Som nosaltres els vençuts i set poemes més
01 Abril, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Som nosaltres els vençuts
Amb la cara, que avui faig,
qui no em dóna matalàs,
he treballat sense esma
des de l’albada entrant,
sóc un pobre estadant
d’una vila escadussera.
Massa homes a taverna
entre ampolles i baralles,
les dones refent contalles
i omplint gran olla amb herba.
Som nosaltres, els vençuts,
qui anem planant per via,
cada jorn, una enganyifa,
cada nit, plors i retruc.
El darrer fred
El darrer fred
s’enfila a les cases,
entra a les golfes,
grimpa els envans
i jo somio
en terres ben llunyanes
sense haver pressa,
sense detalls.
Mon cor raurà
en les velles empreses
on eren seves:
pausa i resguard,
després, sospiro
i el fred se’n va.
Tanco el calaix
Escric, confós,
cansat de ma misèria,
on la platxèria
cerca el redós.
Com vull anar
a fer les grans pensades,
amb quatre passes,
lluny d’aturar.
I s’esdevé
la més noble follia
i el daltabaix.
Tanco el calaix
del seny i l’alegria,
són tan propers.
Segador anant a l’era
Segador anant a l’era,
el carro ben ple de blat,
és un juny ben assenyat
i el sol farà la crema.
A l’era, munió d’homes
amb mules, rucs i cavalls,
han començat el vell ball
dessota un llum sense ombres.
Segador, anant a l’era,
no t’oblidis de somiar
amb una mossa galana.
Ella li parla i demana:
un bon dia per casar
i la joia de la festa.
La formiga porta el gra
La formiga porta el gra,
ben cofoia, al formiguer,
primavera és al carrer
i el camp és un fruitar.
Les abelles, enfeinades,
cerquen flors sense parar,
com el sol omple contrades
i la vila es refà.
La formiga porta el gra
i la reina pondrà els ous
per continuar la nissaga.
Sento com fila l’aranya
amb paga d’un menjar tou
si algun jovent fa sa part.
La raó injusta
La raó injusta,
de la noble sort,
esperant la tusta,
juguesca del cor.
Com tot s’estremeix
i el desig s’envola,
cerco una prova:
el somiar en escreix.
Plens els alturons,
buides les contrades
per on vull passar.
Una aranya hi ha
ordint, ben debades,
uns tristos llençols.
Montsià com demana
Quan tot esdevé
gràcia de follia,
vull seure també
a esperar el nou dia.
Montsià com demana
desig d’ajornar,
el bon sol retarda
el fet de grimpar.
És la primavera
pensament confós,
cerca la drecera
per fugir del clos.
Manta de promeses
les haig ben esteses.
M’agrada el riure estrany
M’agrada el riure estrany
dels homes de cafè
mentre es van jugant:
cartes sense diners.
Es queixen del company,
de la carta plegada,
d’aquell regust d’engany,
de la mala jugada.
S’acaba el combat,
la batalla ferrenya,
el darrer glop de vi.
Com s’acosta la nit
i va arribant la queixa
de l’ésser dissortat.