Dos poemes pel festeig i deu pensaments educatius
06 Juny, 2010 16:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Et voldria festejar
Estimada, benvolguda,
posa llum en el matí,
fet i fet, sóc un mesquí
que singlota i remuga.
Passo, delerat de pas,
pel carrer on viu la llum,
el desig es torna fum,
la fermesa neix d’un vas.
La llargària dels cabells,
la dolcesa dels teus ulls,
ara em troba en els esculls
de mirar-te i no fer res.
Sóc la veu de la taverna,
els trencacolls del camí,
el desconhort del destí,
el silenci enmig la fressa.
Et dono, amatent, la mà
amb una rosa vermella,
estimar-te porta pressa,
porta gana el festejar.
Blanca lluna
Cap flor porta l’ amor,
estimar és un deler,
un saber, un no saber,
un tornar- se perdedor.
Cap flor porta volença,
el parlar sembra desfeta,
és tan maca la promesa,
el galant tan insolent .
Cap flor porta sagrari
on deixar el gran pecat,
el patiment de l’ amat,
el pregonar del dolç llavi.
Cap flor porta misteri,
lluny la terra, mar enllà,
on el déu seu per mirar
ampla fosca i calvari.
Cap flor porto al sarró,
per donar- te, una ofrena,
siguis tu la meravella,
la disbauxa sigui jo.
Cap flor ha de tornar
a fer créixer l’ encanteri
en la recança, sóc tebi,
en la lluita, gran soldat.
Cap flor dirà al meu dol:
Ara, t’ estima aquest cor,
ets la fada, el conhort,
blanca lluna, minso sol!
Pensaments educatius
Procureu que cada alumne sàpiga on ha de caure.
Era bon mestre, però oblidava on podia seure.
Els alumnes volaven, però tres no estaven somiant.
Hem fet un pacte de sang, he perdut tres litres.
Estic content, només el vuitanta per cent no em fa cas.
Aquell no crida, estarà malalt?
He posat un exercici, ells ja s' ocuparan d' amagar- lo.
La classe plorava, ningú li deia res.
M'he perdut en una coma, algú sap com saltar- la.
Em va dir que era un burro i no era una somera.
Dos poemes de formigueig i deu epitafis
03 Juny, 2010 21:05
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dues formigues
Entre les fulles, potser gandules,
dues formigues, enmig badalls,
emplenen d’ esma, amb pocs estralls,
deu mil històries, cent aventures.
Entre les fulles, amb aire trist,
una marieta cerca el seu fill,
només li queda: rancúnia i crits,
passen alhora, mosques i grills.
Entre les fulles, menjant- ho tot,
parla de pressa, gran esquirol,
massa la gana, poc el gran sol,
té massa feina, fer- la no pot.
Entre les fulles, un cuc gegant,
dos rondinaires, un monstre gras,
la primavera posa el seu plat,
porta la menja, on l’ ha deixat?
Nostra formiga
Camina de nou la lluna,
navega per l’ ample cel,
poca abella, minsa mel,
primavera inoportuna.
Jove formiga badalla,
tot sortint del formiguer,
avui no vindrà contalla,
massa feina per a fer.
Una passa, altra passa,
avança filera i cim,
el formiguer resta encara,
mala cara, massa prim.
Nostra formiga endevina,
tot de sobte, noble gra,
serà tan dolç com el pa,
més volgut que la joguina.
Mira, fita i sospira,
enfila camí i pendent,
el tindria en un moment,
però el gra no és a mida.
Amiga dels seus amics,
atura, demana ajut,
només l’escolta el vell cuc,
massa gras per ser petit.
Nostra formiga rodola,
mig inquieta serra avall,
ara cau, enmig estrall.
Massa de pressa, l’ envola
el més valent dels pardals.
Entre riures, la tragèdia,
entre flors, el gran desig,
ocellot, com has finit
preat gra amb una formiga?
Epitafis
Sóc el qui no s’ havia de morir.
Algú va canviar el fil de la vida.
Encara no m’he fet a ser a l’ atur.
És la segona vegada que en jubilo.
Pots riure, però no et deixaré anar.
Si entres, et contaré un secret.
Canvio tres misses per un pecat mortal.
De fet, em vull operar les orelles.
Es prega somiar amb silenci.
Hi ha barra lliure per als nouvinguts.
La intel·ligència
01 Juny, 2010 19:02
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La intel·ligència
1) És la serventa pobra de la casa.
2) Muda l’home en ruc i el ruc en ruc.
3) Ha vingut per ornar caps que no troba.
4) Camina, ignota, per paratges foscos.
5) Sembra a la mar i vol collir a la terra.
6) Sol trobar l’escletxa per on abandonar el cos.
7) És l’arrel d’un arbre orgullós i malfeiner.
8) Sol fugir de les preguntes complicades.
9) Prova d’ entrar per portes discretes.
10) Necessita massa caps per col·locar les seves pertinences.
Dos poemes exagerats i deu pensaments divins
29 Maig, 2010 20:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Massa
Massa pedres té el carrer,
totes parlen sense mida,
qualsevol llum és boirina,
esquifida, davant teu.
Massa cases, en passar,
em diuen el que convida:
Una suor, l’enganyifa,
un fugir sense comiat!
Massa portes benestants,
uns veïns fent teranyina,
uns capvespres tan distants
prou estreta la camisa.
Massa tardes sense nit,
la mare fent trobadissa,
com enyoro aquesta brisa
de caure en gran oblit.
Voleu més
Llavors véns i, amb tu, vindrà
el neguit, el so trencat,
un començar mil paraules
el tremolor de les mans.
El sentir de cor: T’estimo!,
el volar sense destorb,
aplegar, trobar-ho tot,
esdevenir home minso.
Una llàgrima sobtada,
dessota rierol de llum,
un saber-me prou vençut
sense guerra ni batalla.
Un pensament enlairat,
recollit, en un tancat,
un sospir d’enamorat,
sense ordre ni saviesa.
Amb la roba tota estesa,
camallarg i nu del tot,
pregonar: Per tu, sóc or!
Voleu més avinentesa!
Pensaments divins
A l’infern et prenen el cotxe, si només saps anar amb quatre rodes.
Satanàs no confia en Déu, s’ha fet un pla de pensions.
Déu va crear l’home, no ho ha superat.
L’home anirà a l’infern, però es pagarà el bitllet.
Suposo que la clau del cel és de xocolata.
Al cel, per “maitines”, porten cafè amb llet.
Podeu pregar a Déu, però no sol venir abans de les onze.
Déu ha pensat que la segona creació serà per internet.
Déu no ho té clar, de vegades pensa que és Satanàs.
El cel té una crisi de principis, s’ha salvat un cantant de rock.
Dos poemes sense enrenou i deu pensaments educatius
26 Maig, 2010 19:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cerco l’ enrenou
Enceta abril, sense pressa,
dies feixucs, plens de fugir,
arriba sol, guanya la fresca,
tebi caliu, astre adormit.
Afora, al pla, somia rosella,
vol camp de blat, noble, eixerit,
ben dintre casa no hi ha tempesta,
passa, a la llar, monstre pansit.
Al matí, aixeco, cansada guerra,
entre promeses, tresor distant,
és encanteri qui deixa serra,
pocs els pastors, poc aviram.
Llavors començo: Tornant- me petit,
buidant misèries pel brocal del pou,
tan minsa gana, sentint-me atordit,
miro la finestra, cerco l’enrenou!
Poc enrenou
On són els vents i les tempestes?
On pare Zeus posa el seu niu?
On vagaran les hores dolces?
On trobaré els porucs grills?
Poca calor hi ha a la contrada,
les orenetes cercant la llar,
les mosques velles han oblidat:
On és la mel? On la mainada?
Volen atònites pel fumeral,
sense entreveure llur paradís,
són les bestioles del mai anar,
resten ben soles, troben l’ occit.
Entre disbauxes, entre silencis,
passa un abril, fred i seré,
ni somia pluja ni vol el vent,
poc enrenou, trobar qui pregui.
Pensaments educatius
La classe és una barca ensinistrada en els remolins.
Els alumnes saben que, si crido, després vindrà la feina.
Ells proven de menjar mestres, però no tenen metodologia.
No defenso els alumnes, només procuro allunyar-los.
La classe va començar mal, ningú volia sortir.
La meva força és la resistència al pas del temps.
He provat d' ensenyar, hi havia massa dents pel camí.
Proveu d'errar, entrareu en el pou de la saviesa.
El mestre era dolent, no trobaven el seu punt dèbil.
No necessitareu cuirassa, però no descuideu l' espasa.
Dos poemes de mariners i deu epitafis
24 Maig, 2010 21:41
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vida eixuta
Tarda llarga, barca bruna
tot somiant el paradís,
el mariner malaltís,
tot patint per la fortuna.
El port, ara, massa gran,
massa buit, minso de fressa,
té la lluna tota estesa,
els mariners al voltant.
A taverna, melangies,
a la taula, negre vi,
a la casa, tot patir,
poca carn, massa amanides.
De tant en tant, la guitarra
com s’esguerra en un cantó,
només canta una cançó:
Vida eixuta i massa llarga!
Torna a la vida
Entre ones, tota mar
amanida a fer promeses,
el mariner, sense presses,
va navegant, va tombant.
Quatre caixes massa buides,
per la riba van gronxant,
van, de port a port, viatjant,
entre penes i enganyifes.
Riu estret, de sobte, es torna
el camí del mariner,
abans, sempre el primer,
ara, li dol el que toca.
On han quedat els desitjos,
les empreses per a fer?
Avui, ni pot quedar bé,
es va morint sense riscos.
Torna a la vida, al gran port,
endinsa somnis estranys,
prega, demana més anys,
una plaça, amb tot el sol.
Epitafis
Vivia de miracle.
Perdoneu per l’ensurt.
No vingueu sense demanar hora.
Déu arribarà més tard.
Li vaig dir que volava malament.
Us donaré un consell...
Sempre acabo refredant-me.
Em va prendre el cor.
He decidit demanar el trasllat.
Estic llegint un llibre d’ auto-ajuda.
El ruc
22 Maig, 2010 16:49
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El ruc:
1) Sempre és a punt per tornar a l’escola.
2) Ordena el seu pas i evita endarrerir.
3) Coneix l’ home per la grandària de la verga.
4) Pensa com un home sense manifestar-se.
5) Sap que les orelles el podrien avergonyir.
6) Estima camins plans sense solcs.
7) Aconsella el pagès en la grandària de les finques.
8) Prefereix estalviar-se la manta.
9) Sap que la lletra a és el principi de tots els camins.
10) Evita anar a la universitat per no crear més confusió.
Dos poemes d'ermita i deu pensaments divins
19 Maig, 2010 20:20
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pel camí
Pel camí que va a l’ermita,
vaig, de sobte, prou cansat,
diríem: Potser l’edat
o la pressa quan s’enfila!
Allí, trobo vells pagesos
amb ganes de fer enrenou:
El vint-i-cinc tinc el sou,
pocs diners per ser malmesos!
Pel camí que va a l’ermita,
veig com s’encallen els anys,
a la vora tot paranys,
és tan fosca aquesta vida.
Ara, aturo un moment,
em distrec amb la contrada
és una vall que s’ufana
en febleses i volers.
Pel camí que va a l’ermita,
he trobat una rosella.
Bon capvespre!, anuncia.
És la jove primavera!
Com aplego al capdamunt,
tot rialler i fatigat,
el camí ha fet bondat,
només mira, fa l' ull cluc.
La torna
Descansat, prou eixerit
amb desig de ser a la plana,
una pressa s’encomana:
És prou tard, he de partir!
A les primeres gambades,
davallant sense aturar,
com la vista ha d’anar
entre arbres i petjades.
Dessota, amb l'ampla vall,
vora nit sense tempesta,
un esperit manifesta
la dèria de l’arribar.
Vora el camí de la sèquia
com onegen orenetes,
tot xisclant, estan contentes,
han aplegat al migdia.
Passa a passa, a corre-cuita
amb les ganes del minyó,
vaig avançant sense por,
camí de casa, enfilant.
Tot just donar el giravolt
veig el cim del campanar,
com les set han de tocar
sense campanes al vol.
La lluna ara s’enfila
al capdamunt del castell,
voldria ser un donzell,
cavaller de llança prima.
Però el poble s’il·lumina
tot trencant el vell encís,
guerrer sense paradís,
només somnis i boirina.
Pensaments divins
Al cel, no es pot cantar mentre duri el rosari.
Judes no vol ni tomates de penjar.
Sant Miquel no sortirà, hi ha àngels nous.
Satanàs posarà una mica de blau a les capes noves.
Déu està pensant en celebrar Nadal el mes de maig.
Déu ens vol salvar a tots, ha augmentat la pòlissa d’assegurances.
Déu està amb mi, però no aconsegueixo veure-li els peus.
Déu meu: Si m’augmenten el jornal, us convido a berenar!
Satanàs no m’estima, diu que faig bona olor.
Dos poemes de cluc i deu pensaments educatius
16 Maig, 2010 17:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Els ulls acluco
No tinc amo ni em plau
el so poruc del rellotge,
de la terra sóc hostatge,
tot cercant el bé i la pau.
M’acaronen les tenebres,
que esvaloten cavallers,
com traginen el després,
com apleguen sense regnes.
No tinc amo ni servent,
la meva casa és planera,
un pou prou fons, la figuera,
una tarda sense fred.
Les aures em fan contalles,
difícils d’assimilar,
en el cim del batallar
es queden poques vegades.
I la lluna ve a trobar-me
ajagut, sense fer res,
li comento que no sé,
ella gruny i vol trucar-me.
He de ser un altre heroi
de la deessa fortuna,
lluna més inoportuna
es pensa que sóc mal noi.
Els ulls acluco i el cap
em porta a altres penses,
allí, es queden les promeses,
ben lligades, dintre el sac.
Un lluitador
A l’ombra de pocs diners,
passa la deessa distant,
com li dic: Estic somiant
o vaguejo sense infern?
Fill de gran treballador,
he de dir- ho: Estic cansat!
En el regne, m’he quedat
amb vestit de perdedor.
Primeries d’estudiant,
entossudit, matusser,
vaig guanyar el meu deler:
Aconseguir aprovar!
Després camí ple de roses,
sense olors, sempre punxant,
minses ganes, governant,
uns capvespres ple de noses.
La dignitat del treball,
el gran món per a salvar,
pobra nau no vol salpar,
va mig plena d’encenalls.
Però sí, aplega el dia
de voler estimar l’amor,
amb ulls clucs beure a la font,
ensarronar la desídia.
Una noia amb un cànter,
tot trescant pel blanc carrer,
aplega calor i un fred,
tan esquifit, tan amable.
Allí cau davant promesa
un lluitador deslleial,
ella és la sínia cabdal,
vull la set i l’avidesa.
Pensaments educatius
Tinc un problema, espero no solucionar-lo ni perdre'l.
Els alumnes han tornat a l'escola, sento el plor dels pares.
Ahir vaig preparar la lliçó, encara no l'he tret del congelador.
He provat de dividir, ara, recullo els trossos que han sobrat.
Matemàticament, un mes no és un cap de setmana.
Estic decebut, fa dues classes que no se'n riuen de mi.
Explicant el principi d' Arquímedes, per poc m'ofeguen.
Els he guanyat per punts d'antiguitat.
Els alumnes tenen por, no volen ser mestres.
Volia entrar en un dubte i no m'han deixat les premisses.
Dos poemes promesos i deu epitafis
14 Maig, 2010 18:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vindrà la jove
Vindrà la jove, amb galta tendra,
petjant carrers deixats per l’enrenou,
portarà ensems la lluita, el consol,
aplegarà com cada dia aplega.
Els ulls porucs, poruga la contrada
sense més esma, passegen els més vells,
a casa queden només els quatre atuells,
prou esberlats, la cara mig ratllada.
Camina l’àvia per somnis complaents,
sense dir res, mancada de fermesa,
dalt el terrat, com gronxa roba estesa,
en el carrer, és un desert de gent.
Vindrà la jove de nou a la taverna
cercant el pare cansat i agombolat,
passen les hores, a taula resten plats,
amb tot un ou, mitja sardina estesa.
Tornen a casa, callats, entossudits,
pujant carrers banyats per la galerna,
la jove espera, ha d’arribar el marit,
amb cos tibat, formós com la lluerna.
Un nom de dona
Mireu-la anar, ho fa com cada dia
garratibada, dolguda en el passar,
en el cantó, l’espero mentre crida:
La perdició, el monstre i el mirar!
No duu per mi somriure complaent
ni guaita el cel que poso tan dolgut,
les mil paraules, pensades, s’han perdut,
només em queda el riure de la gent.
Potser demà, anant arreu la plaça,
he de comprar, de sobte, gran tresor,
li portaré un cove amb dotze flors,
unes de gust, les altres amb més gràcia.
Escriuré al full, el cor dels malentesos,
un nom de dona, de roses ben guarnit,
enllestiré les ganes de promesos,
estic pendent, haurà de pensar amb mi.
Farem del temps una estona viatgera,
cercant camins tan amples, tan bonics,
estic somiant, em sobren els amics,
estic confós, només la vull fer meva.
Epitafis
Tres parents han plorat fins saber el testament.
Déu no ha mort, no està al llistat.
L’enterrament va ser amb poca gent i menys persones.
Tinc un dubte existencial: Existeixo?
No estic mort, són imaginacions teves.
Acabo de classificar tres ossos i surto.
Acabo de veure-la, està que no en queda.
No cal que us reprimiu.
Suposo que ja és força tard.
Accepto les excuses.