Dos poemes de papallona i deu epitafis
08 Agost, 2008 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Papallona
Papallona,
ben bufona,
ben tibada,
innocent,
com et lleves
sense pressa,
sense pressa,
ves-ho fent.
El bon sol
com t'acarona,
et recorda
que és el rei.
Et prepares,
t'alliçones,
tot ho mires,
tot ho veus.
Les cent flors,
massa envejoses,
com et fiten,
les comprens,
elles viuen,
elles rauen,
sempre proven
enganyar.
Però preguen,
ho demanen,
com voldrien
el volar.
Potser guanyen
amb les flaires,
el silenci,
saber estar,
però adoren
els teus ulls,
les dues ales,
el viatjar.
Deixa-les
entre mil somnis,
amb recança,
amb desig
i, si pots,
sense cap pausa,
aprofita:
xucla i viu.
La papallona m'ha dit
La papallona m'ha dit
avui, que estava xerraire,
que ja l'hivern ha fugit
i, de fred, ha estat captaire.
Per un parell de setmanes,
va tenir-ne el cridaner,
però acabades les forces
ara, se'n va sense res.
Els vellets de cara blanca,
que dormien vora el foc,
buscaran, com sempre, a estones,
un pam d'ombra, pam de sol.
I riuran amb molta gràcia
en arribar el mes de maig,
el marçot té mala traça,
a l'abril, cal fer bondat.
Al matí, es llevaran d'hora
o, si els plau, ho faran tard,
aniran cap a la plaça
per desfer tot l'entrellat.
Arribant l'hora acordada,
aniran cap al dinar
que serà de poca gana,
sense pressa i sense sal.
Acabada la feinada
que suposa aquest mal pas,
aniran, per a refer-se,
al cafè dels jubilats.
Potser algú, si ha dinat massa,
enfilarà, si de cas,
el camí de la muntanya
sense ganes de pujar.
I la papallona xerra,
xerra, em conta mentides,
jo l'escolto de vegades,
així passen els meus dies.
Epitafis
Ho sento, no porto diners.
He deixat la dona a la perruqueria.
Un moment, ara l'atendré!
Ara, no sóc cap esquirol.
Estic encallat al glòria.
Traspasso apartament al costat de la capella.
He decidit anar a classes d'urbanisme.
Estic buscant el botó de regenerar.
Qui m'haurà desprogramat?
He rebut una nota d'acomiadament.
Dos poemes de lluna i deu pensaments divins
06 Agost, 2008 12:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Lluna
I la lluna,
inoportuna,
tot ho emplena,
tot ho mou,
ara surt
tota esblaimada,
tot pensant:
On és el sol?
Com la miro,
endevino,
com l'estimo,
em dirà: Sí!
Quan viatjo,
m'acompanya,
quan m'aturo,
mira on vol.
Lluna vella,
viatgera,
al capvespre
o de matí.
Vas pel mar,
per la muntanya,
com deleixo,
es riu de mi.
Lluna nova,
encisadora,
ara, portes
vestit nou,
com malfio
de l'enveja,
com l'estimo,
em dirà: No!
Lluna ampla,
lluna estreta,
de l'estiu
i de l'hivern,
la mar puges,
la mar baixes,
com traspasses
cel, infern.
En un cove,
en un odre
o bé et poso
en un mirall,
com t'amago
dintre casa,
et segresto,
ho tinc clar.
Però saps
que prompte acabo,
d'estimar-te,
de lluitar,
quan em canso
em relaxo,
ho aprofites
i te'n vas.
La lluna els troba
El foc de l'estiu
em porta les penses
a dintre d'un bosc
on tot són plaers.
S'escriuen, al cel,
les noves promeses
i rauen, esteses,
les pells de la gent.
Avui sobren ja
els vestits de gala,
l'orella enjoiada,
el cos presoner.
El fer migdiada
és cosa estimada,
aplegant la nit,
el llit fa deler.
Mireu com onegen
les fulles daurades,
es tornen els marbres
encara més frescs.
Mireu com renaixen
els darrers veïns,
a l'hivern dormien
i ara juguen fins
que la lluna els troba
arran el rierol,
els mira encisada,
corpresa d'amor.
Com encara goso
de la pressa poca,
els miro, me'n ric,
de sobte, m'envolo.
Ja torno a sentir
el coratge jove,
tornant per gaudir
de ser lliure i pobre.
Pensaments divins
Déu discuteix amb Satanàs, hi ha compromisos foscos.
Satanàs no hi és, està fent de mitjancer.
Déu meu, tinc prou pecats per demanar una altra cadena.
Déu és el patró dels rellotgers.
Déu meu, si pujo al cel, et portaré carquinyolis.
Déu busca palau celestial lliure d'impostos.
Déu no fa càlculs, té suficient.
No penseu en el cel, l'han traspassat.
Satanàs va sovint al cel, encara té àngels amics.
La carta no va arribar al cel, pesava massa.
Dos poemes de fil i deu pensaments educatius
04 Agost, 2008 12:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Renaixent
Esclata la llavor, un crit s'escampa
arreu de les cruïlles i dalt el cim,
l'herba esmorteïda son crespó planta,
la bestiola tossuda s'emporta el bri.
El sol llueix cofoi darrera gala,
el núvol tot s'arruga, com fuig rabent,
el trespol es vesteix d'una heura tendra,
bategarà com mai, l'ocell novell.
Poncella es desvetlla, calor de matinada,
aigua que tomba i salta, es perd rierol enllà,
ponent caliu escampa, dolceja per la plana,
ramat de cent ovelles, pastor i rabadà.
Parpelles de la llar, la fada les aixeca,
farà donar a la porta el primer badall,
surt noia ensems que cànter i pressa,
es perd, poncella i ombra, pel camí avall.
Du galtes de rosada, els ulls de mar,
li estreny vestit de fil, mocador al cap,
un somni d'emigrant li torna a casa
i deixa, en el cabell, esparpells, el far.
Jo sóc mirall d'un cel, que no bramula,
escuma que la platja, en bonança, adorm,
sóc gema d'olivera, vella, que esclata
i bufec del fullam quan neix al bosc.
Du vestit de fil
Té ulls fresquívols de mirada tendra,
una melangia passa pel seu cap,
ara vaig, a estones, per la plaça nova,
la veig asseguda davant el portal.
Du vestit de fil, unes sabatetes,
mocador de seda on farà un brodat,
arribat l'estiu i la lluna vella,
passaré a prop, li faré el comiat.
Té la cara dolça, la galta vermella,
unes mans de plata que vénen i van,
ara unes faldilles o unes estovalles,
entre cent mirades, entre mig esclat.
I me'n vaig cofoi, després de fitar-la,
amb ella somio, em sento estimat,
però tinc vergonya, mira quina cosa,
i li escric la carta enmig d'un callar.
Papallona boja, prop de la lluerna,
digues-li tu paraules del preat amor,
tinc el cap eixut, el llapis com plora,
troba nous missatges, aplega al seu cor.
Pensaments educatius
El bon mestre mai dóna menjar sense estenalles.
Estic trist, els alumnes diuen que saben la lliçó.
Si tenim problemes, què més demaneu.
Si els parleu de vent, segur que enyoren la pluja.
Heu de pensar que aprendre és un país molt gran.
No em preocupen els resultats, em preocupa on posar-los.
Si l'enemic es cansa, deixeu-lo respirar.
Aprendre és tan difícil que prefereixo ensenyar.
Procureu asseure els alumnes, encara semblen més petits.
Ningú sap on ha guardat el llibre perdut.
Dos poemes de mans i deu epitafis
31 Juliol, 2008 22:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Posa-li a la mà
Com oferir-li a una dona
només flaire d'una flor
si ella omple per si sola
el dedins de nostre cor?
Com dir-li que l'estimes
si, en sentir-la, et fas poruc
i vas trucant la feblesa
en aquells silencis rucs?
Et crema el cor i encara
neguiteges quan la veus,
et penses que ni els déus
passen instants tan joiosos.
Com oferir-li a una dona
que t'empeny quan tu no pots,
que desa, en tornar a casa,
tots els dubtes i els enyors?
I com dir-li que l'estimes
si paraules no tens massa?
Però et tornes nou guerrer
en seguir-li la mirada.
Et crema el cor i encara
vols posar-li a les mans
aquelles hores tan plenes,
plenes de somnis, esguards.
Com oferir-li a una dona,
en un prec, el paradís,
si l'has vist riure i plorar
per un xic de compromís?
I com dir-li que l'estimes
si el teu parlar et traeix,
posa-li, a la mà, la rosa,
la resta ho farà el temps.
Poseu-me a les mans
Poseu-me a les mans
la gràcia planera,
el neguit gegant
i l'aura viatgera.
Poseu-me a les mans
el voler escollit,
el crit fos del llit,
el fruit dels infants.
Poseu-me a les mans
el cor que batega,
la mel passatgera,
el sentir-me gran.
Poseu-me a les mans
els caps escollits,
els tendres delits
d'estimar-la tant.
Poseu-me a les mans
el recull gelós,
el sentir-se dos
vora de la llar.
Poseu-me a les mans
el cistell de pomes,
el grapat de roses,
el vestit d'amant.
Poseu-me a les mans
la força d'un jove
i, dintre d'un cove,
el sentit d'un gran.
Poseu-me a les mans
l'ombra de l'estiu,
l'abric, el caliu,
el somni oblidat.
Poseu-me a les mans
la dolçor primera,
la calor i l'espera,
el no fer mai tard.
Poseu-me a les mans
el secret que envola,
el marrec que plora,
el no demanar.
Poseu-me a les mans
l'amor que ara ve,
el sentir-me alhora
marit i muller.
I deixeu-me així,
dormir, ple de joia,
com si el meu sofrir
tal sofrir no fóra.
Epitafis
No us puc dir l'hora.
He decidit crear una comunitat de veïns.
Necessito voluntari per inflar globus de festa.
Per fi, m'he posat el vestit de noces.
No puc sortir, sempre trobo un salvador.
Ara faré el mort una temporada.
No truqueu, estic de vacances.
No plori més, no sóc el seu nuvi.
Darrerament, no estalvio gaire.
Parleu en català, si us plau.
Dos poemes de vells i deu pensaments divins
30 Juliol, 2008 11:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Apleguen els vellets
Apleguen els vellets,
de treballada esquena,
a plaça, on el solet
la cara els enlluerna.
Amaguen els barrets
aquelles fronts rugoses
que, no parlant de res,
escriuen tantes coses.
Entre bancs, van seient,
darrere resten presses,
com fugen de la casa
deixants els tendres nets
que facin de les seves.
Allí, passa el matí
fent-la petar de veres,
parlant dels nous invents,
de cases, horts, riqueses.
Migdia, s'acomiaden
com si fos l'últim jorn,
demà, un altre dia,
potser no hi seran tots.
Ara, en tombar el carrer
Ara, en tombar el carrer
veuré els amics de sempre,
quatre dones fent rodona,
a bell mig, un nadó tendre.
De la plaça enmig estant,
endevino les converses:
rondinaires i garlaires
que me'n feu de gaudir, tant
com l'ocell de sa companya,
el vailet de sa marona,
el mariner de sa barca.
Que en somio d'aventures,
només en poder esguardar
enmig dels meus innocents
tafaners convilatans.
Si en descabdellem de fil,
per tornar-lo a cabdellar,
si n'hem esberlat d'estones
per a poder-les matar.
No me'ls prendran els diumenges
per molt que els vulguin robar,
uns moments tan lluminosos
els desitjo ben guardar.
Permeteu-me un cop i un altre
el rellotge deturar,
sóc fill d'aquella fruita
que no es vol pas mustigar.
Pensaments divins
Satanàs, si plores no hi ha manera d'encendre la caldera.
Quan Déu s'enfada, es desconnecta del messenger.
Hauré d'anar una estona al cel, Satanàs no em vol veure.
He provat d'estar amb gràcia, però m'avorria molt.
Déu ha muntat un casting per estalviar-se actes presencials.
Déu no comenta, només agafa el sac de llampecs.
Si tenim vida eterna, quants refredats ens queden?
Satanàs tanca els primers de segle per fer inventari.
Déu volia posar més manaments, però Moisés no vol tornar al Sinaí.
Déu m'ho comentava: Massa gent vol fer-me el llit!
Dos poemes de coixí i deu pensaments educatius
28 Juliol, 2008 15:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Prop el coixí
Per l'aura galana,
neixen al terrat
les herbes, les teules,
ocells i brodats.
Els deixa la nit
a l'ombra encisada
i passa la fada
amb preat vestit.
Per l'aura galana,
neixen al carrer
homes enfeinats
en jo no sé què.
Els deixa la nit
parlant d'enrenous,
es perden els sous
als peus tous del llit.
Per l'aura galana,
posen a les galtes,
de la noia feta,
les tendrors del riure.
Els deixa la nit
vora la finestra:
una flor de festa,
un noi eixerit.
Per l'aura galana
passen, per la plaça,
les velles de casa,
oblidant la pressa.
Els deixa la nit
un prec d'esperança,
una mà ben lassa
que dorm sense crit.
Per l'aura galana,
surten els vailets
a cercar joguines
en tots els indrets.
Els deixa la nit,
amb la boca oberta,
als braços de l'àvia
o prop el coixí.
Per l'aura galana,
surten tots els nans,
empenyen la roda,
ens du a ser més grans.
Els deixa la nit,
cansats de xivarri,
com passen pel barri
dèries de gegants.
El coixí
He de posar-li a la rosa
el més mut dels meus paranys
així, quan et trobis sola,
tinguis sempre amb qui pensar.
M'enduré totes les flaires
del jardí on no es fa fosc,
emplenaré cent estances,
de promeses, de tresors.
Deixa'm ser, per una estona,
el coixí on para el cap,
per a dir-te, sense sons,
paraules que no he dit mai.
Pensaments educatius
Tot i tancant els ulls, ells segueixen al davant.
Un pensa que puja, però no sent el replà.
Cap ésser intel·ligent llegeix dues pàgines alhora.
Tinc pocs deixebles per deixar-los sense classe.
Els alumnes intel·ligents aprenen per la pell.
Si no escolten, no sabran si us equivoqueu.
És una sort, tenir dues orelles i no fer-ne servir cap.
He provat de trobar el sentit a la vida, ara només cerco el sentit.
Vaig obrir un llibre, van caure tres alumnes vells.
Si no trobeu la fada, els alumnes s'adormiran.
Dos poemes de llum i deu epitafis
24 Juliol, 2008 22:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan ja passa
Quan ja passa,
per la plaça,
tot és llum,
tot és caliu
i quan torna,
cap a casa,
jo l'empaito
amb els ulls.
Ella és maca,
ben plantada
i li creix
sedós cabell,
quan camina
tot ho encisa,
i com, ara,
em torno rei.
Ella em mira,
jo la miro,
amb un núvol
prenc el vol,
ho voldria,
però em nego
puix l'estimo
de debò.
Qui pregona?
Qui pregona la llum que resplendeix,
per damunt de les notes tenebroses?,
com així a qui pertoca i gaudeix
de conèixer i esbrinar totes les coses.
Quin paper d'aquesta auca és per a mi?
A qui dec el plaer de ma fortuna?
Sols em queda l'escalfor del gessamí,
aquell tros de mirall sota la runa.
Tu m'has vist vora el pont del rierol
esguardant les faldilles del meu somni,
dalt de mi m'acarona el tebi sol
i m'escura, amatent, sempre un dimoni.
Quan se sent l'aspror del vent en primavera
tornar els núvols ennegrits i plens de plor,
acomiado aquells fulls a la vorera
puix s'emporten els segells del nostre amor.
Has sabut trencar de nou tota gelera,
emplenava l'existència en un passat,
has tornat al catau de casa meva
la clariana tota dolça i l'has vessat.
Ja és tot quiet ..., altra vegada
i la llum, que m'oferies, ja s'esmuny,
aquell sobte ha esdevingut nova jornada,
com l'absència dóna pas a plenitud.
Es fa fosc, la primavera ja davalla,
mon calor va perdent la magnitud,
al redós, tan sols queda la xicalla,
ara em perdo amb febleses de quietud.
Un estel, que ma vida il·luminava,
ha fugit a altres terres, nord enllà,
ha deixat les empremtes ben mancades
per si un dia jo la goso d'empaitar.
Ara sec, de cara al mar, dalt la carena
per si, a la broma, se li acut fer-me emportar,
en la blavor, mon cor guareix d'aquella pena:
ens fa porucs, ens fa petits, en fa sensats.
Epitafis
Per poc, no em pugen el jornal.
Ahir, van aprovar l'operació urgent.
Estic esperant el tècnic de manteniment.
Han obert dos panteons per morosos.
Aprofiteu, estic en temps mort.
El gos no em vol treure a passejar.
Aquí sempre és diumenge.
Sóc un món d'àtoms desorganitzats.
Necessito paper per fer una reclamació.
Econòmicament parlant, he fet un bon negoci.
Dos poemes entre rius i deu pensaments divins
23 Juliol, 2008 11:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Riu amunt
Riu amunt porta fermesa,
el cor fort, la sang ardent,
compromís, una promesa,
exigències de la gent.
Un got de vi, una cervesa,
la volença de ser gran,
un amo que no descansa,
necessitat d'un treball.
El presumir del comprat,
un pagar sense parar,
un neguiteig a la platja
entre sol, família, clams.
Un arribar, mes a mes,
sense barca ni llagut,
el trobar-se prou eixut
sense aprendre ni saber.
Un discutir, aconsellar,
veure créixer cent fantasmes,
endevinar quan són faves,
amb la resta, ni encertar.
Riu avall
Riu avall porta fluixesa
amb assentiment de cap,
un llevar-se quan no toca,
un saber arribar tard.
Un beure aigua prou fresca,
sense pressa, a la font,
un eixir de la deessa,
ara espera, però ens vol.
El veure passar setmanes
sense cerques d'entrellat,
un caminar per un prat
sense bous, sense muntanyes.
Un remirar aquells minyons
que ara van cap a l'escola,
un aprendre a no fer nosa
en el passar d'altres mons.
Un controlar aquell cor
sense ganes ni esperança,
el veure porta com tanca,
el demanar un jove cos.
Pensaments divins
M'ho ha dit en Jesús: De claus, ni en vull parlar!
Tinc ganes d'anar al cel, però no trobo l'hora adequada.
Satanàs fa un màster de logística.
Amb cent pecats, entrareu al sorteig d'un viatge per les tenebres.
Com a fill de Déu, estic a l'aguait del Testament.
Satanàs vol imposar l'enveja tota la temporada d'estiu.
Al cel, s'imposa anar a sopar amb els nouvinguts.
Déu ha inaugurat una altra sala d'entreteniment.
Estic buscant dimoni emprenedor que tempti els diumenges.
Jesús té la Terra en carpeta d'assumptes pendents.
Dos poemes de vila i deu pensaments educatius
21 Juliol, 2008 17:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Com em passen alhora
Com em passen alhora
batalls pel meu cap,
em fan més sensat,
més tou i més soca.
Com em diuen ara
paraules semblants,
agulles de calça,
corbes i gegants.
Engego col·loquis,
sota dels terrats,
amb lluernes guerxes
i un cuc espantat.
Remiro la cambra
d'on surten els grans,
vestits de cogombres,
ben farcits de blat.
La finestra és oberta
i, cortina com cal,
la feia l'aranya
saltant i ballant.
Pel carrer, trafeguen,
sempre, aquells vianants
que passen i miren,
portant llur combat.
Esguardo i malfio
les hores de llum
i sóc a la porta
on entren els rucs.
Com vull traspassar-la,
com miro a reüll,
encara és tancada
per als menys sabuts.
Sols fila una escletxa
la pols amb la llum
i fa unes puntades
abans de fer un cluc.
Afora deleixo
enmig de cent muts
que parlen, amb gestos,
d'un poble faldut.
Expliquen històries
difícils de creure,
entre gent del sud
i noies jueves.
De vegades gosa
venir un benestant,
ens fa cent negocis,
però no ens fa mal.
Sabeu
Sabeu, la vila on visc,
és fulla que s'envola
i torna a casa sola
sense cap compromís.
És pedra que anirà
per l'aigua emportada,
en arribar a la mar,
la mar vol portar a casa.
Sabeu, la vila on visc,
és com llambric golosa,
camina cap al cim
i deixa arreu la brossa.
És com nau en el sec
que el vent d'hivern esmola,
li rentarà una galta
i l'altra me li espolsa.
Sabeu, la vila on visc,
és com gegant que dorm,
s'estira cap al nord,
estripa mig llençol.
És com la vella lloca
que deixa anar els seus ous
i estima posar posta
amb altres que són nous.
Sabeu, la vila on visc
es vol mirar al mirall
posat a dalt els núvols,
això és ben estrany.
No ha estat ni està
parada en ses grandeses,
és vila que adormeix
farcida de promeses.
Pensaments educatius
No patiu per ensenyar, ells no es posaran malalts.
Amb un llapis, es pot aprendre a viatjar.
Per ensenyar una mica, tampoc cal despullar-se.
L'únic examen que no ha de faltar és el de consciència.
Tots els alumnes saben on són, pocs ho arriben a comprendre.
Els alumnes no són estranys, tenen cara i veïns.
Podeu deixar que manin, però que no es noti.
La feina és el cordó umbilical amb la terra.
Cap alumne sap on trobarà la millor porta per sortir, però la busca.
És més senzill llençar pedres que fer una carretera.
Dos poemes emmarats i deu epitafis
19 Juliol, 2008 08:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mare, que jo vull ser
Mare, que jo vull ser
capità d'inquieta nau
per a dormir entre ones,
per trobar glòria i palau.
Cercaré a totes les platges
les recances, els oblits,
els vessaré mar endins
guarnits de força i coratge.
Mare, que jo vull ser,
dels lladres, el capità,
com les joies els prendré
per dur-les on viu la fam.
Allí els pobres honraré,
els ompliré de mancances,
els donaré les mil llances
per lluitar sense cap fe.
Mare, que jo vull ser
el jovent que s'enamora,
a la noia, acarona
i li conta els seus delers.
Dona'm força mare gran
perquè, en la darrera empresa,
em temo, pel molt que pesa,
que forces em mancaran.
Mare, que ja l'he vist
Mare, que ja l'he vist
camí avall, portant la gerra
i per l'aire que menava
semblava anar sense peus.
Mare, que ja l'he vist
amb un cistell a la plaça,
duia la cara esblaimada,
un fil de veu, un neguit.
Mare, que ja l'he vist
el diumenge a la missa,
tenia les mans creuades,
els ulls enfilats al cel.
Mare, que ja l'he vist
anar de bracet a l'era
i, quan passava riallera,
m'ha sagnat dolor al pit.
Epitafis
He perdut força elasticitat.
Dubto de la meva identitat.
He aconseguit treure'm la sogra del davant.
El veí diu que no em pot veure de cap manera.
Encara tinc molt per pagar.
Hem ajornat la desfilada.
Ja m'ho esperava: No hi ha aigua corrent!
Ara mateix, no recordo el que feia abans.
He decidit matar el temps.
Voteu-me, no us decebré.