En la trista solitud i set poemes més
01 Febrer, 2020 14:31
Publicat per jjroca,
Poemes
En la trista solitud
En la trista solitud,
arriben les hores baixes,
el somnis plens de rebaixes
i el cos mancat de virtut.
No hi ha cases al carrer
on regnen els malentesos,
els somriures són malmesos
per causa dels tafaners.
En la trista solitud,
he venut goig i record,
tot sovint he fet promesa.
Com albiro una mà estesa
a la casa de la mort
per donar-me aixopluc.
I quan sigui pescador
I quan sigui pescador,
vull barca i mar tranquil·la,
la pensa haig amanida
i no em dol sofrir un poc.
El sol sortirà com cal
i la lluna quan li plaga,
és dintre el mar on vull casa
quan hi ha vent i temporal.
I quan sigui pescador,
vull una mossa a la riba
esperant a la tornada.
Car si el peix fa mala cara
no ha de trobar altra vida
quan el posi en el seu lloc.
No vull premi ni resposta
Manta pressa i enrenou
en una tarda propera,
la tardança és encisera
i el deure porta un jou.
Si he de bastir un castell
vull que sigui prou llunyà,
és sentir-se català
qui demana menys flagell.
Omplir el temps amb la juguesca,
passar hores lluny del llit
i acaronar dolça rosa.
No vull premi ni resposta
per si aplega gran neguit
i no em deixa anar de festa.
De savis i somiadors
Assumeixo que he vingut
a passar per eixa terra,
és un dol massa feixuc
per oblidar com esguerra.
De savis i somiadors
n’he trobat un cove ple,
alguns pequen per traïdors,
d’altres per homes de bé.
Però falla la constància,
aquell deure indefinit
per a aplegar a la història.
Benvolguda la memòria
qui va camí de l’oblit
amb recança i poca gràcia.
Benvinguts els meus
Viatjant a ponent
com descansa el dia
ni atura ni crida
ni es mostra insolent.
Benvinguts els meus
al racó dels llops,
ens tracten a cops
ens posen les creus.
Però un nou dia
més tou i llunyà
enceta el discurs.
Si ens troba madurs
ens portarà enllà
on res humilia.
M’agrada saber estar
Quan l’alba sigui clara
i la vida tardana,
espero haver gana
i saber on vull anar.
M’agrada saber estar
entre somnis i lletres,
deixar d’haver bestretes,
menjar i no pagar.
Però un dimoni diu
que va aplegant l’hora
de pertànyer a l’infern.
Comento que ho tinc verd
i ell s’enfada a deshora
mentre un altre somriu.
La mirada dolça
Noteu, si de cas, la mirada dolça,
aquell gran tresor: tou i malaltís,
potser trobareu la secreta resposta
de saber com senta el vi o l’anís.
Aniran pujant per ampla drecera
els monstres feixucs cansats de lluitar,
vindrà a dormir la pau mentidera
demanant un xic de seny per demà.
Anirem plegats a bastir memòries
de lluites feixugues de pors i d’oblit
entre vilatans furtius i mediocres.
Deixeu-me pregar, dolgut, entre ombres
per trobar misèries dessota del llit
que hauran de portar-me a altres històries.
Per un encert
No he de dir ni encetar paraules
qui són al pou amable del desig,
m’agrada el seure, la pausa de les taules,
el to amable del meu millor enemic.
Per un encert, el desert em domina,
em fa anar, cansat, a trobar el jou,
l’aranya pensa amb nova teranyina,
amb herba fresca, somia el jove bou.
I prou atipat de tanta fellonia
com m’amistanço amb un dimoni tou
per a contar-li milers de grans misèries.
Deixeu-me anar, entre alls i cebes,
a rondinar fins que em digui prou
aquell valent qui el deure desafia.
Epitafis (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:29
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ho sento, però no us he reconegut.
Necessito un altre toc de morts.
Fa dies que no faig el vermut.
Feia temps que no ens veiem.
Estava a punt de fer un mos.
Estalvieu-vos el sermó.
Tinc tot el nínxol ple de pols.
He aconseguit guanyar una mica de pes.
No em puc creure que sigueu aquí.
Hauré de deixar de respirar.
Darrerament, ni fumo.
Vés a fer un tomb!
Sé el secret de la sàrria.
Porteu-me un llum de led.
Noto que el taüt envelleix.
Ja sóc mort, ara, a esperar.
Aquí, tampoc he trobat feina.
Estic com a decebut.
Avui, no he après gaire cosa.
Fins aquí, veniu a demanar?
El veí és un recomanat.
No m'importa massa restar immòbil.
En un no res sóc a l'aniversari.
No he pogut celebrar el Nadal.
Sempre estic gelat de fred.
Ja us trobat al llistat.
No em trenqueu el son.
Us puc contar mentides.
La veïna era maca, però va perdent.
Necessito parlar amb el vent.
No entreu sense avisar.
Ara, tots em semblen grassos.
Mai em pensava resistir tant sense menjar.
He demanat el pac: pentinar i tallar les ungles.
No tinc res per a beure.
Vine, però porta't la cadira.
Em costa: aclucar els ulls.
He demanat pressupost per a canviar les orelles.
I demà, veniu més tard!
Faig becaines d'una setmana.
Mira per on, no m'he dutxat.
Va ser: traure el cap i anar-se'n.
Ja he passat el capítol de les presses.
No tinc sort, tots els veïns són muts.
No patiu, us espero.
Aquest mes no m'han convidat.
Ni sé on deixar els diners.
Acabo de tenir un disgust.
He aconseguit passar per estranger.
Aquest any tampoc m'han deixat regals.
Ni vull saber quan podré opinar.
Ben bé no sé la cara que faig.
Estic pensant en agafar una altra feina.
Vulgues que no, et desanimes.
Avui, plegaré al migdia.
No crec que ens poséssim d'acord.
Si us plau, no em féssiu xerrar.
Ja recordo qui vaig estar.
Pensaments festius (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El problema de créixer és que fas nosa als altres.
El progrés fa el món petit i insatisfet.
Em preocupa la gana si entra a casa.
Si vestim a l'home amb flors la dona agafarà el bastó.
La natura és una mare que ignora els fills febles.
La joventut és la primavera fatalment suportable.
La vellesa és un sac que pesa massa.
No vull tornar a ser jove per si empitjoro.
El pitjor de ser ric és suportar els amics.
Vaig tant de festa que he oblidat el que és.
Déu va posar or però el dimoni n'amagà una bona part.
Per a què vol Déu calzes d'or si no beu mai?
No arriba a la saviesa qui s'atura a la niciesa.
A l'enemic és millor portar-lo al davant.
El pitjor d'ensenyar és si no aprens.
No em preocupa la porta sinó el que tanca.
Un amic, si és un tresor, més val no tocar-lo.
Si no l'estimés, faria negocis.
No dubto del que faig, dubto del que penso.
Arribar a casa d'hora, és perdre l' equilibri.
Ho té bé, perquè em pot donar la culpa.
Casar-se és símptoma de necessitat i cansament.
El pitjor de casar-se és si arribes a ser el germà.
Tenir fills és canviar passió per seny.
Casar-se i no morir-se és sobreviure.
No tinc por dels mals sinó de fer-los meus.
El televisor és un calaix que es mou.
Déu va crear l'home, però no ho tornarà a fer.
Els que no creuen necessiten més cervell.
La dona viu més perquè hi ha molt per endreçar.
Si Déu és una dona, acabarà xisclant.
No em preocupa tenir anys, només envellir.
El millor del sogre és que entreté la sogra.
El somni és el premi dels impotents.
Al teatre de la vida, el dimoni és el traspunt.
Sempre és fàcil trobar una dona que no t'entengui.
Perdre la pressa és obrir la porta de la felicitat.
Per molt que corris sempre arribaràs després.
Si vols entendre el món, vés-te'n.
El millor que ser fer és el meu secret.
El sac dels deures sempre està ple.
Vol manar qui té dificultat per creure.
Com poden ser bones les paraules si passen per les dents.
No crec en els diners, però sí en el que fan.
Poemes curts (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per haver
regne i rei,
cal saber
la bona llei,
plorar després.
A la cambra,
hi ha enrenou:
poca paga,
minso el sou
i basarda.
Li he contat al ruc,
dolça meravella,
que, si no hi ha estrella,
cal cercar aixopluc
sense massa espera.
Al reialme
de la sort,
en són quatre
i mengen tots:
porc, pollastre.
És quan crido
de valent
quan albiro:
pluja o vent,
mai em privo.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
i bon marit
és molt noble.
Si la pluja
ve per mi,
com em muda
de vestir:
botes, caputxa.
Em desperta el vent
movent les persianes,
les fulles, les branques,
el pas de la gent,
tots van a estrebades.
Al silenci de la nit,
surten les bruixes,
uns dies aporten pluges,
els altres duen neguits,
són prou absurdes.
A la casa vella,
parlen els envans:
paraules d'abans
plenes de promeses,
lluny de veritats.
Massa dies
sense pa
porten mides
del demà,
prou esllanguides.
A la lluna plena,
massa l'enrenou,
sopes amb un ou,
crits a la taverna,
és prou minso el sou.
De petit, somiava
ésser bon pastor,
ovelles menava,
manava el meu gos,
ho somio encara.
Caminoi de fulles
em porta tardor,
dones ben eixutes,
porugues de cor
qui mena aventures.
El vent em conta
en ser al terrat:
la pressa és tota,
avui, faré tard,
sempre aquesta història.
Si sabés que la festejo,
de segur, es queixaria,
massa flors demanaria
en somiar mentre feinejo,
potser és massa presumida.
És llavors quan van,
dolces melangies,
sentint mentre xiscles
amb riures estranys,
són les fantasies.
Essent tan porucs,
enmig de les ombres,
mai em trobo a soles
quan faig un remuc
en sentir-me home.
Cada temps em porta
a regnes estranys,
són els averanys
cercant la penombra
d'una terra eixorca.
La mar cantava
cançons de guerra,
el vent li feia
remoure el llom,
ella se'n reia.
Epigrames (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre rius
i rierols,
posen nius
els verderols.
Una barca
sense peix
és un regne
sense rei.
Posa roses
al jardí,
puix Sant Jordi
ja és aquí.
Una casa
dintre el mar
amb sirenes
per guardar.
Si he de morir,
sigui de pressa,
amb dolça pena,
me'n vull eixir.
Porteu-me la pluja
dessota del braç,
amb un gros cabàs
o on vostè vulga.
Voldria dormir
dessota d'un pi,
enmig d'un jardí,
dintre d'una arbreda.
La mossa tenia
aquest gran desig:
trobar un marit
amb poca família.
Una casa vella
sap com xiula el vent,
com mou el ponent,
com el sol la crema.
Posa feina
a tot el món,
és la reina
de la por.
Dintre la cuina
té el seu món
ni sap ni rumia,
crema i es mor.
Una noia.
al balcó,
és cofoia
del seu tro.
La Verge Maria
no se'n vol anar,
té, a l'establia,
sostre i un vetllar.
El vent camina
amb pas airós,
perdut, confós,
cercant qui el guia.
Ni em plau el vent
ni vull tempesta,
vull eixa festa
de l'anar fent.
Maria demana
flors del meu jardí,
no les haig encara,
haurà de glatir.
La bruixa vella
demana or,
que el posi ella
puix té més sort.
Les paraules volen
cercant el cel,
de vegades, donen,
mai me les crec.
Mireu el vent
com s'esvalota,
és poca-solta,
força valent.
L'oreneta plora
en aplegar al niu,
el passat estiu,
va fer casa nova.
La cuca demana
un estiu plaent,
com es va perdent,
la pau que reclama.
Com n'estic
d'enamorat
que he fugit
sense pagar.
La mare es queixa
sense raó:
ni mano jo
ni plorar em deixa.
Tot i mirant
el melic,
voldrà, l'amic,
del tot, guanyar!
Pensaments divins (XLIII)
17 Gener, 2020 15:41
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Noè li ha proposat a Déu: diluvis locals.
Massa dies em toca anar a l'infern a peu.
Déu no vol la fi del món, se li ompliria el cel de fantasmes.
Vull aconseguir una caldera d'auto-neteja.
Necessito obtenir més gràcia a les ofertes.
Només peco si hi ha descompte.
M'han condemnat a fer-me vell.
Si puc, li faré la traveta al dimoni.
He demanat als Reis que em portin una caldera nova.
Satanàs ha de dir missa, fa falta vi negre.
Déu li ha proposat a Satanàs: canviar els papers.
Va ser aplegar al cel i començar les cues.
Josep va aprendre la drecera per a anar a Egipte.
Satanàs mai compra loteria de Nadal.
He d'anar a Jerusalem quan ho mani el cens romà.
He demanat el master: Aprengui a ser sant!
Quan mori, estudiaré per a fer miracles.
He signat un pacte de no agressió amb el meu dimoni.
Voldria anar al cel a mitja pensió.
Necessito ajudant per a endreçar els pecats.
Al regne del cel no solen celebrar referèndums.
Un dia d'aquests igual decideixo salvar-me.
Tinc poques ganes de repartir la gràcia.
He demanat anar a l'infern sense compromís.
On és el costum de penedir-se?
Era al cel, però notava com un buit.
No es permet pecar en horari de missa.
Cada setmana, Satanàs perd una caldera.
Jesús no va estar el millor dels polítics.
Vull guanyar-me el cel, hauré de triar les cartes.
Tres àngels volen pactar els torns de nit.
S'està bé al cel, però les distraccions són minses.
Sant Pere no vol més recomanats de segona.
Quants entrepans necessito per aplegar al cel sense gana?
A final de mes, encetaran una altra butlla.
No sé mai quan Judes aplega o se'n va.
La Verge prefereix les espelmes de colors vius.
Reorientació de les processons, els coixos aniran a l'endemà.
Judes diu: Pots aprendre, però no t'ho prenguis a pit!
Mares de sants demanen els setials dels seus fills.
He fet sis pecats, puc repetir?
Déu, a l'atur, farà rebaixa amb els pecats.
Mai sé quan el pecat és mortal o venial.
Necessito una aureola nova per al cap de setmana.
Fa dies que no canvien l'aigua de la caldera.
M'han demanat que vagi al cel a cobrir un buit.
Satanàs revisarà el compte de resultats.
Déu no aprovaria en un pla d'acceptació.
La Verge diu que el color blau és de nois.
Ja he canviat cinc cops l'advocat del Judici Final.
Tomàs no creu que Jesús sàpiga nedar.
Satanàs vol reciclar campanes velles per a fer calderes.
Fins a quants pecats em poden descomptar?
Mai endevino a quina fila tinc la cadira celestial.
Satanàs ha tret verdures de la dieta quaresmal.
Déu mai sap on sóc quan el demano.
Vuit de cada deu demanaran canviar de dimoni el cap d'any.
La majoria dels innocents no esdevindran sants.
Estic aprenent a pecar, però no me'n surto.
Pensaments educatius (XLIII)
17 Gener, 2020 15:39
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He sentit a dir que hi ha deserts amb silenci.
Els he dit de tot, han d'estar en forma.
Hi ha una mare que assegura conèixer el seu fill.
És una sort que ja sigui dissabte.
Els he posat feina per a l'estiu, però condicional.
Un ha demanat millorar la nota, li he escrit amb bona lletra.
La primera setmana és la lluna de mel.
No sé com s'ho fan per a perdre els deures.
Els ensenyaria la taula del tres, però estan seguts en taules de quatre.
Potser ser mestre, és una mica més de dos.
Quan se'n van, oblido la catifa vermella.
Haig vint-i-cinc alumnes, tres no em critiquen obertament.
Vulgues que no, vaig respirant.
Hi ha una nova llei d'educació, amb tres més: calaix ple.
No aprenen, però per a jugar tenen la mà trencada.
Els he demanat que facin via i han tret la plastilina.
No volen resoldre el problema fins que peti.
Es mantenen amb tres paraules correctes per dictat.
No els ho volia dir, però demà no hi ha escola.
Mai aconsegueixo que escoltin alhora.
Segueixo pensant que, algun, en deu saber.
No ho voldria assegurar, però estic una mica decebut.
De segur, que alguna cosa els deu interessar.
Els he fet pensar, dos s'han adormit.
La meitat xiscla, l'altra meitat s'avorreixen.
Porto una setmana sense saber on són.
No són perillosos, però procureu que no mosseguin.
Mireu d'estalviar en paraules.
Acabo de veure'n un volant.
He decidit suportar-los amb ganes.
Espero que prompte es facin vells.
He estat un parell de mesos cercant-los el coneixement.
Si un dia en sé més, fugiré.
Gairebé ni els envejo.
Baixo els continguts mínims un parell de vegades per setmana.
Amb nou anys, ja distingeixen: l'anar del tornar.
Els he posat deures i donat cupons per a estalviar-se'ls.
Ma sé si pregunten o responen.
He hagut de cremar el llibre d'ortografia.
Farem un control per comprovar la desorientació.
Han respost una pregunta, havien d'estar cansats.
He de respondre anàrquicament per tal de ser entès.
Provaré d'ensarronar-los amb respostes correctes.
Vull un mestre jove amb capacitats mimètiques.
Va ser: arribar i provar d'ignorar-me.
Ho entenen tot, però no ho comprenen.
Han escrit quatre paraules, tres amb retalls.
Estic content, encara m'enfado.
He demanat més esbarjo instructiu.
Els alumnes estan motivats i ensumen fort.
Només em creuen els caps de setmana.
Els he dit que callen, dubto de la velocitat del so.
De vegades, penso que pensen.
He repetit tant la lliçó que ja me la sé.
Mai em preocupa l'hora de sortir.
Estan redactant, igual tinc un ensurt.
Els hauré de posar bé a tots per a estalviar.
Fa tres mesos que poso les mateixes preguntes.
M'agrada el deure dolç i set poemes més
17 Gener, 2020 15:35
Publicat per jjroca,
Poemes
M’agrada el deure dolç
No vull ni en sé
ni empenyo els enemics,
sóc pobre i arrupit,
camino pel gran verd.
M’agrada el deure dolç,
el jaure enmig de l’ombra,
del viure, el seny em sobra,
em banyo en el record.
I si em voleu trobar
garlant amb les estrelles
d’aquest dur combat,
deixeu-me prendre part
de minses meravelles
per si he de finar.
Estimo les garrofes
Estimo les garrofes,
les herbes del camí,
com garlo amb el veí
de deures i penyores.
El carro és, dels d’abans,
bastit amb fusta i ferro,
pels vespres és quan prego
un amo ben cansat.
L’anada cap al tros
és prou llarga i feixuga
sobretot a l’hivern.
Entre presses es perd
el record de la mula
qui volia el darrer mos.
A la mar de la fermesa
A la mar de la fermesa
poc que vull anar a nedar,
és l’angoixa qui em refreda
tot vivint sense pensar.
Els peixos seran orfebres,
els pops seran els cabdills
i nosaltres, els més febles,
no volem joia ni fills.
A la mar de la fermesa,
com s’amaguen els gegants
fins que arribi primavera.
En el llit, no haig cap queixa,
però em sento ben estrany
si la nit és fugissera.
No vull hores ni camins
No vull hores ni camins
puix el meu temps ha fugit,
he perdut: joia i abric
i la pena d’ésser ric.
Les paraules s’han fet toves,
els espais ben definits,
no vull pressa ni embolic,
he guanyat massa cabòries.
Sentiments, del tot estèrils,
hauran tots de prendre’n part
i oblidar on va l’enyor.
Sóc esclau del meu senyor
qui demana, en ser al prat,
acostar-me al impertèrrit.
No porten sabates
No riuen els bens
ni ploren les vaques
ni porten sabates
ni estimen els nens.
Enmig la natura
no troben raons,
pobres, pobrissons,
guanyen en cordura.
La mort ni fa por,
el cel ni se’ls mira
i viuen al recer.
Com vull ser primer
en saber com criden
allunyats de pors.
En ma pobra solitud
En ma pobra solitud,
com escampen les tenebres,
van vestides de poncelles,
carregades de virtut.
I els afanys, Déu meu on són,
on han restat de la casa,
a les golfes, a l’entrada
o al bell mig del meu rebost.
Per a beure i cantar
n’hauria les ganes plenes,
però s’han esmicolat.
En el foc, vora del gat,
anem coent dues cebes
qui no deixen de plorar.
Enmig la calma
Si aprendre és consirós
i va tornant el cor agre
vaig posant els peus de marbre,
vaig endinsant-me en el foc.
A la vora de la llar,
els castells com decandeixen,
les mirades ja no tenen
aquell deure d’esbrinar.
I el sol puja amatent
i davalla quan es cansa
de veure ingrata gent.
Però hi ha un arbre encara
qui el mira somrient
i somia enmig la calma.
Si algun dia aplega el fred
Si algun dia aplega el fred,
vull que em trobi a la casa
tapadet amb una manta
mig somiant i tot bevent.
He de viatjar a la llengua
per contrades lluminoses,
vull anar entre les coses
amb una mel mentidera.
Si algun dia aplega el fred
que no entri a la cambra
sense demanar permís.
No vull fe ni compromís
puix la tebiesa m’espanta
i ja tinc el camí fet.
Epitafis (XLIII)
17 Gener, 2020 15:32
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ara, ja sé el que vull.
No acabo d'entendre el què he de fer.
No he vist ni àngels ni dimonis.
A veure si us decidiu.
Fent no res, em passo el dia.
Dieu-li a la dona que no porti pressa.
Necessito un parell d'hores de sol.
Fa dies que no em prenc calmants.
Endevina com estic.
Ja us ho fareu.
Com ha anat la collita?
No cal que tornis, no et votaré.
He decidit prendre-m'ho amb calma.
Sospito que es fa tard.
N'estic tip de condols.
Tampoc us cal perdre tant de temps.
Em sap greu no donar-te la solució.
No necessito cap assegurança més.
Sortiré si m'ho demana el cos.
El dimoni m'ha dit que no pensa tornar.
A partir d'ara, votaré per correu.
Necessito una estufa de segona mà.
Haig el bitllet d'anar al cel a la butxaca.
Qui em demana?
Voldria saber on tinc les ulleres.
He passat del coma als punts suspensius.
Sóc aquí perquè no he trobat altra feina.
Sembla mentida el bé que estic.
He decidit vagarejar.
Ja dec haver la vista cansada.
Ja era hora que pensessis amb mi.
Tampoc cal fer-ne un gra massa.
No em queixo de la feina.
Per cada tres rosaris, un val per a un cafè.
Mira per on, sóc hipotens.
He tancat el meu temps en una caixa.
Només demano que no em facis matinar.
Déu m'estima sense molestar.
Continuo de baixa.
Cada cop el taüt és més gran.
No badallo per por de perdre les dents.
Una mica més i em convenceràs.
Us faig saber que ja no bec.
Si us poseu així, no em moriré mai.
Em volia morir ahir, però no hi havia places.
Avui, no surto per precaució.
Aquest mes no penso celebrar res.
Ara, estic en temporada baixa.
Ja us tornaré la visita quan pugui.
En lloc de flors, porteu-me llenya.
Menys mal que perdo la memòria.
Mai penso en encendre el llum.
Hauria d'estar per la feina.
No voldria fer-vos esperar.
No us aconsello comprar-vos un gos.
Va ser: arribar i trobar-me millor.
Un dia d'aquests, me'n sortiré.
Pensaments festius (XLIII)
17 Gener, 2020 15:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A la casa de l'ignorant, hi ha molt lloc per a la ciència.
A l'infern, la refrigeració s'espatlla sovint.
El paradís deu ser una ciutat dormitori.
Per molt que visqui un home, no aprendrà a viure bé.
Encertar és un moviment estrany.
Per què vol tanta roba si després se'n posa poca?
Combinar colors deu ser més important que vestir-se.
El pitjor de ser home és que la dona et reconeix.
Un home en una botiga és com un home en un desert.
L'únic que sé de les dones és que, sovint, pensen diferent del que diuen.
El millor de festejar és que té defectes.
Quan festejàvem, ella cuinava millor.
A la sogra, és millor posar-la ben amunt.
El pitjor dels parents és que solen durar.
Si l'arbre pensés se n'aniria.
La maduració és la pèrdua brutal de somnis.
Per què agraden els homes si ho fan tot malament?
Si veniu de la guerra, passeu de llarg.
El cor no té dret a demanar vacances.
Aniré a dormir per si passa la son.
No m'importa no tenir, sinó que se n'assabentin.
En el pitjor dels casos, acabaràs sent important.
Com s'ha d'acabar el món amb tants salvadors?
La felicitat no té casa ni parella ni rei.
El millor de ser pobre és que no has de guanyar mai.
Com he de tenir drets si vull estar ajagut.
L'home dropo vol ser estimat per a no patir.
L'únic bo del treball és que adorm el monstre intern.
L'amor és un embalum difícilment transportable.
L'amor afebleix l'enteniment i vol matar el temps.
La seguretat és el buit de necessitats i de desitjos.
El savi sempre torna del mercat amb el cistell buit.
Déu ens fa llegir la natura i el dimoni els papers.
Lamento que tanta gent hagi d'anar tan guarnida.
No em preocupa tant la malaltia com la seva cara.
És més fàcil pensar perquè es fa amb menys eines.
Parlar és la manera més fàcil de perdre el seny.
En aprendre a signar, l'home es va condemnar.
Em suporto perquè tinc molta por.
El pitjor de pensar és que pots topar una veritat.
Qui no necessita Déu és que ja ha passat de llarg.
La veritat de l'home és l'horitzó.
L'avantatge de la pedra és que sap on passarà la nit.
L'home és imperfecte, però no vol creure.