Dos poemes incompresos i deu epitafis
16 Octubre, 2008 19:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ella em mira
Ella em mira, espera
que jo sigui un somiador,
home tendre, lluitador,
que pel seu somrís delera.
Ella em mira, desitja
que sàpiga parar el temps,
que li porti la fortuna
per deixar-la al seu recer.
Ella em mira, pensa
que l'amor és costa avall,
que jo la portaré al ball
i faré de mainadera.
Ella em mira, es dol
del meu pas de perdedor
que trascola entre llençols
hores de pena, de por.
Em cal
Cap motiu tinc avui per escriure,
estic trist, doloreja el meu cos,
he sopat, s'acaba la festa,
demà tornaré al meu treball.
Des del clos on s'amaguen les hores
que, qualsevol, té por d'ensenyar,
us dedico unes curtes paraules
perquè em cal el silenci trencar.
No us parlo ara d'amor ni de roses,
és octubre i, fa estona, ha plogut,
els carrers són buits de platxèries
i s'allunya, de sobte, l'estiu.
Tornem ara a la casa que ens guarda,
ens omple, ens buida, somriu,
mentre tots volem fer-la més dolça,
ella calla, ens dóna el caliu.
Epitafis
Ho sento, no és aquí.
Com li diré que sóc pobre?
He decidit canviar de barri.
No em vull morir més!
El psiquiatra diu que no hi sóc.
M'he quedat per anar a la verema.
Ni t'ho penses el que faig.
Només em queda la pau.
Sempre acabo disfressant-me.
Massa dormir tampoc és bo.
Dos poemes de noia i deu pensaments divins
14 Octubre, 2008 18:18
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Joveneta
Diuen com és ella i sé
que, la blancor de la cara,
amaga un xic de sort,
un sentiment d'estimada.
Joveneta d'aquest poble
on, a poc a poc, em faig vell,
no tinguis la cara trista
puix, l'estimat, és novell.
Tu li parles de la pausa,
de les ganes, de l'amor,
ell es perd per la desgana
amb uns ulls de somiador.
Joveneta d'aquest poble,
on desitgem lo millor,
posa't la flaire, passeja
sense pressa, sense por.
Posa al cistell les excuses
de les dèries per comprar,
ara oneja les faldilles
pel carrer més principal.
Aquella noia
Aquella noia que passa
pel carreró dels vençuts,
du trenes, vestit de blonda,
una incertesa en els ulls.
Camina cap a la plaça
un divendres de juliol,
du molt neta la sabata,
un cistell petit i nou.
La mare, que endreça casa,
aquest matí li ha manat:
Comprar peix, si està barat,
si no hi ha peix, carn prou magra.
A la mà, sense cistell,
du un brodat mocador,
un regal preat de l'àvia
fet a la vora del foc.
Aquella noia que passa,
porta un aire pensatiu
i, en mirar-me, ja se'n riu,
desitjant-me bona estada.
Estic segut sota els porxos,
al darrere d'una taula,
entre el soroll i la pausa,
anar fent castells prou grossos.
Aquella noia, que enfila
el carrer vell de l'església,
és bonica, presumida
i té el mirar d'esperança.
Jo callo, miro, somio
i, des del fons del meu cor,
penso en els anys que s'allunyen,
com faig créixer el meu record.
Pensaments divins
Déu diu que vol fer una fusió divina.
És el cel, no hi ha crisi immobiliària.
És difícil anar al cel sense avals.
Déu ha viatjat a l'infern disfressat de ric.
Cerco ric per vendre-li la gràcia.
Jesús torna a Jerusalem, va perdre les espardenyes.
Sant Pere cerca ulleres per a controlar els llistats.
Cerco cel sense rellotges ni salvadors.
Déu vol que vagi al cel, no sé quina necessitat deu tenir.
Avui m'han promès tres cels, que mal està el regne.
Dos poemes de crisi i deu pensaments educatius
11 Octubre, 2008 08:48
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mai han guanyat
Els homes pensen,
els homes van,
busquen el regne:
La llibertat!
Ara, s'hi troben,
ara es perdran,
el cel els mira,
el cel riurà.
Tenen diners,
en volen més,
tenen la casa,
l'han de pagar.
Ara, tremolen,
ara, plorant,
parlen arreu
de malvestats.
Tenen la menja,
no menjaran,
tenen família:
on l'han deixat?
Els homes pensen,
els homes van,
els homes perden,
mai han guanyat.
Deu venir de casa meva
Em diuen, quant s'amoïnen:
per què minven els diners?,
que no ho saben: Amb el fred,
tot és torna petitet!
Enlloc de deu cascavells,
van carregats amb les claus,
com volen cantar cançons
si aquest so ja no s'escau.
No sé com parlen i diuen
que tenen menjar privat
si jo agafo i endrapo
tot el que puc arrambar.
Em diuen que la Quaresma
ve per la primavera,
deu venir de casa meva
perquè allí passa tot l'any.
Pensaments educatius
No provéssiu dir: Un dia haureu de treballar!
Estic convençut que no em puc amagar millor.
Si us veuen treballar, igual s'ofenen.
Poseu-me més alumnes i veureu com volo.
Si us enfadeu, no us allunyéssiu dels extintors.
Tinc alumnes amb idees, ara només les he d'encabir.
No cal repartir la raó, ells l'agafen tota.
Tot i sense música, us faran ballar amb un peu.
Passeu el llistat amb la il·lusió que no hi siguin.
El que dol és que ells deixaran l'escola abans.
Dos poemes d'amor copsat i deu epitafis
09 Octubre, 2008 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El missatge
Com posar en una paraula
tot el repte de l'amor?
Ara, m'omplen les temences
per no tenir bona sort.
I com dir-li quant l'estimo
si, amb engrunes de voler,
les cabòries, de no fer,
em traspassen, em capfico .
Deixa'm un retall de nit,
em portarà vora teu,
per a dir-te que l'hivern
és bon temps per parar casa.
Sense paraules a dir,
car l'amor em fa emmudir,
rep, de bon cor, flor joiosa,
el missatge du la rosa.
Vine el diumenge
Si tu l'amor copsar volies
perquè l'estimes i et té robat
potser, avui, el trobaries,
dintre un silenci, vora la mar.
Una mirada mai rancuniosa
com s'obriria dalt un rampell,
ella, ara, no és massa cosa,
però el seu cor és cor novell.
Du un seguit de tafaneries,
de cara enfora, pel carrer blanc,
quan passa alhora que ho fan el dies,
com tu la guaites, et fas tibat.
Mes no és tibantor, és dolcesa
per una galta rosa i ardent,
ara, quan passa la teva poncella
veus com les ganes s'emporta el vent.
Com escriuràs, seguint els arbres,
una munió de cors amics,
encara, ara, ella és el marbre
i tu camines ran el seu pit.
Et doloregen totes les passes
que ella camina al teu davant,
tens massa hores avui comptades
per a trobar-la quan va al mercat.
Ara la guaites, ara deleixes,
veus a la fosca amunt i avall,
encara, ara, quan la segueixes
veus una orla per sobre el cap.
Si tu l'amor copsar volies,
pertànyer sempre al seu voler,
vine el diumenge, quan mor el dia,
ran de les barques dels mariners.
Epitafis
És només qüestió de dies.
Estic aprenent a no perdre la paciència.
No me n'acabo de sortir.
En poc temps, tindreu notícies meves.
He copsat que vol dir: Passar a l'altra banda!
Necessito temps per recollir-me.
Estic en període de manteniment.
Ho sento, no em queden llumins!
Estic, provisionalment, difunt.
Trobo que no m'explico prou.
Dos poemes de pecar i deu pensaments divins
07 Octubre, 2008 18:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Camina
Camina com ho sap fer,
tot i guanyant sense ensurt,
amb el pas adelerat,
el somriure com un llum.
Fes-me patir de debò,
descordant-te la camisa,
refrescant-te amb aire suau
i picant l'ull amb malícia.
Ensinistra'm el mirar,
ran el vermell dels teus llavis,
prenent l'alè i deixant
un sospir enmig d'un somni.
Trenca'm el vol, el pensar,
que vull reviure debades,
amarat al teu anar,
empresonat, sense flaire.
Si m'estimes
Que la calor dels seus llavis,
sigui fruit d'un nou esclat,
ara la sento fruitosa
i més plena i més gran.
Grandesa d'una mirada
i grandesa d'un esglai,
per completar la grandesa
l'escalfor li omple les mans.
Si m'estimes, fem joguina
amb els ulls, amb el mirar,
em deleixo, em convida
i no sé com continuar.
Pensaments divins
Per a problemes de cor, parleu amb la Verge.
Senyor Déu: Quina finestreta és la bona?
He descartat el ferrocarril per a acostar-me al cel.
He comprat catifes per anar al cel, cap era màgica.
Satanàs sap com va caure, ara es corda el cinturó.
A l'infern, no hi ha ball de fanalet.
Satanàs vol canviar sofre per alcohol de noranta-vuit graus.
Déu ho confessa: Què faré amb tants salvadors del món?
Sant Pere diu: No faré la porta més gran encara que arribin més grassos.
Els dimonis volen forques inoxidables.
Dos poemes de vent i deu pensaments educatius
05 Octubre, 2008 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Avui
Avui, plora el ventijol
amarat a les voreres,
que n'és de llarg el camí
i que llargues són les penes.
Dona, mon pit s'esguerra
en aplegar vora el cau,
el fosc delit com s'espatlla,
sols li queda un adéu-siau!
Jo t'estimo com la neu
que dolceja per les planes,
es desfà quan sent el frec
travessant per les murades.
Ai cor, et vas perdent
embolcallat per les places,
gasiu d'amor i d'un vent,
mai esbufega debades.
És potser per això
Es potser per això:
Com la fullasca dorm,
vora la font del prat,
sota l'alzina vella.
No s'han parat els veïns
ni l'esbatussa el llevant,
un ponent me l'amanyaga
i li va prenent les mans.
És com una eterna dansa
que s'escampa per arreu,
una xibeca s'aixeca
tota corpresa pel frec.
Quina escalfor que rodola,
es va perdent falda avall,
quina munió de bestioles
acudeixen al gran ball!
Fulles de totes les hores,
parades amb cent vestits,
els peus belluguen, salten,
fent cabrioles i esgarips!
No hi ha ball com aquest ball
que no atura ni a la nit,
garlandes porten els glans,
els grans fan mil rodolins!
Saltironen les abelles,
com deleixen els conills,
unes roses, quan desperten,
omplen l'aire de sentits.
Tota la nit ha estat plena
d'espurnes del paradís,
la fullasca és fatigada
i només pensa en dormir.
Pensaments educatius
Recordeu que les seves forces són divergents.
No saben ni endevinen, però hi van.
Prou alumnes, ja mereixen un sermó.
És difícil pegar idees amb cola.
Si treuen la llengua és perquè, amb els ulls, no en tenen prou.
Tinc prou hores de classe per saber que no sóc un savi.
Tot i entrant debades, el nostre públic és prou exigent.
Em lloeu, què he fet malament?
Observeu-los, qualsevol tros de paper espera ser una joguina.
L'escola és l'analgèsic del poble.
Dos poemes de vergonya i deu epitafis
02 Octubre, 2008 21:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, jec
He trencat la vergonya primera,
tot ha restat mut,
cent ulls han traspassat
la façana de la cara.
Ara, sóc amb tu,
sóc un home més del teu seguici,
de la teva feblesa
i sospitosa reputació.
Era un promès,
un enviat del paradís,
un guardià de la força
i de la rectitud.
Ara, jec vora teu,
amarat a les faldilles
d'una dona plena d'amor
que m'ha fet somiar.
Entre llençols i sospirs,
he trobat l'amistança,
el saber fer i el saber rebre
i tot ha estat bo.
M'has acomiadat,
amb la més dolça de les mirades,
no he trobat pecat per redimir
ni culpa per reparar.
He vist sortir el sol,
un sol esplèndid i calorós,
he cregut, veritablement,
que tornava a viure al regne perdut.
Era ferotge
Si les engrunes de pols lleugera
em feien moure i fugir d'aquí,
desvetllaria el secret de fera,
em llevaria, rabent, del llit.
Perquè abans era ferotge
i malfeinejava amunt i avall,
quan la lluita em tornà home,
com les ferides es van fer grans.
Car no sé res de les grandeses,
de les enveges i vanitats,
passo per terra, passo i escolo
un gruix de fosca buit i llunyà.
Si el núvol negre, sempre captiu,
trobant-me sol, es fa l'estrany
li contaria les cent històries
que, en la volada, hauré topat.
Si el pi de serra, que ara remuga,
deixés el somni de mariner,
ben sota d'ell esguardaria,
com balla dolç quan mou el vent.
Perquè abans era ferotge
i riu que riu feia el plaer,
però una força fou mainadera,
al canvi nou, no vaig dir res.
Ara, mireu-me, com sóc un home,
un tros de cos poruc, esquerp
i ja no vaig arran la serra
cercant el núvol i el mariner.
Visc entre cases de parets blanques,
entre voreres i un pom de gent
que s'emmiralla tots els diumenges
perquè, a l'estiu, surt al carrer.
Porta vells somnis, una penyora
que s'embolcalla amb un deler,
un, quan se'ls mira, potser ja pensa:
Encara queda massa per fer!
Epitafis
Li he dit: Em desfaig pels teus ossos!
Ara, es porta anar escabellat.
Anuncien creuers per Tots Sants.
Vaig decidir morir-me sol.
Porto mesos sense raspall de dents.
He descobert que no tinc amics.
Ni tinc por de refredar-me.
He perdut els punts i el carnet.
Tinc por de ser sol.
Torneu a trucar, tinc el son pesat.
Dos poemes de terra i deu pensaments divins
30 Setembre, 2008 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fruits de terra
El peu que, compta les passes,
anant, obrint els camins,
em du per aquests paratges,
paratges vells i tranquils.
Ara, porto la grandària,
intenta entrar pels meus ulls,
com vaig pregant la constància
per no quedar en els esculls.
Som fills nascuts d'una mare
qui no coneix qui la vol,
els benestants són lluny casa,
aquí, vivim sota el sol.
Si cap al nord, ens obliden
i som ignorats de molts,
ningú regna en nostres vides,
ningú ens pren la nostra sort.
Si el Montsià ens acarona,
ajorna la llum del dia,
ens fa a estones de marona
per donar-nos l'alegria,
poca cosa més l'obliga,
puix ell fa la seva part,
ens omplirà la botiga
amb volences i bondats.
Som els fruits d'aquesta terra
que recompta els seus germans
i que dorm vora la serra,
la serra ens farà grans.
Pujo per l'escala
Em colpeja el vent i em diu,
quan passa ran meu i fuig,
que darrere el sofriment,
s'aixeca l'amor i el fluix.
Porta l'aire temps d'hivern,
una fressa m'esmicola,
sóc un més d'aquesta gent
que per la vida trascola.
Pels camins, on, ara, passo,
passaren molts ja fa temps,
ara, sols passen i escuren
vents de pluja, vents de fred.
Pedres de totes les hores,
herbes seques de l'hivern,
un pagès menant olives,
una dona qui el segueix.
Una passa i una passa,
aquell camp es va perdent,
vaig a dalt de la sabata,
al dessota del gran cel.
És un canvi que anuncia:
Ara, passo, és tot quiet,
els camps dormen, com tremolen
mentre, veuen passar el fred.
Ara, pujo per l'escala,
l'escala del pensament,
mentre la pujo, repasso
per aprendre el poc que sé.
Pensaments divins
Satanàs té problemes, s'ha quedat sense perfum.
Canvio tres pecats d'avarícia per un de gola.
Tinc prou pecats, però encara no em pesen.
Déu no veu crisi, de fet li arriben tots prou verds.
Déu posà els aliments, l'home es va empatxar.
Canvio cel dubtós per vida segura.
Déu és amb mi, però pensa en altres coses.
Satanàs no és dolent, viu en un univers competitiu.
Han fet un sindicat de dimonis, només tenen un afiliat.
Satanàs ha escrit una novel·la, s'acaba bé.
Dos poemes valents i deu pensaments educatius
28 Setembre, 2008 17:18
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sóc dolent
Ara callo i, sense pressa,
vaig tombant gerra i cistell,
al capdavall és un vell,
ha perdut tota fermesa.
Sóc dolent, em diu la noia,
perquè ignora la raó:
A resultes de ser bo,
no hi ha guanys, ni or ni joia.
Cal anar per la vall fosca
amb dèria de ser el valent,
el vestir-se d'innocent
és perdre la guerra grossa.
Cal empènyer amb molta força,
trepitjar els més babaus
perquè, per a fer les paus,
sempre hi ha una hora dolça.
Pica fort, no et distreguis,
que, amb els plors escadussers,
trobaràs allò permès,
és possible que no perdis.
I no oblides, és la guerra
i, si no saps conquerir,
un altre et farà patir,
tu perdràs tota la cresta.
Si no tinc massa pressa
Carrer amunt, porto fermesa,
esperança en el mirar,
vaig ansiós, el cor batega,
els ulls topen els portals.
No és maca ni ben plantada
ni li escauen els brodats,
ella és bruna, entremaliada,
té un llum en el mirar.
És la primera germana
que s' hauria de casar,
a casa en queden quatre
i ningú l'ha festejat.
El pare, que pot ser sogre,
està més que disposat,
ara, em faré rondinaire
tot i cercant l'entrellat.
Posarà damunt la taula
una casa amb un hortet
i, si no tinc massa pressa,
mobiliari i parament.
Pensaments educatius
Trenta déus no caben en una aula.
Tinc alumnes espavilats: dotze anys i només volen trepitjar tecles.
Procureu fer-los viatjar, sense caure, per dintre el cap.
Em costa fer entrar, amb metodologia, vint alumnes dintre el llibre.
Millor mestre era Jesús i vèieu com va acabar.
Un curs és una travessia pel desert de la indiferència.
No patiu per vosaltres, sempre hi ha qui us compadeix.
Avui només he aconseguit embrutar un altre full.
Els nois han de ser competents, però amb molta mesura.
Si us preocupa el resultat, procureu canviar-lo.
Dos poemes malfeiners i deu epitafis
25 Setembre, 2008 16:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Me'ls miro
Rius que s'acosten,
rius que se'n van,
un cel de broma,
cases de fang.
El temps es perd!,
massa temps hi ha.
Ja són les set!,
no em vull llevar.
Va, que el piset
s'ha de pagar
i ve l'estiu,
caldrà viatjar.
Les lletres vénen,
les lletres van
i de bestretes
no en donen cap.
Bramen els cotxes,
xiulen els trens,
corren els homes,
no tenen temps.
Es lleven d'hora,
per jeure tard,
cap a la feina,
cap al treball.
I jo me'ls miro,
dalt del terrat,
de casa meva,
on no es fa tard.
Terra de palla,
sostre d'estels,
seients de fusta,
taula de verd.
Sempre
Sempre,
en tombar el carrer,
arrecerat a la porta,
una flauta, un plateret,
una moneda d'almoina.
A l'hivern
el fred el pren,
li fa trontollar la boca,
per les teulades es perd
el sol, que va deixant l'ombra.
I el carrer,
gens que li agrada,
però mira tu per on,
és l'únic que dóna pa:
Voleu més bona raó!
A l'estiu
quina escalfor,
un barret de palla seca,
més de vint-i-cinc olors,
un xivarri sense pressa.
A la nit,
quan tanca fira
s'esmuny entre els vianants,
una cara, una petjada
i..., a reveure,
fins demà.
Epitafis
És una altra manera de veure la vida.
Hagués hagut de pagar el rebut de l'assegurança.
Canvio fetge per tres ampolles de brandy.
Digueu-li al metge que vull l'alta.
Si no em trobeu, parleu amb l'àngel custodi.
La corbata, l'acabo d'estrenar.
Necessito una mica d'esperança.
A l'estanquer, no li pagueu.
Fins aquí, odiem fer cua.
No sóc aquí per diners.