Plora una poncella i set poemes més
01 Agost, 2024 08:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Plora una poncella
Una flor lleugera,
vivint al jardí,
demana un botxí,
es mostra viatgera.
No sé si anirà
a emplenar un gerro
amb els peus mullats.
Manta disbarats,
per la pensa, esguerro;
no me’n puc estar.
Una flor lleugera
proposa ser allí
quan, després del sí,
plora una poncella.
Resta el silenci
Amb quaranta queixalades,
he fet un bon esmorzar;
després, vindrà el treballar
a les finques isolades.
El vell pagès com reposa
al darrere d’unes flors;
va ser dels treballadors,
va haver filla i esposa.
Ara, li resta el silenci
bastit, en fulls de records,
a la vora d’un xiprer.
Com va anar-se’n dels primers;
va lluitar, contra les pors,
en un combat curt i tebi.
A les portes del seu hort
Oblidant la carmanyola
cap allà se’n va el pagès,
va perdre tot l’interès
quan el cel el posà a prova.
Algú dirà que era un sant
treballant entre oliveres,
les va deixar ben lleugeres
de força i de brancam.
A les portes del seu hort,
sento cantar vella sínia
qui la mena un vell ruc.
He d’ajudar-lo si puc
per si ell m’ajuda un dia
i m’estalvia la sort.
Enllestir cançons
Massa pedres al camí
i tinc la boca resseca,
com l’estiu es manifesta,
ha vingut, ja és aquí.
La corrua del gran sol
de les cases com s’allunya;
que viatgi, mentre puga,
sense pressa ni condol.
Els pagesos pobrissons
com miren la tomatera,
hi ha convidats qui mosseguen.
Al capvespre, totes venen
a topar, ben a prop de l’era,
per a enllestir cançons.
La barca i el mariner
La barca i el mariner,
massa dies de no fer.
En el port, quatre sardines
com es queixen de la sort;
en Josep calla i s’adorm
entre presses i boirines.
La barca i el mariner,
fa una estona, conversaven
d’aquells temps tan enfeinats.
Com, avui, faran salat
i riuran perquè els anissos
voldrien més convidats.
La nit aplega lleugera
sota la lluna viatgera.
Anar a prop
També us podré dir,
estimats vilatans,
que, el fet d’ésser cristians,
ens portarà el morir.
A les portes del cel,
com resta la promesa
d’encetar nova festa
amb pa torrat i mel.
El capvespre, a ballar
sense oblidar la fada
i estrenar nou vestit.
Als mossos, he de dir
que demano, m’agrada:
Anar a prop i tornar!
A la plaça
A l’hivern, vull el vi;
a l’estiu, la cervesa;
voldria una cuina encesa
amb manta plats per a mi.
A l’hivern, vull el foc;
a l’estiu, la bona fresca;
al balcó, una poncella
qui desviu pel meu amor.
A la plaça, el rellotge
com es cansa de l’enrenou
i voldria eixe glatir.
Després de les vuit, les nou
i la lluna no es mou
en aquell pensar ferotge.
El deure de patir
Talment, us podré dir,
estimada poncella
que, si la lluna és vella,
no dormirà per la nit.
És hora de dansar
a les festes de plaça,
porto negra sabata
amb ganes de ballar.
Talment, us podré dir
que ploro sense ganes
des de primera hora.
Com el somiar no prova,
em lliuro a les ventades
del deure de patir.