Dos poemes de princesa i deu pensaments educatius
16 Abril, 2010 15:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Gentil princesa
Amb gran pena, passen hores
per les voltes de Montblanc,
el consell reunit, parlant
de la lluita i les derrotes.
És el temible drac
el pitjor dels enemics
ni té enveja ni un amic,
per poder-lo ensarronar.
Menja ovelles, un mardà
una vaca de les seques,
no vol or ni les promeses
ni desitja el benestar.
Ara es queixen els pastors:
Han donat totes les cabres,
les més dolces, les més agres,
les que tenen més lluïssor!
El bon rei desesperat
ha de passar a les poncelles,
totes tendres, totes belles
totes dolces en veritat.
Per ser un gran governant,
posa la seva en el sac,
tot veient, desesperat,
com el concurs ha guanyat.
- Accepta gentil princesa
el manifest del destí,
el pare no ha de patir,
en el cel, seràs la reina!
Pel matí com me la porten,
plens d’ angoixa, els soldats,
amb corda l’han de lligar,
sota l’ ombra, prop les portes.
Sense lluita es lliura al drac,
el més grandiós assassí,
un gegant pudent, mesquí,
tot llardós de tant menjar.
Quan el món semblava gris,
a més fosc del tot tombant,
pel darrere i sense crits,
es presenta cavalcant.
Un escut, llarga la llança,
nova espasa, ample galop,
cavaller valent del tot,
sembla venir de
Una lluita despietada
entre esbufecs i la pols,
tres aterren a l’engròs
tot i finint la batalla.
Sant Jordi com ha guanyat,
la princesa deslliurada,
porta una rosa a la mà
ben vermella, ben galana,
mala cara fa ara el drac,
és un drac d’ anar per casa.
Atemorida
A les portes de Montblanc,
sense joia, amb recança,
una princesa és lliurada
al més ferotge dels dracs.
Aquell drac tan matusser
amic de les hores baixes,
que crema totes les faixes,
tots els arbres, algú be.
Guarnit de fermesa i por,
segella les pors innobles,
fet i fet, és tot un poble
qui tremola, qui no dorm.
La princesa atemorida,
amb trenes de mil colors,
enveja li han les flors,
és tan maca, tan bonica.
Allí rau, encadenada
en un arbre malaltís,
hereva del paradís,
ha de tornar altra vegada.
Mentre pensa, mentre plora,
les hores del seu destí,
sent l’olor del romaní,
singlota, voldria viure.
Ha de venir cavaller,
ha de ser fort com el roure
ha de lluitar, ha de vèncer,
té la força del més noble.
Entre penses i mirades,
va concloent el misteri:
El drac vençut , l’encanteri
de les roses mai emprades!
Pensaments educatius
He fet una classe magistral, ara, li donaré una mà de pintura.
Déu no vol escoles, però els pares l'empaiten.
Penseu quan tarda un home en saber que s'ha perdut.
Tot començar el curs i heus aquí les cataractes.
Els nens són angelets amb boques plenes de dents.
Estirar vint-i-cinc alumnes és per a fer moltes pauses.
Ells ho saben tot, sobretot com amagar- se.
No us calen espases, us faríeu mal en fugir.
Un curs és un riu que, de vegades, s' enfila.
Alumne que repeteix, enemic que no s'allunya.
Dos poemes de racó i deu epitafis
13 Abril, 2010 14:03
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En un racó
En un racó del Montsià,
endevino primavera,
una abella viatgera
adelera el seu volar.
És la flor de l’ametller
qui de nou ho anuncia:
No hi ha lloc per la malícia,
se l’emporta el vell hivern!
En un racó del Montsià,
he trobat tot un pastor,
vestia de perdedor,
sense ca, sense ramat.
Ben perduda la mirada,
el semblant prou endolcit,
em parlava de l’occit,
de la dèria de viatjar.
On rauran blanques ovelles
entre alzines que no hi són?
El pastor no té ni son,
tant li abelleix el somiar.
En un racó del Montsià
on és viu el blau del cel,
he posat el meu anhel:
La follia de restar!
El tabal
Allí, a la sala petita
del casalot principal,
he trobat el gran tabal,
en un racó sense vida.
Les tardes de primavera,
el gran desig infantil:
Emplenar amb sorolls i crits
una sala presonera!
No hi havia altres gojos
en casa tan principal,
com manaven els més grans,
els petitons fent de bojos.
Passades les males hores
de foscúria i de boniors,
a l’era amb quatre forques,
fèiem cap els bons minyons.
El pare que no volia,
la mare dient de tot,
i l’àvia fent el cap cot
ens donava l’ alegria.
El tabal, noble joguina,
premiava amb la llibertat,
de més vell no n’he trobat
cap joia més feta a mida.
Epitafis
He trobat la porta del temps.
Estic al dia en models de taüts.
Déu vol que torni, pobrissó!
Llogo tres dents en bon estat.
He sortit a fer un mos.
No aturem ni per dinar.
El teatre començarà en breu.
Pregueu per mi, vull un altre cel.
Puc oferir pecats mortals sense I.V.A.
Necessito cavall per lliurar la princesa.
La formiga
11 Abril, 2010 18:10
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La formiga:
1) Mai es pregunta la grandària del gra trobat.
2) Només torna al formiguer si té quelcom per oferir.
3) Viatja en un temps adelerat i productiu.
4) Coneix solament les germanes de la filera.
5) Va tenir el dubte de donar el primer pas.
6) Pensa que treballar és una necessitat imperiosa.
7) Creu que l’home és una gran herba que es mou.
8) Cerca, en la fredor de la casa, la dolçor del rebost.
9) Mai es planteja comprar- se un carretó.
10) Coneix, com ningú, les parts mengívoles.
Dos poemes d'enamorats i deu pensaments divins
08 Abril, 2010 14:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mal d’amor
Massa passes té el carrer,
massa finestres rialleres,
ben enmig de totes elles,
un desig, tot un voler.
No fa més de quatre dies
que l’empaito en fer-se fosc,
ella és marbre, plata i or,
meravella de les fines.
No parlo, no puc parlar,
com tremolen les paraules,
he trobat enmig les baules
un sospir d’encadenat.
Ara porto aquesta flor
agafada al pensament,
no diguis que no la sents,
ella viu amb mal d’amor.
Un manoll
Una mirada perduda,
cor poruc, gran el neguit,
una barca que bramula,
sense goig, tot mar endins.
Assegut, mirant la popa,
un poncell voldrà plorar,
ha deixar la bona mossa
en el port, com vol tornar.
I tot per quatre paraules
posades a contravent,
la noia calla, se sent,
com feixuga, sense ganes.
Passa rogenca la nit,
de llevant en surt la lluna,
el poncell és torna engruna,
el seu obrar tot petit.
Demana al vent marí
porti noves de promesa,
noves ales a la pesca,
a la plaça, vol tornar.
Comprarà, sense pensar,
un manoll de roses roges,
bell amor fa aquestes coses,
no cal dir on han de parar.
Pensaments divins
Déu vol millorar la intel·ligència, haurà de prescindir de l’home.
L’home ve del simi i el seu pare no era el més llest de la colla.
Satanàs, procura no fer servir ciris robats.
Sant Pere ha demanat dutxes per als qui arriben a peu.
Déu ha deixat el cel, no l’ha pogut llogar.
Satanàs ha cessat el ministre del medi.
Judes està penedit, ha donat les trenta monedes a una O.N.G.
Tres àngels canvien espasa de foc per una de làser.
Els àngels seguiran tenint ales, malgrat el preu de les plomes.
Jesús ja ha portat el “curriculum” a tres multinacionals.
Dos poemes de mal drac i deu pensaments educatius
05 Abril, 2010 13:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Maleït drac
Maleït el bon drac,
tot preocupat pel futur,
sense cova ni aixopluc,
tot va ser per la juguesca!
Anava pel carrer ample,
en un barri de Montblanc,
quan va trobar-se plorant
el gran rei d’ aquesta feta:
- La collita ha estat prou magra,
han vingut els lladregots,
amb les forques i l’espasa,
per demanar plata i or!
Quasi em prenen la filla
i, entrant en gran desesper,
he regalat la collita,
les set cabres i tres bes!
No sabia com sortir-se’n
d’ aquest fet atabalat,
tot i pensant enlairar-se,
ha trobat, de sobte, el drac.
La proposta ha estat feta
sense pena ni entrebanc:
-Si assumeixes tu el desfalc,
tindràs cova i hauràs menges!
No cal dir que nostre drac
s’avindrà a la comparsa
i rebrà, per tota paga,
la llança del cavaller.
L’ espectacle
Sóc un drac esguerrat,
asmàtic i somiatruites,
he passat per amples lluites
com a inútil m’han deixat.
Sant Jordi, gran cavaller,
defensor de les dreceres,
de les joves, de les belles,
dels avis amb poca fe,
em duu sense aturar
per un món ple d’aventures,
a mi, em deixa les més dures,
és així: Li plau guanyar!
Em fa anar per les contrades
tot i la por pregonant,
en aplegar malvestat,
puja al cavall de les ganes.
Llavors comença el teatre,
l’espectacle del traïdor,
el cavaller lluitador,
el mal drac i tot el tracte.
Ens passem una diada
entre roses i enrenou,
en aplegar-hi la nit,
tot resulta prou confós.
Pensaments educatius
Procureu acabar el curs amb ferides superficials.
Un mestre plorava, no el deixaven jugar.
El mestre es fa vell, cada cop s'assembla més a un home.
Es recomana no llençar els alumnes a la saviesa.
Se'n riuen de mi, benvinguts al teatre!
M' he descalçat, necessito comptar.
Necessito armilles invisibles amb bon ús.
Tot just entrar a classe, he demanat: "Habeas corpus".
Procureu que els llibres no us xafin.
Si avui no aprenen, penseu que són eterns.
Dos poemes herbacis i deu epitafis
02 Abril, 2010 09:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El blat
Cansat l’hivern d’un treball inhòspit,
omplint tots els pobles de foscúria i fred,
aplega a la plaça portant el solet,
trobant a deu vells endreçant desoris.
Són, per l’encanteri, persones de seny
sempre acostumats a fugir de casa,
la bona mestressa parla, s’atabala,
engega, a les postres, queixes i retrets.
Allí, en el banc de pedra i de fusta
on l’alcalde posa el millor discurs,
s’ asseuen plegats, donaran batussa,
arribada l’hora, es tornaran muts.
La vella campana ni crida ni plora,
dóna a cada hora, el toc ben precís,
el rellotge mira la tarda quan tomba,
espera impacient el més noble amic.
Aplegarà el vent primerenc, mediocre,
portant sota el braç aquell tros de pa,
el blat està verd, treballa i el gra
ha de fer tornar la festa del poble.
Quan l’ herba
Quan l’herba esbellega del camp el silenci
i passa la fada amb aire eixerit,
obro la finestra per a prendre l’aire
sento aquella flaire de jardí florit.
Quan l’herba domina espais i dreceres
on hi ha pocs pagesos, minsos vianants,
sec a la figuera de l’hort dels mandrosos,
no calen cent gojos per anar somiant.
Quan l’herba domina el pla i mitja serra,
empenyent, amb ganes, les tardes d’abril,
agafo la ploma, obro la llibreta
i escric, sense treva, records infantils.
Epitafis
Algú em pot cridar a les sis!
Segueixo tenint el son pesat.
He deixat la clau sota el coixí.
Em moro, és broma!
Ho sento, estic molt enfeinat.
Si porteu flors, entreu-les!
No patiu, ja ens veurem!
Crec que hauria d’anar a l’oftalmòleg.
No patiu, ja us portaran!
Estic al darrere de la cortina.
La gallina
31 Març, 2010 15:07
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La gallina:
1) Va pondre per no cavil·lar.
2) Diuen que té por la pobra.
3) Ha deixat de volar perquè no anava enlloc.
4) És la mare d’uns ous que no sap vendre.
5) No podria passar sense les seves amigues.
6) Mai ha sabut que el panís pot esdevenir crispetes.
7) Sap que pot acabar en un bany calent.
8) Només sap pintar amb dos colors.
9) Es pensa que l’atur la portarà a la polleria.
10) Sense anar a l’escola de negocis, ha après competitivitat.
Dos poemes de Calvari i deu pensaments divins
28 Març, 2010 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Arribada
Jesús arriba triomfant
a la gran Jerusalem,
minsos homes, molta gent,
l’esperen, faran mercat.
Davant del temple s’atura,
pregona llur sofriment:
On rauran aquestes pedres?
On viuran sense turment?
La munió, ampla de gana,
dolces paraules acull,
tot enmig hi ha qui remena,
ha de trair aquest orgull.
Les paraules tenen temple,
en el temple assassins,
Jesús, ho sap, hi ha revolta,
mes estima els botxins.
Tots els somnis, els missatges,
s’entrebanquen en els murs,
ningú crida els oratges,
però vénen, són a punt.
La llum es torna misteri,
el misteri es torna munt,
ningú sap on hi ha la porta
ningú veu on hi ha ningú.
El preu del coronat
Bon Jesús, del tot venut
pels nobles i per l’amic,
ara, vas massa feixuc
per un carrer de veïns.
Una fusta prou pesada,
de tant en tant, el fuet,
és com arriba a la casa
la justícia dels valents.
Agafat a la tristesa,
un cop banyat per la sang,
és com parla avinentesa,
és com perd el gran combat.
Els amics com han fugit,
tenen pressa els romans,
et porten, tot aigua amunt,
et lliuren als condemnats.
Tu carregues, amb gran pena,
la poruga malvestat,
és el preu del coronat
per munió tan matussera.
Els malfactors, els prudents,
aquells qui vas ensenyar,
et pagaran amb monedes,
de riures, d’enginy procaç.
Com et claven a una creu
que ningú la vol tocar,
com s’allunyen, com els veus
com perdones llurs pecats.
Jesús, no hi era al Calvari,
tot i així, també he traït,
deixa’m la vida, l’escarni,
tinc massa por pel morir!
Pensaments divins
Només deixaran entrar a l’infern si portes els dos padrins.
Satanàs està que peta, li han colat una jove de setanta anys.
Tardaré en entrar al cel, ha arribat un autocar de jubilats.
Senyor Satanàs: Li prego posi la sal prop la caldera!
L’infern no ha d’ estar massa lluny dels banys turcs.
Déu està estudiant reduir un deu per cent l’energia solar.
Déu ha de viure a la vora del Passeig de Gràcia.
Jésus ha demanant un percentatge de la loteria de Nadal.
Mai vi sense alcohol, on posaríem l’esperit.
Déu està pendent dels resultats d’un test d’intel·ligència.
Dos poemes de Messies i deu pensaments educatius
25 Març, 2010 16:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Encara li dura
Comença, altra vegada,
La Setmana més punyent,
és disbauxa per la gent,
és la creu talment posada.
Un Jerusalem antic,
ha esdevingut modern,
una lluita per la fe,
tot voltat per l’enemic.
Cada lloc, el seu calvari,
cada pedra, el compromís,
massa lluny el paradís,
poca terra pel notari.
Del fuet, han fet tresor,
de corona, la venjança
del sofriment, l’esperança
de la mort, negoci fosc.
No cal dir com s’ha trobat
el Messies Salvador,
encara li dura el plor,
té molt present el passat.
Ho sento
Massa pedres, prou foscor,
massa pena, massa sang,
tres homes allí regnant,
dos lladres, un Salvador.
Tres creus de la bona fusta,
tres joves farcits de claus,
un vestit jugat als daus,
una tarda massa crua.
Com se senten amples crits,
malediccions, patiments,
la desgràcia dels fidels,
somriures dels enemics.
Bon Jesús: Qui t’ ha traït?
Qui et matarà? Qui t’ estima?
Entre llamps ve la boirina
entre molts, ben pocs amics.
Després, vindran les honres,
el desig del seguiment,
preat cos, ni enteniment,
ho sento: Només som homes!
Pensaments educatius
Els he demanat la feina, ara els estic tornant a composar.
Semblava que escrivien mal, era el llapis qui no tenia memòria.
Necessito un ordina-vint-i-quatre.
Els alumnes estan asseguts, aprofitaré per fugir.
Pregunteu sempre després de consultar els astròlegs.
Ells ja vénen, què més es pot demanar?
He tingut hores de seixanta dies.
Estic content, sóc el darrer de la classe.
És un bon mestre, ningú ha descobert el que sap.
Tinc alumnes dolents, els altres els necessiten.
Dos poemes infames i deu epitafis
22 Març, 2010 16:23
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fins després
Assegut, sense compromís,
passa la tarda lleugera
en un marçot prou tronera,
mancat de llum i somrís.
Un hivern indolent
va contant la seva història,
em fa cove la memòria,
sóc, del tot, un penitent.
En el cim de l’olivera
veig un sol sense deler,
potser ho voldria ser,
però li manca fermesa.
En aquestes tristes tardes,
un aposta sense sort,
voldria temptar l’amor,
són els dies tan infames.
Somia la primavera,
l’ oreneta que no ve,
aquella dona que espera
per a dir- li: Fins després!
Et diré
No et diré: Estic vençut
amb guerres sense fortuna,
només sóc pols, una engruna,
com espero ser volgut!
No et diré: La mar se’n va
a la casa de les hores,
allí viuen les victòries,
mai haurien de tornar!
No et diré: Amor et vull
entre arbres, en el bosc,
hauríem de seure els dos
sense queixes ni remucs!
No et diré: Amor me’n vaig
sense dir cap més paraula,
els somnis pesen, el maig
vol ferir sense recança!
Et diré: La rosa ha vingut
arrapada en el meu cor,
duia missatges d’amor,
no sé com els ha perdut!
Epitafis
Ho sento, no tinc cafè!
Necessito minyona per enllestir nínxol.
No hi sóc, de fet, ni he estat!
He deixat la vida, m’amoïnava.
Viure era molt pitjor.
He anat al cel, deixeu el vostre missatge en sentir el senyal!
Sortiria, però em fa vergonya.
El metge diu que puc menjar de tot.
He mort sense el permís del meu cap.
De fet, m’estic reciclant!