la presó tan formosa,
tan estranya i amatent
que voldria ser altra cosa,
però no em deixa la ment.
Amb la força tan preada,
avanço a contracor
per a aconseguir el seny.
Suposo que vaig perdent,
vaig lliurant-me del tresor
per aplegar a la vesprada.
En el reialme nou
En el reialme nou,
no viuen els pobres
ni clou l’enrenou
ni res és mediocre.
Portarem els deures
enllà del desert
on el riu es perd
i arriben per seure.
Ni dubtes ni enginy
amb les grans malures
es van conformant.
Per ésser galant,
aniré on suren
els desitjos prims.
Seguim esperant
Segurament, estaré bé
quan torni la meravella,
un pessebre, una estrella
i un Nin del cel vinent.
Una taula amb ses pastors,
una cabra, una ovella,
un caminant o bé dos,
una nit amb sa revetlla.
I els Reis, un pèl distants,
cercant diligents el llum
qui s’acosta a Betlem.
Com aplega el gran hivern
on tots volem aixopluc
mentre seguim esperant.
Un de nou
És l’hora de tancar l’any
per a obrir-ne un de nou,
com demanarem un sou,
la salut, fugir del plany.
Petitons com els mortals
entre dubtes i promeses,
massa déus, força deesses
vivint entre capsigranys.
És l’hora de retornar
el més noble sentiment
evitant l’enraonar.
Ens caldria aturar
per tal de fer compliment,
tanta joia no ha de durar.
Com la vida em deleix
He de cercar la joguina
que abans no vaig tenir,
ha de ser sense enganyifa,
feta d’aquell or tan fi.
Com la vida em deleix
i el caminar ensopega,
millor pertànyer a l’escreix
que viatja per la quimera.
Els monstres són al carrer,
venent-nos, a tota festa,
la disbauxa i embolic.
Millor em miro el melic
per passar aquesta tempesta
i enceto el dolç plaer.
El gran viatge
Com he portat la pensa
al gran viatge
sense pena ni equipatge
i sortint del vell recer.
Som nosaltres els humans
els qui cerquen la promesa,
una estança sense pressa
on no hi ha demà ni abans.
Com aplega solitud
al deute greu sense encís
i a les noves esperances.
Diríem que són vacances,
visites al paradís
guiades per la virtut.
Emprem la mar
Poseu-me el pa,
la menja i la quimera
en una nau viatgera
que no es pot aturar.
Emprem la mar
quan governa el silenci,
aquest posat tan regi
enmig del gran gronxar.
Anem avant
a aconseguir altres terres
on res serà mesquí.
Deixat allí,
oblidaré les guerres
per a més endavant.
El rossinyol
El rossinyol
com canta i refila,
com cerca una amiga
per a trobar consol.
Són els humans:
mediocres, miserables,
amb lluita sense obstacles
per a saber-se grans.
El rossinyol
com cerca l’aventura
discreta al petit bosc.
Quan tot és fosc,
el crida la natura,
ell plora a poc a poc.
Pensaments divins (XLVI)
01 Març, 2020 17:07
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Volia ser sant, però no m'agrada manar.
La penitència ha estat: escriure una novel·la.
Jesús no es vol pronunciar sobre els efectes de les paràboles.
Sense ofendre a ningú, quins pecats puc fer?
M'han posat a la taula dels condescendents.
Em falten tres punts i un padrí per haver cadira.
Satanàs ha ordenat posar només aigua fins als genolls.
Jesús vol reduir la penitència dels pecats d'enveja.
He triat anar al cel els dies parells.
Si el mossèn no em perdona els pecats, l'esperaré.
Al cel, fins les muntanyes són més toves.
Si moro amb pecat, me'l puc quedar?
Sé que Déu és el meu Pare, però quan té vacances?
Satanàs, per a fer via, vol els condemnats en paquets de deu.
Aniré al cel, però arribaré tard.
Ho sento, només rebo temptacions de pobre.
Judes diu que la llengua el va trair.
Déu ha confós una setmana amb un segle.
A qui se li acut obrir les portes del cel en carnaval?
Sant Pere vol ser pescador en temps de veda.
La Verge vol anar a la processó d'incògnit.
El preu del sòl de l'infern cada cop és més alt.
Era a l'infern, em van fer fora per pobre.
Les noves calderes només duren mil cuites.
Satanàs està disposat a invertir més en ambientadors.
He d'anar al cel, m'han fet un encàrrec.
Mai sé quan Judes em saluda.
Satanàs no sap com acomodar els condemnats de classe.
Vull anar al cel, hauré de demanar hora.
Satanàs ha anat a una desfilada de cues.
Porto anys fent el mateix pecat.
Un dels futurs sants m'ha demanat constància d'un miracle.
Treballar de jutge a l'infern deu ser prou avorrit.
Mai endevino el proper conegut que arriba.
Jesús diu que no vol res de pedreria.
Sant Josep vol canviar la somera cada quatre anys.
Els Reis Mags han comprat accions de fàbriques de joguines.
No vull ni saber que em proposarà Judes.
Hi ha cues per anar a missa el vespre.
M'agradaria anar a l'infern la setmana del Carnaval.
La penitència del divendres és portar llenya.
Satanàs és a punt d'introduir els diners al cel.
M'abelliria algun pecat de gola.
Ni vull saber perquè m'han condemnat.
He sentit a dir que al cel no hi són tots.
Avui, toca posar els pecats en tres files.
Avui, no he tingut sort en el sorteig de dimonis.
La Verge provarà de fer una túnica que no s'arrugui tant.
Jesús tornarà en plena campanya de fruits secs.
Ni ho proveu de pujar al cel sense tiquet.
A l'infern, les pel·lícules són en blanc i negre.
Si l'equip de l'infern guanya, no s'acabarà el brandi.
Amb el temps de pregar un parenostre, feu-me un entrepà.
Un mes més de pena i podreu descarregar.
Mai em pensava que em tocaria anar al rosari.
En fer el segon miracle, demanà l'aureola.
Porto un mes sense saludar en Satanàs.
Les portes de l'infern es tancaran al capvespre.
Al cel, queda prohibit fumar a la zona infantil.
Pensaments educatius (XLVI)
01 Març, 2020 17:04
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Només volen aprendre a ser rics.
Vaig provar de lligar caps i quasi m'obren un expedient.
Avui, estem en allò del sóc o no sóc.
Els envejo, gairebé no tenen dubtes.
Dec ser a l'altra classe, no n'encerto ni una.
Aprenen a queixar-se sense manual.
Ja entenc el que vol dir: Ser dalt d'un núvol!
Es veu que escriure correctament ja no es porta.
Potser han dubtes, però els amaguen.
De fet, la meitat ja en sap més que jo.
A casa, d'uns, ni malparlen del mestre.
És el tercer any que els ensenyo a seure.
Aprenen sense esforç i menteixen sense dificultat.
He fet un seminari d'oblit ràpid.
No puc encerclar tot el que saben.
He donat lliçons invisibles.
Els costa llegir i tancar la boca.
Cada curs em vacuno el primer dia.
No sé com pensen ni quan.
No fan errades, requereix massa esforç.
He de fer una aclimatació contínua.
Algun d'ells ja sortirà endreçat.
No han de rebre massa informació.
He après a no fugir massa de pressa.
He fet un test d'intel·ligència, però estava caducat.
La mare ha descobert que el seu fill es mou.
M'agrada encetar el llibre per a saber com es queixen.
He resumit quatre lliçons en deu respostes.
He fet un estudi sense portes ni finestres.
Aprenen tant que dubto ho hagin entès.
He aconseguit que agafin el llapis sense fer servir les dents.
A qui se li acut escriure beure en be baixa?
No he regalat cap nota, me les han pres de les mans.
He de suposar que han trobat la solució.
A la tarda, farem classe per si hi ha despistats.
Mai he dubtat que vénen per costum.
Necessito alumnes fàcils d'oblidar.
Un cop a la setmana, els deixaré respirar.
La resposta no era correcta, però il·lusionava.
L'any vinent ja serà una altra història.
Mai sé qui en sap menys que jo.
És tot un embolic ensenyar bé.
Entrarem altre cop a la mar de la ignorància.
Són prou savis per fer-me quedar malament.
El curs anava bé, però vaig aplegar als ràpids.
Un dia d'aquests igual els guanyo.
Hem assolit dos conceptes i n'hem deixat volar quatre.
Massa paraules els porten on no els trobo.
Estudien molt, però haurien d'aprendre.
Primer pactarem les notes, després el control.
Quasi els he convençut que haurien d'aprendre a perdre.
Tenen poca gana i no deixen de menjar.
Haig bona sort, se n'obliden sovint.
Mai sé quan ploren per mi.
Diria que parlen sense escoltar ni raonar.
Saben posar lletres en qualsevol racó del full.
De tant en tant, els he de creure.
A mal que vagi, acabaran donant tombs.
No vull sorpreses, posaré les notes d'hora.
Difícilment, poden descansar.
Sé que escolten, però hi ha una certa dicotomia.
He hagut de reduir dos conceptes al no res.
Algun de tots sap que m’he assegut.
Mai oblido que, després, seran més grans que jo.
Dubto que en perdi cap dintre del llibre.
Per a l'educació digital, ni fa falta fer servir el cap.
L'escriure magnifica i set poemes més
01 Març, 2020 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes
L’escriure magnifica
Has de saber, bon amic,
que l’escriure magnifica,
revolta, porta a la pica
el millor dels enemics.
Quatre ratlles matusseres,
sense gràcia ni govern,
poden dur-te a l’infern
on reposen els profetes.
Les paraules volen vol,
allunyar-se d’aquest terra
tan esquerp i rancuniós.
El resultat és galdós
i mentre un ull s’esguerra
l’altre diu que fa poc sol.
Una vida sense fi
Hauria un xic de fe
si fos fruit del gran miracle,
dos profetes, tres o quatre
van dansant sense cap fre.
Hi ha un déu ben dissortat
emplenant les hores toves,
és la gana qui fa coses
que mai havien estat.
Una vida sense fi,
una empresa inacabada
per a un petit pagès.
Un deure de cada mes
per somiar on fer l’estada
un xic lluny del paradís.
Empreses vanes
M’encomano al agredolç,
al passat ben venturer,
al riure sense caler,
a cercar un amic o dos.
Parlem-ne d’empreses vanes,
estrafetes, diligents,
de penses en tot moment,
de perdre sense batalles.
I passar pel carreró
on dormien els pagesos
els dies freds de l’hivern.
Com la contalla es perd
tot enmig de malentesos
per acabar amb un sermó.
Es lleva el sol
Es lleva el sol,
amb to cansat,
per prendre part
del deure nou.
I marca el dia
amb to sorrut,
llarga atonia
ni vol ensurt.
De nou, li costa
el llarg viatge
anant pel món.
Mai sabrà com
canviar el paisatge
sense fer nosa.
Perdudes les places
Ni fred a l’estança
ni pau al castell,
voldria el poncell
haver bona traça.
Perdudes les places,
dolguts els guerrers,
ben lluny de saber
quan hauran vacances.
El terra els crida,
la lluna els mou
i volen estrelles.
Entre tombarelles,
com diuen que el jou
demana altra vida.
No em plau el vent
No em plau el vent
quan li agafa la pressa
i gronxa la finestra
de forma displicent.
Sento el seu frec,
la veu del tot incerta,
un sentiment de prec
que l’àvia manifesta.
I corre el vent,
carrer estret avant,
fins arribar a la plaça
inerta fullaraca
qui va del tot pregant
aplegar a dolça terra.
El poble clou
Ni brama el ruc
ni xiscla l’oreneta,
l’hivern és una festa
si aplega a l’aixopluc.
Un sol proper
ajorna el seu treball,
enmig dels encenalls,
albira el gran recer.
El poble clou
les festes i ambicions
abans d’anar a dormir,
dieu-me si
tornaran dies bons
amb un caire més nou.
A la porta de l’encís
A la porta de l’encís,
viu la promesa,
haurà una lluita encesa
per somiar si és precís.
Va ser gran cavaller
amb casc, escut i espasa
qui posà a l’enamorada
en el si del gran plaer.
I els dies, en passar,
van deixant arreu la joia
per si algú la vol tenir.
Aprendrem a ser i mentir
sense lluita, amb angoixa,
amb el fet de no aturar.
Epitafis (XLVI)
01 Març, 2020 16:58
Publicat per jjroca,
Epitafis
Darrerament, no em faig pesat.
Ho diré ben clar: No vull tornar!
Fins l'any que ve!
M'agraden les sorpreses.
No teniu cap bona nova?
Ja tenia ganes de veure't.
Et perdono el deute.
Torna, però porta algun present.
Estic provant de sortint-me'n.
M'ha tornat el bon humor.
Vine, però no t'ho recomano.
Si has d'entrar, acota el cap.
Estic enmig de somiatruites.
Dieu-li al metge que aniré demà.
Afanya't o no em trobaràs.
Es veu que no hi ha remei.
Tampoc s'està tan malament.
Us puc demanar un favor?
No tinc cap novetat!
És millor que toqueu el dos.
Com deies que et dius?
No entenc què fas aquí.
Prompte ens retrobarem!
Mai endevino quan hi ha visita.
Ja ho suposava que erets tu!
És hora de prendre una decisió.
Necessito llibres d'auto-ajuda.
He començat un curset per a distreure'm.
Necessito un cap de suport.
Estic pendent de rebre un premi.
Necessito un polsim d'esperança.
Vaig entrar per curiositat.
Anem per feina!
Somiava que era viu.
Sóc aquí per les ofertes!
Suposo que no véns per la feina.
Avui, tinc poques ganes de xerrar.
Si voleu consell, premeu la porta.
Hi ha dies que no hi sóc.
Us recomano preguntes subtils.
Hi ha algú que m'entengui?
Estic aprenent de fantasma.
Penso, però sense presses.
Tampoc cal que m'enganyis.
Vaig venir sense massa ganes.
Demà, tinc hora a manteniment.
No demano més d'un àpat al dia.
El metge m'ha recomanat: repòs absolut.
Ara, resulta que no m'hi veig.
Sóc aquí perquè no acabo de decidir-me.
Dubto que demà vagi al cafè.
Mai sé on he de passar les festes.
Aquí, no faig mala vida.
Em trobeu a faltar?
Ja tinc els problemes resolts.
Quina és la contrasenya?
Si em vols despertar, et prego constància.
Suposo que m'han privat el caminar.
Pensaments festius (XLVI)
01 Març, 2020 16:55
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.
Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.
El camí de la vida és enmig dels records.
Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.
Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.
No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.
No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.
Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.
He tardat massa en començar la vida que em pertoca.
Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.
Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.
Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.
La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.
Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.
El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.
Tinc ganes de plorar, ara buscaré un motiu.
A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.
Un home inestable suporta millor els primers desenganys.
Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.
Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.
Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.
Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.
Estic content, el dimoni encara em tempta.
Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.
Volar és possible, aletejar és més complicat.
Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.
Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.
Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.
Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.
M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.
He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.
He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.
Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.
El metge m'ha dit: Si et vols enfadar mentrestant no deixis de córrer!
Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.
Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.
Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.
Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.
Anar a fer un tomb és més vell que caminar.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Poemes curts (XLVI)
01 Març, 2020 16:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tardes de somiar,
assegut, sense pressa,
prop de la finestra
on m'agrada estar,
mai demano festa.
La pluja caient,
quan l'entorn sadolla,
demana la joia
de ser tan present,
tan punyent, tan dolça.
En el riu vivia
aquest llop de mar,
un cop va pujar,
trobà l'alegria,
no se'n va tornar.
Poseu joies
al camí,
les més bones
per a mi,
les vull totes.
Maria demana
anar a la font,
si l'aigua no raja,
deixarà una flor,
un petó, una carta.
En la fosca nit,
vénen els fantasmes,
tornen a les cases
per trobar l'amic,
ho faran debades?
Manta hores
sense son,
són un món
on caben totes,
van amb poms.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
tornar-me pagès
ben ple d'alegria,
és jou compromès.
Les joves maques,
quan són al jardí,
no volen comandes
ni passen la nit,
són hores pesades.
Quan la barca
aplega al port,
hi ha conhort,
festes i dansa,
surt ben poc.
La Verge Maria,
veient el seu Nin,
el troba ben prim,
però amb tanta vida
que enceta el glatir.
M'agrada sentir,
quan s'allunya el sol,
el frec del mussol
qui enceta la nit
per menjar si pot.
I quan arribi
el darrer repòs
he de sentir el goig
sense cap desfici,
de segur que és dolç.
I quan passa
pel carrer,
sento el fred
de l'esperança,
es torna maca.
Per cantar
una cançó,
vull anar
enmig del bosc,
qui em portarà?
Si l'amor venia
fins al comellar,
fóra el seu manar:
dolç com l'alegria,
fàcil d'emportar.
En el regne dolç
de la gran follia,
el primer qui crida
es va tornant sord,
coses de la vida.
Com cerco redós
d'un amor captaire,
com em falta l'aire
per haver la sort,
és la dolça flaire.
Com les roses roges
del preat jardí,
t'estimaré si
em dius certes gloses
tot parlant de mi.
Escriure em plau,
sense temença,
quan l'amor bleixa,
quan somiar escau
amb la poca pressa.
Epigrames (XLVI)
01 Març, 2020 16:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa vella
no hi ha ni clau
ni somrís ni pau
ni meravella.
A la font de sota
hi ha massa bonior,
per festa major
ni l'aigua és tota.
Al carrer del mar
ni les barques dormen
ni gosen ni poden
mai saber on van.
Tinc per nit
les hores baixes,
sense crits,
vénen fantasmes.
L'estiu aplega
sense avisar,
la jove prega,
vol festejar.
Una casa vivia
enmig del prat,
una tarda dormia
tot esperant.
Al carrer del forn,
flaira la farina,
per la nit es cou,
aplega a botiga.
Amb saviesa
i poques dents,
van els vells
amb poca pressa.
Des de dalt
del pujolet,
un gegant
ni sent ni es perd.
Quatre roses
fan un pom,
les formoses
tenen son.
Ni sento el morir
aplegar a la porta,
en ser l'hora forta,
ja m'hauré adormit.
Menjar, menjaria
almenys dotze plats,
més petits que grans,
sóc de bona vida.
Quan arribi el prec
a la casa gran,
dieu-li al gegant
que ja estic despert.
Havent dinat
la verda amanida,
la tarda convida
el fet d'emigrar.
El camí
de les deu passes
és per qui
no vol feinades.
Maria m'escolta
un cop cada mes,
la resta pregona:
Avui, no ho faré!
Vull comprar-me,
per a la festa,
espectacle
amb finestra.
De la casa vella
s'allunya el record,
la jove té pressa,
l'avi només por.
Les hores de melangia
no tenen nom,
se'ls emporta l'alegria
a un altre món.
Em trobo poruc
quan, a casa estant,
vaig sentint remucs
i dèries tornant.
Ni vull massa llum
ni anar sempre d'esma
ni esbrino qui mena
els dies viscuts.
He de demanar,
si al bon Déu li plau,
que em doni un palau
per a descansar.
Manta roses
han de dir
que, a les fosques,
ningú és qui.
El secret guardat
enmig de paper,
és secret trencat
si es llegeix prou bé.