Dos poemes de pas i deu pensaments educatius
08 Juliol, 2008 12:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Caminant
Caminant d'un país on el fred
tot ho perd i res troba a mesura,
on s'escau el reviure, el dret
d'oblidar tots els somnis i es cura.
He trobat, a la nit, el silenci i el cos,
com m'estima i vetlla pels nostres,
he cercat sota l'ombra del xop el redós
amb les flaires del poble antic i mediocre.
Per la vall m'has portat, has sabut
empaitar, esquinçar nostres coses,
m'has donat a conèixer: Ser mut
no és res més que vagar per les ombres!
Un tenir por dels altres, del jo,
aixecar-se malalt i, pensar-se:
La culpa la tenen els altres,
puix nosaltres ja fem la missió!
És plorar a l'albada i ser lluny
de la plaça, l'església, l'ermita,
és remirar, per despit, el retall
d'aquell sol que ara besa la terra.
És voler retrobar-te amb els teus
per sentir, tot d'un cop, melangia.
Cap a casa
Entre una passa, una altra,
sento l'aire arraulit,
és per trobar aquell delit
de caminar cap a casa.
El meu cos de presoner,
com trontolla aquí sota,
però esglai ja quasi es torna
en emprendre el coster.
A l'església, els angelets
li faran, de nou, la llum
si és que encara arriben fums
i caliu de viatgers.
Quan la porta tornarà
per obrir-se als amics,
sentirem com uns neguits
i la llàgrima hi serà.
Quan la torre d'homenatge
no sigui més esberlada,
ens prendrà de nou la gana:
Ser criats, servents, patges!
Quan la plaça solellada,
esdevingui en un voler
vull ser amb tot el deler
d'aquella jovial diada.
Entre una passa, una altra,
el meu pit emprèn el vol,
cerco la pausa, el so,
el somrís de la mar blava.
Runes han de ser els murs
on descansaran, lleugers,
guerrers captaires de llum,
els qui foren fugissers,
ara volen aixopluc,
esdevenir vells vençuts
per tornar-se cavallers.
Pensaments educatius
Regalar el vostre temps ja és un signe de déus.
Cap classe hauria d'acabar amb tanta satisfacció.
Amb 3.600 segons, poden passar tota mena d'aventures.
No penséssiu que, aprendre, sigui, absolutament, necessari.
Les classes no són per a gegants, tindrien el sostre ple de bonys.
Davant d'un alumne, massa dotat, només us cal ensenyar les dents.
Sento les queixes dels alumnes, endevino que encara no en saben prou.
L'escola no deixa de ser el racó de les preuades intencions.
És trist parlar prou i no conversar sinó amb tu.
Les orenetes no volen l'escola, se'n van quan comença.
Dos poemes de camí i deu epitafis
05 Juliol, 2008 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Camins del mar
Camins del mar,
porteu-me a casa,
ara es fa tard.
Ella m'esguarda,
el cor al puny,
ben estrebat.
M'he llevat d'hora,
prenent la barca
tot d'amagat.
La mar molt negra,
els llavis forts,
en fred, suat.
Cal fer la pesca
per un minyó
prim i malalt.
Tot ho precisa
i mai l'amor
s'ha d'aturar.
Trencaré el vent,
al déu marí,
faré callar.
Trauré el remei
perquè la força
no mancarà.
Mentre, la lluna,
d'un núvol negre,
surt per mirar
com una barca,
plena de peixos,
dibuixa el mar.
Camina davant el ruc
Camina davant el ruc,
darrere segueixo jo,
com s'esbatussa les mosques,
com espanta els borinots.
Quina munió d'avantatges,
caminar a les quatre potes,
gaudir de cues prou llargues
per netejar les espatlles.
Tenir el menjar a l'abast,
dormir tot damunt la palla,
tenir un cant tan pertinaç,
estalviar la quincalla.
Però, ai, ser presoner
de la casa, de l'arada,
portar pes damunt el llom,
ben clavada la sabata.
Deixar la pell cada mes
sense gaudir d'amistança,
romandre mut a la cambra,
ser escarni de canalla.
Ser exemple negatiu,
heroi perdut, impotent,
ser per sempre un orellut,
cara al sol, esquena al vent.
Mira, m'ho veig pelut,
em quedaré amb plena gana,
triaré la forma humana,
em dol, no faré de ruc.
Epitafis
Si et costa morir-te, signa un crèdit milionari.
Estic a punt per anar al cel, a quina porta embarco?
Arriba el fi del món, però no avança.
Necessito dos crèdits per ser mort titulat.
Fa sis anys que rebo cartes de condol.
Si us plau, senyora; el seu marit és el del costat.
Fa dies que no faig el llit.
He aconseguit reduir la taxa de colesterol.
No estigueu tristos, ja vindreu.
El meu diagnòstic és: Estable!
Dos poemes dolços i deu pensaments divins
03 Juliol, 2008 09:58
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ai, si pogués veure
Ai, si pogués veure
el fuet que estova,
el que pensa el riu
quan la mar s'apropa,
els daurats cabells
que la brisa envola.
Si pogués comptar
els dies d'espera,
els bitllets trencats,
tots a casa teva,
el comiat poruc
amb galta vermella.
Si pogués saber
on mon cos volgués
romandre callat
prop de la drecera
on a pujar vas,
caminet de l'era.
Ai, si pogués
vinclar-te l'esquena,
recolzar-me en tu,
esbrinar la vera
munió d'aquests somnis,
fruit de primavera.
Allí, al redós
d'aquella pineda,
posar-te les mans,
una a cada orella
per dir-te: Jo vull
guarir aquesta pena!
Si pogués volar,
dalt de la cimera,
plantaria allí
la nostra senyera
que parla d'amor,
de serf i de reina.
Si pogués morir,
voldria a la serra
besar amb l'alè,
esdevindre cendra
per a pujar als arbres,
per baixar a la terra.
Si pogués entrar
dintre de la teva
manera d'obrar,
fóra la primera
forma d'estimar,
dolça dona meva.
Cada engruna
Cada engruna d'aquest cel
em parla, dona, de vós,
cada espurna d'aquest foc
du segells del vostre nom.
I per l'aire que penetra,
dolçament, fins al meu cor,
veig empremtes de la cara,
les tebieses de l'amor.
Du la flaire nom de dona
per les cruïlles on vaig,
deixa el vent retalls de roba,
com defugen de les mans.
Quan l'aigua el rierol passa,
quan s'atura sota el pont,
du en el so la melangia,
es desfà en sentir aquell nom.
El cant esquitxant silencis,
com s'apropa per on vaig,
desdibuixa simfonia
per anar a dormir al meu braç.
Vostre nom és fantasia
que s'enlaira i, gronxant,
em transporta dia a dia
del ponent cap al llevant.
Vostre nom és ma feblesa,
ma grandària, em fa grat
cada hora, quan em besa
vostra presència cabdal.
És tan poc una paraula,
és una cosa tan gran,
en sentir-la, tot ho buida,
tot ho emplena d'un nou cant.
Pensaments divins
Els diumenges prego, però els dilluns he d'anar a la feina.
Déu no té problemes, només guarda els nostres.
Jesús no condueix, tindria problemes en els controls.
Satanàs no vol ballar, sempre li toca la lletja.
El cel és un port franc, allí no paga ni Déu.
Fa sis mesos que estic empaquetant pecats, no em caben enlloc.
He parlat amb Satanàs, li'n falten tres per omplir l'autocar.
Déu sap que aprenc poc, em posarà deures a l'altra vida.
Necessito aura petita per impressionar una jove.
Li he demanat a Déu un altre cos, no he passat l'I.T.V.
Dos poemes de calor i deu pensaments educatius
01 Juliol, 2008 10:25
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El sol
El sol arriba, potser,
darrere de l'últim prat,
a la casa més humil,
es perdrà vora el palau.
El sol ens porta, potser,
el millor dels abrigalls,
una esquerda de plaer,
ens convé no aglutinar.
El sol ens dirà, potser,
que ara puja, ara cau,
com un dia és massa temps
per anar atrafegat.
El sol es riurà, potser,
de la dèria dels humans
puix no acaben de saber
la infinita majestat.
El sol ens mira, potser,
ens acull vora el seu pit,
és així: galant, desprès,
saludable i fugitiu.
El sol escriu, potser,
amb una ratlla infinita,
les memòries d'un guerrer
o les cartes a una amiga.
El sol passarà també,
amb els ulls, cap al demà,
ben pensat ni deu saber,
encara, on anirà.
El sol oblida, potser,
les ofrenes vanitoses,
totes aquelles coses
que mai hauríem de fer.
El sol demana, potser
una eterna primavera,
una pena passatgera,
un estar menys compromès.
El sol escolta, potser,
a les veus encisadores,
a fosques enriquidores,
a noies, al seu voler.
El sol finirà, potser,
demà, el cor pensatiu,
el recolliment del riu,
tota la força de ser.
Ets aquí
Ets aquí, on jo volia,
asseguda en el portal,
verda clara la faldilla,
tot mirant cap a llevant.
Ulls ben plens de l'enyorança,
els pits d'aire fresc de mar,
els dits filosos de llana,
el ventre pres de la fam.
Somnis llargs, sota teulada,
per un jorn que arriba tard,
una pell bruna i torrada
amb un ròssec a la sang.
Ai de tu, germana trista,
com s'hauran fuitat els anys,
fonedisses mil empreses
per acabar tot plorant.
Pensaments educatius
Cap rei entraria en una classe sense perdre la seva.
Tinc un alumne valent, l'he posat de mestre de suport.
Irracionalment, un dia de pluja es va emplenar la classe.
Volen que lluiti i em neguen fer presoners.
És tan bonic ser mestre que ploro si plego d'hora.
Tinc un bon alumne, he provat de conservar-lo amb sal.
Mireu si volen aprendre que em lleven les idees de les mans.
Cap alumne és malfeiner, només li pesen massa els conceptes.
Mesureu els alumnes amb ulls tancats i orelles obertes.
Seria bon mestre si no tingués alumnes exigents.
Dos poemes de matí i deu epitafis
29 Juny, 2008 16:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Aquell matí
Aquell matí d'estiu, solia
ser a la resclosa del riu suau,
les mans replenes d'una heura tendra,
el pit de joia i soledat.
On va l'amor?, ell tot ho amaga
fent de no res les coses grans;
on caus, cos meu, dèbil i feble
pres d'una angoixa que enlloc va?
Aquell matí d'estiu, solia
prendre de l'aire tots els murmuris,
sentir, a la pell, el frec dels llavis,
notar en el cor, punyent, el dia,
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
escriu missatges sota el fullam,
em gela el cos, em farà varis
reculls de bojos, de nous encants.
Aquell matí d'estiu, solia
pensar com era mon paradís,
anar vinclant-me com margarida,
per deixar, sempre, tot compromís.
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
fent, d'huracà, un vent pausat,
d'un esbarzer, un pom de palla,
d'una paraula, un so sensat.
Aquell matí d'estiu, solia
esllavissar-me com un xic gran,
anar a la riba on la cridòria
tot ho emplenava amb novell cant.
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
com crema el sec i buida el ple,
em deixa caure on tot és calma,
ara m'allunya del no dir res.
Vaig oblidar-la al matí
Passen les hores d'enveja,
al carrer del desesper,
passa la nit, la tempesta,
allí em deixen, sense res.
Acabada primavera,
un estiu eixordador,
recollida la disfressa,
ara neixen mals d'amor.
Cavalcades de deu monstres,
carrer amunt, camí avall,
entren, de sobte, a la casa,
ara em troben esberlat.
L'estimava, la somiava,
vestida de fil i flor,
mai cap altra enamorada,
gaudia del dolç amor.
Volia posar paraula
en un cove, en un coixí,
ella esdevingué una fada,
després bruixa i enemic.
Em deixà per un bon mosso,
ben plantat, massa eixerit,
vaig plorar-la massa estona,
vaig oblidar-la al matí
Epitafis
Canvio televisor de colors per ràdio amb piles.
Un dia d'aquests arribarà l'amnistia.
Senyor metge, quan vacunen per a la grip?
Estic disposat a córrer el risc.
Vull un pollastre i unes dents.
He acabat "el peso perfecto", puc menjar de tot.
És una calavera antipàtica, només m'ensenya les dents.
La dona ho deia: No tens preu!
He mort de sobte, encara no m'ho crec.
Estic entre amics, he anat al desert.
Dos poemes de pany i deu pensaments divins
26 Juny, 2008 16:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sóc pany rovellat
Sóc pany rovellat que, sol, estossega
en un carrer antic, sense vianants,
els dies escurcen, el fred ja penetra
en totes les cases on no hi ha ocupants.
Abans era un joc, la clau de companya,
venia a trobar-me i fèiem bon ball,
el nen tafaner, en mi, es mirava
per veure orgullós un tros de vedat.
La bona mestressa, tan punt s'aixecava,
venia ran mi i..., a treballar,
érem tots ben plens de ganes, de força
i fins em posaven oli del cuinat.
Ara estic cansat de tanta buidesa,
sojorno, a la porta, un xic de coïssor,
la clau no diu res, ella també plora,
arribant la nit, fem ombres de por.
I la porta s'obre
I la porta s'obre
quan passa al davant
la darrera estona
d'un massa esperar.
Esbrina la clau,
que viu dintre el pany,
el temps mig ferotge,
esquerp, angoixat.
Ja parla la clau,
com conta mentides
i passen, pansides,
les bruixes d'abans.
El pany se l'escolta,
com riu de vegades
i dormen cansades
les nits a la llar.
I de tant en tant,
esclata una teula
després d'un viatge
curt i versemblant.
La pols rondinaire
escriu les històries
sota de les golfes
i dalt el portal.
Ho fa amb la mà dolça,
empeny una ploma
farcida d'enyors,
de silencis llargs.
Ja cansada i bruna,
la porta tremola,
em demana ajuda,
no sé perquè ho fa?
Pensaments divins
Podeu parlar amb Déu, però agafeu-vos fort.
Déu té problemes de comunicació: Telefònica és quelcom més.
Déu ens coneix, ens comprèn, ens suporta.
Trieu el dimoni de guia, sempre us portarà a llocs interessants.
Satanàs diu: Exigiré més nivell als pecadors!
Déu no sap en quina part del cervell es va equivocar.
No puc anar al cel, la freqüència de vols és molt deficient.
Si he de ser fill de Déu, demano el llibre de família.
Déu abans de posar els manaments, ens va comptar els dits.
Parlo amb Déu, però només em sento.
Dos poemes de mar i deu pensaments educatius
24 Juny, 2008 16:37
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mar
La mar,
com els ulls d'una dona asseguda,
plena de fils i perdut mirar.
Una barca que gemega,
un capvespre de juliol i tu;
amb un somni a cau d'orella,
un escreix a la butxaca.
La mar,
s'emporta les tardes d'estiu,
deixant una broma sucosa
farcida de mil desfetes.
El moll,
gelós de l'últim sospir,
l'engega el mariner dalt el llagut
ensinistrat en no sé quines coses
que ens vol ensenyar.
Les ones,
em porten noves d'altres terres,
sempre dansant, dansant sempre,
menant la mar d'aquí d'allà.
I tu,
sempre tu, inacabada tu,
com els farcells dels desitjos,
com les penyores rebutjades;
em portes enllà, més enllà encara
on és impossible arribar
amb vestit de traginer.
La mar,
la mar em deixa vora els teus peus,
ran el brodat de les teves faldilles,
em diu: Adéu-siau!, per sempre més.
La mar m'espera
La mar m'espera, sí;
amb les blanques randes,
les torxades barques,
aquell desencís.
Em diu quant m'estima,
però no li goso
el posar, a dojo,
pell esblanqueïda.
La mar és lleugera,
aixeca el crespó
fent mut tot el cor
de gent marinera.
La mar és semblant
a la gent avara,
agafa de grat
i dóna enfadada.
La mar és plomall,
és torna una espasa
quan vols estimar-la,
anar camí avall.
És tova a l'albada,
suau a la tarda,
és blava en mirar,
ben grossa i galana.
Eterna senyora
farcida de dots,
amb caire de lloba,
prou llépola i dropa.
La mar és madastra
quan pren els seus fills,
encara vol rius,
els mata en tocar-la.
La mar és així:
amb somnis de boja,
mireu-la de lluny,
si es pot, a la fosca.
Veureu el catau
on la terra esmola,
la vol trepitjar
per quedar-se sola.
La mar és morir
a cada engolida,
amb la cara al vent,
el cor dintre l'illa.
Pensaments educatius
Sempre és bo tenir una pila de llibres, per si has d'amagar-te.
En cas de dubte, contesteu les vostres preguntes.
No traieu la llengua, sempre hi ha qui porta un segell.
Ha estat un examen sorpresa, ni jo ho sabia.
És un bon mestre, sempre surt quan anava a posar feina.
Les matemàtiques són exactes, sempre s'aprenen l'any que toca.
És tan avorrit ser mestre que, de tant en tant, m'examino.
Entreu a classe contents, si no arribeu a sants, podreu ser màrtirs.
És un bon col·legi, tenen tots els dubtes amagats als llibres.
Tinc poques ganes d'ensenyar, em tornaré a tapar.
Dos poemes gegantins i deu epitafis
21 Juny, 2008 15:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Montsià, guerrer vençut
Entre l'escuma del mar,
entre la fràgil boirina,
dorm, cara al cel, el gegant
i deu somiar que s'estima.
Ara a l'estiu, tot és prec,
com formigueja el seu cos,
amb un vestit més que verd,
més endolcit i preciós.
Cent núvols paren al cap,
ell els canta la cançó,
després se'n van volant,
però, al prec, retornen tots.
Montsià, guerrer vençut,
tip de badalls i sospirs,
ara et graten els peus,
com s'emporten els bocins.
Ara, et claven al cap,
agulles que ningú vol,
fins la bola del sol,
et troba més sord i calb.
Montsià, etern amic,
on trescava vell pastor
i et feia el llaurador
un pentinat eixerit.
Et passaré pel damunt
d'una pell bruta i poruga,
on abans vivien junts
el senglar i l'au feixuga.
Nova gent et vol posar,
sense dir res, la perruca;
potser et voldràs mirar,
clenxinat, a la llacuna?
Oh, els meus gegantins amics!
Oh, els meus gegantins amics,
amb peus de quitrà,
el sostre d'estels;
amb uns braços llargs,
despullats i prims,
de vegades secs
o plens d'escorrims!
Sempre arrenglerats,
sentinelles vers,
d'un camí que creix
del catau humà,
ara, amb el silenci,
em vèieu passar
i m'acaroneu
amb milers de mans.
Qui de sota us mira,
sa grandària plany,
sou ombrel·la grossa,
sou casa i hostal.
Us parlen les branques
quan mou el mestral,
us renta la pluja,
us escriu l'amant.
La tardor, quan passa,
us vol despullar,
ho fa a poc a poc,
com dansa ritual.
Vostres mans despreses
es tornen catifes
i l'ombra esquifida
em fa solejar.
Els hostes se'n tornen,
guarnint de quietud
els cants tafaners
de l'estiu darrer.
I ara, com sempre,
enmig de vosaltres,
recullo la joia
dels companys fidels.
Epitafis
Em fa por sortir, ja ha passat el revisor?
La sentència de mort ha estat ferma.
Ha desaparegut un peu, deu fer vent!
He perdut el sentit de la improvisació.
Si no hi sóc, deixeu l'encàrrec al tafaner de sota.
L'àvia ho deia: T'estem perdent!
No entenc massa que vol dir: Mòbil!
Telefònica ens ha fet una oferta de llançament.
Estic trist, ha arribat el venciment de la targeta de crèdit.
Us pagaré, però no hi ha pressa.
Dos poemes inhibits i deu pensaments divins
19 Juny, 2008 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vigilo
Passen les dolces poncelles,
tot ho troben molt bonic:
les garlandes, les roses,
el caminar i el camí!
Sento, assegut a l'ombra,
el batec tranquil del cor,
com me'n ric de les cabòries,
del sentiment, de l'amor.
No és que vulgui matar
ni tan sols goso ferir,
és el passar de les hores
el que m'ha tornat mesquí.
Ara prego i encomano:
un got de vi, un tros de pa,
un sol que no m'atabali,
un lloc on poder anar.
Del ser i del compromís,
he fet un farcell de por,
ara m'assec sota l'arbre
i vigilo per si em moc.
Sense dir res
La dona fent meravelles
amb un gall i un tros de pa,
al damunt només estrelles,
les cent coses per pagar.
La mainada, que ara dorm,
juga i juga pel carrer,
pel cantó passen els cotxes,
ben a dintre passa el fred.
Ara acaba primavera,
encetant desitjos nous:
la noia voldrà aprimar-se,
la mare dirà que no.
El pare farà promeses,
la mare tocant dempeus,
al carrer passen el gossos,
com criden minyons i vells.
Camino, empaito, sospiro,
i, amb assentiment de cap,
deixo el carrer, la mainada,
sense dir res més, me'n vaig.
Pensaments divins
El dimoni es rebel·là, Déu no paga hores extres.
Déu ha de manar, no troba caps intel·ligents.
Déu procura no enfadar-se, sap que li serveix de poc.
He proposat al dimoni que faci pluja d'ofertes.
Déu està preocupat, els índexs d'audiència són decebedors.
Lloeu a Déu, és bo tenir-lo ocupat.
Crec que no hem de recordar-li molt que és el Pare nostre.
Déu no perd la fe, algun fill no li sortirà gamarús.
Déu pensa amb una altra creació, però encara es ressent.
Penso en el Déu infinit, no el puc convidar a res.
Dos poemes del Sant i deu pensaments educatius
17 Juny, 2008 21:44
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Avui he vist el ca
A l'església, se n'entrava,
un bon dia, un negre gat;
ajut arreu demanava,
un gos el duia amargat.
De capella en capella,
cercava la solució,
en veure a Sant Antoni,
va mudar-se de color.
El bon Sant, que se'l mirava,
li somriu i fa l'ullet,
aquell gat, que demanava,
va deturar-se un moment.
Sant Antoni ara escolta,
de la queixa, en fa cas;
tot parlant a cau d'orella,
ensinistra el negre gat.
Jo no sé quina metzina
Sant Antoni li donà,
però avui he vist el ca
blanc de cara i trasbalsat.
Jeu ruquet
Jeu ruquet, altra vegada,
puix la mare et vol contar,
els records d'un vell país
entre les serres i el pla.
Era una vila galana
a la falda del Montsià,
una muntanya estimada
a la vora de la mar.
A la vila, que et contava,
vivien avantpassats,
entre dilluns i dissabte,
feinejaven els seus camps.
Com llauraven els hortets,
com les vinyes i el vilars,
com donaven, a les sínies,
tombs i tombs, sense parar.
Estrenaven les sabates,
els portaven a esquilar,
honoraven el patró
a primeries de l'any.
No has pogut sentir, ruquet,
el final d'aquesta joia,
tens ulls closos, el teu cap
no ha comprès aquesta història.
Pensaments educatius
Sempre és sa, construir castells amb bons fantasmes.
No és bo pensar, crea insubordinats.
Per fer nois més sensibles, no us recomano "el bany Maria".
No necessitem electra, els nois ja porten piles.
Segurament, els alumnes díscols, cotitzaran d'autònoms.
Entre dos conceptes, cal intercalar publicitat.
He donat una lliçó, ara no sé on és.
Només ho diré una vegada: Traieu-me la pissarra de sobre!
He procurat acabar la classe al passadís.
És un bon alumne, mai parla, si pensa.