Dos poemes de fort vent i deu pensaments divins

23 Octubre, 2009 15:50
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Èol

 

Aplega l’ hora tardana,

al carreró del Montsià,

Èol com deixa anar

aquell bufec sense gana.

Els altres déus fan ganyota

de la seva afecció,

tot va ser per un minyó:

El nostre heroi perdé força!

El minyó pujava a l’arbre,

tot i mirant la contrada,

un vent fort feu estrebada,

tot de sobte, va anar a caure.

Ara li costa somriure,

encara més caminar,

Èol es deixarà anar,

té minsa força en escriure.

On s’ ha quedat el fort vent?,

aquell cerç tan mala traça,

si el minyó, ara, fa passa,

nostre déu serà content.

 

Massa fort

 

L’ arbre gronxa neguitós, estèril

van llençant les fulles arreu dels carrers,

aplega tardor, arriba el gran vent,

va llençant la veu, amarg, impertèrrit.

És el vent pausat de les tardes dolces,

d’un estiu cansat d’anar camí avall,

ara li encomanen empreses innobles,

trencar el silenci, fer terrabastall.

Així, enfadat, dolent i cridaire,

es posa al capvespre, penjat, en el cim,

baixarà gelós de terres endins

per portar a la vall, el dolent dels aires.

Trencarà les branques, remourà el fullam,

farà presoners: la gana, el silenci,

maleïda hora, maleït qui porti

tanta malifeta entre plors i clams.

Un vent massa fort passa la contrada,

esbatussa els arbres, anirà a la mar,

no diguéssiu res, ell ha de marxar,

ha de conquerir altra riba encara.

 

Pensaments divins

 

El consell diví proposa una reconversió atòmica.

Déu anirà a l'oculista, diu que perd visió terrenal.

El cronista del cel ha demanat desacceleració de fets.

Satanàs ha decidit ampliar el pavelló dels polítics.

Un banquer va anar al cel per crear un fons d'inversió.

Déu ha demanat Satanàs augmentar la competitivitat.

Jesús estudia una oferta per treballar de dinamitzador.

Déu vol acabar el món, però els savis s' oposen. 

Déu vol crear més temps de titani, és un problema de pes. 

Satanàs no vol l' encarnació, té prou estofat. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fi de festa i deu pensaments educatius

21 Octubre, 2009 17:01
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

El vedell

 

No cal dir com hem xalat

cada nit, prenent la fresca,

encetant una cervesa,

canviant murri pel salat.

Han estat festes majors,

enormes, tot principals,

passejant per passejar,

cent carrers i carrerons.

Flors, fanals i marietes,

papallones de colors,

una llanterna amb cent vasos,

amb testos, joves de cos.

Tot anava bé i el dia

semblava matar la nit,

però arriba aquell delit

de menjar monotonia.

Arrencades tendres flors,

quatre testos mal trencats,

els veïns a mig plorar

per tenir la mala sort.

El caparrut no abandona,

el seu important paper,

construir no ho sabrà fer,

és homenot que s’ adorna

amb la força del poder.

Les festes acaben ara,

amb un poble que les mou,

el vedell s’ ha tornat bou,

haurem de fer mala cara.

 

La comanda

 

La grandària del castell,

reuneix tots els colors,

altres llums, ferotges sons

faran embogir els ocells.

És el comiat d’ una festa,

ben guarnida, especial,

on ha regnat el treball

a resultes d’ una fe.

Hem tornat a la patrona

a l’ ermita que l’ acull,

mitja llàgrima es posa a l’ull,

sóc tan home, he de plorar?

Hem fet missa i comanda

d’ una pluja que vindrà,

Dolça Verge, fes-la anar

sense força, per la plana!

 

Pensaments educatius

 

No volen res més que aprendre sense dolor.

Estic esgotat, he comptat els qui no em suporten.

Tinc un petit problema, l'he de fer créixer.

Aprendre és tan senzill que no ho vol fer ningú.

El millor d'una classe és veure com fugen els fantasmes.

Estic sorprès, sóc a l'escola i no s' ensorra.

Acabaré per confessar que no em sé la lliçó.

És tan necessari que poden passar sense saber-ho.

Li puc ensenyar a llegir sense moure les orelles.

He après dels alumnes, ara, ja no estudio. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes tardorencs i deu epitafis

19 Octubre, 2009 19:36
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Arbre assenyat

 

Mireu, si us plau, a l’arbre vell

entre plugims i coloraines,

està cansat, fruitat, mesell,

mig adormides totes les branques.

Les fulles seques, tendres un dia,

ara, ensenya pengim-penjam,

potser van ser nobles esclaves,

però ni gosen, avui, cantar.

Feia bon temps fa quinze dies,

parlava encara de vanitat,

a poc a poc, porten les crides

una veu tova, tot li fa mal.

Donat el fruit, les escorrialles,

totes les ganes, al bon pagès,

ara, apleguen els amples somnis,

tot l’ aturar, el no fer res.

Arbre assenyat la llavor escampes

per ample món tan ple d’absurd,

deixa’ t anar, torna’t ben mut,

deixa’ m plorar mentre tu calles!

 

Vindrà el silenci

 

Qui ha pintat la vall marró,

sense pinzell, amb pala ampla?

On ha quedat, flaire i calor?

Qui l’ ha robat? On viurà ara?

Per què defuges, enorme sol?

Per què te’ n vas sense comiat?

Estic aquí, no em deixis sol,

vindrà el gran fred, es quedarà!

Sense cap pausa, vindrà el silenci,

omplint alhora plaça i carrer,

emmudiran minyons i ocells,

les cases totes rebran oprobis.

Tornarà el mestre a les beceroles,

a l’ escriptura, el llapis nou,

comptant, somiant, passen les hores,

totes plegades cauen al pou.

Al pou poruc de la incertesa,

d’ un temps passat, sempre millor,

el vell pagès vol la promesa:

Passar l’ hivern, retrobar el sol!

 

Epitafis

 

Ho sento, he canviat el mòbil.

Només rebo missatges de Movistar.

Si vols, quedem a la nit!

Avui la sogra m'ha portat faves.

No aconsegueixo trobar-me al llistat.

Espero deu minuts més i me'n vaig.

No aconsegueixo fer entrar la moto.

De morts, ni parlar-ne!

Demà faré dos-cents anys!

Deia que era amic meu, però no l'he vist.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La malaltia

17 Octubre, 2009 20:00
Publicat per jjroca, Aproximacions

        La malaltia:

 

 1) Desitja ser reina i fer-se vella.

 2) Troba un cos que algun dia l’abandona.

 3) És la millor manera de fer treballar algú.

 4) Té un regne petit i perfectament venturer.

 5) Sempre arriba quan l’amo no està per ella.

 6) Li fa creure al cos que no serà res.

 7) Aprèn prompte o acaba perdent.

 8) M’empaita sense perdre l’esperança.

 9) No arriba mai a sentir-se culpable.

10) Sap parar casa però la perd l’avarícia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes endolcits i deu pensaments divins

15 Octubre, 2009 19:43
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Miolo

 

Mireu el cor si batega,

entre la plana i el cel,

ell pertany a un infidel

vençut per amor amb brega.

L’ estimo pel de matí,

l’ estimo cap al migdia

i, si deixa estoneta,

aplego fins la vigília.

És tan gran el gran amor,

és tan tou, fa tant somriure,

ella em mira, tot és viure

en regne de somiador.

Té una rosella a la galta,

al llavi, un clavell encès,

la fito, no he pogut més,

he plorat, té tanta gràcia.

Li demano per anar,

un capvespre a la muntanya,

vull veure com es demana

en el cel poder-hi entrar.

Ella duu vestit de flors,

les flaires toves de prat,

com miolo, com un gat

entendrit i perdedor.

Em perdo pel seu cabell,

pel filat del seu vestit,

em perdo esperant la nit

així arribo al seu castell.

 

Una reina

 

Arriba l’ hora tardana,

com s’ enfila cor endins,

em desperta pels matins:

Trist, eixut, mancat de calma!

La vaig veure una tarda,

tot i venint del mercat,

amb un cove de verat,

massa vell per anar a plaça.

La cara massa esblaimada,

sense gràcia ni somrís,

una reina a mitja nit,

sense tron, sense maragda.

Quatre germans més petits,

una mare agombolada,

el pare ha perdut sentit

tot i calant sense traça.

Ni tinc finques ni diners

ni em plau el so de la terra,

però ella és tot infern,

he de lluitar sense treva.

Avui he comprat el peix,

he regalat un somriure,

ella mira, torna a viure,

com l’ estimo, com em creix

aquest deler que fa escriure

el seu nom i un poquet més.

 

Pensaments divins

 

Satanàs s' ha fet ecologista, no vol arbres de menys de vint anys.

Déu ha d'estar malalt, avui no ha fet el sermó.

Satanàs ho confessa: Cada cop m'agrada menys la carn.

Aquest estiu a l' infern es portarà el roig cardenal.

Déu ho prova, però l' idioma no és el seu fort.

Cansat de miracles, Déu imposa la constància.

El sol demana Déu: Una setmana de vacances!

Déu, escoltant empresaris, posarà dies de vint-i-vuit hores.

Satanàs vol pecats de disseny.

Els àngels han fet una "porra": El dia del Judici Final. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'ones i deu pensaments educatius

13 Octubre, 2009 14:12
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Deixeu les ones

 

Trenca l’ agost preat silenci

vol revertir en quelcom fosc,

s’ allunya el temps enmig el bosc

la mar com plora, serà tot vici?

Van recollint, homes de bé,

les pertinences amb to pausat,

la brisa es cansa, amunt i avall

troba a les fosques estris i atuells.

I arriben ones sense disbauxa

emplenant platges per compromís,

han d’ esclatar, poqueta gràcia,

sense alegria, sense somrís.

On han quedat les joves dones,

pares seriosos, els bons amics?

Han recollit, el temps, el gojos,

ara com pensen en fer les tornes.

Les noves ones, més rialleres,

trenquen de pressa l’ aire festiu,

només els queda parlar planeres,

minses paraules, d’ un so pansit.

Les deixa el sol, li cou la febre

d’ entaforar-se més terra endins,

vol, a les postres, altres veïns,

potser més vells, potser més tendres.

Deixeu les ones arribar a port,

allí esperen nit i llagut,

una rondalla d’haver perdut

un altre estiu: Aquest s’ha mort!

 

Allí dintre

 

Una ona esmicolada

tot i plorant m’ha contat:

Ahir semblava una fada,

ara sóc terrabastall!

Mar endins com singlotava,

com li esqueia el passejar,

les mil barques les gronxava,

no aturava ni a dinar.

Els peixos quan s’ acostaven

no paraven de ballar,

un estol de cent gavines

no deixaven de xisclar.

Allí a dintre tot és festa,

com és veu el món feliç,

minsa brisa és meravella,

el fort vent et fa reeixir.

Però la vida traspassa

la gran mar i un compromís,

et fa créixer en un platja

on només resta morir.

 

Pensaments educatius

 

No és un alumne dolent, és un dimoni desorientat.

Sé quan començo, ells em diuen quan he d' acabar.

No els tingueu por, els seus estómacs no estan preparats.

M' estimen tant que em desperten sovint.

Cap mestre pot guanyar guerres perdudes.

Estic satisfet, no necessito escoltar- me.

No escolten massa, deu ser que no els convé.

Ser mestre no és dolent, creure- s' ho, és perillós.

Poso el meu cervell al servei del qui no hi són. 

Avui estic content, us regalo el meu silenci. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de calma i deu epitafis

11 Octubre, 2009 07:17
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Tornava la calma

 

Estava assegut,

a la tarda plana,

dessota d’ un arbre,

sotjava l’ oblit.

La mossa era maca,

ben rica i galana,

volia a les postres

trobar un bon marit.

La mare, disposta,

les xarxes parava,

parlava d’ un noi

brètol, eixerit.

Ni tan sols li reia,

menys me l’ escoltava,

casat, poca-solta,

monstre penedit.

La mossa passava,

em feia l’ ullet,

mostrava camisa

blanca, d’ organdí.

El mosso, com cal,

ni se la mirava,

tornava la calma,

es trobava amb mi.

 

La calma

 

Mireu, si de cas la mar,

en aplegar-hi la lluna,

es mostra dòcil, dolguda,

farcida de vanitats.

El vent s’ emporta les ones,

les llença contra la riba,

la calma arriba, aprofita

la millor de les estones.

Tot capficat, el llagut,

a dintre el port, singlota,

no s’ enfila ni s’ acota,

només vol ser complagut.

El mariner vetlla sol,

l’ adormen hores tranquil·les,

han passat les enemigues,

ara queda només por.

La calma, per Déu, la calma

senyoreja l’ horitzó,

el mariner ronca i tot

tot somiant ser rei de casa.

En el cel, les mil estrelles,

a taverna, el taverner,

poca pressa, poc diner,

on han quedat les promeses?

Mireu, si de cas la mar,

quan arriba l’ ample sol,

els diu que porta el consol,

però el porta prou cansat.

 

Epitafis

 

Ara, el meu paper és més discret.

Encara no m'he presentat.

Dubto que sigui un bon partit.

Les processons comencen a mitja nit.

Per poc, se n'escapa un.

Em mantinc fred, distant,...

Somio que tinc gana.

Demà tanco la paradeta.

El metge diu que ja té la vacuna.

Apropa' t i t' estiraré les orelles! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

L' anell

09 Octubre, 2009 19:21
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

L’ anell:

 

 1) És la millor manera d’encerclar un dit.

 2) És una forma senzilla de lligar algú.

 3) Com no es prou incòmode li posen pedres.

 4) S’aprima mentre es fa vell.

 5) No suporta els treballs manuals.

 6) Separa els pobres dels anellats.

 7) És la paga del compromís.

 8) Té esperit de polsera petita.

 9) No sap si estrènyer o caure.

10) Ens vol fer creure que el dit éscònic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'era i deu pensaments divins

07 Octubre, 2009 19:35
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Cercle d’ or

 

Entre tombs, pensa el cavall,

atrafegat, sense pena,

és la feina al capdavall,

fet i fet, és al mig l’era.

Cercle d’ or va trepitjant

per desgranar tota espiga,

l’ amo li crida, com tiba

la vella corda d’ espart.

El cavall seriós, suat,

de tant en tant, mira el terra,

no deu ser a mitja part,

voldria acabar de pressa.

L’ amo tan bru, tan pagès

amb vestit d’ un cotó clar,

mira la palla, el gra

i qui passa dalt del cel.

Batuda del més de juny,

un cop s’ acaba l’escola,

aquest any és any de brossa,

molta gana i poc ajut.

 

Els joves miren

 

Han aplegat a l’ era

les jovenetes,

porten cabàs de ràfia,

cent cançonetes.

No cal dir com caminen,

és tot encís,

arriben, miren, aturen,

és tot somrís.

Els joves miren, desperten

d’un somni estrany,

entre la pols, la palla,

elles, què hi fan?

Vénen de casa seva,

tendre el trescar,

volen tenir farina,

però ara és gra.

Joves venten airosos,

l’ esmicolat,

destrien, consirosos,

la palla, el gra.

Se’ n tornen les més joves,

amb mig cabàs,

la mare les espera,

està esguardant.

Com l’ era, abans airosa,

es torna pau,

les cançons s’ allunyen,

quan tornaran?

 

Pensaments divins

 

Satanàs està finançant dues telenovel·les més.

Déu ha proposat berenar després del segon misteri.

Ahir, a l'infern, no es va poder desconnectar la ràdio.

Déu no hi és, està endreçant l' univers.

Si no peques més, no podràs entrar a l' infern.

Jesús torna, però no vol pagar peatges.

Déu no ha mort, no he rebut cap herència.

Al cel, la porta petita i vella és la dels justos.

Déu és on l' hem anat posant.

He anat a l' infern, només deixen menjar fesols i gasosa. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes ebris i deu pensaments educatius

05 Octubre, 2009 19:40
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Fill perdut

 

Fill perdut, atrafegat

en arribar a la taverna,

allí el sol enlluerna,

al capvespre ha d’ arribar.

Vella camisa, bufanda,

uns pantalons de combat,

no és res més que assedegat,

esmaperdut, mala traça.

Compra vi del més barat,

com la panxa li grinyola,

havia anat a l' escola,

ara aprèn de tard a tard.

La mare el vindrà a buscar,

tot enmig de les tenebres,

li sobren paraules fetes

per poder-lo ensarronar.

Borratxo, mal aprenent,

enfila el carrer blanc,

cap a casa, ningú el sent,

el silenci és tot plany.

 

Un cavaller

 

Home de les cent empreses,

guanyades a cop de roc,

només li queden promeses,

un bon amic de cap cot.

Va desfer-se dels negocis,

prudents, bonics i formals,

va caminar per vials,

va carregar cent dimonis.

Ara, calleu, els ofega

amb un licor importat,

massa poc que li ha costat,

és el fruit d’ una promesa.

Emplena de sobte el vas,

en posa una bona mida,

l’ engega sense fatiga,

el buida tot gola avall.

S’ asseu en el gran setial,

dels homes vinguts a més,

és com dir-ho: Un cavaller

amb llança, sense cavall!

I l’ amic, cap cot, el crida

a les voltes de les deu,

digueu-me: On viu l’ hereu

de tanta gran enganyifa?

 

Pensaments educatius

 

Eviteu preguntes intel·ligents, sobretot les intel·ligents.

En un mar d'alumnes, mai faran falta tempestes.

No és necessari saber més del que es pot aprendre.

Sóc massa gran per ser petit i massa vell per ser ignorant.

Els nens van a l'escola, ella mai aniria a buscar-los.

Cap exèrcit necessita resoldre un problema.

Estic aprenent a no ser-hi quan em demanen.

Un triangle no és un noi que té tres posicions.

La classe era buida, havia sortit de festa.

El millor de ser jove és el poc que saps.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs