Ser a mercè dels romans i set poemes més
01 Desembre, 2023 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser a mercè dels romans
Ara, en tombar el mes,
s’ensuma el Nadal;
com mou el vent de dalt
per a acostar el fred.
La Verge no ha ganes
de viatjar a Betlem,
el ruc, ja ho sabem,
vol altres pensades.
De segur, que és mal ofici
ser a mercè dels romans
i de les seves dèries.
Ser pobre duu misèries
i treballar amb les mans;
s’acosta el sacrifici.
El bullir l’olla
En el carrer del de dalt,
hi ha encara fumerals.
Com singloten, alhora,
des de dos quarts de set,
el foc ja és encès,
se sent el bullir l’olla.
Avui, com cada dia,
mentre dura l’hivern,
la llar raurà encesa.
Com vull la primavera
quan entra pel carrer
i aplega als balcons;
un gat fa somicons,
se’n riu una abella.
Quan vas carrer avant
Sovint, us podré dir,
Mariona dels meus somnis
com demano que notis
el molt amor que et tinc.
Ressegueixo les passes
quan vas carrer avant,
soc príncep principiant,
novell en grans batalles.
Has de tenir el cor
posat en una flama
qui escamparà arreu.
He demanat ser déu
per veure’t, més ufana,
en mans d’un dolç senyor.
Els desitjos vers
Diuen que el dolç vent
s’emporta els somnis
espero que torni
passat un bon temps.
Èol és així:
prou tou o feixuc;
sovint, se li acut
venir fins aquí.
Les vanes promeses
se les endú l’aire
fins altres indrets.
Els desitjos vers
no volen la flaire
de roges roselles.
Es va acabant la brega
La formiga estossega,
de segur, que ha agafat fred;
s’enceta un nou hivern
i es va acabant la brega.
La reina està tranquil·la,
els soldats s’han tornat bons,
com se senten, des del fons,
un que gruny, un que crida.
La formiga, adolorida,
només pensa en descansar
i oblidar on és el blat.
Un nou núvol ha deixat
herba humida en el passar
en un camp qui prompte oblida.
Príncep sense regne
De pobre traginer
a príncep sense regne,
aprenc per a concebre
com soc de malfeiner.
Els dies amb ses nits,
un poc de carn de l’olla;
m’agrada una cassola
per a posar conill.
Quan la gana s’acaba,
esdevé la gran fam
i el somni es desvetlla.
Vull cloure la parpella
mentre la lluna gran,
a l’alba, s’acomiada.
Fujo de festes
De poruc primer,
cerco l’aventura;
un vent, qui no atura,
quan nota que és hivern.
Soc valent a trossos,
sense massa guanys,
com cerco els paranys,
tot pendent dels meus ossos.
La mare demana
que cerqui promesa
i surti de casa.
Però cap m’agrada,
puix fujo de festes,
de goig i gatzara.
No puc entendre
El pare crida,
la mare reny;
perdent el seny,
vaig per la vida.
Demano, ara,
haver vuit anys
sense paranys,
sense mesada.
Tornar a l’escola
de bon matí
per tal d’aprendre.
No puc entendre,
per què he de glatir
en posar-me a prova?