No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.