Quasi trenta primaveres i set poemes més
25 Agost, 2024 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi trenta primaveres
Quasi trenta primaveres
i encara va a la font;
el cànter es quasi nou
i les aigües són prou fredes.
Un nuvi, que va tenir,
se n’anà a buscar fortuna;
només li queda la lluna
i la llana del coixí.
Dolça mossa de les d’abans
cus i broda un llençol;
de tant en tant, el consol:
Deixeu-la per a vestir sants!
I una llàgrima li ve
tot i esguardant el promès.
Sento el vent
I sent savi i saberut;
cada matí, quan em llevo,
discuteixo amb el ruc
i, prou sovint, vaig i perdo.
El carro, de nou, trontolla;
es queixa de no fer res,
vaig aprendre de pagès
per a poder bullir l’olla.
A la cuina, està la mare
posant branques en el foc;
era llenya d’albercoc,
l’arbre morí sense ganes.
A la nit, quan torno a casa
sento el vent com gruny i passa.
Una palla en el paller
Una palla, en el paller,
es queixava desvalguda:
Cada dia estic més muda,
el galant ni s’esdevé!
Abans, en el camp de blat,
sestejava al migdia;
massa gent donaven vida
a un joc entremaliat.
Era el vent del qui s’escolten
les defetes dintre el bosc
i l’arrissada en el riu.
La rosella sent caliu,
com cantava una cançó
mentre els grills es revolten.
Em contava en Llucifer
Em contava en Llucifer
com l’infern s’ha tornar agre,
ja no veu l’ànima amable
qui es delia per no fer.
El dimoni, enfadat
amb un àngel poca-solta,
comentava que el molt tanoca
ha aires d’espavilat.
Em contava en Llucifer
que, quan ve Setmana Santa,
agafa carretera i manta
per viatjar a altres indrets.
És que ell és eixerit
i de tot en treu profit.
Ball de l’aigua clara
Una mossa em comentava
que, en ser a mig estiu,
ja voldria veure el riu
amb un ball de l’aigua clara.
Les muntanyes, amb sa neu,
fa prou temps que no les miro
ni aquell aire que respiro
ha la gràcia dels bons déus.
Sant Pere poc que m’escolta,
ningú prega a l’entorn
per si un núvol es detura.
La disbauxa em procura
un maldecap per a tots,
un silenci per resposta.
Cansat de donar tombs
En el palau reial
ni dormen les estrelles,
van posant meravelles
per tal de no fer mal.
El rei, veieu, està
cansat de donar tombs;
ha de cercar homes bons
per tal de feinejar.
Les roses del jardí,
tallades sense fre,
van adornant les cambres.
Les fonts brollen i parlen
d’un futur matusser
qui, prompte, ha de venir.
Una lluna sencera
Discutint amb el ruc,
de la feina preada,
em diu que no li agrada
aquest temps tan eixut.
Ell vol sentir les deus
bastint els rierols,
regant les quatre cols
i refilant la veu.
La tarda és ben planera
i pren fugida el sol
a terres de ponent.
Aquí, ni anem fent
perquè escanya el condol
d’una lluna sencera.
Una vella en el carrer
Una vella, en el carrer,
com es queixa de la llana
mentre fila una aranya
a les tiges d’un roser.
En el cim, apreta el fred,
un hivern que s’endevina;
damunt la vall, hi ha boirina,
el marró es menja el verd.
Una vella, en el carrer,
cantusseja una cançó
que, un dia, aprengué a escola.
A teulada, un gat miola
mentre se’l mira aquell gos
qui udola per no poder.